U
Dutxar-me amb aigua bruta,
enllustrar-me amb nata.
Córrer descalç pels carrers, neixen llagues
a la planta dels peus.
Música eixordadora i repetitiva
a les meves orelles.
Miro el cel amb els braços oberts
i em deixo anar.
Els ulls abatuts, grossos, regalimen
llàgrimes de sang, plorant ja sense res.
I segueixo corrent despullat de tota roba
i de tot jo.
No veig ningú al meu voltant
i ben bé que hi són.
Dirigit amb una força inherent cap a l’infinit,
al no-res.
Brut i descalç, sentint el dolor dels genitals,
torno a mirar el cel amb els braços oberts,
i defalleixo caient de genolls.
La música es torna més forta,
quasi no puc ni sentir-me els nervis, la pell, els ossos,
però, sorprenentment això no deixa de ser pitjor.
Em poso dempeus i altra vegada corro, lluny...
I el final no el trobo... com si em mogués dins d'un gran cercle
sense principi ni final, encara que no m’ho acabi de creure.
Despullat, descalç i brut,
regalimant llàgrimes de sang pels ulls
corro, corro i corro sense parar,
allà, no ho sé, a l’infinit, al buit.
Des del caos insuperable.
22-VII-91
Dos
Aigua immanent a la nostàlgia,
transparent i blanca.
Melangia dels carrers sols,
com nens petits agafats de la mà,
innocents i fràgils.
Ho recordo, sí, em passa,
bell sentiment de somni (oníric),
talment, gran i petit, petit...
gran...
Abraçada fraterna, de l’interior amb l’exterior,
finitud de l’home que albira l’abisme universal,
i plora... o no plora... de tristesa
sospirant en el seu cor.
Ànima sublim travessada pel raig de llum.
VII-91
Tres
Vaig obrir els llums
i vaig veure un milió de quadres.
Vaig pensar que t'amagaves darrera
de cada una d'aquelles cares allí pintades.
I vaig sentir una veu que em deia:
“No hi ha tria possible,
les agafes totes
o te’n vas a casa”.
VII-91
Quatre
Puc veure un home caient
donant voltes pel forat de l’escala,
a casa meva,
mentre aquell nen amb pantalons curts
menja un entrepà amb la cara avall,
sense dir res,
semblant tranquil.
----------------------
Callar i assentir;
parlar i negar.
Però diga’m quan...
----------------------
Torna a ser aquí.
De fet, mai no se’n ha anat.
Acaba per fer-se insuportable.
I encara no sé què he de fer quan ve.
Enganya.
Penso que qualsevol cosa que pugui fer
només servirà perquè ell se’n aprofiti,
i ja no em deixi dormir en tota la nit.
No paro de moure’m.
D’un costat a l’altre.
No aconsegueixo mantenir els ulls tancats
més de trenta segons.
Esgota.
I com més va més consciència en tinc.
I és molt pitjor. Un cercle viciós:
Més conscient... més despert.
----------------------
I feliç,
va trencar totes les normes,
va capgirar tothom
feu l’amor a qui no estimava,
i finalment
es va evaporar.
1991
Dutxar-me amb aigua bruta,
enllustrar-me amb nata.
Córrer descalç pels carrers, neixen llagues
a la planta dels peus.
Música eixordadora i repetitiva
a les meves orelles.
Miro el cel amb els braços oberts
i em deixo anar.
Els ulls abatuts, grossos, regalimen
llàgrimes de sang, plorant ja sense res.
I segueixo corrent despullat de tota roba
i de tot jo.
No veig ningú al meu voltant
i ben bé que hi són.
Dirigit amb una força inherent cap a l’infinit,
al no-res.
Brut i descalç, sentint el dolor dels genitals,
torno a mirar el cel amb els braços oberts,
i defalleixo caient de genolls.
La música es torna més forta,
quasi no puc ni sentir-me els nervis, la pell, els ossos,
però, sorprenentment això no deixa de ser pitjor.
Em poso dempeus i altra vegada corro, lluny...
I el final no el trobo... com si em mogués dins d'un gran cercle
sense principi ni final, encara que no m’ho acabi de creure.
Despullat, descalç i brut,
regalimant llàgrimes de sang pels ulls
corro, corro i corro sense parar,
allà, no ho sé, a l’infinit, al buit.
Des del caos insuperable.
22-VII-91
Dos
Aigua immanent a la nostàlgia,
transparent i blanca.
Melangia dels carrers sols,
com nens petits agafats de la mà,
innocents i fràgils.
Ho recordo, sí, em passa,
bell sentiment de somni (oníric),
talment, gran i petit, petit...
gran...
Abraçada fraterna, de l’interior amb l’exterior,
finitud de l’home que albira l’abisme universal,
i plora... o no plora... de tristesa
sospirant en el seu cor.
Ànima sublim travessada pel raig de llum.
VII-91
Tres
Vaig obrir els llums
i vaig veure un milió de quadres.
Vaig pensar que t'amagaves darrera
de cada una d'aquelles cares allí pintades.
I vaig sentir una veu que em deia:
“No hi ha tria possible,
les agafes totes
o te’n vas a casa”.
VII-91
Quatre
Puc veure un home caient
donant voltes pel forat de l’escala,
a casa meva,
mentre aquell nen amb pantalons curts
menja un entrepà amb la cara avall,
sense dir res,
semblant tranquil.
----------------------
Callar i assentir;
parlar i negar.
Però diga’m quan...
----------------------
Torna a ser aquí.
De fet, mai no se’n ha anat.
Acaba per fer-se insuportable.
I encara no sé què he de fer quan ve.
Enganya.
Penso que qualsevol cosa que pugui fer
només servirà perquè ell se’n aprofiti,
i ja no em deixi dormir en tota la nit.
No paro de moure’m.
D’un costat a l’altre.
No aconsegueixo mantenir els ulls tancats
més de trenta segons.
Esgota.
I com més va més consciència en tinc.
I és molt pitjor. Un cercle viciós:
Més conscient... més despert.
----------------------
I feliç,
va trencar totes les normes,
va capgirar tothom
feu l’amor a qui no estimava,
i finalment
es va evaporar.
1991
No hay comentarios:
Publicar un comentario