Le
Monde titula “Alain Finkielkraut
juga amb foc i corre el risc de cremar-se” (23/10/2013) i en una entrevista a Libération,
el titular recull una resposta del filòsof: “Tractant-me de reaccionari se’m retira el dret de pensar a contracorrent” (15/11/2013). Finkielkraut va publicar L’identité Malheureuse el 2013 i des d’aleshores, a França, s’ha sentit a dir de tot. El cas és que Alain Finkielkraut
és valent. Perquè cal tenir coratge per a publicar um assaig que reflexiona
sobre els valors republicans, la democràcia, l’educació, la cultura i la identitat i fer-ho, no a través
del debat social, polític o econòmic, sinó centrant-se en la confrontació entre
els francesos de soca-rel (terme ja proscrit, assegura l’autor) i els immigrants que han vingut de fora. A hores d’ara, malgrat l’onada reaccionària
que viu el món, cal encara ser valent per a denunciar que molts d’aquells que s’omplen la boca
parlant de mestissatge i diversitat la viuen de forma sui generis. Finkielkraut parla dels bobos, burgesos bohemis practicants del políticament correcte, que
porten els seus fills a escoles d’elit i trien per a
viure barris i residències exclusives:
Aussi inconséquents que tranchants, ils
se prémunissent de cela même qu’ils font
profession de vouloir. Ils prônent l’abolition des frontières tout en érigeant soigneusement
les leurs. Ils célèbrent la mixité et ils fuient la promiscuité. Ils font l’éloge du méstissage mais cela ne les engage à rien sinon
à se mettre en quatre pour obtenir la régularisation de leur ‘nounou’ ou de leur femme
de ménage. L’Autre, l’Autre, ils repètent sans cesse ce maître mot, mais c’est dans le confort de l’entre-soi qu’ils cultivent l’exotisme. Sont-is cyniques? Sont-ils duplices? Non, ils
sont leurs propres dupes. Ils croient ce qu’ils disent. Seulement ce qu’ils disent les mystifie et les égare en magnifiant ou en
camouflant les dispositifs prosaïques du monde réel. A l’expérience qu’ils vivent, ils substituent un récit édifiant et ils sont
les premiers à être abusés par ce tour de passe-passe”.
L’assaig de Finkielkraut és incòmode perquè ens posa el
mirall a la cara i expressa idees i pensaments que molts es diuen en silenci
però que no gosarien compartir en públic ni, en molts casos, en privat:
Mais ne sommes-nous pas nous-mêmes l’autre de l’Autre? Et cet
autre n’a-t-il pas le
droit lui aussi d’être et de
persévérer dans son être? L’abandon de la
grande ambition dels Lumières, qui était de donner au monde entier notre
visage, ne doit pas conduire à l’effacement de ce
visage.
Antigament, ve a
dir Finkielkraut, era qui venia de fora que s’havia d’adaptar a la terra
d’adopció. Ara
sembla ser que és l’autocton qui s’ha de condicionar a les maneres de l’estranger. Si tots som igual de francesos, es pot seguir
parlant, per exemple, de la tradició literària francesa, escrita en francès,
durant els segles passats, a França? Té algun sentit llegar-la a les
generacions posteriors, que potser no sabran què fer-ne? Tenim el dret d’imposar-la als plans d’estudis com a contingut prioritari? O tant li fa si
parlem de rap o de Molière, ja que tot s’iguala en una democràcia a l’engròs on més que
de cultura general caldria parlar de cultura generalitzada? En aquest punt,
sobretot, L’identité malheureuse enllaça amb el
clàssic de l’autor, La défaite de la pénsee. A Finkielkraut
cal donar-li el crèdit, i el reconeixement de la llibertat amb la què escriu,
al fet de saber-se fill de l’immigració. En una
entrevista a Spiegel Online explica que, com a acte d’autoafirmació, avui els musulmans a França els agrada
cridar: som tant francesos com vosaltres. Però, continua: “els meus pares no l’haurien dit mai una cosa així. Jo tampoc no diria mai que sóc tan francès
com ho va ser Charles de Gaulle”. Dir això, avui,
des de la moderació política, té el seu valor.
Alain Finkielkraut
creu que el problema de la convivència a França i a Europa no és només atacable
per la via sociològica, sinó que té a veure amb el reconeixement i el respecte
entre les diferents ètnies i civilitzacions. Com Samuel Huntington abans que
ell, l’autor creu que
estem davant d’una guerra de
civilitzacions i defensa l’existència de
fronteres. Finkielkraut apel·la a Hobbes i a la necessitat de reconeixement i
de respecte:
Además, los hombres no
experimentan placer ninguno (sino, por el contrario, un gran desagrado)
reuniéndose, cuando no existe un poder capaz de imponerse a todos ellos. En
efecto, cada hombre considera que su compañero debe valorarlo del modo que él
se valora a sí mismo. Y en presencia de todos los signos de desprecio o
subestimación, procura naturalmente, en la medida en que puede atreverse a ello
…arrancar una mayor estimación de sus contendientes, infligiéndoles algún
daño, y de los demás por ejemplo” (Hobbes, Del Hombre, XIII).
