"A més a més del braó i de la intel·ligència, el senyor Ringold incorporava a l'aula una espontaneïtat visceral que resultava una revelació per a uns nois dòcils i ben ensenyats que encara havien de comprendre que obeir les normes d'urbanitat imposades pel professor no tenia res a veure amb el desenvolupament intel·lectual. Potser tenia més repercussió del que ell mateix s'imaginava la inclinació irresistible que tenia a tirar-te l'esborrador quan no li donaves la resposta que tocava. O potser no; potser els senyor Ringold sabia perfectament que el que els nois com jo necessitàvem aprendre no era només a expressar-nos amb precisió i a respondre amb més criteri, sinó també a fer-nos sentir sense caure en l'estupidesa, a no ser més discrets ni més educats del compte, a començar a alliberar les passions masculines de la rectitud oficial que tant intimidava els nois més brillants" (9-10).
"La impressió que la seva forma provocadora d'ensenyar va causar en la meva consciència de llibertat no se'm va fer evident aleshores, per descomptat, perquè cap alumne feia aquesta mena de reflexions sobre els estudis, els professors o la seva pròpia persona; però potser sí que l'exemple d'en Murray Ringold va despertar en mi una ànsia incipient d'independitzar-me. I així l'hi vaig dir quan, al juliol del 1997, per primera vegada des del 1950, l'any en què vaig acabar l'institut, me'l vaig trobar per casualitat, ja amb noranta anys, però encara amb l'esperit del professor que assumeix amb naturalitat, sense parodiar-se a si mateix ni fer comèdia, la tasca de personificar per als seus alumnes l'expressió inconformista 'Se me'n fot', d'ensenyar-los que no cal ser l'Al Capone per cometre una transgressió, sinó que pensar ja ho és. 'En la societat', ens ensenyava el senyor Ringold, 'pensar és la transgressió més gran de totes'. 'El pensament crític', afegia, picant la taula amb els nusos dels dits per recalcar cada síl·laba, 'és la subversió màxima'. Vaig dir a en Murray Ringold que sentir de tan jove aquests coses dites per un home viril com ell - veure-ho demostrat en ell - van ser la referència de més valor a què em vaig aferrar per madurar, tot i no comprendre-les del tot, com a estudiant d'institut de mires elevades que no havia sortit de l'ou però que es delia per ser lúcid, transcendent i lliure" (10-11).
"En nom de la raó busques un motiu més elevat, un significat més profund; en aquella època jo encara tractava de ser racional davant la irracionalitat i de buscar complexitat en les coses simples. Feia reflexions sobre coses que no mereixien cap reflexió. Pensava: No pot ser que sigui tan vil i tan buit com sembla. ha de tenir més coses; segur que és més del que aparenta.
I ¿per què havia de ser així? La vilesa i la buidor també poden ser de proporcions monumentals. ¿Què hi pot haver de més obstinat que la vilesa i la buidor? ¿Que potser la vilesa i la buidor impedeixen de ser astut i rigorós? ¿Que potser la vilesa i la buidor torben el propòsit de ser un personatge important? No cal tenir un concepte gaire civilitzat de la vida per anhelar el poder. No cal tenir un concepte gaire civilitzat de la vida per ascendir al poder. Un concepte civilitzat de la vida, de fet, pot ser-ne l'obstacle més gran, mentre que no tenir-ne un concepte civilitzat pot resultar un grandíssim avantatge" (19-20).
"De fet, a ningú ens hauria de venir gaire de nou saber que en la nostra vida ha pogut tenir lloc algun esdeveniment, algun fet important, del qual no sabem res; perquè la nostra vida és, en si mateixa i per si mateixa, una cosa de la qual sabem ben poc" (26).
"Uns homes capaços de parlar de beisbol i de boxa mentre parlaven de llibers, i capaços de parlar de llibres com si en un llibre hi hagués alguna cosa en joc; que no obrien un llibre per exalçar-lo o per sentir-se'n ennoblits o per aïllar-se del món que els envoltava, sinó per boxejar-hi" (41).
