.
Ahir vam anar al Lliure de Montjuïch a veure L’home de teatre, de Thomas Bernhard, la Neus, el Joan, l’Edith i jo. Protagonitzada pel Lluís Homar i dirigida pel Xavier Albertí, que la temporada passada ja va versionar per a l’escena la novel.la Mestres antics. L’home de teatre és pràcticament un monòleg que fa el personatge anomenat Bruscón, actor nacional i posseïdor d’un ego immens. Al llarg de l’obra s’arriba a comparar amb Shakespeare i Goethe. Però durant tota la funcio, Homar-Bruscón fa una reflexió molt dura i molt caustica –com ja és natural en Bernhard- sobre la professió d’actor i sobre el teatre i el seu microcosmos. De la qual cosa se serveix per a passar a criticar la societat del seu temps i del seu país, Austria als anys 80.
En aquesta obra també es fa molt explícita la missogínia de l’autor. De fet, no hi ha cap text de Bernhard que no contingui un alt grau d’autobiografia, tant pel que fa a vivències com a pensaments. La malaltia pulmonar és un exemple del primer cas, la missogínia, malauradament, n’és un de l’altre. Però gairebé sempre que Bruscón s’endinsa en un atac ferotge contra la condició femenina, després ho lliga amb una reflexió de més pes i més amplada. Així el text de mà que vam prendre:
En aquesta obra també es fa molt explícita la missogínia de l’autor. De fet, no hi ha cap text de Bernhard que no contingui un alt grau d’autobiografia, tant pel que fa a vivències com a pensaments. La malaltia pulmonar és un exemple del primer cas, la missogínia, malauradament, n’és un de l’altre. Però gairebé sempre que Bruscón s’endinsa en un atac ferotge contra la condició femenina, després ho lliga amb una reflexió de més pes i més amplada. Així el text de mà que vam prendre:
.
Si som sincers
el teatre en sí és un absurd
però si som sincers
no podem fer teatre
no podem si som sincers
ni escriure una peça teatral
ni interpretar una peça teatral
si som sincers
ja no podem fer absolutament res
com no sigui matar-nos
però com que no ens matem
perquè no volem matar-nos
al menys fins avui i fins ara no
com que per tant fins avui i fins ara no ens hem matat
ho seguim intentant amb el teatre
escrivim per al teatre
i fem teatre
encara que tot plegat sigui la cosa més absurda
i més enganyosa.
Aquest fragment el diu Bruscón en la primera part de l’obra, que segons el meu parer és més interessant que la segona meitat.
Un pare de familia s’emporta de gira tota la seva familia d’actors per a representar La roda del temps. Passegen tota Austria i a tot arreu on representen l’obra Bruscón demana que al final de la funció s’apaguin tots els llums, fins i tot els d’emergència. Això li va costar a Bernhard més d’un disgust quan se li denegava aquest requeriment, perquè desitjava que al final de L’home de teatre es fes la foscor total.
Poques obres van tan lligades a la vida del creador com en el cas de Thomas Bernhard.
Vam sortir del Lliure molt excitats i amb ganes de fer comentaris sobre el que acabàvem de veure, que, entre altres coses, es tractava d’una lliçó magistral per part del gran Lluís Homar. I el ritme musical del frasseig de Bernhard i la seva tossuda voluntat de provocar la irritació en l’espectador. La incongruència de condemnar el règim nazi (“allà on abans hi havia un home ara hi ha un nazi”) amb el carácter hostil i dictatorial del pare, actor i director teatral Bruscón. Les incoherències sucoses de l’autor.
En la carrera de Lluís Homar, aquesta peça ve a ser una segona part de l’espectacle que va muntar ara deu fer un parell o tres de temporades, Et diré sempre la veritat, on reflexionava sobre el seu propi itinerari com a professional de l’escena, la història i la idiosincràsia del Teatre Lliure de Gràcia, el mateix fet teatral, l’actor i l’espectador. Aleshores citava George Steiner i el seu concepte de “cortesia”, l’atenció i la confiança que en un primer moment l’espectador ha de mostrar cap a l’actor i el creador, per a poder després, en un segon moment, criticar-lo millor, si no recordo malament…
el teatre en sí és un absurd
però si som sincers
no podem fer teatre
no podem si som sincers
ni escriure una peça teatral
ni interpretar una peça teatral
si som sincers
ja no podem fer absolutament res
com no sigui matar-nos
però com que no ens matem
perquè no volem matar-nos
al menys fins avui i fins ara no
com que per tant fins avui i fins ara no ens hem matat
ho seguim intentant amb el teatre
escrivim per al teatre
i fem teatre
encara que tot plegat sigui la cosa més absurda
i més enganyosa.
Aquest fragment el diu Bruscón en la primera part de l’obra, que segons el meu parer és més interessant que la segona meitat.
Un pare de familia s’emporta de gira tota la seva familia d’actors per a representar La roda del temps. Passegen tota Austria i a tot arreu on representen l’obra Bruscón demana que al final de la funció s’apaguin tots els llums, fins i tot els d’emergència. Això li va costar a Bernhard més d’un disgust quan se li denegava aquest requeriment, perquè desitjava que al final de L’home de teatre es fes la foscor total.
Poques obres van tan lligades a la vida del creador com en el cas de Thomas Bernhard.
Vam sortir del Lliure molt excitats i amb ganes de fer comentaris sobre el que acabàvem de veure, que, entre altres coses, es tractava d’una lliçó magistral per part del gran Lluís Homar. I el ritme musical del frasseig de Bernhard i la seva tossuda voluntat de provocar la irritació en l’espectador. La incongruència de condemnar el règim nazi (“allà on abans hi havia un home ara hi ha un nazi”) amb el carácter hostil i dictatorial del pare, actor i director teatral Bruscón. Les incoherències sucoses de l’autor.
En la carrera de Lluís Homar, aquesta peça ve a ser una segona part de l’espectacle que va muntar ara deu fer un parell o tres de temporades, Et diré sempre la veritat, on reflexionava sobre el seu propi itinerari com a professional de l’escena, la història i la idiosincràsia del Teatre Lliure de Gràcia, el mateix fet teatral, l’actor i l’espectador. Aleshores citava George Steiner i el seu concepte de “cortesia”, l’atenció i la confiança que en un primer moment l’espectador ha de mostrar cap a l’actor i el creador, per a poder després, en un segon moment, criticar-lo millor, si no recordo malament…
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario