Le Solitaire és l’única novel·la que va escriure Eugène Ionesco, un escriptor més conegut com a dramaturg i inventor del que s’anomenà el teatre de l’absurd que per les seves obres d’assaig, el seu diari o aquesta la seva novel·la. Això, però, no ha de fer pensar que aquesta sigui una obra menor. Le solitaire encaixa perfectament en el conjunt de la producció de Ionesco i la crec una peça clau per a mirar d’entendre l’univers de l'autor de La Cantatrice Chauve.
El solitari és un home que ha heretat una suma important d’un oncle d’Amèrica. Sí, encara existeixen oncles d’Amèrica, s’exclama. I decideix deixar el seu lloc de treball, el qual cada dia li resultava més feixuc. Abandona l’hotel on s’havia allotjat fins aleshores, s’instal·la en un pis d’un barri més o menys humil de París i resta ociós fins al final dels seus dies. A mesura que es va llegint hom creu que el personatge no resistirà gaire temps sense fer res, laboralment parlant, però la veritat és que no torna a ocupar-se mai més. Més encara, el solitari du la seva llibertat fins a extrems tediosos. Acaba tancant-se en una habitació del seu propi pis, proveït d’aliments i de tot el que li pugui fer falta, passant les hores en posició horitzontal i mirant per la finestra. La raó exterior d’aquest fet és que en el seu barri s’ha esdevingut una revolta popular i és perillós sortir al carrer. Hom podria pensar, no obstant, que si això no hagués passat, el solitari hauria fet exactament el mateix, ja que abans d’optar per aquesta “sortida” el personatge tan sols anava de casa al restaurant per a menjar i per a sopar, i del restaurant a casa seva. Hauria volgut anar a visitar els seus antics companys de feina, les que havien estat les seves amants, el seu patró, però mai no ho fa mi. El solitari va mantenir una relació efímera amb una de les cambreres del restaurant del seu nou barri, Yvonne. Però aquesta, no poguent soportar més la inactivitat del seu company, decideix marxar i deixar-lo per un altre. Ell mateix l’ajuda a pujar al taxi. A més, la noia també deixa la feina, de manera que ara serà una altra cambrera qui li servirà els àpats, una amiga de l’anterior amb la qual no hi té més que una pura relació de client. Passat el temps, el solitari no recorda ni el nom propi de la que durant un temps havia compartit la vida amb ell. Dubta entre Yvonne o Marie. Quan s’acaba la revolta, l’home decideix sortir un dia al carrer. Havien passat anys i el perill ja feia temps que era quasi bé inexistent. Entra al restaurant de sempre i manté una petita conversa amb l’encarregat, que segueix sent el mateix. Va deixat i amb barba de dies, ara no ho recordo bé, tant li fa. Torna al pis i ja no en surt més. Al final de la novel·la, el solitari té una petita al·lucinació, que pren com un signe. Les portes de l’armari que té al davant s’obren, la paret desapareix i entra en un jardí amb un arbre al mig i una escala que flota a un metre de la superfície. Al fons una llum molt intensa. S’hi apropa. Perd la noció del temps. Passen anys o segons. De sobte torna a recobrar el sentit de la realitat exterior, però ja ha fet l’experiència. La pren com un signe. La mort? Una altra vida?
Al solitari li hauria agradat estudiar. De gran li va saber greu decebre la seva mare quan li deia que estudiés per aconseguir un bon lloc de treball quan fos gran. Però el nen era un mal estudiant i, sobretot, molt mandrós, com ho serà després, sempre. A la feina s’asseia al davant d’un company que sempre l’estava increpant amb qüestions d’ordre intel·lectual. Ell se l’escoltava. En algun moment es diu que li hauria agradat estudiar filosofia. Però aquest solitari era ja, certament, un filòsof. Infectat per la lacra del pensament, no podia concebre que hi hagués algú que pogués deixar de pensar.
«Me di cuenta de que pensaba demasiado, yo que me había jurado no pensar en absoluto; no pensar es lo más juicioso, ya que, de cualquier modo, nadie entiende nada de nada.
Filosofo demasiado. He aquí mi error. Sin tanta fiosofía hubiera vivido más feliz. Uno no debe filosofar si no es un gran filósofo. Y aun los grandes filosofos son pesimistas, o llegan a conclusiones que no podemos que no podemos comprender. O bien nos proponen la explosión de todos nuestros deseos.»
«Pensé que era extraño que se considerara anormal el hecho de vivir preguntándose continuamente qué es el universo, cuál es mi condición, qué he venido a hacer aquí, y si realmente se puede hacer algo. Me parecía que, por el contrario, era anormal que la gente no piense en ello y que viva en una especie de insconsciencia. Tal vez los demás, sin formulárselo, irracionalmente, confían en que un día todo será aclarado. Tal vez llegue un mañana de gracia para la humanidad. Tal vez llegue un mañana de gracia para mi.»
El solitari pensa que vivim en una presó dins d’una altra presó més gran, i així successivament. Primordialment, la seva desesperació prové de la ignorància, de la impossibilitat del coneixament d’abarcar-ho tot. Ens hem de conformar, diu, amb petites parceles. Se sent perplex de com l’home ha estat capaç de mudar les societats, l’una rere l’altra, de la tècnica, del tràfec de la gent, de que ens movem... I tot damnt d’un magma pantanós sobre el qual, si ens aturem a pensar-lo cinc minuts, res no s’aguanta dret. En poques paraules, el solitari no troba sentit ni el fonament de l’existència. I no obstant, existim, o és una retòrica del costum. Existim? És una il·lusió? El solitari beu, beu molt. Solia llegir, però ja no ho fa. L’alcohol l’evadeix, l’ajuda a allunyar-se d’allò que toca i d’allò que veu. A cops sent una estranya alegria, un assuaujament. D’altres “se’n va”. I quan se’n va, percep la il·lusió de tot, l’estranyesa d’allò que no fa ni uns segons era la seva quotidianitat més rutinària. I quan torna, reconeix una altra vegada allò que havia perdut de vista i que altra vegada torna a ser el seu entorn familiar. Però aquesta experiència no el deixa indemne. Com el que viu l’idiota durant els instants abans de l’atac d’epil·lèpsia en la novl·la de Dostoievski. Però en cap moment del text de Ionesco es deixa entreveure que la inactivitat del solitari sigui fruit d’aquestaes i altres reflexions. El solitari és un home passiu. Altrament dit, i d’una manera amb menys càrrega pejorativa, el solitari és un home contemplatiu. Passiu, contemplatiu... el mateix? I enmig de tot plegat, la revolució. La revolució que voldria un gran canvi. Un gran canvi perquè tot segueixi igual. El solitari hi reflexiona. Per més que es matin, per més que es facin la guerra i algú en surti victoriós, els grans temes seguiran presents, iguals, els mateixos. La resposta no prové d’aquí. Però tampoc no hi ha revolucions metafísiques. Les revolucions són d’ordre polític i social i serveixen per a canviar la pell. El que és incontestablement universal i etern segueix tan jove com sempre, mai no envelleix. Naixem i morim, però en l’interval hem de saber si vivim.
30/VII/1995
Eugène Ionesco, El Solitario, Aymá s.a. editora, Barcelona, 1975 (Traducción de David Casanueva)
Eugène Ionesco, El Solitari, Edicions Proa, Barcelona 1974 (Traducció de Joan Oliver)
Eugène Ionesco, Le Solitaire, Mercure de France,1973. Collection Folio nº 827
El solitari és un home que ha heretat una suma important d’un oncle d’Amèrica. Sí, encara existeixen oncles d’Amèrica, s’exclama. I decideix deixar el seu lloc de treball, el qual cada dia li resultava més feixuc. Abandona l’hotel on s’havia allotjat fins aleshores, s’instal·la en un pis d’un barri més o menys humil de París i resta ociós fins al final dels seus dies. A mesura que es va llegint hom creu que el personatge no resistirà gaire temps sense fer res, laboralment parlant, però la veritat és que no torna a ocupar-se mai més. Més encara, el solitari du la seva llibertat fins a extrems tediosos. Acaba tancant-se en una habitació del seu propi pis, proveït d’aliments i de tot el que li pugui fer falta, passant les hores en posició horitzontal i mirant per la finestra. La raó exterior d’aquest fet és que en el seu barri s’ha esdevingut una revolta popular i és perillós sortir al carrer. Hom podria pensar, no obstant, que si això no hagués passat, el solitari hauria fet exactament el mateix, ja que abans d’optar per aquesta “sortida” el personatge tan sols anava de casa al restaurant per a menjar i per a sopar, i del restaurant a casa seva. Hauria volgut anar a visitar els seus antics companys de feina, les que havien estat les seves amants, el seu patró, però mai no ho fa mi. El solitari va mantenir una relació efímera amb una de les cambreres del restaurant del seu nou barri, Yvonne. Però aquesta, no poguent soportar més la inactivitat del seu company, decideix marxar i deixar-lo per un altre. Ell mateix l’ajuda a pujar al taxi. A més, la noia també deixa la feina, de manera que ara serà una altra cambrera qui li servirà els àpats, una amiga de l’anterior amb la qual no hi té més que una pura relació de client. Passat el temps, el solitari no recorda ni el nom propi de la que durant un temps havia compartit la vida amb ell. Dubta entre Yvonne o Marie. Quan s’acaba la revolta, l’home decideix sortir un dia al carrer. Havien passat anys i el perill ja feia temps que era quasi bé inexistent. Entra al restaurant de sempre i manté una petita conversa amb l’encarregat, que segueix sent el mateix. Va deixat i amb barba de dies, ara no ho recordo bé, tant li fa. Torna al pis i ja no en surt més. Al final de la novel·la, el solitari té una petita al·lucinació, que pren com un signe. Les portes de l’armari que té al davant s’obren, la paret desapareix i entra en un jardí amb un arbre al mig i una escala que flota a un metre de la superfície. Al fons una llum molt intensa. S’hi apropa. Perd la noció del temps. Passen anys o segons. De sobte torna a recobrar el sentit de la realitat exterior, però ja ha fet l’experiència. La pren com un signe. La mort? Una altra vida?
Al solitari li hauria agradat estudiar. De gran li va saber greu decebre la seva mare quan li deia que estudiés per aconseguir un bon lloc de treball quan fos gran. Però el nen era un mal estudiant i, sobretot, molt mandrós, com ho serà després, sempre. A la feina s’asseia al davant d’un company que sempre l’estava increpant amb qüestions d’ordre intel·lectual. Ell se l’escoltava. En algun moment es diu que li hauria agradat estudiar filosofia. Però aquest solitari era ja, certament, un filòsof. Infectat per la lacra del pensament, no podia concebre que hi hagués algú que pogués deixar de pensar.
«Me di cuenta de que pensaba demasiado, yo que me había jurado no pensar en absoluto; no pensar es lo más juicioso, ya que, de cualquier modo, nadie entiende nada de nada.
Filosofo demasiado. He aquí mi error. Sin tanta fiosofía hubiera vivido más feliz. Uno no debe filosofar si no es un gran filósofo. Y aun los grandes filosofos son pesimistas, o llegan a conclusiones que no podemos que no podemos comprender. O bien nos proponen la explosión de todos nuestros deseos.»
«Pensé que era extraño que se considerara anormal el hecho de vivir preguntándose continuamente qué es el universo, cuál es mi condición, qué he venido a hacer aquí, y si realmente se puede hacer algo. Me parecía que, por el contrario, era anormal que la gente no piense en ello y que viva en una especie de insconsciencia. Tal vez los demás, sin formulárselo, irracionalmente, confían en que un día todo será aclarado. Tal vez llegue un mañana de gracia para la humanidad. Tal vez llegue un mañana de gracia para mi.»
El solitari pensa que vivim en una presó dins d’una altra presó més gran, i així successivament. Primordialment, la seva desesperació prové de la ignorància, de la impossibilitat del coneixament d’abarcar-ho tot. Ens hem de conformar, diu, amb petites parceles. Se sent perplex de com l’home ha estat capaç de mudar les societats, l’una rere l’altra, de la tècnica, del tràfec de la gent, de que ens movem... I tot damnt d’un magma pantanós sobre el qual, si ens aturem a pensar-lo cinc minuts, res no s’aguanta dret. En poques paraules, el solitari no troba sentit ni el fonament de l’existència. I no obstant, existim, o és una retòrica del costum. Existim? És una il·lusió? El solitari beu, beu molt. Solia llegir, però ja no ho fa. L’alcohol l’evadeix, l’ajuda a allunyar-se d’allò que toca i d’allò que veu. A cops sent una estranya alegria, un assuaujament. D’altres “se’n va”. I quan se’n va, percep la il·lusió de tot, l’estranyesa d’allò que no fa ni uns segons era la seva quotidianitat més rutinària. I quan torna, reconeix una altra vegada allò que havia perdut de vista i que altra vegada torna a ser el seu entorn familiar. Però aquesta experiència no el deixa indemne. Com el que viu l’idiota durant els instants abans de l’atac d’epil·lèpsia en la novl·la de Dostoievski. Però en cap moment del text de Ionesco es deixa entreveure que la inactivitat del solitari sigui fruit d’aquestaes i altres reflexions. El solitari és un home passiu. Altrament dit, i d’una manera amb menys càrrega pejorativa, el solitari és un home contemplatiu. Passiu, contemplatiu... el mateix? I enmig de tot plegat, la revolució. La revolució que voldria un gran canvi. Un gran canvi perquè tot segueixi igual. El solitari hi reflexiona. Per més que es matin, per més que es facin la guerra i algú en surti victoriós, els grans temes seguiran presents, iguals, els mateixos. La resposta no prové d’aquí. Però tampoc no hi ha revolucions metafísiques. Les revolucions són d’ordre polític i social i serveixen per a canviar la pell. El que és incontestablement universal i etern segueix tan jove com sempre, mai no envelleix. Naixem i morim, però en l’interval hem de saber si vivim.
30/VII/1995
Eugène Ionesco, El Solitario, Aymá s.a. editora, Barcelona, 1975 (Traducción de David Casanueva)
Eugène Ionesco, El Solitari, Edicions Proa, Barcelona 1974 (Traducció de Joan Oliver)
Eugène Ionesco, Le Solitaire, Mercure de France,1973. Collection Folio nº 827
No hay comentarios:
Publicar un comentario