domingo, 13 de agosto de 2017

My friend David Bowie | Hanif Kureishi | The Guardian, 12/08/2017

David Bowie, 1969.One of the first, and most important pieces of advice David Bowie ever gave me – this was in the early 1990s – was to make sure I noted down the names of secretaries and assistants I came into contact with. This would help me later, he explained, when I needed to get through to the important people.

Charm, as Albert Camus put it in The Fall, is a way of getting people to say yes before you’ve told them what you want. And Major Tom, or Captain Tom, as Frank Zappa insisted on calling him when Bowie tried to poach his guitarist, had already used his ample portion to get through to the important people. And to the assistants, secretaries and thousands of other women he slept with, sometimes in threesomes and at orgies in Oakley Street in Chelsea, where he lived with Angie Barnett in what was then cutely called “an open relationship”.

Bowie’s father, who knew a lot about music and was an early encourager – perhaps Bowie’s first fan – was head of PR at Dr Barnardo’s. In a sense, Bowie himself always worked in PR, realising early that the image was everything. Even as a teenager he learned to make both men and women adore him. By his early 20s, he had turned to men, sleeping with dancer and choreographer Lindsay Kemp and composer Lionel Bart, among others. A vivacious Kemp, interviewed by GQ editor Dylan Jones in David Bowie: A Life, says that Bowie “went out with most people”, including Kemp’s costume designer, much to Kemp’s chagrin, causing poor Kemp to attempt suicide by bicycling into the sea at Whitehaven in an effort to recreate scenes from both The 400 Blows and Bicycle Thieves simultaneously.
David Bowie at Earls Court Arena on 12 May 1973 during the Ziggy Stardust tour.According to Mary Finnigan, another forever disappointed suitor – she wrote a delightful book, Psychedelic Suburbia, about her relationship with Bowie in Beckenham, just after he’d left home and had broken up with the splendidly named Hermione Farthingale – Bart swung down to the south London suburbs in his Roller and disappeared with Bowie on the back seat for the afternoon.
Bowie was an admirer of Joe Orton’s cheeky subversion. They both had something of the Artful Dodger about them; Bowie certainly wasn’t averse to putting it about when it came to getting ahead. He had much to put about. Feminine and extraordinary looking, with different coloured eyes, a swan neck, porcelain skin, good hips and a delicious penis, he had it all. I believe his penis was first detailed in print by his first manager Ken Pitt, whom Bowie left after “Space Oddity” became a hit, poetically describing “his long, weighty penis swaying from side to side like the pendulum of a grandfather clock”. Fans will be pleased that his member is often commented on in David Bowie and might want to think of Bowie as something from a drawing by Aubrey Beardsley, a thin man with a transcendental phallus.
It had been quite a ride. Bowie attended the same school as me, Bromley technical high school in Keston, but 10 years earlier. It is important to note what a shithole it was: bullying, violent, with incompetent teachers. Education, in those days, for working- and lower-middle-class children, was hardly considered essential or even necessary. We were being trained to be clerks for the civil service, like the dour eponymous hero of HG Wells’s Kipps, a rags-to-riches tale of self-improvement that we studied at school, since Wells was the one famous local artist apart from Richmal Crompton. (Crompton, like Siouxsie Sioux, lived in Chislehurst.) The more imaginative boys, or the ones who could draw, went into advertising, which Bowie did after school, working on a campaign for a slimming biscuit called Ayds.
The only decent adult at Bromley Tech was guitarist Peter Frampton’s dad, Owen, who let us use the art room at lunchtime to mess around in with guitars, while complaining about how much he hated Steve Marriott’s voice. His son had just joined Marriott’s band, Humble Pie.
It is instructive to recall how little was expected of us kids and how we were patronised. I remember a nouveau riche friend from “up London” walking into our house in Bromley and saying, to mum’s horror, “What a lovely little house you have!” British pop had always been lower middle class and came out of the art schools rather than universities, which is where all the other British culture – theatre, movies, the novel – came from. Pop was always more lively: the music-mad kids were rebellious, angry and ornery. They always had a chip on their shoulders when it came to class and education. Social disadvantage has always been essential to pop: the hilarious incongruity of kids brought up in small houses without central heating and eating Spam for tea suddenly finding themselves living in mansions after writing a song.
Hanif Kureishi, 1989.Despite Kemp’s efforts, Bowie was a terrible mime. But he was a great mimic and loved to do the voices of his contemporaries – Mick JaggerBryan Ferry – while pissing himself laughing. This matter of the voice is interesting: as with a lot of us, Bowie’s accent wobbled and never really settled. The accent known sneeringly as “mockney”, used by south Londoners such as Bowie and Jagger before they went American, would have been necessary as well as natural at the time for boys brought up among cockneys who’d moved to the suburbs after the East End had been bombed during the war. That accent, which I still do when I’m bad tempered, would have helped you fit in, saving you from being beaten up at school or on the street, since the locals weren’t keen on anyone who didn’t speak like them, or, God forbid, showed an interest in anything artistic. The community was always aspirational, but determinedly downwardly mobile when it came to culture. You wouldn’t have wanted the lads to see you in a dress.
Fortunately, Bowie’s schooling didn’t interfere with his education. Almost everyone remarks on Bowie’s everlasting curiosity, “self-improvement” and wide-ranging intelligence. After reading Robert Heinlein’s sci-fi epic Starman Jones(1953), and collecting from movies, poetry and the numerous artists he admired, he constructed himself and his many aliases from a range of sources, many of which are explored in Jones’s book. As his obvious precursor Oscar Wilde writes in The Picture of Dorian Gray: “Man was a being with myriad lives and myriad sensations, a complex multiform creature ...”
Bowie was more Don Juan than Dorian Gray, a woman’s fantasy rather than a narcissist. It is well known that he made himself up but much in him remained constant. Unlike Iggy Pop or Lou Reed or even his older half-brother Terry, he was born cheerful and was never truly nihilistic or even depressed. Like most of us, he worried that he might go mad, but he clearly never did, despite his best efforts. He was unembarrassable and could be blokey and laddish in the English manner, adoring jokes and TV: Larry GraysonPeter SellersPete and DudThe Office.
Bowie wasn’t one to waste anything. Even his period of self-destructiveness yielded some of his finest work, which, like the Beatles’, was that incredibly difficult thing – both experimental and popular. He told me that cocaine almost killed him several times, his friends putting him in a warm bath just to keep his circulation moving. However, he was always concentrated and was never not serious about his career. Both otherworldly and extremely practical, when he had a new album he’d make the terrifying move of playing it to you, sitting opposite in a kimono with a pad and paper, ready to make notes, seeming to believe he could learn from you.
David Bowie, 1975.I met Bowie through a mutual friend and asked if we could use his songs on the sound track of the BBC adaptation of my first novel, The Buddha of Suburbia. He agreed, and said he also had ideas for some original music. When he was composing this, and I expressed fear that some of the music was either too fast or slow, I can’t remember which, he hurried back to his pad near Montreux in Switzerland, spending the night redoing everything. He’d never composed for film before: he wanted to make the score for The Man Who Fell to Earth but was too knackered after filming to get down to it.
The collage or dialogical method chosen for this book by Jones, collecting the voices of those who knew or worked with Bowie and running them together chronologically, works very well. Most notably used by Jean Stein and George Plimpton in Edie, their 1982 biography of Edie Sedgwick, it ensures the reader is not pinned down by the biographer’s point of view or prejudices. It is a pleasure to hear from everyone: lovers, managers, journalists, Croydon girl Kate Moss,musical figures such as Carlos AlomarEarl SlickMike Garson and Tony Visconti.
A treat for enthusiasts, whose number seems to be increasing, Bowie bulges with essential and telling Spinal Tappish gossip. The time Jimmy Page spilled beer on Bowie’s silk cushion and blamed Ava Cherry; when a clearly envious Paul McCartney invited him over and then couldn’t bear to talk to him, but got Linda to instead. The time Bowie and John Lennon went on holiday to Hong Kong and were determined to try monkey brains. And when Bowie’s shows had intervals he’d sit in the dressing room watching Coronation Street on VHS.
More importantly, as a more-or-less single parent, he brought up his son, the film-maker Duncan Jones, impeccably, and it is amusing to think of him and Lennon talking together about being good fathers. Bowie always said that Keith Richardswas less out of it than he liked others to believe, being an ace at Trivial Pursuit for instance, but the same was true of Bowie.
Some of these stories are as familiar as tales from the life of Jesus, but what is impressive about this biographical method are the accounts by then youngsters such as Nick RhodesNeil Tennant, Siouxsie Sioux and Dave Stewart suddenly seeing Bowie as Ziggy on Top of the Pops and understanding something about their lives and what they would go on to do in music. Bowie appealed to those who wanted to get out of Bromley or anywhere that resembled it – most of Britain in the 70s. His kids’ song “Kooks” really is wonderful; he was liberating, and did want to “let the children boogie”.
Flowers lie in front of a mural tribute to Bowie in Brixton, London, after his death in January 2016.Bowie and Iman came to visit Sachin and Carlo, our twin sons, when they were born, bringing gifts. That night Paul McKenna, who was a pal, tried to hypnotise Bowie into quitting smoking. He clearly didn’t want to be hypnotised and didn’t want to quit, but he pretended for Paul. Afterwards, I remember him standing on the steps of my house, begging me to get him some fags. “Can’t we go together,” I suggested. “But I can’t go anywhere,” he said, gesturing at Shepherd’s Bush.
Being flattered and fawned over your whole life isn’t necessarily all it’s cracked up to be, and, in his last years in New York, he gave up pleasure for happiness. It seemed he returned to the blessedly ordinary satisfactions of being a good parent and husband. Not that someone like him could give up being an artist; unlike most pop stars, his last albums were a development. If, inevitably, this story is sad at the end – Bowie never seemed the sort of person to die on you – it is inspiring to hear what to meant to so many people.
He always sent a birthday card, which, characteristically, he made himself. He was our starman and he knew it. He did it for us, always prepared to be the hero we wanted, a real star, not a musician in jeans and a T-shirt with dirty hair, but of a glorious glowing beauty like Jean HarlowMarlon Brando or Joan Crawford, someone who lived it all the time, and who was never bored or ordinary for one moment.
There will, of course, be many Bowie books in the future. But, for the time being, it’s all here. And anyone, anywhere, who has ever listened to pop and danced in their bedroom, will have listened to him and always will.

David Bowie: A Life by Dylan Jones is published by Preface.

lunes, 7 de agosto de 2017

City Boy - Edmund White

Acho que assim como a arte ainda pretendia ser difícil no começo dos anos 1960 e só gradualmente se transformou em outra forma de entretenimento de massa por meio das molecagens da pop art, da mesma forma a política era austera e marxista em 1960, mas tornou-se "divertida" nos anos 1970, transformando-se no psicodrama da nova esquerda.

De fato, tudo nos Estados Unidos que eu conhecia depois de 1965 estava esquentando, tornando-se mais subjetivo e democrático, mais divertido e acessível. Embora à minha própria maneira eu também estivesse me tornando pessoal através de meus escritos, nunca me convenci inteiramente de que esse era o jeito certo. Ainda idolatrava os poetas modernistas difíceis como Ezra Pound e Wallace Stevens, e ouvia com solene mas ignorante seriedade a música de Schoenberg. Mais tarde, aprendi a escolher meu rumo idiossincrático nas fileiras de escritores, compositores, artistas plásticos e cineastas canônicos, mas aos 20 anos ainda sentia inquestionável admiração pelos Grandes - que eram Grandes exatamente porque eram Grandes. Só mais tarde foi que comecei a ver a venda da grande arte como apenas mais uma forma de comercialismo. Nos meus 20 anos, se até mesmo uma décima leitura de Mallarmé não conseguia revelar seus tesouros, o erro era meu, não dele. Se meus olhos se fechavam de sono quando eu lia A fugitiva - Albertine desaparecida, o ritmo de Proust nunca era questionado, mas apenas minha inteligência, dedicação e sensibilidade. E eu ainda alimentava esses preconceitos sacralizantes sobre a grande arte. Ainda admirava o que era difícil, embora agora eu reconheça que isso é um gosto de "época" e que minha geração foi a última a lhe dar valor. Embora fôssemos ateus, estávamos, estranhamente, nos preparando para o grande show de perguntas e respostas de Deus; tínhamos de saber tudo porque estávamos convencidos de que seríamos testados sobre isso - na próxima vida. 

Edmund White, City Boy: Minha vida em Nova York, 2012.

lunes, 17 de abril de 2017

A toc de campanes (Jaume Cabré)

John Donne, poeta anglès isabelí, és autor de frases cèlebres com aquella que molts pensem que és hemingwayana: “Per qui toquen les campanes”. La frase diu més coses: “La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.

Tota la humanitat és important. Els valors humans són universals. No existeixen les persones més importants que les altres. No existeixen diferències humanes entre els amos i els miserables. Tota la humanitat és el mateix. Val el mateix l’esquimal de dents gastades que l’executiu de Wall Street. Estic segur que molta gent no està gens d’acord amb aquesta afirmació que acabo de fer. Però és que la frase de Donne és més llarga. Exactament, tot el context és aquest: “Cap home no és una illa, complet en ell mateix. Tot home és un fragment del continent, una part del conjunt; si la mar s’endú un grapat de terra, Europa queda disminuïda; com si les onades s’haguessin emportat un turó, la casa dels teus amics o la teva. La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.

Bé: llegint Amos Oz,
 (Contra el fanatismo, Ed. Siruela) em vaig trobar una referència a la frase “Ningú no és una illa”. Però Oz hi afegia: “Cadascun de nosaltres és una península. Una meitat unida a terra ferma i l’altra mirant l’oceà. La meitat unida a terra ferma està connectada a la família, als amics, cultura, tradició, país, nació sexe, llengua i altres vincles íntims intransferibles i que conformen el teu ésser. I l’altra meitat teva mira l’oceà, sola, amb capacitat i ganes de conèixer altres realitats i fer-les pròpies”. És la idea de l’enriquiment a partir de la curiositat i el viatge (físic o mental) de l’individu.

És una qüestió a tenir en compte quan hom discuteix –o insulta– a partir de la idea del provincianisme i l’universalisme. Aquell que diu que és ciutadà del món i només ciutadà del món, és un producte espuri, fruit si de cas de la mundialització: viatja molt i des del seu nacionalisme que no veu que té, diu que els nacionalismes es guareixen viatjant. Si de cas és una persona que compra el mateix a les mateixes botigues dels carrers comercials de les ciutats dels països que visita i està encantat amb aquesta uniformització a què ens aboca la mundialització. Però no pot anar més enllà. Sovint, el que oculta, és pànic o, pitjor, aversió a la diferència. La seva felicitat és en l’equalització.

Viatjar s’ha convertit en traslladar-se a ciutats semblants amb els mateixos centres comercials on hi ha les mateixes coses. Això, per a mi, no és un avenç: és una tristesa. Perquè allò que ens enriqueix quan viatgem amb ulls oberts és comprovar que fins i tot les olors canvien. I encara que l’indret sigui urbà, el disseny i la distribució dels rètols, l’aire dels edificis, la forma de les papereres, el paviment de les voreres… (on heu vist un paviment més bonic que el de Barcelona?) ja veus que és diferent del teu. Aire fresc.

El veritable universalisme és el de la persona-península: 
un esguard universal es basa en un bon arrelament. És universal perquè parla des de l’arrelament. Penseu en Llull i Randa, Shakespeare o Cervantes. Petrarca parla d’una noia molt jove (avui seria incorrectament massa jove), a la qual va veure quan desapareixia tombant la cantonada d’un carrer d’Avinyó. I li dedica una obra mestra. Cervantes se situa en un poblet de la Manxa, no a l’Escorial. Faulkner és universal perquè explica la humanitat des del seu món. I per tenir les mans lliures, s’inventa el que ell en diu el seu “comtat apòcrif”, Yoknapatawpha, que és un correlat del comtat de Lafayette. Ausiàs March explica la seva cambra i la seva ànima. Dante parla de les xafarderies polítiques i socials de la seva Florència. Un poema no és gran perquè parli de la Cinquena Avinguda en anglès. Si el comparem amb un poema en eslovè que parla del corriol que segueixes per anar a la font, qualsevol dels dos pot ser gran i universal; però també qualsevol dels dos pot ser un penós error literari humanament inservible. Si és gran, és perquè diu la persona per dins. És gran perquè té el poder de dur el lector cap a aquella part del seu jo que li serveix per reconèixer-se. El que és curiós, posats a donar-hi voltes, és que és igual de difícil escriure una bona novel·la que una mala novel·la. Perquè escriure és difícil, i crear un món, també. Encara que sigui un món estèril, inservible, apagat, sense tremp. I com puc saber, més enllà del meu gust personal, si aquell poema o aquella novel·la que llegeixo és bona, universal, vàlida? Així amb quatre mots, jo diria que és bona si és capaç de fer-me sentir les campanes que toquen per mi.