"No penso jutjar avui si una cosa que m'estimo tant com Amb una nota de triomf era art o no; el fet és que em va fer percebre per primera vegada el poder transformador de l'art i em va ajudar a afermar les meves primeres idees sobre el que volia i esperava que fes el llenguatge d'un artista literari: fer-se ressò dels afanys dels oprimits. (I em va ensenyar, en contra del que insistien els meus professors, que podia començar una frase amb la conjunció copulativa i.)" (54).
"¿Per què feu comentaris despectius de persones de color? Dels negres només us sento dir coses despectives. I no només esteu en contra dels negres; esteu en contra dels sindicats, esteu en contra del liberalisme, esteu en contra de pensar, esteu en contra de tot el que us beneficia. ¿Com pot ser que una persona es passi tres o quatre anys a la guerra, vegi morir amics, quedi ferit, se li alteri la viea i continuï sense saber què ha passat i per què passa? Només sabeu que en Hitler ha començar alguna cosa. Només sabeu que la junta de reclutament us ha cridat. ¿Sabeu què crec? Que repetiríeu tot el que han fet els alemanys si fossiu al seu lloc. Trigaríem una mica més a arribar-hi pel que té de democràtica la nostra societat, però acabaríem sent completament feixistes, amb dictador inclòs, arrossegats pels qui escupen les mateixes estupideses que escopiu vosaltres. La conducta discriminatòria dels comandaments d'aquest port és greu; però que vosaltres, que sou de famílies humils, que sou uns morts de gana, que esteu destinats a treballar en una cadena de muntatge, a ser explotats en una fàbrica o en una mina de carbó, i que el sistema us dóna pel sac - sous baixos, preus alts, beneficis astronòmics -, que vosaltres precisament sigueu uns intolerants de merda que aixequeu la veu contra els comunistes..." I tot seguit els va explicar tot el que no sabien" (64-65).
"Va saber conviure amb la vida molt temps; no viure-la, sinó convieure-hi" (72).
"¿Com és que he conservat viu el record de la cabanya de l'Ira tant temps? De fet, sempre són les imatges més antigues - les d'independència i de llibertat, sobretot - les que perduren amb obstinació enmig de les alegries i els cops de tota una vida. I la idea de la cabanya, al capdavall, no és original de l'Ira, sinó que té una història. És de Rousseau. És de Thoreau. El lenitiu de la cabanya primitiva; el lloc on quedes reduït a l'escència de tu mateix, on retornes - encara que no sigui el lloc d'on véns - per purificar-te i exonerar-te de la lluita; el lloc on et desvesteixes i et desprens dels uniformes que has portat i les disfresses que t'has posat, on abandones el baldament i la rancúnia, la contemporització amb el món i la confrontació amb el món, la manipulació que fas del món i el maltractament que en reps. L'home vell es retira i s'endinsa al bosc. És un motiu recurrent en el pensament filosòfic oriental: en el pensament taoista, en el pensament hindú, en el pensament xinès. L''habitant del bosc', l'última etapa del camí de la vida. Pensem en aquelles pintures xineses del vell al peu de la muntanya, del xinès vell tot sol al peu de la muntanya, fugint de l'enrenou de l'autobiografia. Ha entrat aferrissadament en combat amb la vida; entra en combat amb la mort, arrossegat per l'austeritat, la qüestió definitiva" (95).
"'Tot el que coneixem no ha nascut de la tirania dels tirans, sinó de la tirania de l'ambició, la ignorància, la brutalitat i l'odi de la humanitat. El tirà maligne és l'home corrent!" (117).
"El dia que per primera vegada t'adones que el teu pare és vulnerable a l'altra gent és dolorós; però quan veus que és vulnerable a tu, que et necessita més del que tu encara puguis creure que el necessites, quan prens consciència que podries arribar a fer-li por, i fins i tot sotmetre'l si volguessis, tot això és tan contraposat a les típiques inclinacions filials que no t'ho expliques" (135).
"Tenia raó, ben mirat; si no fos pels errors que he comès, encara seria a casa assegut a l'escala de l'entrada" (136).
"Aquells centenars i centenars de llibres seriosos que omplien les lleixes de la biblioteca - poesia, novel·les, obres de teatre, llibres d'història, llibres sobre arqueologia, món antic, música, indumentària, dansa, art, mitologia -; els discos de música clàssica que ocupaven fins a una alçada de dos metres les vitrines de banda i banda del tocadiscos; els quadres, dibuixos i gravats que hi havia penjats a les parets; els objectes que hi havia disposats sobre el faldar de la llar de foc i que omplien la superfície de les taules - estatuetes, capses esmaltades, cristalls de pedres precioses, vaixella decorada, instruments astronòmics antics, objectes esculpits de vidre, plata i or, uns de clarament figuratius i uns altres d'extravagants i abstractes - no eren simples peces decoratives ni bibelots per fer bonic, sinó possessions vinculades amb un estil de vida plaent i, alhora, amb una moral, amb l'aspiració de la humanitat d'atènyer la transcendència per mitjà del coneixement i el pensament. En un entorn així, el fet de vagar d'una habitació a l'altra buscant el diari del vespre o d'estar assegut davant del foc menjant una poma podien ser en si mateixos part d'una gran aventura; o almenys així ho semblava a un noi a qui casa seva, tot i ser neta, endreçada i força plena de comoditats, no havia despertat mai - ni en ningú altre - cap mena de reflexió sobre la condició humana ideal" (150).
"- Si no m'equivoco, la tesi dels teus llibres és que la persona té moltes facetes difícils de creure. Segons les teves novel·les, d'una persona ens podem esperar qualsevol cosa" (201).
"¿L'art com a arma? - em va dir, amb la paraula arma carregada de menyspreu i una arma en si mateixa a la vegada -. ¿L'art com a paladí de totes les reivindicacions? ¿L'art com a advocat de totes les bones causes? ¿Qui t'ha ensenyat tot això? ¿Qui t'ha ensenyat que l'art són proclames? ¿Qui t'ha ensenyat que l'art està al servei del 'poble'? L'art està al servei de l'art; si no, no és un art digne de l'atenció de ningú. ¿Quin és el motiu per escriure literatura seriosa, Zuckerman? ¿Desarmar els enemics de la regulació de preus? El motiu per escriure literatura seriosa és escriure literatura seriosa. ¿Vols rebel·lar-te contra la societat? Jo et diré com has de fer-ho: escrivint bé. ¿Vols abraçar una causa perduda? [...] ¿Vols una causa perduda per la qual lluitar? Doncs lluita per la paraula. No per la paraula grandiloqüent, ni per la paraula inspirada, ni per la paraula en favor o en contra d'una cosa o d'una altra, ni per la paraula que assabenta la gent respectable que ets una persona admirable i compassiva que està al costat dels sotmesos i els oprimits, sinó per la paraula que fa saber a les poques persones cultes condemnades a viure als Estats Units que estàs al costat de la paraula! Aquesta teva obra és una porqueria. És horrorosa. Fa desesperar. És matussera, simple, de poques mires, propagantista. Desdibuixa la realitat amb paraules. I està impregnada del tuf de la teva virtut. La cosa que té un efecte més nefast sobre l'art és el desig de l'artista de demostrar que és bo. La terrible temptació de l'idealisme! Has d'aprendre a dominar el teu idealisme, a dominar tant la virtut com el vici, a dominar estèticament tot el que et mou íntimament a escriure: la indignació, la ideologia, l'aflicció, l'amor! Si comences predicant i prenent partit, si comences veient el teu punt de vista com el millor, ets incompetent com a artista, incompetent i ridícul. ¿Per què escrius aquestes proclames? ¿Perquè mires al teu voltant i quedes 'commogut'? La gent tendeix amb massa facilitat a falsejar els seus sentiments. De seguida volen sentir alguna cosa, i escandalitzar-se i commoure's són el recurs més fàcil; i el més adotzenat. Excepte en casos comptats, Zuckerman, l'escàndol és sempre postís. Proclames... L'art no en vol saber res, de proclames! Emporta't aquesta merda del meu despatx, sisplau" (269-270).
"- La política és la gran generalitzadora - em deia en Leo -, i la literatura és la gran particularitzadora; i entre elles no només estan en relació inversa, sinó que a més a més tenen una relació antagònica. Per a la política, la literatura és decadent, capciosa, intranscendent, carregosa, perversa, grisa, una cosa que no té solta ni volta i que no hauria d'existir. ¿Per què? Doncs per l'impuls particularitzador que és l'essència de la literatura. No es pot ser artista i renunciar al matís. En tant que aritsta tens el matís com a tasca. La teva tasca és no simplificar. Ni que optis per escriure amb la màxima simplicitat possible, a l'estil d'en Hemingway, la teva tasca continua sent transmetre el matís, destriar la complexitat, pressuposar la contradicció. No pas eliminar o negar la contradicció, sinó verue on, dintre la contradicció, hi ha l'ésser humà turmentat. Consentir el desordre, deixar-lo entrar. L'has de deixar entrar. Si no ho fas, produeixes propaganda; que si no és per a un partit polític o per a un movient polític, és propaganda poca-solta per a la vida mateixa, per a la vida tal com ella voldria que la donessin a conèixer" (274-275).
"Ni tan sols estava sola; per estar sol s'ha de ser algú" (312).
"Shakespeare ens ha ensenyat que, a l'hora de relatar una història, no podem deixar de sentir comprensió per cap personatge. Però jo no sóc Shakespeare, i continuo sentint menyspreu cap a aquell matrimoni de sicaris pel que van fer al meu germà" (314).
"La murmuració és el nostre déu; la murmuració com a evangeli, com a fe nacional. El maccarthisme com a inici de la utilització de qualsevol cosa (no només de l'alta política) com a espectacle per entrentir el gran públic; el maccarthisme com la primera eclosió de postguerra de la irreflexió que impera actualment als Estats Units" (349).
"¿Qui hauria pogut explicar la transgressió de la puresa a un militant que era pur sempre i en tot moment? L'O'Day no havia sigut mai d'una manera amb aquest, d'una altra manera amb aquell i d'una altra amb aquell altre. No participa de la volubilitat de l'ésser humà. L'ideòleg és més pur que la resta de nosaltres perquè és ideòleg amb tothom. Vaig penjar" (355).
"[...]; perquè si l'estimes, ni que sigui una mica, ets capaç de pensar de tant en tant en ella com algú que no és 'només' la teva mare. Penses en la seva felicitat i en la seva infelicitat; penses en la seva salut; penses en la seva solitud; penses en la seva insensatesa" (382).
"Cedir a la temptació de rendir-se no és intel·ligent. A partir de certa edat, això et pot matar com qualsevol altra malaltia. ¿Segur que vols desentendre't de tot abans que t'arribi l'hora? Guarda't de la utopia de l'aïllament; guarda't de la utopia de la cabanya al bosc, del refugi contra la ràbia i la pena; de la solitud inexpugnabnle. Així va acabar l'Ira; i molt abnas del dia que caigués mort" (387).
"Quant et deslliures, com jo vaig intentar fer, de totes les quimeres més evidents (la religió, la ideologia, el comunisme), et continua quedant la fal·làcia de la teva pròpia bondat, que és l'última quimera" (390).
"Oposar-se a la tirania de la transigència" (390).
"Tens la traïció a ratlla per una banda i acabes traint igualment per una altra; perquè el sistema no és estàtic, sinó viu, i tot el que és viu està en moviment; perquè la puresa és petrificació; perquè la puresa és una mentida; perquè, si no ets un model d'ascetisme com en Johnny O'Day i Jesucrist, hi ha una infinitat de coses que t'empenyen; perquè, sense la barra de ferro de la rectitud amb què els Grant van obrir-se camí a cops, sense la gran mentida de la rectitud per dir-te per què fas el que fas, al llarg de tota la vida necessites preguntar-te: 'Per què faig el que faig?'. I has de conviure amb tu mateix sense saber-ho. [...] L'Eve no es va casar amb un comunista; es va casar amb un home que tota la vida va estar buscant el seu lloc a la vida. Això és el que l'irritava i el confonia i el que el va acabar perdent: no trobar una vida a la seva mida. Tot el seu esforç va ser un despròpòsit descomunal; però els errors sempre s'acaben pagant, ¿oi?" (391-392).
" - jo era molt petit i no podia dormir perquè el meu avi s'havia mort i m'entestava a voler entendre on se n'havia anat un cop mort -" (395).
Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista. Barcelona: La Magrana, 2012 (Traducció de Xavier Pàmies).
No hay comentarios:
Publicar un comentario