miércoles, 18 de abril de 2007

Osório, 2 d'agost de 2006


M'he assegut al costat de les flors, d'esquena a l'edifici de la facultat d'aquí, Osório, i he pres les notes anteriors (que no transcric), i he fumat un cigarro.

Vist des d'on esmorzem cada matí, el carrer principal d'Osório, on hi ha el Novo Hotel, fa la sensació d'una ciutat d'aquelles que es veuen a les pel.lícules yanquis del far-west. Aixó encara que la Lena digui que no. Però tampoc no cal anar tan enrrera, una ciutat petita de províncies ja faria, que, de fet, és el que és, i no és metafísica. Amb les camionetes descapotades a la part del darrera passejant amunt i avall, i turismes, i de tant en tant algun burro tirant del carro. Hi ha molt comerç aquí; sens dubte, com afirma la Lena, per al Brasil això és un exemple de ciutat pròspera. Quan cau el dia, però, i es fa fosc, pel carrer no s'hi veu ni una ànima. Diuen que exceptuant alguna part, Osório és un lloc força segur.


El menjar és bo i l'atenció atenta, valgui la redundància. Em segueixen sorprenent els àpats a quilo i la balança que mesura que no t'hagis passat del límit, que ara no recordo. Si no, et cobren com a bufet lliure, i no és gaire més car.

Sec al matí a la plaça de l'església i llegeixo aprofitant el sol. Dinar a les dotze del migdia fa quje el matí sigui curt, i la tarda passa depressa. Llevar-se tard en aquest país és perdre el dia. I si això només es tracta d'una sensació, és una sensació molt més poderosa de la que es pugui tenir a Barcelona. Peró, al nord d'Europa no passa el mateix?

Avui, el dia del seu aniversari, la Lena s'ha regalat Espelho partido d'una tal Mercè Rodoreda. Editora Planeta (gggrrrrr!!!!), bona edició no obstant. Conté el sucós pròleg.

Escric des de la biblioteca de la cidadezinha. Aquesta tarda s'hi està més tranquil.

Abans d'ahir vaig comprar dos bitllets d'avió a Rio de Janeiro. M'he arriscat amb la Varig, que passa per moments dificilíssims, ha fet fora la meitat de la plantilla i no és segur que el negoci em surti rodó. La veritat és que la Lena i jo apretem el cul i creuem els dits.

(El cap de setmana passat a Porto Alegre vam anar a veure l'exposició del centenari del poeta Mario Quintana. Al Teatro San Pedro vam anar a veure Fizileia, monóleg d'una actriu de la rede Globo. Després vam anar a ballar, beure i ballar a la sala Sg. Pepper's. Música en directe i els Stones en pantalla. Diumenge, després de perdre'ns pel barri d'Assunção, quan volíem anar a Ipanema -no confondre amb la de Rio-, vam fer cap al cine Guión a veure Transamérica. Em va sorprendre, em va agradar, molt.)

Llegit Estorbo de Chico Buarque. Cocktail de Sartre, Camus i Kafka. Noi de bona família que cau en les xarxes delictives. Perqué está fugint durant tota la novel.la, sobretot, també m'ha recordat al Handke de La por del porter davant del penalti.

Una abraçada a tots,
Alfons