A Alain Finkielkraut l’inquieta una societat en què, del poeta al funcionari, tothom diu el mateix i la cultura -“l’art de fer societat amb els morts”- deixa pas a la simple intel·ligència -“l’art de posar en marxa neurones i ordinadors”-. En aquest espai només hi ha lloc per a l’artificiositat (la mal·leabilitat total del ser decretada per la tècnica) i per al multiculturalisme (la plasticitat absoluta de l’home firmada per les ciències socials). El multiculturalisme és el grau zero de la cultura. “El valor d’una obra no procedeix ja de la seva bellesa, de la novetat que introdueix en el món o de la capacitat d’il·luminar la foscor, sinó de la seva representativitat social o cultural”. Els pensadors han sigut substituïts pels delegats, els artistes pels agitadors. “Es respecta tot per no tenir ja res a admirar”.
Aquest al·legat contra la dissolució de l’home subjecte cultural en l’home estricte portador de drets em permet reincidir en la defensa de les humanitats. L’home està encara per descobrir. Hi ha espai per a un humanisme bio-eco-ciber? La ciència pot ser humanista? La tecnologia podrà amb tot? Algú ha de parlar del bé i del mal, del bell i del sinistre, de la veritat i de l’error, sense prejudicis. Algú ha de defensar la humanitat de l’home -no tot és possible, tot podia haver sigut d’una altra manera- i la singularitat de la seva capacitat creativa. Algú ha d’apostar pel plaer del que no és necessari en termes d’eficiència i de resultats, com la filosofia, que en tant que discurs prescindible pot ser més lliure que cap. Algú ha de seguir donant sentit: als humans, als posthumans o a l’home de les mil pròtesis. El pensament ha abandonat el principi de la sospita per convertir-se en discurs de legitimació. Per aquest camí no farà més que augmentar la seva irrellevància: qui s’entrega no es fa respectar. I això no vol dir que les humanitats només existeixen a la contra: no han de tenir por ni a dir que sí ni a dir que no. Dit d’una manera camusiana: l’home és la força que tot ho crea i la font dels nostres valors. L’única cosa que se’ns demana és “ser capaços, com Proust, de veure la realitat amb uns altres ulls”, que no siguin els de les idees rebudes.
JOSEP RAMONEDA
No hay comentarios:
Publicar un comentario