Finalment, he
acabat el coi de llibre, de debò que sí. Vull dir que em pensava que no l’acabaria mai, que no
aconseguiria arribar al darrer capítol, ni a la darrera pàgina, però ho he
aconseguit, i vet aquí el que en penso.
Vaig llegir
per primer cop El vigilant en el camp de
sègol a Barcelona, l’any 2010. Ara som a finals d’agost de 2017 i
aquest cop l’he llegit un tros en anglès i la resta en català. La part
en anglès més que res era perquè el Joan m’havia dit que valia
la pena de llegir aquest llibre en l’idioma original, pel llenguatge que s’hi emprava, que és l’argot d’un adolescent de la
costa est nordamericana dels anys quaranta del segle passat. Un cop fet el
tast, vaig regalar The Catcher in the Rye
a un col·lega de la universitat i vaig prosseguir la lectura en el meu idioma
natal, que a vegades trobo a faltar i que gaudeixo llegint, le catalan.
A mesura que
vas passant capítols t’adones que el senyor Salinger el tenia molt ben pensat,
aquest llibre. Vull dir que per la manera que està escrit, aquest discurs
reflexiu d’argot continu que té com a protagonista el Holden
Caulfield, semblaria que el senyor escriptor l’hagués anat
improvisant sobre la marxa, i jo diria que no. Bé, què coi, n’estic segur que no,
perquè si t’hi fixes, els capítols són força simètrics i en cada un d’ells l’acció varia i s’explica una escena
diferent de la història total i tota la pesca. Això ho fa molt bé el senyor
Salinger. Al començament i després de tant en tant sembla que te’n cansaràs d’aquest llenguatge de
l’adolescent, però he vist força pel·lícules dels Estats
Units i em fa l’efecte que aquesta manera de xerrar no és només la d’un noi de quinze o
setze anys. En fi, per què perdre-hi més temps...
Sembla que el
que més li preocupa al Holden és la hipocresia de les persones i de la societat
en la que viu. Es diria que el tema de la novel·la és la hipocresia social,
però algú mal pensat podria arribar a dir que, fet i fet, del que es tracta en
el llibre és de la hipocresia del propi Holden Caulfield que, a còpia d’anar-nos relatant les
seves peripècies durant quatre dies d’un hivern llunyà, ens voldria fer
creure que ell és l’ànima pura envoltada d’ànimes corruptes. Ell
bé que ho diu, sóc un gran mentider i sóc un boig, i s’autoacusa d’això i d’allò, però sempre sap
veure en els altres una hipocresia de la qual sembla com si ell n’estigués salvat. No
hi sé veure una sincera autocrítica en tota la confessió que Holden Caulfield
va teixint al llarg de pàgines i pàgines, però, més enllà del punt i final sí
que me’l sé imaginar criticant el seu relat de joventut... No
vol dir que durant el llibre no se’ns mostri sincer. Sap que mereix l’acomiadament de l’institut i en cap
moment el discuteix. Ens explica que no vol tornar de seguida a cals pares
perquè sap què li espera i no ho vol provar.
El que fa
creïble el text de Salinger és aquesta pretensió de puresa de l’adolescent. Tot i
saber que no és sant i que té defectes, es creu pur i innocent i s’esglaia davant del
món i de la gent que passa pel seu camí. Tot és hipocresia. I ell se’n vol anar, vol
fugir, vol desaparèxier. I ho vol fer a un lloc on no el puguin trobar, on
potser hi trobarà una noia, que més endavant serà la seva dona, i treballarà
posant gasolina, el just per viure en pau i segurament un o altre dia haurà de
tornar a veure la seva família, més per obligació que per altra cosa, però en
definitiva viurà sol, més o menys d’incògnit i alliberat. I aquest somni que Holden fa
evident cap al final del llibre és el somni de la seva vida i és el somni que
creua tot el llibre, des de la primera fins a la darrera paraula. Perquè si al
final de la novel·la el protagonista decideix tornar cap a casa amb la seva
germana Phoebe, l'ésser humà viu que més s’estima, això no vol
dir que hagi renunciat al seu somni. Els somnis viuen en el món dels somnis i
no poden morir mai.
Aquest somni
jo l’he tingut i el continuo tenint. El vaig tenir durant
molts i molts anys i encara a cops em descobreixo pensant en desaparèixer del
tot i anar a viure en un lloc on no em conegui ningú. D’alguna manera vaig
fer-ho quan ja fa deu anys vaig decidir canviar de continent i de companyies,
però sembla que mai no n’hi ha prou. Per als qui no aproven les assignatures, per
aquells amb carrera que no troben feina, per als qui una bona part de les
accions considerades normals els són una llosa, per a tots els insegurs,
escampar la boira sempre serà un somni... o una opció.
He anat rellegint
El vigilant en el camp de sègol de
mica en mica i he trigat unes quantes setmanes. I he tingut por en algun moment
de trobar la novel·la menys interessant que el primer cop que la vaig llegir.
Vull dir que m’hagués sabut greu que hagués passat això i tota la pesca.
Però al final ha acabat sent una experiència molt més enriquidora que el primer
cop que la vaig llegir. Perquè he entrat i he entès més la personalitat del
Holden Caulfield i perquè hi hagut aquell moment epifànic que de vegades passa
i en el que, amb el llibre a les mans, saltes i dius: Caram!, aquest sóc jo,
sí, aquest sóc jo!
En un moment
de la seva conversa, el professor Antollini li diu al Holden: no ets el primer
jove que descobreix que el món és ple d’imperfeccions, i un dia aprendràs a
conviure-hi. Crec que la força de la novel·la descansa precisament en el fet
que, efectivament, el món és ple d’imperfeccions, però que no tots aconseguim aprendre a
conviure-hi o, almenys, no del tot. Així és com llegeixo El vigilant en el camp de sègol, perquè em resisteixo a pensar que
sigui una novel·la d’adolescent per a adolescents. Fet i fet, qui no està fi
és aquell que se sent a gust en un món que està tan malalt...
Gràcies Joan per donar-me l’excusa per a rellegir
Salinger. Aquest cop, Marc, també he pensat en tu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario