Bústia florida / Correio em flor

.
.
















.
.
.
.















.
.
.
.
















.
.

The Cure "M"

Hello image Sing me a line from your favourite song Twist and turn But you're trapped in the light All the directions were wrong

You'll fall in love with somebody else tonight

Help yourself But tell me the words Before you fade away You reveal all the secrets To remember the end And escape someday

You'll fall in love with somebody else again tonight

Take a step You move in time But it's always back ... The reasons are clear Your face is drawn And ready for the next attack

.

Lou Reed's New York Dirty Blvd circa 1989

Pedro lives out of the Wilshire Hotel he looks out a window without glass The walls are made of cardboard, newspapers on his feet his father beats him 'cause he's too tired to beg

He's got 9 brothers and sisters they're brought up on their knees it's hard to run when a coat hanger beats you on the thighs Pedro dreams of being older and killing the old man but that's a slim chance he's going to the boulevard

He's going to end up, on the dirty boulevard he's going out, to the dirty boulevard He's going down, to the dirty boulevard

This room cost 2,000 dollars a month you can believe it man it's true somewhere a landlord's laughing till he wets his pants No one here dreams of being a doctoror a lawyer or anything they dream of dealing on the dirty boulevard

Give me your hungry, your tired your poor I'll piss on 'em that's what the Statue of Bigotry says Your poor huddled masses, let's club 'em to death and get it over with and just dump 'em on the boulevard

Get to end up, on the dirty boulevard going out, to the dirty boulevard He's going down, on the dirty boulevard going out

Outside it's a bright night there's an opera at Lincoln Center movie stars arrive by limousine The klieg lights shoot up over the skyline of Manhattan but the lights are out on the Mean Streets

A small kid stands by the Lincoln Tunnel he's selling plastic roses for a buck The traffic's backed up to 39th street the TV whores are calling the cops out for a suck

And back at the Wilshire, Pedro sits there dreaming he's found a book on magic in a garbage can He looks at the pictures and stares at the cracked ceiling "At the count of 3" he says,"I hope I can disappear"

And fly fly away, from this dirty boulevard I want to fly, from dirty boulevard I want to fly, from dirty boulevard I want to fly-fly-fly-fly, from dirty boulevard

I want to fly away I want to flyFly, fly awayI want to flyFly-fly away (Fly a-) fly-fly-fly (-way, ooohhh...) Fly-fly away (I want to fly-fly away) fly away (I want to fly, wow-woh, no, fly away)

La Rambla del Quimi Portet cap a 1997

Que sembli una bestiesa, però des que vaig sentir per primer cop aquest clàssic instantani de l'astre intercomarcal, vaig fer una analogia directe: "La Rambla" és a Quimi Portet el que "Dirty Boulevard" és a Lou Reed. A qui li agradi, que ho repeteixi. A qui no, que escolti la cançó... i tan amics. I sí, és clar, ho heu endevinat, el Pedro és a Manhattan el que en Joni Culleretes és al port de Barcelona (http://alfonscsb.blogspot.com/search?q=joni+culleretes).

La terrassa d'un bar en una nit d'estiu, si no perdo la consciència, seguiré pensant en tu. Hi ha un mico que balla a la punta d'un pal, i senyores amb paraigües que em diuen: "hola, què tal?". Hi ha un home que resa a algun déu superior, amb dues espelmes i un nas de cartró, i jo he vingut d'estranquis, no ho diguessis a ningú, aquí al lloc d'aquesta terra que més em recorda a tu. Hi ha dos policies que es passegen a cavall, els cavalls semblen de goma i els genets de metall. Un, dos, tres, botifarra de pagès; t'escriuria una postal però tinc el cap massa espès.

Anem a voltar per la Rambla, et compraré un ramet de flors. Anem a voltar per la Rambla, beurem xaropets de colors. Anem a voltar per la Rambla, vestits amb gorros de paper, ens pintem de rosa la cara i parlarem en estranger.

Al balcó d'una tronada pensió, hi ha una dona grassa que es pentina amb un raspall, porta una perruca que li cau fent anar el porró i encara s'enrecorda dels tramvies amb cavall. He vist un arbre tort amb llumets de tots colors i un colom solitari barallant-se amb un anís; hi ha dies deliciosos que ve de gust recordar, anem fins a la Rambla a fer un vas de Pastís.

