lunes, 17 de abril de 2017

A toc de campanes (Jaume Cabré)


John Donne, poeta anglès isabelí, és autor de frases cèlebres com aquella que molts pensem que és hemingwayana: “Per qui toquen les campanes”. La frase diu més coses: “La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.

Tota la humanitat és important. Els valors humans són universals. No existeixen les persones més importants que les altres. No existeixen diferències humanes entre els amos i els miserables. Tota la humanitat és el mateix. Val el mateix l’esquimal de dents gastades que l’executiu de Wall Street. Estic segur que molta gent no està gens d’acord amb aquesta afirmació que acabo de fer. Però és que la frase de Donne és més llarga. Exactament, tot el context és aquest: “Cap home no és una illa, complet en ell mateix. Tot home és un fragment del continent, una part del conjunt; si la mar s’endú un grapat de terra, Europa queda disminuïda; com si les onades s’haguessin emportat un turó, la casa dels teus amics o la teva. La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.

Bé: llegint Amos Oz,
 (Contra el fanatismo, Ed. Siruela) em vaig trobar una referència a la frase “Ningú no és una illa”. Però Oz hi afegia: “Cadascun de nosaltres és una península. Una meitat unida a terra ferma i l’altra mirant l’oceà. La meitat unida a terra ferma està connectada a la família, als amics, cultura, tradició, país, nació sexe, llengua i altres vincles íntims intransferibles i que conformen el teu ésser. I l’altra meitat teva mira l’oceà, sola, amb capacitat i ganes de conèixer altres realitats i fer-les pròpies”. És la idea de l’enriquiment a partir de la curiositat i el viatge (físic o mental) de l’individu.

És una qüestió a tenir en compte quan hom discuteix –o insulta– a partir de la idea del provincianisme i l’universalisme. Aquell que diu que és ciutadà del món i només ciutadà del món, és un producte espuri, fruit si de cas de la mundialització: viatja molt i des del seu nacionalisme que no veu que té, diu que els nacionalismes es guareixen viatjant. Si de cas és una persona que compra el mateix a les mateixes botigues dels carrers comercials de les ciutats dels països que visita i està encantat amb aquesta uniformització a què ens aboca la mundialització. Però no pot anar més enllà. Sovint, el que oculta, és pànic o, pitjor, aversió a la diferència. La seva felicitat és en l’equalització.

Viatjar s’ha convertit en traslladar-se a ciutats semblants amb els mateixos centres comercials on hi ha les mateixes coses. Això, per a mi, no és un avenç: és una tristesa. Perquè allò que ens enriqueix quan viatgem amb ulls oberts és comprovar que fins i tot les olors canvien. I encara que l’indret sigui urbà, el disseny i la distribució dels rètols, l’aire dels edificis, la forma de les papereres, el paviment de les voreres… (on heu vist un paviment més bonic que el de Barcelona?) ja veus que és diferent del teu. Aire fresc.


El veritable universalisme és el de la persona-península: 
un esguard universal es basa en un bon arrelament. És universal perquè parla des de l’arrelament. Penseu en Llull i Randa, Shakespeare o Cervantes. Petrarca parla d’una noia molt jove (avui seria incorrectament massa jove), a la qual va veure quan desapareixia tombant la cantonada d’un carrer d’Avinyó. I li dedica una obra mestra. Cervantes se situa en un poblet de la Manxa, no a l’Escorial. Faulkner és universal perquè explica la humanitat des del seu món. I per tenir les mans lliures, s’inventa el que ell en diu el seu “comtat apòcrif”, Yoknapatawpha, que és un correlat del comtat de Lafayette. Ausiàs March explica la seva cambra i la seva ànima. Dante parla de les xafarderies polítiques i socials de la seva Florència. Un poema no és gran perquè parli de la Cinquena Avinguda en anglès. Si el comparem amb un poema en eslovè que parla del corriol que segueixes per anar a la font, qualsevol dels dos pot ser gran i universal; però també qualsevol dels dos pot ser un penós error literari humanament inservible. Si és gran, és perquè diu la persona per dins. És gran perquè té el poder de dur el lector cap a aquella part del seu jo que li serveix per reconèixer-se. El que és curiós, posats a donar-hi voltes, és que és igual de difícil escriure una bona novel·la que una mala novel·la. Perquè escriure és difícil, i crear un món, també. Encara que sigui un món estèril, inservible, apagat, sense tremp. I com puc saber, més enllà del meu gust personal, si aquell poema o aquella novel·la que llegeixo és bona, universal, vàlida? Així amb quatre mots, jo diria que és bona si és capaç de fer-me sentir les campanes que toquen per mi.

JAUME CABRÉ  |  El Punt-Avui, 22 de maig de 2009

Sobre l'home (Josep Ramoneda)


A Alain Finkielkraut l’inquieta una societat en què, del poeta al funcionari, tothom diu el mateix i la cultura -“l’art de fer societat amb els morts”- deixa pas a la simple intel·ligència -“l’art de posar en marxa neurones i ordinadors”-. En aquest espai només hi ha lloc per a l’artificiositat (la mal·leabilitat total del ser decretada per la tècnica) i per al multiculturalisme (la plasticitat absoluta de l’home firmada per les ciències socials). El multiculturalisme és el grau zero de la cultura. “El valor d’una obra no procedeix ja de la seva bellesa, de la novetat que introdueix en el món o de la capacitat d’il·luminar la foscor, sinó de la seva representativitat social o cultural”. Els pensadors han sigut substituïts pels delegats, els artistes pels agitadors. “Es respecta tot per no tenir ja res a admirar”.
Aquest al·legat contra la dissolució de l’home subjecte cultural en l’home estricte portador de drets em permet reincidir en la defensa de les humanitats. L’home està encara per descobrir. Hi ha espai per a un humanisme bio-eco-ciber? La ciència pot ser humanista? La tecnologia podrà amb tot? Algú ha de parlar del bé i del mal, del bell i del sinistre, de la veritat i de l’error, sense prejudicis. Algú ha de defensar la humanitat de l’home -no tot és possible, tot podia haver sigut d’una altra manera- i la singularitat de la seva capacitat creativa. Algú ha d’apostar pel plaer del que no és necessari en termes d’eficiència i de resultats, com la filosofia, que en tant que discurs prescindible pot ser més lliure que cap. Algú ha de seguir donant sentit: als humans, als posthumans o a l’home de les mil pròtesis. El pensament ha abandonat el principi de la sospita per convertir-se en discurs de legitimació. Per aquest camí no farà més que augmentar la seva irrellevància: qui s’entrega no es fa respectar. I això no vol dir que les humanitats només existeixen a la contra: no han de tenir por ni a dir que sí ni a dir que no. Dit d’una manera camusiana: l’home és la força que tot ho crea i la font dels nostres valors. L’única cosa que se’ns demana és “ser capaços, com Proust, de veure la realitat amb uns altres ulls”, que no siguin els de les idees rebudes.
JOSEP RAMONEDA 

N. Berdiaev - de L'esprit de Dostoievski ...


« Si l’homme n’est que le reflet passif de son milieu social, s’il n’est pas une créature responsable, alors il n’y a pas d’homme et pas de Dieu, pas de liberté, pas de mal et pas de bien. »
Nicolas Berdiaev, L' esprit de Dostoïevski

jueves, 6 de abril de 2017

Notes sobre "L'identité malheureuse" d'Alain Finkielkraut


Le Monde titula Alain Finkielkraut juga amb foc i corre el risc de cremar-se(23/10/2013) i en una entrevista a Libération, el titular recull una resposta del filòsof: Tractant-me de reaccionari sem retira el dret de pensar a contracorrent(15/11/2013). Finkielkraut va publicar Lidentité Malheureuse el 2013 i des daleshores, a França, sha sentit a dir de tot. El cas és que Alain Finkielkraut és valent. Perquè cal tenir coratge per a publicar um assaig que reflexiona sobre els valors republicans, la democràcia, leducació, la cultura i la identitat i fer-ho, no a través del debat social, polític o econòmic, sinó centrant-se en la confrontació entre els francesos de soca-rel (terme ja proscrit, assegura lautor) i els immigrants que han vingut de fora. A hores dara, malgrat lonada reaccionària que viu el món, cal encara ser valent per a denunciar que molts daquells que somplen la boca parlant de mestissatge i diversitat la viuen de forma sui generis. Finkielkraut parla dels bobos, burgesos bohemis practicants del políticament correcte, que porten els seus fills a escoles delit i trien per a viure barris i residències exclusives:

Aussi inconséquents que tranchants, ils se prémunissent de cela même quils font profession de vouloir. Ils prônent labolition des frontières tout en érigeant soigneusement les leurs. Ils célèbrent la mixité et ils fuient la promiscuité. Ils font léloge du méstissage mais cela ne les engage à rien sinon à se mettre en quatre pour obtenir la régularisation de leur nounou ou de leur femme de ménage. LAutre, lAutre, ils repètent sans cesse ce maître mot, mais cest dans le confort de lentre-soi quils cultivent lexotisme. Sont-is cyniques? Sont-ils duplices? Non, ils sont leurs propres dupes. Ils croient ce quils disent. Seulement ce quils disent les mystifie et les égare en magnifiant ou en camouflant les dispositifs prosaïques du monde réel. A lexpérience quils vivent, ils substituent un récit édifiant et ils sont les premiers à être abusés par ce tour de passe-passe.

Lassaig de Finkielkraut és incòmode perquè ens posa el mirall a la cara i expressa idees i pensaments que molts es diuen en silenci però que no gosarien compartir en públic ni, en molts casos, en privat:

Mais ne sommes-nous pas nous-mêmes lautre de lAutre? Et cet autre na-t-il pas le droit lui aussi dêtre et de persévérer dans son être? Labandon de la grande ambition dels Lumières, qui était de donner au monde entier notre visage, ne doit pas conduire à leffacement de ce visage.

Antigament, ve a dir Finkielkraut, era qui venia de fora que shavia dadaptar a la terra dadopció. Ara sembla ser que és lautocton qui sha de condicionar a les maneres de lestranger. Si tots som igual de francesos, es pot seguir parlant, per exemple, de la tradició literària francesa, escrita en francès, durant els segles passats, a França? Té algun sentit llegar-la a les generacions posteriors, que potser no sabran què fer-ne? Tenim el dret dimposar-la als plans destudis com a contingut prioritari? O tant li fa si parlem de rap o de Molière, ja que tot siguala en una democràcia a lengròs on més que de cultura general caldria parlar de cultura generalitzada? En aquest punt, sobretot, Lidentité malheureuse enllaça amb el clàssic de lautor, La défaite de la pénsee. A Finkielkraut cal donar-li el crèdit, i el reconeixement de la llibertat amb la què escriu, al fet de saber-se fill de limmigració. En una entrevista a Spiegel Online explica que, com a acte dautoafirmació, avui els musulmans a França els agrada cridar: som tant francesos com vosaltres. Però, continua: els meus pares no lhaurien dit mai una cosa així. Jo tampoc no diria mai que sóc tan francès com ho va ser Charles de Gaulle. Dir això, avui, des de la moderació política, té el seu valor.

Alain Finkielkraut creu que el problema de la convivència a França i a Europa no és només atacable per la via sociològica, sinó que té a veure amb el reconeixement i el respecte entre les diferents ètnies i civilitzacions. Com Samuel Huntington abans que ell, lautor creu que estem davant duna guerra de civilitzacions i defensa lexistència de fronteres. Finkielkraut apel·la a Hobbes i a la necessitat de reconeixement i de respecte:

Además, los hombres no experimentan placer ninguno (sino, por el contrario, un gran desagrado) reuniéndose, cuando no existe un poder capaz de imponerse a todos ellos. En efecto, cada hombre considera que su compañero debe valorarlo del modo que él se valora a sí mismo. Y en presencia de todos los signos de desprecio o subestimación, procura naturalmente, en la medida en que puede atreverse a ello arrancar una mayor estimación de sus contendientes, infligiéndoles algún daño, y de los demás por ejemplo (Hobbes, Del Hombre, XIII).

Així, segons Finkielkraut, els immigrants que viuen als suburbis de les grans ciutats franceses, com París, el que volen és sentir-se respectats, ni més ni menys, però de tal manera que ningú no els pugui dir com han de viure. No hi ha res que estigui per sobre de cada comunitat i, daquesta manera, el multiculturalisme, com es desprèn de lautor, desenvoca en lanarquia. Vivim en un comunitarisme en sèire, sembla dir lautor. Per això, ell creu que el problema no es pot reduir al passat colonial, a la pobresa i a la lluita de classes. Aquest, diu lautor, és el recurs que empra el mètode de les ciències socials, i amb el qual es conforma:

[] On est tenu aujourdhui de parler de la diversité avec enthousiasme. Il sagit à la fois de la glorifier sans cesse et de ne jamais la voir a loeuvre. Dans le même temps où lon affirme son importance, on lui dénie toute incidence. Les sciences sociales qui la défendent avec passion en défendent aussi passionnément laccès. La diversité, répètent-elles, ce nest pas un problème, cest un aubaine. Les problèmes, quand ils surgissent, viennent de son rejet. Lépoque, en dautres termes, exige de faire leur place aux cultures étrangères, mais il est, dans le même temps, formellement interdit de proceder à une lecture ethnologique des affects comme, par exemple, le sentiment dhumiliation. Les dominés ont toutes les raisons de sentir humiliés et dexprimir leur rage, même si celle-ci peut prendre parfois des formes regrettables. Le passé colonial et les inégalités économiques présentes sont à la source des comportements déviants ou violents, ainsi convient-il de penser. Gloire donc aux différences, mais maudits soients ceux qui les prennent au sérieux! Vive la diversité culturelle, mais honte au regard sur le monde actuel qui saviserait den tenir compte! Léloge est obligatoire, la percepción frappée dindignitée. Car il ne faut surtout pas que la connaissance des autres compromette en quoi que ce soit lidéalisation romantique de laltérité. La realité est censurée pour que la vitrine demeure immaculée. Tous ceux qui osent enfreidnre la sacro-sainte règle méthodologique du traitement social des questions ethno-religieuses tombent en disgrâce et voient leur nom sinscrire, séance tenante, sur la liste noire du politiquement correcte.

