La borrosa i breu història d'en Joni Culleretes

En Joni Culleretes va néixer tort.
Esclar que això la seva mare va trigar un cert temps en veure-ho, però quan ho va saber reconèixer es va dir en un intens monòleg interior: «té els ulls ben torts, aquesta criatura.»
Aquest fet dissortat va condicionar la vida sencera del nostre heroi fins al punt de negar-se a anar a estudi. Quan va aconseguir cert ús de raó, en Culleretes va penjar la bata i va deixar els llibres sobre la taula per sempre més. I diuen que no va tornar a obrir un llibre en sa trista vida. Des de la tendra edat dels deu anys, en Joni es va dedicar a passejar la seva dissort pels carrers.

.

Conforme s’anava fent gran, en Joni adquiria rutines cada cop més consistents. Els dimarts i els dijous baixava fins al port, s’hi quedava palplantat i es quedava observant durant hores i hores les descàrregues que arribaven des dels mars del sud. Els homes del port ja se’l coneixien i de vegades li feien...

- Ep! Noi! T’ho mires o ens ajudes?
- M’ho miro.
- Doncs gradua’t la vista!

En aquest punt de la llarga i distesa conversa, els portuaris esclataven en grans rialles i en Joni se’n tornava emprenyat per allà on havia vingut renegant com un foll i vigila que duc mala hòstia. Però a mesura que caminava i caminava, potser per allò de cremar les toxines, en Joni s’anava posant de més bon humor i quan ja havia guanyat la meitat de les Rambles es posava a cantar una cançó d’en Quimi que li agradava d’allò més...

Com un lliri de platja vinc net i polit,
La perruca planxada i el dentat lluent;
Ja el voldrien tenir molts, un cos com el meu.

Duc a la cartera un bitllet de cent,
Dues fotos grogues i un paper que diu:
... “aquest noi progressa adequadament”.

Els dilluns, els dimecres i els divendres, en Joni es passava les tardes bevent güisquis de garrafa als billars Salomon que hi havia en el subsol d’un edifici vell i tronat, tuguri aquest regentat per una vella xaruga desdentegada, que feia mala olor i responia al nom de Mercè. Allà, en Culleretes hi tenia els seus, diguem-ne, amics. Els mateixos pinxos que el van batejar amb aquest sobrenom que va anar lligat a la seva persona fins al seu patètic final. Diuen que a en Joni li van posar el motiu de Culleretes pel que feia un cop havia pelat les seves víctimes. Sí, a hores d’ara el lector ja deu haver endevinat que en Joni no va tenir cap més sortida a la seva vida que dedicar-se al robatori menor, estirar bosses, afanar carteres i altres delictes d’arma blanca. El problema es va fer més gros quan en Joni va sentir la imperiosa necessitat d’acabar amb les persones a les quals havia furtat. I no content amb els assassinats, en Joni, diuen, quan s’havia ben assegurat que la víctima era morta i ben morta, es treia una cullereta de la butxaca del darrera del pantaló de tergal texà i li buidava un ull. La llegenda d’en Culleretes diu que això ho feia per a rescabalar-se de la seva desgràcia de naixement, però el cert és que a en Joni mai ningú no li va veure la cullereta. Durant aquells temps, també es va fer famosa la història d’en Camablava, mite o realitat no se sap, però ara, de com va acabar en Camablava, ja ningú no en parla... En Lluís Camablava era un pobre xicot, treballador de la zona franca que segons diuen va perdre la vida a mans d’en Joni Culleretes. Alguns diuen que en aquest cas, i no se sap ben bé per què, en Joni va fer una excepció i en comptes de buidar l’ull esquerre després de morta la víctima, va fer-ho al revés, primer li va treure l’ull i després el va pelar amb un ganivet de cuina de serreta, vell i oxidat. El cadàver d’en Camablava va aparèixer l’endemà flotant al riu. Després, als bars de la part baixa de la ciutat es formaven tertúlies per tal d’esbrinar com s’ho havia fet aquell cop en Joni. N’hi havia que defensaven la teoria del buidat d’ull previ a les punyalades. D’altres eren més conservadors i deien que en Joni havia treballat com sempre: furt, mort i cullereta. I la resta, un grupet de quatre o cinc, asseguraven que en Joni Culleretes no havia passat mai per allà...
Malgrat tot el que es pogués pensar, en Joni no era mala persona. Robava per a menjar calent els set dies de la setmana i quan n’hi sobrava, donava quatre xavos a sa mare que viva d’una pensió misèrrima perquè el seu home, en pau descansi, no l’havia arreglada gaire bé per no dir gens, i encara gràcies que el nen esquitxava de tant en tant. Llavors pesaven figues l’un al costat de l’altre, hores i hores fins que moria la tarda, i quan s’encenien els primers llums del carrer en Joni Culleretes agafava la inspiració i ple a vessar d’un feliç entussiasme místic recitava el seu Kyrieleison preferit, tot demanant a déu-nostro-senyor que el perdonés i li fes un lloc a la seva dreta o a la seva esquerra, que tant li feia...

Senyor o senyora,
Totpoderós,
No sigueu bèstia i no ens feu patir.

Si de vegades et venen ganes de blasfemar i cridar el nom del porc;
Respira fondo, no perdis el temps que és emprenyar-se amb un tros de roc.

Kyrieleison, kyrieleison

Ésser altíssim,
Ja no som joves,
Hem tingut temps per a reflexionar
I hem observat que si hi ha un conflicte
El sol guanyar el més animal.

Senyor o senyora,
Sigueu qui sigueu, feu que algún cop perdin els dolents;
Fins els guionistes ho fan al cine, així ens enreden al Cine Club.

Kyrieleison, kyrieleison

Senyor o senyora,
Totpoderós,
No sigueu bèstia i no ens feu patir.
Si sou el responsable d’aquest casino,
Ningú pot dir-nos que us n’heu sortit.

En Joni Culleretes va desaparèixer del mapa el dia de Tot Sants de l’any 19.. Sa mare li tenia preparada una sopa de ceba quan en Joni li va dir «ara torno, baixo a baix un moment a comprar tabac i pujo tot d’una». Des d’aleshores no se li ha vist més el pel. Sobre la desaparició d’en Culleretes hi ha teories de tots els colors, per donar i per vendre. N’hi ha que expliquen que en Joni va acabar amb la seva vida, però no han sabut mai explicar com. D’altres, que en Joni finalment es va colar en un gran vaixell de càrrega vermell rumb cap als mars del sud. I finalment, n’hi ha tres o quatre de convençuts que asseguren que en Joni Culleretes no ha vist mai la llum del sol, que tot just si es tracta d’una llegenda per a fer por als més menuts. Així, quan el nen o la nena fan el ronso i no es volen menjar els espinacs, la mare els avisa: acaba’t el plat o cridaré en Joni Culleretes. Diuen que és un mètode infal·lible, és a dir: i a saber: no susceptible de caure en error.

(La borrosa i breu història d'en Joni Culleretes © està dedicada a na Marga Rey i Gonell, sense el suport persistent i continuat de la qual aquesta curta narració no hauria vist mai la llum del dia. Gràcies!)

(Cal dir també que aquesta història ha sorprès l'autor en un rapte violent d'inspirada creació automàtica, que ha estat escrita a vola-ploma-vola de tal manera que l'escriba tan sols s'ha limitat a seguir les directrius que la musa li xiuxiuejava a l'orella i que tots els personatges, molts i diversos, han imposat sa pròpia existència independentment de la voluntat de l'escriptor.)

Si us ve de gust, també podeu entrar a http://www.quimiportet.com