John Donne, poeta anglès isabelí, és autor de frases cèlebres com aquella que
molts pensem que és hemingwayana: “Per qui toquen les campanes”. La frase diu
més coses: “La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la
humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per
tu”.
Tota la humanitat és important. Els valors humans són universals. No existeixen les persones més importants que les altres. No existeixen diferències humanes entre els amos i els miserables. Tota la humanitat és el mateix. Val el mateix l’esquimal de dents gastades que l’executiu de Wall Street. Estic segur que molta gent no està gens d’acord amb aquesta afirmació que acabo de fer. Però és que la frase de Donne és més llarga. Exactament, tot el context és aquest: “Cap home no és una illa, complet en ell mateix. Tot home és un fragment del continent, una part del conjunt; si la mar s’endú un grapat de terra, Europa queda disminuïda; com si les onades s’haguessin emportat un turó, la casa dels teus amics o la teva. La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.
Bé: llegint Amos Oz, (Contra el fanatismo, Ed. Siruela) em vaig trobar una referència a la frase “Ningú no és una illa”. Però Oz hi afegia: “Cadascun de nosaltres és una península. Una meitat unida a terra ferma i l’altra mirant l’oceà. La meitat unida a terra ferma està connectada a la família, als amics, cultura, tradició, país, nació sexe, llengua i altres vincles íntims intransferibles i que conformen el teu ésser. I l’altra meitat teva mira l’oceà, sola, amb capacitat i ganes de conèixer altres realitats i fer-les pròpies”. És la idea de l’enriquiment a partir de la curiositat i el viatge (físic o mental) de l’individu.
És una qüestió a tenir en compte quan hom discuteix –o insulta– a partir de la idea del provincianisme i l’universalisme. Aquell que diu que és ciutadà del món i només ciutadà del món, és un producte espuri, fruit si de cas de la mundialització: viatja molt i des del seu nacionalisme que no veu que té, diu que els nacionalismes es guareixen viatjant. Si de cas és una persona que compra el mateix a les mateixes botigues dels carrers comercials de les ciutats dels països que visita i està encantat amb aquesta uniformització a què ens aboca la mundialització. Però no pot anar més enllà. Sovint, el que oculta, és pànic o, pitjor, aversió a la diferència. La seva felicitat és en l’equalització.
Viatjar s’ha convertit en traslladar-se a ciutats semblants amb els mateixos centres comercials on hi ha les mateixes coses. Això, per a mi, no és un avenç: és una tristesa. Perquè allò que ens enriqueix quan viatgem amb ulls oberts és comprovar que fins i tot les olors canvien. I encara que l’indret sigui urbà, el disseny i la distribució dels rètols, l’aire dels edificis, la forma de les papereres, el paviment de les voreres… (on heu vist un paviment més bonic que el de Barcelona?) ja veus que és diferent del teu. Aire fresc.
El veritable universalisme és el de la persona-península: un esguard universal es basa en un bon arrelament. És universal perquè parla des de l’arrelament. Penseu en Llull i Randa, Shakespeare o Cervantes. Petrarca parla d’una noia molt jove (avui seria incorrectament massa jove), a la qual va veure quan desapareixia tombant la cantonada d’un carrer d’Avinyó. I li dedica una obra mestra. Cervantes se situa en un poblet de la Manxa, no a l’Escorial. Faulkner és universal perquè explica la humanitat des del seu món. I per tenir les mans lliures, s’inventa el que ell en diu el seu “comtat apòcrif”, Yoknapatawpha, que és un correlat del comtat de Lafayette. Ausiàs March explica la seva cambra i la seva ànima. Dante parla de les xafarderies polítiques i socials de la seva Florència. Un poema no és gran perquè parli de la Cinquena Avinguda en anglès. Si el comparem amb un poema en eslovè que parla del corriol que segueixes per anar a la font, qualsevol dels dos pot ser gran i universal; però també qualsevol dels dos pot ser un penós error literari humanament inservible. Si és gran, és perquè diu la persona per dins. És gran perquè té el poder de dur el lector cap a aquella part del seu jo que li serveix per reconèixer-se. El que és curiós, posats a donar-hi voltes, és que és igual de difícil escriure una bona novel·la que una mala novel·la. Perquè escriure és difícil, i crear un món, també. Encara que sigui un món estèril, inservible, apagat, sense tremp. I com puc saber, més enllà del meu gust personal, si aquell poema o aquella novel·la que llegeixo és bona, universal, vàlida? Així amb quatre mots, jo diria que és bona si és capaç de fer-me sentir les campanes que toquen per mi.
Tota la humanitat és important. Els valors humans són universals. No existeixen les persones més importants que les altres. No existeixen diferències humanes entre els amos i els miserables. Tota la humanitat és el mateix. Val el mateix l’esquimal de dents gastades que l’executiu de Wall Street. Estic segur que molta gent no està gens d’acord amb aquesta afirmació que acabo de fer. Però és que la frase de Donne és més llarga. Exactament, tot el context és aquest: “Cap home no és una illa, complet en ell mateix. Tot home és un fragment del continent, una part del conjunt; si la mar s’endú un grapat de terra, Europa queda disminuïda; com si les onades s’haguessin emportat un turó, la casa dels teus amics o la teva. La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.
Bé: llegint Amos Oz, (Contra el fanatismo, Ed. Siruela) em vaig trobar una referència a la frase “Ningú no és una illa”. Però Oz hi afegia: “Cadascun de nosaltres és una península. Una meitat unida a terra ferma i l’altra mirant l’oceà. La meitat unida a terra ferma està connectada a la família, als amics, cultura, tradició, país, nació sexe, llengua i altres vincles íntims intransferibles i que conformen el teu ésser. I l’altra meitat teva mira l’oceà, sola, amb capacitat i ganes de conèixer altres realitats i fer-les pròpies”. És la idea de l’enriquiment a partir de la curiositat i el viatge (físic o mental) de l’individu.
És una qüestió a tenir en compte quan hom discuteix –o insulta– a partir de la idea del provincianisme i l’universalisme. Aquell que diu que és ciutadà del món i només ciutadà del món, és un producte espuri, fruit si de cas de la mundialització: viatja molt i des del seu nacionalisme que no veu que té, diu que els nacionalismes es guareixen viatjant. Si de cas és una persona que compra el mateix a les mateixes botigues dels carrers comercials de les ciutats dels països que visita i està encantat amb aquesta uniformització a què ens aboca la mundialització. Però no pot anar més enllà. Sovint, el que oculta, és pànic o, pitjor, aversió a la diferència. La seva felicitat és en l’equalització.
Viatjar s’ha convertit en traslladar-se a ciutats semblants amb els mateixos centres comercials on hi ha les mateixes coses. Això, per a mi, no és un avenç: és una tristesa. Perquè allò que ens enriqueix quan viatgem amb ulls oberts és comprovar que fins i tot les olors canvien. I encara que l’indret sigui urbà, el disseny i la distribució dels rètols, l’aire dels edificis, la forma de les papereres, el paviment de les voreres… (on heu vist un paviment més bonic que el de Barcelona?) ja veus que és diferent del teu. Aire fresc.
El veritable universalisme és el de la persona-península: un esguard universal es basa en un bon arrelament. És universal perquè parla des de l’arrelament. Penseu en Llull i Randa, Shakespeare o Cervantes. Petrarca parla d’una noia molt jove (avui seria incorrectament massa jove), a la qual va veure quan desapareixia tombant la cantonada d’un carrer d’Avinyó. I li dedica una obra mestra. Cervantes se situa en un poblet de la Manxa, no a l’Escorial. Faulkner és universal perquè explica la humanitat des del seu món. I per tenir les mans lliures, s’inventa el que ell en diu el seu “comtat apòcrif”, Yoknapatawpha, que és un correlat del comtat de Lafayette. Ausiàs March explica la seva cambra i la seva ànima. Dante parla de les xafarderies polítiques i socials de la seva Florència. Un poema no és gran perquè parli de la Cinquena Avinguda en anglès. Si el comparem amb un poema en eslovè que parla del corriol que segueixes per anar a la font, qualsevol dels dos pot ser gran i universal; però també qualsevol dels dos pot ser un penós error literari humanament inservible. Si és gran, és perquè diu la persona per dins. És gran perquè té el poder de dur el lector cap a aquella part del seu jo que li serveix per reconèixer-se. El que és curiós, posats a donar-hi voltes, és que és igual de difícil escriure una bona novel·la que una mala novel·la. Perquè escriure és difícil, i crear un món, també. Encara que sigui un món estèril, inservible, apagat, sense tremp. I com puc saber, més enllà del meu gust personal, si aquell poema o aquella novel·la que llegeixo és bona, universal, vàlida? Així amb quatre mots, jo diria que és bona si és capaç de fer-me sentir les campanes que toquen per mi.
JAUME CABRÉ | El Punt-Avui, 22 de maig de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario