Recordo que la novel·la d'Ian McEwan, "A la Platja de Chesil", em va entusiasmar per allò que no deia, per l'impàs en què es trobava una parella que venia a simbolitzar aquell punt en què els anys seixanta van deixar enrere un món gris i avorrit per a començar una nova era en què el color, el sexe i la manera en què la gent tindria de relacionar-se amb la cultura començava a adoptar una nova forma que trencava amb el passat. És a dir, tot allò que molts de nosaltres, nascuts durant o després dels seixanta, només podem imaginar, però que l'abundància de material amb el que comptem ens ho posa més fàcil. Em sembla que aquesta darrera novel·la de Nick Hornby parla del mateix, portant tota la història al món de la televisió i els nous temes i problemes que, per fi, s'hi podrien abordar. Quins sí, quins ja no, i quins encara no. A més, per moments, el text de Hornby convida al debat sobre els inicis de la telescombraries i la societat de consum en un moment on la producció intel·lectual i audiovisual semblava que podia apuntar cap a un altre lloc. En qualsevol cas, la novel·la de Hornby em sembla excel·lentment construïda, fresca, àgil i amb tot el talent narratiu del que aquest escriptor és capaç.
"De cop i volta en Tony es va sentir vell. Durant anys, en Bill i ell i tots els altres escriptors de la seva generació havien lluitat pel dret de dir coses sobre el món en què vivien i, llavors, de sobte, s'havien obert camí i havia aparegut aquesta nova Anglaterra, plena de llibres, pel·lícules, música i programes de televisió que deien coses de debò sobre gent de debò. I tot aquest material havia fet que el país semblés més brillant, més agut, més divertit, més jove. Ara, pel que podia entendre, la Diane li deia que només li interessava la resplandor i la joventut que tot això havia portat, la roba, la moda i els diners."
No hay comentarios:
Publicar un comentario