martes, 3 de abril de 2007

D’erudits, experts i mitòmans



Us diré un petit secret, petit, petit.
M'he sentit a dir tantes vegades que sóc un mitòman que, al final, el que he trobat més econòmic (guanyo una de temps que ni us ho imagineu) és acceptar que sí, que sóc mitòman i tal dia farà un any. La prova que fins avui m'ha sortit bé és que immediatament després d'haver admès la meva suposada mitomania s'ha pogut començar una conversa o un debat. Però si d'entrada jo no acceptés aquesta suposada mitomania que se m'atribueix aleshores ens passaríem l'estona dilucidant si jo sóc o no sóc mitòman, cosa que francament poc m'interessa.
Gairebé sempre que s’etiqueta algú de mitòman és per a desqualificar-lo. Es deixa molt poc marge a la defensa, si és que aquesta és necessària. Personalment, no tinc problemes a identificar-me com a mitòman, per la raó que he escrit abans i perquè no tinc una percepció purament negativa del que pugui ser un mitòman. Si tenir mites serveix per a tancar-te i fer cas només als teus sants particulars, llavors anirem malament, però si els mites que cultives t'ajuden a obrir portes i a conèixer altres manifestacions d'allò que estimes (sigui música, literatura, art, etc.), aleshores em sembla que la mitomania pot eixamplar-te el món i ajudar a que accedeixis a una informació i a una cultura a la qual no tindries accés si no hi haguéssis dedicat una bona part del teu temps. Ara bé, si tal com diu el diccionari comences a deformar les dades exageradament, dient mentides per a edulcorar la realitat, aleshores, fent servir l’expressió vulgar: tens un problema. Però em sembla que mitòmans, com ara el desaparegut Terenci Moix, no es dediquen a proferir tonteries sobre els seus herois cinematogràfics, o sí.
Em quedo amb la segona definició que proposa el diccionari: certa tendència a mitificar o a admirar exageradament persones o coses. Penso que aquí està el quid de la qüestió, perquè la pregunta és: on posem la ratlla que marca la separació entre el que s'ha de considerar exageració i el que no? A propòsit d'això, en aquest temps ràpid en què vivim depressa-depressa, crec que hi ha una reflexió pertinent a fer: Em sembla que en un món on es prima tant la velocitat, en el qual ens arriba tanta informació que hem de digerir en un temps rècord, on si no estàs a la última ets un carrincló, una societat on el fer i fer i no deixar de fer, ara aquí ara allà, és el que es valora, la dedicació a foc lent a un tema passa a ser sospitosa. Allò que l'interessat concebia com a simple o no tan simple afició, afició cultivada al llarg dels anys i que s'autoexigeix un cert rigor, això mateix és percebut des de fora com a mitomania. En aquest sentit, el gust i l’interès pel rock, que és el que ha motivat aquest text breu, pateix d'un cert estigma. Ser un expert en pintura, en literatura, en escultura, etc... està molt ben vist, són això mateix: experts, aficionats, erudits, etc... Però ser un expert en còmics o en rock socialment equival a ser un mitòman. Per la simple regla de tres que el rock i els còmics no tenen la consideració que pugui tenir la literatura o les arts plàstiques. Són formes artístiques menors. Bé... si es vol i després d’hores i hores de més debat es podria arribar a acceptar això. El que em sembla inacceptable és que qui cultivi aquestes arts menors se l'hagi de titllar amb noms que volen significar menyspreu.
Exemple: un aficionat a la literatura que s'autoexigeix un cert rigor intentarà llegir d'un autor que li agradi molt tants llibres com pugui, no només i sobretot pel plaer que li causa, sinó perquè l'honestedat intel.lectual li diu que si no ha fet l'esforç de llegir aquell autor no es pot sentir legitimat a parlar-ne amb propietat (Crec que algú que només ha llegit Cien años de soledad està legitimat per a parlar d'aquest llibre i poc sobre Gabriel García Márquez, a diferència d'algú que almenys s'hagi llegit tres o quatre títols d’aquest respectat escriptor). Amb el rock és tota una altra història. Resulta que, caram, qui no coneix els Beatles? Qui no se sap tres o quatre o cinc cançons dels Beatles? Quan grates una mica t'adones que els Beatles són uns grans desconeguts. Si en la conversa surt algú que parla dels discos dels Beatles anomenant-ne els títols, que va representar un treball en concret (el Sergent Peppers Lonely Hearts Club Band, exemple clàssic d'obra mestra en la història del rock) i donant raó de la progressió i decadència del grup. Si això passa, llavors estem davant d'un mitòman i no d'un meloman (que, ningú sap per què, només es reserva als amants de la música anomenada clàssica) o d'un aficionat (en l'accepció més noble del terme); no, no: mitòman. Pot semblar un problema molt petit i molt ridícul, però al món, com aquest, n'hi ha a centenars. Es tracta de les diferències que es creen entre allò que la societat considera respectable i el que no. Aquests tipus de prejudicis triguen generacions a desaparèixer, i al seu torn se'n creen de nous. I a ningú tampoc se li escapa que es tracta d’una altra forma eficient de dividir-nos a tots en classes, altes i baixes, esclar.




(Article publicat a l'agenda electrònica de Barcelona Infokool: http://www.infokool.org)