Recordes quan anàvem a caçar granotes amb Big Joe?
Quins temps aquells, te'n recordes?
Ens llevàvem d'hora, a les quatre del matí ja estàvem asseguts a la taula prenen cafè i torrades, i és que si vols anar a caçar granotes has d'esmorzar fort!
Big Joe sempre era l'últim de llevar-se. Gairebé sempre l'havia d'anar a despertar al seu llit. M'hi acostava i li deia "Big Joe! Lleva't! Ens n'anem a caçar granotes!" Si aconseguia que em sentís, aleshores es llev
ava depressa, es rentava la cara en aquella mena de gibrelleta alçada que feia servir de pica i venia amb nosaltres a seure a taula. Però si era el dia que tenia el son profund l'havia d'anar a cridar una i altra vegada. Un dia van arribar a ser sis cops i per culpa d'ell només en vam caçar tres, de granotes.
Per anar a caçar granotes hi has d'anar quan encara és ben fosc i la serenata, croac-croac, es troba en el seu apogeu. Llavors és fàcil, només t'has de deixar guiar per les orelles. Amb una mica de tacte i discreció les pots agafar amb la mà sense que oposin resistència.
Però si ja és massa tard i les granotes, com aquell qui diu, se n'han anat a dormir i no se'n sent ni una, llavors no hi ha gaire res a fer, ets en mans de la sort, i la sort, amic, no sempre arriba, i si arriba no sempre ho fa en el moment en què més la necessitaries.
Més d'una vegada ens vam quedar sense granotes perquè Big Joe va preferir fer més el ronso del compte. Aquells dies ja podies pregar al cel, si Big Joe volia dormir no hi havia Déu que el fes llevar.
Però sense Big Joe no hi havia caçera de granotes que valgués. Era el millor i punt. Indiscutible.
És per això que avui, que m'he recordat del vell Big, he volgut fer-te'l present amb aquest record que sempre durem a la memòria.
Big Joe, aquesta va per tu!
Quins temps aquells, te'n recordes?
Ens llevàvem d'hora, a les quatre del matí ja estàvem asseguts a la taula prenen cafè i torrades, i és que si vols anar a caçar granotes has d'esmorzar fort!
Big Joe sempre era l'últim de llevar-se. Gairebé sempre l'havia d'anar a despertar al seu llit. M'hi acostava i li deia "Big Joe! Lleva't! Ens n'anem a caçar granotes!" Si aconseguia que em sentís, aleshores es llev
ava depressa, es rentava la cara en aquella mena de gibrelleta alçada que feia servir de pica i venia amb nosaltres a seure a taula. Però si era el dia que tenia el son profund l'havia d'anar a cridar una i altra vegada. Un dia van arribar a ser sis cops i per culpa d'ell només en vam caçar tres, de granotes.Per anar a caçar granotes hi has d'anar quan encara és ben fosc i la serenata, croac-croac, es troba en el seu apogeu. Llavors és fàcil, només t'has de deixar guiar per les orelles. Amb una mica de tacte i discreció les pots agafar amb la mà sense que oposin resistència.
Però si ja és massa tard i les granotes, com aquell qui diu, se n'han anat a dormir i no se'n sent ni una, llavors no hi ha gaire res a fer, ets en mans de la sort, i la sort, amic, no sempre arriba, i si arriba no sempre ho fa en el moment en què més la necessitaries.
Més d'una vegada ens vam quedar sense granotes perquè Big Joe va preferir fer més el ronso del compte. Aquells dies ja podies pregar al cel, si Big Joe volia dormir no hi havia Déu que el fes llevar.
Però sense Big Joe no hi havia caçera de granotes que valgués. Era el millor i punt. Indiscutible.
És per això que avui, que m'he recordat del vell Big, he volgut fer-te'l present amb aquest record que sempre durem a la memòria.
Big Joe, aquesta va per tu!
---
(Per a Marc Hortal i Galí.)
7 de maig de 2006
7 de maig de 2006
No hay comentarios:
Publicar un comentario