Anem a voltar per la Rambla, et compraré un ramet de flors. Anem a voltar per la Rambla, beurem xaropets de colors. Anem a voltar per la Rambla, vestits amb gorros de paper, ens pintem de rosa la cara i parlarem en estranger.

Translated in English in: http://agingernutinlondon.blogspot.com/2009/12/video-la-rambla-by-quimi-portet.html#comment-form

Adrià Puntí sota una col cap a 1999

Hi ha cançons que pertanyen a un temps, a un lloc, o ambdós. I n'hi ha que no envelleixen en cap d'aquests sentits. Em sembla que "Sota una col" forma part de la segona llista. Ai, ai, ai!, però feu-me el fotut favor de disculpar-me, que tanta bellesa estalvia els comentaris.

M'he comprat un bon dia, me'l gastaré amb un llonguet. Ara ensopego, però va, i m'aixeco. Jugaré a xancla amb uns esclops. M'he rifat un bon dia, portaré un núvol al cap. Avui m'enamoro, és el meu dia. De nit, avui pot sortir el sol.

Tu i jo sols, sota una col. Tu i jo sols, rere el ressol. Ni prohibits ni guripes, ni la meva ombra em fa cas. Vull xuxeries, són clandestines. Si em fan bufar, els arruflo el nas.

Segur que em peto les classes, l'àvia Maria té son, no s'està quieta. Sor Enriqueta, avui soleta, s'empassa el sermó. Tu i jo sols, sota una col, arrecerats rere el ressol. Cauen deu pometes d'un pruner. Sé que és el meu dia, que és tot meu.

La mare ens crida: nens i nenes, és l'hora d'anar a berenar pa amb oli. Tu i jo sols, sota una col, amagadets fent-nos petons. Tu i jo sols, com dos cargols, abrigadets sense llençols.

Cau la pluja eixuta sota el test. Sé que és el meu dia, que és tot meu. La mare ens crida: nens i nenes, tothom de dret al llit, hi ha matines. Tu i jo sols, tu i jo sols. Cauen deu pometes d'un pruner.

El Mapa mut (novel·la) de Rubèn Intente

Un dia de la setmana passada vaig anar, una mica abans de migdia, a la Plaça del Sol, per acabar la lectura de Mapa mut, la novel·la del Rubèn que Angle Editorial va pubicar el 17 o el 18 d’octubre. Vaig demanar una cervesa, vaig treure el llibre de la bossa i sense voler, com sol passar, vaig sentir la conversa que dos joves mantenien a la taula del davant. En vaig reconèixer el contingut. L’un li explicava a l’altre els detalls sobre una obra de teatre que havia acabat d’estrenar, basada en el breu assaig de George Steiner, La idea d’Europa. Aquella veu era clavada a la del Rubèn.

El tema de Mapa mut és el de la identitat. Però no el de la pròpia, que també, sinó principalment la de l’altre, la del germà, germana, pare, mare o veí. Quan de temps podem passar convivint amb persones de les quals, al cap i a la fi, en sabem ben poca cosa? A quin grau arriben els nostres prejudicis, que informen les nostres opinions, que al seu torn són traspassades de boca en boca, fins a crear una crosta que cobreix, fins a fer-la irreconeixible, la vertadera identitat dels nostres semblants? I això no obstant, és legítim parlar d’una identitat vertadera? I encara una altra pregunta que sorgeix a partir d’aquest mapa: de l’actuació que li coneixem al veí a propòsit d’aquesta o d’aquella experiència, en podem extraure conclusions sobre el seu caràcter? Un dia, durant els anys compartits a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’autor va plantejar-me la qüestió següent: què hauria passat, com s’hauria desenvolupat la meva vida, si en comptes d’haver triat A en totes les meves eleccions, hagués triat B? El cartògraf d’aquesta guia muda tan eloqüent toca aquest tema, si no de forma directa, sí que de manera tangencial, sobre tot en aquelles converses filosòfiques entre la Judit (sense “h”) i el Mateu, on, entre altres coses, apareix la disquisició sobre la causa i l’efecte, que és el mateix que discutir, però a la inversa, l’etern tema de la llibertat.

Existeix, repeteixo la pregunta, una identitat de caràcter ontològic que ens fa ser nosaltres i només nosaltres, o al contrari, tota identitat és social i només aparent? Habitualment pensem aquest enigma referint-nos a la nostra personalitat. Intente té l’habilitat de plantejar la qüestió col·locant els focus en les vides dels altres, en una història que va de Vic a Los Angeles, passant per Barcelona i Nicaragua. Per cert que la descripció que l’autor fa de Califòrnia és qualsevol cosa menys tòpica. Un s’imagina vent, solitud, buidor, conduint un cotxe gran que travessa noms coneguts i no tan coneguts, sentint de fons algun tipus de música semblant a la que Angelo Badalamenti composava per a les pel·lícules de David Lynch. Que cadascú s’imagini el que vulgui, el que acaba sent cert és aquest meravellós caràcter evocador que l’afilada i lliure prosa del Rubèn atorga a aquestes localitats massa gastades, i per tant poc conegudes. Aquest és un paral·lelisme que la novel·la, subtilment, proposa entre llocs i persones: quan més ens pensem que els/les coneixem, més ens sorprenen. Aquest mapa mut parla molt bé en contra del prejudici i a favor de la mentalitat oberta que mai no es cansa de, i a la qual no li fa por, sorprendre’s: el principi de la filosofia en els seus grecs principis.

Cioran afirma en un dels seus llibres que, després de certes experiències, ens hauria de ser permès de canviar de nom. Cito Cioran perquè una altra de les tesis fortes que recorren tot el mapa del Rubèn és la idea de la no superació, sinó de la reinvenció del jo a la qual ens obliga la vivència d’alguns moments dolorosos als quals tots hi estem exposats, cadascú els seus segons biografia i circumstàncies. Chapeau Rubèn, penso que aquí la claves, estic del tot d’acord amb tu, i no em cal afegir res més.

Mapa mut és una novel·la de relacions. Principalment la de les germanes Judit i Marta, però també la de la Judit i el Mateu, la dels pares i els fills, la teva i la meva.

Vaig arribar a temps d’acabar la lectura del llibre, em vaig aixecar i li vaig dir a l’Oscar, mostrant-li el mapa i el nom del seu autor: el coneixes aquest? I ell va fer una exclamació de sorpresa, molt semblant a la que hagués fet el Rubèn. Ves a saber si es coneixen gaire, aquests dos, però, sense haver-hi parlat mai abans, vaig reconèixer l’Oscar en pocs segons, i d’esquena. O sigui, que un parell de semblances segur que hi són. El germà de l’escriptor va convidar-me a seure, però vaig refusar adduint una pressa que no tenia, però afegint una observació: si això fos una novel·la, o una pel·lícula, no t’hauria dit res i el lector, o l’espectador, hauria estat l’únic testimoni d’aquesta simbòlica coincidència. Però com que això és la vida, he pensat que tu també havies de saber-ho.

Cassino, 1 de novembre de 2010.

La meva Sultans of swing (una història llegendària)

Quan era petit, anava a buscar el pa al Carrer Gran i la música a la 33&45 Shop del carrer Ros de Olano de Gràcia. Aleshores ma mare em comprava cassettes, perquè a casa no teníem tocadiscos, tot i que jo, com que en tenia tantes ganes, de tenir-ne un, m’havia arribat a comprar um parell de Lps (la BSO de Grease i el Greatest dels Bee Gees) que anava a posar i a escoltar a ca la veïna. Santa paciència. Inesperadament, un dia va aparèixer per casa un oncle pràcticament desconegut, portuguès i ric, amb un “tocata” de joguina sota el braç, un reproductor de vinils blanc i vermell, petit, que semblava de mentida però funcionava de debò, i llavors els meus mals van començar a trobar solució.

Suposo que va ser en aquella botiga del carrer Ros de Olano, ara crec que transformada en tenda de roba, que vaig aconseguir un k7 anomenat Gran Premier 80, que incloïa grans èxists de l’any immediatament anterior, això és, el 1979. La cinta, que encadenava les cançons sense pausa entre l’una i l’altre, per molt diferents que fossin els temes proposats, començava amb “In the navy” de The Village People i seguia amb una música que es deia “Sultans of swing”. Són les dues úniques cançons que recordo d’aquell disc – ara peça de col·leccionista baratet –, perquè jo m’aturava aquí. Això no vol dir que no hi hagués res més aprofitable, allà dins, però ara sí que ja no en tinc ni la més remota idea. A més, i com sol passar en els episodis llegendaris de les nostres vides (qui no en té cap?), aquella cinta es va perdre no se sap on. La vaig buscar diverses vegades al llarg dels anys, però res de res. I la vaig estar buscant durant molt de temps, precisament, perquè sabia que aquella versió de la cançó no era la mateixa que la que es presentava com a original en el disc d’estrena dels Dire Straits, l’homònim Dire Straits (1978). A veure si m'explico, això era més o menys com saber un secret, o com posseir una informació que en qualsevol moment algú em podria demanar, i si no tenia la prova dels fets ningú no em voldria creure i m’arriscava a quedar com un farsant.

Van anar passant els anys i de tant en tant pensava: “no la tornaràs a escoltar mai aquella versió”, que per a mi, i això és el més important de tot plegat, no era... “la versió”, sinó que era l’autèntica “Sultans of swing”, la que vaig escoltar una i altra vegada sense parar, play-stop-rewind, play-stop-rewind, play-stop-rewind.

.

Als lletraferits els passa que hi ha novel·les que associen a una determinada edició. Per a molts, no és el mateix llegir El Quijote en qualsevol de les múltiples copies que existeixen a les llibreries, perquè la seva, la que van fer servir per a llegir-lo per primera vegada, és... El Quijote. Hi diu el mateix que en totes les altres edicions, però no és el mateix llibre. En el cas de la cançó “Sultans of swing” i la meva història, sí que hi ha diferències importants, perquè ni sonen igual – la del GP80 posseia una atmosfera de cervesa, pub i relax que no té la del Long Play, un altre color i una altra textura – ni totes les notes són les mateixes. És a dir, no diuen, i per tant no comuniquen, el mateix.

.
I van seguir passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, i va arribar aquesta xarxa digital i cibernètica, i què sé jo quantes coses més, amb la qual un és capaç de seguir el rastre de qualsevol pista, per pols i més pols que hi hagi caigut a sobre. Un vespre, passejant pel Youtube, vaig trobar que algú havia col·locat aquella “Sultans of swing” del GP80, que resulta que era el single que es va publicar a les illes britàniques en aquella època. Segons www.mk-guitar.com, es va gravar als Pathway Studios de Londres, entre el 20 i el 26 d’abril de 1978, un mes després d’haver enregistrat tot el disc als Basing Street Studios de la mateixa ciutat. Existeix fins i tot una altra versió-demo, de la qual, però, la pàgina web no en dóna gaire detalls, i tampoc és la que ens interessa aquí. Aquest single és, doncs, una regravació de l’original (“uma releitura” com els agrada dir als brasilers). Crec que fins avui només l’havia escotat o sol o, com a molt, al costat del Pere Joan, en una d’aquelles sessions musicals maratonianes que acostumàvem a celebrar tant a casa seva com a la meva. Però això, si va passar, no va ser fins al cap de tres o quatre anys. Avui és un plaer poder compartir la meva "Sultans of swing" amb tot aquell que, navegant, vingui a naufragar aquí.
.

Rio Grande, 19 d’agost de 2010

Paul Simon no Pelourinho em 1990

.

El 1990, quatre anys després de publicar Graceland, Paul Simon va presentar The Rhythm of the Saints. En aqueslla ocasió, el músic va viatjar fins a Salvador de Bahia, on va gravar amb el grup Olodum el video de la cançó que obre el disc: The obvious child. El que abans va ser una col·laboració amb artistes de Sud-àfrica, ara es va convertir en una barreja entre l'Amèrica del Nord i la del Sud, el pop-rock d'Estats Units amb la batucada brasileira. El marc on s'escenifica tota l'acció del clip, el Pelourinho, barri antic de Salvador, és, com resa el tòpic, incomparable.

.

.

Lletra a: http://www.paulsimon.com/node/112

.

The boy in the bubble (Paul Simon)

.
Graceland (1986) de Paul Simon seria un ferm candidat a fer-me companyia en les nits fredes d'una illa deserta. És una petita joia musical afroamericana que no em deixa sol des de fa ja gairebé un quart de segle (it just keeps coming back, helplessly). "The boy in the bubble" és l'inici de viatge: espectacular, lluminós, poderós. Des de les primeres notes de l'acordió - passant pel primer toc de percussió - fins a la primera frase. Així fa:

La lletra, si la voleu, és aquí: http://www.paulsimon.com/node/41

Existeix un documental en DVD de tot el procés de creació del disc, dins de l'extraordinària col·lecció "Classic Albums":

.

Brasil i la Copa: quatre píldores

.

Agafi uns quants mitjons, preferiblement nets. Posi’ls l’un dintre de l’altre i, quan la bola acabi tenint unes dimensions acceptables, pari. Surti al carrer, avisi a uns quants amics, busqui una plaça o descampat i comenci a jugar. Qualsevol carrer també serveix. Amb això n’hi ha prou. Aquest és el gran secret de la popularitat del futbol a Brasil. No costa un cèntim i tothom hi pot jugar: rics i pobres, blancs i negres, i també els indis.

*

Diuen que el futbol és l’únic esport on el peix petit pot menjar-se el gran. No és ben bé cert, perquè el tenis, de tant en tant, ens ensenya que el jugador número 139 de la llista elimina del torneig el número 1, i segurament trobaríem altres exemples. Però bé, en qualsevol cas, aquesta sentència referida al futbol agrada molt a Brasil. Tot el que surti de la norma agrada molt aquí. I és que aquest país de dimensions continentals, durant la major part de la seva història s’ha vist confinat, per pressions externes i demèrits propis, a fer d’espectador i comparsa del joc que repartien altres països i regions, primer des d’Europa, després des dels EE.UU. És en aquest sentit que aquest gegant s’ha comportat com un petit. Fins avui, quan sembla que ha aconseguit sortir del seu ostracisme, millorar la seva qualitat de vida i fer sentir, amb veu pròpia, allò que creu i sent sobre el que sigui: el president Lula opina sobre qualsevol cosa, diu el que pensa i com ho pensa, davant l’astorament del ciutadà brasiler, més acostumat a parar l’orella i acatar les decisions de fora que a expressar-se i decidir. El futbol era, fins fa molt poc, pràcticament l’única manera que Brasil tenia d’aparèixer a l’escena internacional, i això només cada quatre anys. Per això es va inventar la frase o Brasil é o país do futebol, de significat enganyós. Els brasilers, que se sentien poc importants, relegats al seu samba i al seu carnaval de consum principalment intern, deixava sempre una nota memorable quan tenia la pilota als peus. Brasil és pentacampiona del món – a l’espera dels resultats de la present edició – i tot plegat fa que aquest torneig li sigui molt familiar. Del mateix campionat, els espanyols n’hi diuen “el Mundial”, una denominació del tot objectiva; els brasilers: “la copa”, així, sense més – a copa –, aquest és el grau d’intimitat que aquesta cita els desperta. Així és com tradicionalment han aparegut de portes enfora.

*

Fa un parell de setmanes vaig rebre un email que m’informava de la postergació d’un seminari que s’havia de celebrar a la Universitat Federal de Pelotas (Estat de Rio Grande do Sul) el dia 15 de juny. Malauradament, aquell dia era l’estrena de la seleção a la Copa de Sud-àfrica i, atenció (!), les portes de l’Institut de Sociologia i Política, un organisme públic, estarien tancades, perquè els funcionaris es quedarien a casa, o anirien a un bar, a veure el partit. Quan la seleção juga, Brasil s’atura. Seria el millor moment per a fer la revolució.

*

Segons la constitució, Brasil és un país laic que ofereix llibertat de culte als seus ciutadans. Aquesta llibertat es correspon amb una gran diversitat de religions, que professen la majoria de la població. Des del Catolicisme, passant per l’Espiritisme, l’Umbanda, el Candomblé, fins a les creences indígenes, la població de Brasil és majoritàriament religiosa. Cal buscar molt per a trobar algú que es declari obertament agnòstic o ateu, i fins i tot en aquests darrers casos les persones, en aquesa part del món, es mostren molt més obertes als fenòmens i experiències sobrenaurals que a Europa, que en aquesta matèria no deixa de ser una excepció. Si, a més, tenim en compte que algunes de les paraules més pronunciades per als brasilers són emoção, coração, paixão e Deus, ens adonarem que la racionalitat, en aquest país, no és el fil de la navalla que talla el bacallà, és un factor més, important, però sense exageracions. En aquest context, el futbol es presenta com un altre ritu, i els asseguro que quan juga la selecció en alguna de les eliminatòries del Mundial, ja sigui el primer partit o la final, a Brasil és festa nacional... i de guardar.
.

20 de juny de 2010
Rio Grande (RS)
Brasil

terres (c)

.
.















.
.
.
















.
.

terres (b)

.
.















.
.
.














.
.

terres (a)

.
.














.
.















.
.

"I'll be your mirror & reflect what you are ..."

.
.




















.

gotes al pati

.














.
.














.