JAUME CABRÉ  |  El Punt-Avui, 22 de maig de 2009

Sobre l'home (Josep Ramoneda)

A Alain Finkielkraut l’inquieta una societat en què, del poeta al funcionari, tothom diu el mateix i la cultura -“l’art de fer societat amb els morts”- deixa pas a la simple intel·ligència -“l’art de posar en marxa neurones i ordinadors”-. En aquest espai només hi ha lloc per a l’artificiositat (la mal·leabilitat total del ser decretada per la tècnica) i per al multiculturalisme (la plasticitat absoluta de l’home firmada per les ciències socials). El multiculturalisme és el grau zero de la cultura. “El valor d’una obra no procedeix ja de la seva bellesa, de la novetat que introdueix en el món o de la capacitat d’il·luminar la foscor, sinó de la seva representativitat social o cultural”. Els pensadors han sigut substituïts pels delegats, els artistes pels agitadors. “Es respecta tot per no tenir ja res a admirar”.
Aquest al·legat contra la dissolució de l’home subjecte cultural en l’home estricte portador de drets em permet reincidir en la defensa de les humanitats. L’home està encara per descobrir. Hi ha espai per a un humanisme bio-eco-ciber? La ciència pot ser humanista? La tecnologia podrà amb tot? Algú ha de parlar del bé i del mal, del bell i del sinistre, de la veritat i de l’error, sense prejudicis. Algú ha de defensar la humanitat de l’home -no tot és possible, tot podia haver sigut d’una altra manera- i la singularitat de la seva capacitat creativa. Algú ha d’apostar pel plaer del que no és necessari en termes d’eficiència i de resultats, com la filosofia, que en tant que discurs prescindible pot ser més lliure que cap. Algú ha de seguir donant sentit: als humans, als posthumans o a l’home de les mil pròtesis. El pensament ha abandonat el principi de la sospita per convertir-se en discurs de legitimació. Per aquest camí no farà més que augmentar la seva irrellevància: qui s’entrega no es fa respectar. I això no vol dir que les humanitats només existeixen a la contra: no han de tenir por ni a dir que sí ni a dir que no. Dit d’una manera camusiana: l’home és la força que tot ho crea i la font dels nostres valors. L’única cosa que se’ns demana és “ser capaços, com Proust, de veure la realitat amb uns altres ulls”, que no siguin els de les idees rebudes.

N. Berdiaev - de L'esprit de Dostoievski ...

« Si l’homme n’est que le reflet passif de son milieu social, s’il n’est pas une créature responsable, alors il n’y a pas d’homme et pas de Dieu, pas de liberté, pas de mal et pas de bien. »
Nicolas Berdiaev, L' esprit de Dostoïevski

jueves, 6 de abril de 2017

Notes sobre "L'identité malheureuse" d'Alain Finkielkraut

Le Monde titula Alain Finkielkraut juga amb foc i corre el risc de cremar-se(23/10/2013) i en una entrevista a Libération, el titular recull una resposta del filòsof: Tractant-me de reaccionari sem retira el dret de pensar a contracorrent(15/11/2013). Finkielkraut va publicar Lidentité Malheureuse el 2013 i des daleshores, a França, sha sentit a dir de tot. El cas és que Alain Finkielkraut és valent. Perquè cal tenir coratge per a publicar um assaig que reflexiona sobre els valors republicans, la democràcia, leducació, la cultura i la identitat i fer-ho, no a través del debat social, polític o econòmic, sinó centrant-se en la confrontació entre els francesos de soca-rel (terme ja proscrit, assegura lautor) i els immigrants que han vingut de fora. A hores dara, malgrat lonada reaccionària que viu el món, cal encara ser valent per a denunciar que molts daquells que somplen la boca parlant de mestissatge i diversitat la viuen de forma sui generis. Finkielkraut parla dels bobos, burgesos bohemis practicants del políticament correcte, que porten els seus fills a escoles delit i trien per a viure barris i residències exclusives:

Aussi inconséquents que tranchants, ils se prémunissent de cela même quils font profession de vouloir. Ils prônent labolition des frontières tout en érigeant soigneusement les leurs. Ils célèbrent la mixité et ils fuient la promiscuité. Ils font léloge du méstissage mais cela ne les engage à rien sinon à se mettre en quatre pour obtenir la régularisation de leur nounou ou de leur femme de ménage. LAutre, lAutre, ils repètent sans cesse ce maître mot, mais cest dans le confort de lentre-soi quils cultivent lexotisme. Sont-is cyniques? Sont-ils duplices? Non, ils sont leurs propres dupes. Ils croient ce quils disent. Seulement ce quils disent les mystifie et les égare en magnifiant ou en camouflant les dispositifs prosaïques du monde réel. A lexpérience quils vivent, ils substituent un récit édifiant et ils sont les premiers à être abusés par ce tour de passe-passe.

Lassaig de Finkielkraut és incòmode perquè ens posa el mirall a la cara i expressa idees i pensaments que molts es diuen en silenci però que no gosarien compartir en públic ni, en molts casos, en privat:

Mais ne sommes-nous pas nous-mêmes lautre de lAutre? Et cet autre na-t-il pas le droit lui aussi dêtre et de persévérer dans son être? Labandon de la grande ambition dels Lumières, qui était de donner au monde entier notre visage, ne doit pas conduire à leffacement de ce visage.

Antigament, ve a dir Finkielkraut, era qui venia de fora que shavia dadaptar a la terra dadopció. Ara sembla ser que és lautocton qui sha de condicionar a les maneres de lestranger. Si tots som igual de francesos, es pot seguir parlant, per exemple, de la tradició literària francesa, escrita en francès, durant els segles passats, a França? Té algun sentit llegar-la a les generacions posteriors, que potser no sabran què fer-ne? Tenim el dret dimposar-la als plans destudis com a contingut prioritari? O tant li fa si parlem de rap o de Molière, ja que tot siguala en una democràcia a lengròs on més que de cultura general caldria parlar de cultura generalitzada? En aquest punt, sobretot, Lidentité malheureuse enllaça amb el clàssic de lautor, La défaite de la pénsee. A Finkielkraut cal donar-li el crèdit, i el reconeixement de la llibertat amb la què escriu, al fet de saber-se fill de limmigració. En una entrevista a Spiegel Online explica que, com a acte dautoafirmació, avui els musulmans a França els agrada cridar: som tant francesos com vosaltres. Però, continua: els meus pares no lhaurien dit mai una cosa així. Jo tampoc no diria mai que sóc tan francès com ho va ser Charles de Gaulle. Dir això, avui, des de la moderació política, té el seu valor.

Alain Finkielkraut creu que el problema de la convivència a França i a Europa no és només atacable per la via sociològica, sinó que té a veure amb el reconeixement i el respecte entre les diferents ètnies i civilitzacions. Com Samuel Huntington abans que ell, lautor creu que estem davant duna guerra de civilitzacions i defensa lexistència de fronteres. Finkielkraut apel·la a Hobbes i a la necessitat de reconeixement i de respecte:

Además, los hombres no experimentan placer ninguno (sino, por el contrario, un gran desagrado) reuniéndose, cuando no existe un poder capaz de imponerse a todos ellos. En efecto, cada hombre considera que su compañero debe valorarlo del modo que él se valora a sí mismo. Y en presencia de todos los signos de desprecio o subestimación, procura naturalmente, en la medida en que puede atreverse a ello arrancar una mayor estimación de sus contendientes, infligiéndoles algún daño, y de los demás por ejemplo (Hobbes, Del Hombre, XIII).

Així, segons Finkielkraut, els immigrants que viuen als suburbis de les grans ciutats franceses, com París, el que volen és sentir-se respectats, ni més ni menys, però de tal manera que ningú no els pugui dir com han de viure. No hi ha res que estigui per sobre de cada comunitat i, daquesta manera, el multiculturalisme, com es desprèn de lautor, desenvoca en lanarquia. Vivim en un comunitarisme en sèire, sembla dir lautor. Per això, ell creu que el problema no es pot reduir al passat colonial, a la pobresa i a la lluita de classes. Aquest, diu lautor, és el recurs que empra el mètode de les ciències socials, i amb el qual es conforma:

[] On est tenu aujourdhui de parler de la diversité avec enthousiasme. Il sagit à la fois de la glorifier sans cesse et de ne jamais la voir a loeuvre. Dans le même temps où lon affirme son importance, on lui dénie toute incidence. Les sciences sociales qui la défendent avec passion en défendent aussi passionnément laccès. La diversité, répètent-elles, ce nest pas un problème, cest un aubaine. Les problèmes, quand ils surgissent, viennent de son rejet. Lépoque, en dautres termes, exige de faire leur place aux cultures étrangères, mais il est, dans le même temps, formellement interdit de proceder à une lecture ethnologique des affects comme, par exemple, le sentiment dhumiliation. Les dominés ont toutes les raisons de sentir humiliés et dexprimir leur rage, même si celle-ci peut prendre parfois des formes regrettables. Le passé colonial et les inégalités économiques présentes sont à la source des comportements déviants ou violents, ainsi convient-il de penser. Gloire donc aux différences, mais maudits soients ceux qui les prennent au sérieux! Vive la diversité culturelle, mais honte au regard sur le monde actuel qui saviserait den tenir compte! Léloge est obligatoire, la percepción frappée dindignitée. Car il ne faut surtout pas que la connaissance des autres compromette en quoi que ce soit lidéalisation romantique de laltérité. La realité est censurée pour que la vitrine demeure immaculée. Tous ceux qui osent enfreidnre la sacro-sainte règle méthodologique du traitement social des questions ethno-religieuses tombent en disgrâce et voient leur nom sinscrire, séance tenante, sur la liste noire du politiquement correcte.

Entre la guerra de civilitzacions, la defensa de fronteres, el menyspreu del tractament social i la promoció de lenfoc etnològic per a trovar solucions al problema de la convivencia entre els diferents, Finkielkraut es crema, tal com diu el titular de Le Monde, i sembla que li està fent el llit al Front National. En aquest sentit, es troba a faltar en aquest llibre una mica més de discurs polític, inspirat tal vegada per la seva mestra danys enrere, Hannah Arendt, de la qual aquí en fa un ús més aviat pobre. Però això no invalida que mentrestant hagi dit algunes veritats incòmodes i hagi fet avergonyir a més dun en el seu fur intern. Amb tot, que Finkielkraut es cremi no significa que vagi completament errat. Lautor diu el que pensa, sense embuts, i no deu res a ningú. En els temps que corren, això sagraeix, i sagraeix molt. Sexercita, seguint el seu altre mestre Charles Péguy, en lhonestedat intel·lectual: Il faut toujours dire ce que lon voit. Surtout, il faut toujours, ce qui est le plus difficile, voir ce que lon voit. En línies generals, el retrat que fa Finkielkraut de la França davui traslladable a bona part dels centres i suburbis urbans europeus - és plausible, però a força de trencar alguns dels tabus que la mentalitat benpensant arrossega de fa temps, i això demana coratge i cal que sigui reconegut. Tractar Finkielkraut de llunàtic reaccionari no duu enlloc. Només a amagar, un cop més, el cap sota lala i a continuar amb els mateixos clixés de sempre, els que ell mateix denuncia, encara que ja no ens els creguem.

*  *   *

Text de la contracoberta:

Limmigration qui contribue et contribuera toujours davantage au peuplement du Vieux Monde renvoie les nations européennes et lEurope elle-même à la question de leur identité. Les individus cosmopolites que nous étions spontanément font, sous le choc de laltérité, la découverte de leur être. Découverte précieuse, découverte périlleuse : il nous faut combattre la tentation ethnocentrique de persécuter les différences et de nous ériger en modèle idéal, sans pour autant succomber à la tentation pénitentielle de nous déprendre de nous-mêmes pour expier nos fautes. La bonne conscience nous est interdite mais il y a des limites à la mauvaise conscience. Notre héritage, qui ne fait certes pas de nous des êtres supérieurs, mérite dêtre préservé, entretenu et transmis aussi bien aux autochtones quaux nouveaux arrivants. Reste à savoir, dans un monde qui remplace lart de lire par linterconnexion permanente et qui proscrit lélitisme culturel au nom de légalité, sil est encore possible dhériter et de transmettre.