Entre la guerra de civilitzacions, la defensa de fronteres, el menyspreu del tractament social i la promoció de lenfoc etnològic per a trovar solucions al problema de la convivencia entre els diferents, Finkielkraut es crema, tal com diu el titular de Le Monde, i sembla que li està fent el llit al Front National. En aquest sentit, es troba a faltar en aquest llibre una mica més de discurs polític, inspirat tal vegada per la seva mestra danys enrere, Hannah Arendt, de la qual aquí en fa un ús més aviat pobre. Però això no invalida que mentrestant hagi dit algunes veritats incòmodes i hagi fet avergonyir a més dun en el seu fur intern. Amb tot, que Finkielkraut es cremi no significa que vagi completament errat. Lautor diu el que pensa, sense embuts, i no deu res a ningú. En els temps que corren, això sagraeix, i sagraeix molt. Sexercita, seguint el seu altre mestre Charles Péguy, en lhonestedat intel·lectual: Il faut toujours dire ce que lon voit. Surtout, il faut toujours, ce qui est le plus difficile, voir ce que lon voit. En línies generals, el retrat que fa Finkielkraut de la França davui traslladable a bona part dels centres i suburbis urbans europeus - és plausible, però a força de trencar alguns dels tabus que la mentalitat benpensant arrossega de fa temps, i això demana coratge i cal que sigui reconegut. Tractar Finkielkraut de llunàtic reaccionari no duu enlloc. Només a amagar, un cop més, el cap sota lala i a continuar amb els mateixos clixés de sempre, els que ell mateix denuncia, encara que ja no ens els creguem.


*  *   *

Text de la contracoberta:


Limmigration qui contribue et contribuera toujours davantage au peuplement du Vieux Monde renvoie les nations européennes et lEurope elle-même à la question de leur identité. Les individus cosmopolites que nous étions spontanément font, sous le choc de laltérité, la découverte de leur être. Découverte précieuse, découverte périlleuse : il nous faut combattre la tentation ethnocentrique de persécuter les différences et de nous ériger en modèle idéal, sans pour autant succomber à la tentation pénitentielle de nous déprendre de nous-mêmes pour expier nos fautes. La bonne conscience nous est interdite mais il y a des limites à la mauvaise conscience. Notre héritage, qui ne fait certes pas de nous des êtres supérieurs, mérite dêtre préservé, entretenu et transmis aussi bien aux autochtones quaux nouveaux arrivants. Reste à savoir, dans un monde qui remplace lart de lire par linterconnexion permanente et qui proscrit lélitisme culturel au nom de légalité, sil est encore possible dhériter et de transmettre.



lunes, 3 de abril de 2017

David Hume - Sobre el género ensayístico, 1742



"[Por otra parte,] el saber ha sido enormemente perjudicado al haberse visto recluido en universidades y celdas, apartado del mundo y de la buena compañía. Siguiendo esse procedimiento, lo que llamamos las belles lettres se convirtió en una total barbarie, al ser cultivadas por hombres que no tenían el menor gusto por la vida y por las buenas maneras, y que carecían de esa libertad y facilidad de expresión que sólo puede adquirirse mediante la conversación. Incluso la filosofía llegó a convertirse en una ruina por culpa de este deprimente y recluido método de estudio. Y se hizo tan quimérica en sus conclusiones, como ininteligible en su estilo y en su modo de ser expuesta. ¿Qué otra cosa podía esperarse de hombres que jamás consultaron con la experiencia en ninguno de sus razonamientos, o que nunca buscaron esa experiencia donde solamente podía encontrarse, esto es, en la vida común y en la conversación?"

David Hume, Sobre el género ensayístico, 1742.


"On the other HandLearning has been as great a Loser by being shut up in Colleges and Cells, and secluded from the World and good Company. By that Means, every Thing of what we call Belles Lettres° became totally barbarous, being cultivated by Men without any Taste of Life or Manners, and without that Liberty and Facility of Thought and Expression, which can only be acquir'd by Conversation. Even Philosophy went to Wrack by this moaping recluse Method of Study, and became as chimerical in her Conclusions as she was unintelligible in her Stile and Manner of Delivery. And indeed, what cou'd be expected from Men who never consulted Experience in any of their Reasonings, or who never search'd for that Experience, where alone it is to be found, in common Life and Conversation?"

David Hume, Of Essay-Writing, 1742

domingo, 2 de abril de 2017

A propòsit, només, del Manifeste Dandy de D. S. Schiffer



Quan rondava allò que s'ha vingut a anomenar de primera joventut, cap als vint anys, desitjava que la meva vida tingués una unitat, una harmonia. Pretenia - però això no ho he deixat de necessitar mai - que la meva trajectòria esdevingués un relat, un text que es pogués explicar, que passés per uns quants punts nodals tot i comptar amb els salts que els canvis i el pas del temps provoquen. Fer de la meva vida una cosa semblant a una obra d'art. La vida com a literatura, com resa el títol de l'esplèndid llibre que Alexander Nehamas va dedicar a Nietzsche... Tanmateix, en aquella època ja percebia que la realitat i la vida eren fragmentàries, fetes de retalls que un hauria d'aprendre a saber cosir.

A quarant-sis anys la meva vida ha quedat molt dispersa. O potser així m'ho sembla. Sento la necessitat de tornar, de revisitar llocs, moments, persones, lectures que han fet la meva vida, han cosit d'alguna manera el meu ser. La necessitat de tornar a pensar-hi, de tornar a construir un relat que, almenys a mi, em resulti versemblant. I sé, no obstant, que això és el que duc fent des de sempre...

Aquesta ha estat la vertadera importància de la meva darrera visita a París. A París hi necessitava tornar per altres raons, empartentades, esclar, amb el que ara explico, però que no és necessari explicar aquí. París també m'ha fet ser qui sóc, forma part, per molts motius - filosòfics, literaris, afectius -, de la meva educació sentimental.

Manifeste Dandy de Daniel Salvatore Schiffer ha fet aflorar tot això de nou. Aquella percepció que jo tenia als meus vint anys de la vida com a obra d'art, de la vida com a text, relat que calia saber explicar-me. L'adopció i el recurs a una certa estètica, a una certa sensibilitat.

* * *

Oscar Wilde i Baudelaire, Jules Barbey d'Aurevilly i Friedrich Nietzsche, E. M. Cioran i Françoise Sagan i, també, David Bowie i Lou Reed. Són alguns dels molts noms que, amb major o menor pertinència, composen aquest llibre. El Manifeste Dandy de Daniel Salvatore Schiffer és un estudi de poc més de dues-centes pàgines, fet de capítols breus, i un exercici de defensa del que, segur, és un dels personatges més fascinants que ens ha brindat la Modernitat: el dandi.

El text de Schiffer està farcit de cites que condueixen bé cap allà on l'autor es proposa dirigir el seu lector. Això l'acadèmia ho sol veure com un defecte. Argüeix que d'aquesta manera no se sent la veu de l'autor. Jo diria que saber triar i colocar en el lloc adequat del propi text cites i fragments d'altres autors per a expressar allò que hom vol dir és més aviat una qualitat i no una mancança. Si altres han dit millor que nosaltres allò mateix que volíem escriure, heus aquí una bona oportunitat per a cultivar la humilitat i l'homenatge. Alhora, és precisament en la capacitat i en l'acte d'escollir i de proposar textos concrets d'altres escriptors que hom cus i troba la pròpia veu. No cal dir que, al final d'aquest manifest, el lector no ha deixat mai de tenir clar quin és el pensament del seu autor i, a més, li agraeix que l'hagi posat en contacte amb altres veus que s'han unit a la seva.

sábado, 25 de marzo de 2017

La filosofia segons Giorgio Agamben



“Tengo la convicción de que la filosofía no es una disciplina cuyo objeto y cuyos límites sean posibles definir (como intentó hacerlo Deleuze) o, como sucede en las universidades, pretender trazar la historia lineal y quizá progresiva. La filosofía no es una sustancia sino una fuerza que de golpe puede animar cualquier ámbito: el arte, la religión, la economía, la poesía, el deseo, el amor, incluso el tedio. Se parece más a cosas como el viento o las nubes o una tempestad: como ellas, se produce de imprevisto, agita, transforma e incluso destruye el lugar en el que se produce, pero con igual imprevisibilidad pasa y desaparece.”

Giorgio Agamben a Antonio Gnoli, La Repubblica, Trad. de R. García Azcárate para Revista Ñ, Clarín, 25/06/2016.