Diari (9 d'agost de 2005)

.
Ens hem llevat a les sis del matí per anar a l’Escola Municipal de Ensino Fundamental Professora Maria Angélica Villanova Leal Campello, on la Lena dóna classe de plàstica per a tots els cursos del centre. Hi arribem cap a les vuit després d’agafar dos ônibus, el segon dels quals va ple de professors i, a mesura que ens hi anem apropant, es va omplint també d’alumnes. L’escola es troba al costat mateix de la carretera. Hi ha uns dipòsits d’arròs, davant mateix d’on sec ara al petit menjador, propietat d’una empresa que pel que sembla no fa gaire soroll. L’escola és petita, tot just tres casetes allargades i un contenidor que serveix de biblioteca. S’hi respira un ambient familiar. Aquí tothom es coneix.

Comencem esmorzant amb els professors, que s’han portat el menjar de casa. El cafè el posen les cuineres, que treballen en una cuina com les de casa de tota la vida. En qualsevol cas, res a veure amb les cuines industrials de les escoles grans de Barcelona. És evident, també, que això és una escola rural. Ara estan preparant l’esmorzar de les crianças. Al costat de la cuina hi ha la secretaria, que també serveix de sala de professors, petita i de mobles antics, no hi deuen cabre tots junts. Em fixo en una fotografia enganxada en un armari. És del conegut pedagog brasiler Paolo Freire. A sota hi ha una frase seva que resa: “O mundo não é. O mundo está sendo.” Just al meu costat, en el suro penjat a la paret, el següent:

O amor, em todas as
suas formas, é a força
poderosa e duradoura
que dá sentido real a
todas as vidas.

I encara,

O respeito mútuo, um
respeito sem fingimentos
e sem rotinas, um respeito
bem intencionado, que todos
os dias se ilumina de
argumentos novos e todos
os dias se sente pequeno
diante de sua aspiração,
podrá servir de base,
dentro da obra educacional,
a um movimento de
resultados eficientes,
no problema urgentíssimo
da salvação do mundo pela
garantia unânime de paz.

Cecília Meireles

A l’altra banda de la paret també hi veig penjada una fotografia de la fundadora de l’escola.

Conec el Leandro, el professor de castellà (és a dir, d’Espanhol) i parlem una estona. Més tard em ve a buscar i em diu que ha explicat als seus alumnes que avui a l’escola hi ha visita i que si vull anar-los a conèixer. Són els de cinquè, nanos d’onze anys. Alguns em tenen preparada una pregunta. Com em dic, on visc. Quan els dic que també em passo de dilluns a divendres en una escola, volen saber si m’hi diverteixo, i els contesto que uns dies més que altres. A ells els agrada venir aquí, això és el que diuen i em semblen sincers. La conversa deriva cap al Ronaldinho gaúcho i el Barça. Els faig dir a tots el seu nom i m’acomiado fins després.

Després me’ls trobo a l’aula de la Lena on estan treballant “la casa dels meus somnis”. Utilitzen eines de dibuix tècnic. La Lena és l’única professora del municipi (Rio Grande) que disposa d’una aula d’art per a ella sola. El seu treball és molt reconegut, m’explica orgullosa. Més tard sabré que, en efecte, la seva feina és punt de referència a la facultat i que hi ha una persona interessada en escriure una tesi doctoral sobre el programa educatiu que van crear i desenvolupar la Lena i la Magali (amb la qual la Lena treballava abans a Taim i ara ho segueix fent a l’escola d’educació especial a la ciutat de Rio Grande).

Els alumnes tracten els professors de “professor, professora” o “senhor, senhora”.

A l’hora del pati conec el Francisco Javier Fernández García, el d’educació física. Un gallec de Vigo que no ha estat mai a Vigo: va arribar al Brasil amb la família quan tenia quatre anys. El seu pare era pescador i, segons em diu, li van fer remolcar un vaixell des d’Holanda fins aquí, i aquí es va quedar, suposo que cansat i fins a les orelles de tanta aigua.

Esmorzen els nanos i si volen, i poden, compren llaminadures i cocacola en ampolles d’aquelles una mica més grans, de les que a Barcelona o ja no en queden o són molt difícils de trobar. 290 ml.. Jo diria que nosaltres ja no en tenim d’aquestes. La darrera vegada que en vaig veure va ser a l’Europa de l’est. És llàstima perquè, entre l’ampolla petita i la llauna, és la mesura perfecte.

Comença la tercera hora.

Com dirien els anglosaxons, aprenc que en aquesta escola, com en d’altres, existeixen dos torns, un al matí i un altre a la tarda. Significa que només fan quatre hores de classe al dia. La raó és purament i simplement econòmica: l’Estat no podria suportar la despesa que suposaria l’horari que a casa nostra es considera normal. A la Villanova Campello hi van nens, nenes, nois i noies de famílies pobres, molts dels quals treballen quan no són a l’escola; amb prou feines han visitat la seva comarca i alguns, malgrat viure al costat del mar, desconeixen el plaer d’un bany a la platja.

.