Així,
segons Finkielkraut, els immigrants que viuen als suburbis de les grans ciutats
franceses, com París, el que volen és sentir-se respectats, ni més ni menys,
però de tal manera que ningú no els pugui dir com han de viure. No hi ha res
que estigui per sobre de cada comunitat i, d’aquesta
manera, el multiculturalisme, com es desprèn de l’autor,
desenvoca en l’anarquia. Vivim en un comunitarisme en
sèire, sembla dir l’autor. Per això, ell creu que
el problema no es pot reduir al passat colonial, a la pobresa i a la lluita de classes.
Aquest, diu l’autor, és el recurs que empra el mètode de
les ciències socials, i amb el qual es conforma:
[…]
On est tenu aujourd’hui de parler de la diversité avec
enthousiasme. Il s’agit à la fois de la glorifier sans cesse
et de ne jamais la voir a l’oeuvre. Dans le même temps où l’on
affirme son importance, on lui dénie toute incidence. Les sciences sociales qui
la défendent avec passion en défendent aussi passionnément l’accès.
La diversité, répètent-elles, ce n’est pas un problème, c’est
un aubaine. Les problèmes, quand ils surgissent, viennent de son rejet. L’époque,
en d’autres termes, exige de faire leur place
aux cultures étrangères, mais il est, dans le même temps, formellement interdit
de proceder à une lecture ethnologique des affects comme, par exemple, le
sentiment d’humiliation. Les ‘dominés’ ont toutes les raisons de sentir humiliés
et d’exprimir leur rage, même si celle-ci peut
prendre parfois des formes regrettables. Le passé colonial et les inégalités
économiques présentes sont à la source des comportements déviants ou violents,
ainsi convient-il de penser. Gloire donc aux différences, mais maudits soients ceux
qui les prennent au sérieux! Vive
la diversité culturelle, mais honte au regard sur le monde actuel qui s’aviserait
d’en tenir compte! L’éloge
est obligatoire, la percepción frappée d’indignitée. Car il ne faut surtout pas que
la connaissance des autres compromette en quoi que ce soit l’idéalisation
romantique de l’altérité. La realité est censurée pour que
la vitrine demeure immaculée. Tous ceux qui osent enfreidnre la sacro-sainte
règle méthodologique du traitement social des questions ethno-religieuses
tombent en disgrâce et voient leur nom s’inscrire, séance tenante, sur la liste
noire du politiquement correcte.
Entre la guerra de civilitzacions, la defensa de
fronteres, el menyspreu del tractament social i la promoció de l’enfoc etnològic per a
trovar solucions al problema de la convivencia entre els diferents,
Finkielkraut es crema, tal com diu el titular de Le Monde, i sembla que li està fent el llit al Front National. En
aquest sentit, es troba a faltar en aquest llibre una mica més de discurs
polític, inspirat tal vegada per la seva mestra d’anys enrere, Hannah
Arendt, de la qual aquí en fa un ús més aviat pobre. Però això no invalida que
mentrestant hagi dit algunes veritats incòmodes i hagi fet avergonyir a més d’un en el seu fur
intern. Amb tot, que Finkielkraut es cremi no significa que vagi completament
errat. L’autor diu el que pensa, sense embuts, i no deu res a
ningú. En els temps que corren, això s’agraeix, i s’agraeix molt. S’exercita, seguint el
seu altre mestre Charles Péguy, en l’honestedat intel·lectual: Il faut toujours dire ce que l’on voit. Surtout,
il faut toujours, ce qui est le plus difficile, voir ce que l’on voit. En línies generals, el retrat que fa Finkielkraut de la
França d’avui – traslladable a bona part dels centres i suburbis urbans europeus - és plausible, però
a força de trencar alguns dels tabus que la mentalitat benpensant arrossega de
fa temps, i això demana coratge i cal que sigui reconegut. Tractar Finkielkraut
de llunàtic reaccionari no duu enlloc. Només a amagar, un cop més, el cap sota
l’ala i a continuar amb els mateixos clixés de sempre, els
que ell mateix denuncia, encara que ja no ens els creguem.
* * *
Text de la contracoberta:
L’immigration qui contribue et contribuera toujours
davantage au peuplement du Vieux Monde renvoie les nations européennes et l’Europe elle-même à la question de leur identité. Les individus cosmopolites que nous étions spontanément font, sous le choc de l’altérité, la découverte de leur être. Découverte précieuse, découverte périlleuse : il nous faut combattre la tentation ethnocentrique de persécuter les différences et de nous ériger en modèle idéal, sans pour autant succomber à la tentation pénitentielle de nous déprendre de
nous-mêmes pour expier nos fautes. La bonne conscience nous est interdite mais
il y a des limites à la mauvaise conscience. Notre héritage, qui ne fait certes
pas de nous des êtres supérieurs, mérite d’être préservé, entretenu et transmis aussi bien aux
autochtones qu’aux nouveaux arrivants. Reste à savoir, dans un monde qui remplace l’art de lire par l’interconnexion permanente et qui
proscrit l’élitisme culturel au nom de l’égalité, s’il est encore possible d’hériter et de
transmettre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario