viernes, 14 de noviembre de 2008

Diari (11 d'agost de 2005)

.
Vaig amb la Lena a l’altre col.legi, l’Escola Municipal de Educação Especial Maria Lúcia Luzzardi. De bon matí tothom em rep com el gran esperat. Petons, paraules, riures i cafè. Aquesta escola havia estat abans una casa suposo que de bona família. Per a un col.legi és petit, com a vivenda amb jardí és majestuosa. Ja a l’entrada començo a veure el tipus de “clients” del centre. Aquí s’hi executa un d’aquells treballs encara massa poc reconeguts socialment i econòmicament a tot arreu, però indispensables per a l’autoestima dels que ens volem anomenar humans, sense saber massa qué volem dir amb això. Aquí s’aposta per la intel.ligència de les persones amb disminucions psicofísiques, els autistes, els psicòtics. Es potencia la seva creativitat. Exemple d’això és que se’ls demana que dibuixin i pintin, no que es limitin a acolorir un dibuix ja fet i imprès. Pot semblar un petit detall, però en el micromón de les persones amb aquesta mena de necessitats especials, això implica una concepció de la seva psique diferent i més alta de la que els sectors més conservadors de l’especialitat els han atorgat fins ara. Vol dir que el llindar de la seva evolució i de la seva autonomia es fixa en un nivell més elevat, no per caprici d’unes quantes ànimes belles sinó per l’experiència d’anys d’alguns professionals.

Conec al Santiago, que de tots els alumnes és el primer que em dóna la benvinguda. Més tard veuré que és dels que enraona amb més fluidesa. La majoria no diuen res, d’altres se’ls deu poder començar a entendre quan has conviscut amb ells uns quants mesos. Poquíssims són els que emeten sons totalment intel.ligibles. El Diego vol saber el meu nom i me’l pregunta cada deu segons. Anem a buscar una pilota amb el dibuix del globus terraqui i li ensenyo on és el meu país, on visc. Fa uns ulls com unes taronges en observar la distància que separa els dos continents i després va repetint que sóc un home internacional. Vol viatjar fins a Barcelona, li agrada viatjar, amb la seva mare ha anat fins a Porto Alegre (trescents i escatx de quilómetres al nord) suportant bé tot el trajecte, cosa que significa un comportament correcte molt valorat. La Thaíssa, al pis de dalt, vol que faci petar els dits, m’ho indica fent-ho ella una i altra vegada. Després agafa i es posa a córrer per l’habitació. Torna. Ens presentem. Una professora m’hi ajuda. Els vaig saludant a tots. Aquest sembla un grup més complicat del que he saludat abans.

El Maico forma part d’aquest grup, és el més avançat. Té moltes pors, i pànic. L’ajudo a fer el seu treball, que consisteix en retallar cartolina i enganxar-la en un paper i així aconseguir la figura d’un arbre amb les seves branques i fulles. De tant en tant em posa la mà al pit, però malauradament veu que els meus pits són masculins. Més tard agafa la meva mà i se la posa als ulls, no vol veure, té por, té por de tot. Penso que el Maico pateix una estranya forma de lucidesa al.lucinada. Tenir por del món, de l’existència, d’un mateix, dels altres, ... Veient el que s’ha de veure, s’hauria de considerar una anomalia? I el Maico va repetint noms d’avions de guerra, noms que no sé si tenen el seu corresponent en els camps d’aviació d’algun exercit (probablement sí), però que inunden el seu cervell i li deixen poc espai per a pensar en res més.

A la tarda faig tres petons a la Daiane, que està molt contenta de conèixe’m. La part del seu cervell que correspon al llenguatge funciona molt correctament, xerra pels descosits i té molt sentit de l’humor. És la criatura més carinyosa de tota l’escola. Em diu “queridinho” i “bonitinho”, “o namorado da tia Lena”. Em presenta a tots els seus amics dient-los que em mostrin el seu amor i ella no para de demostrar-me el seu. També vol demostrar-me que sap parlar anglès i em diu “I love you” i segueix dient “druwouow” fent tombarelles amb la llengua per a ensenyar-me a mi i a tots els allí presents que parla en extranger. Després, quan jo no hi sigui, li dirà a la Lena que “ele é um conquistador”, vaja, que l’he conquistat.. Estem al jardí observant els arbres i dibuixant. La Daiane s’entesta a dir que el seu dibuix l’he fet jo i que és molt bonic. És una joia. La recompensa afectiva que els professors d’una escola d’aquest tipus obtenen dels seus alumnes és molt i molt baixa. Disposar d’una alumna afrobrasilera com la Daiane pot omplir i compensar l’esforç de moltes jornades esgotadores de treball. La Daiane estava molt contenta perquè li havien parlat de mi i sabia que aviat em coneixeria, però en la seva vida de cada dia no deixa de ser tan carinyosa com es va mostrar amb mi. Camina una mica coixa i xerra, xerra i no para de xerrar. Anima una casa que necessita, i en part viu, de l’alegria.
.
I quan no he estat amb els nanos, he aprofitat per llegir L’Alienista, el conte que Machado de Assis va escriure fa més de cent anys, i m’he preguntat quanta gent que considerem sana no hauria d’estar curant-se en llocs com els de l’Escola Especial Maria Lúcia Luzzardi i quants bojos que hem considerat alienats no ens podrien ajudar, en llibertat, a construir una societat més equilibrada.
.