lunes, 9 de abril de 2007

El doble ús del martell (Nietzsche / Cioran)


“Aquest món és la voluntat de poder”. Què vol dir Nietzsche quan escriu, quan dicta, aquesta sentència? Nietzsche no imagina el món com l’aparença d’una unitat metafísica que el transcendeix. La voluntat de poder no existeix en un estat de transcendència. El món, l’univers, és per a Nietzsche una unitat, un esdevenir, i tot i que pugui ser dit que aquesta voluntat constitueix per al filòsof la realitat interna, la voluntat de poder només existeix en les seves manifestacions. Per a Nietzsche el món no és una il.lusió. De manera que la teoria nietzscheana de la voluntat de poder, més que una tesis metafísica a priori , és una hipòtesi empírica radical.

En Nietzsche l’instint d’autoconservació és només una conseqüència, altrament dit, una de les formes -es diria la més bàsica- que pren la voluntat de poder.

L’objectiu del coneixement no és copsar la veritat absoluta en si mateixa, la constitució íntima de les coses o el sentit íntim de l’univers, sinó el de controlar la realitat mateixa en la qual ens movem. Una activitat així concebuda és una manifestació de la voluntat de poder. Nietzsche descriu la ciència com la transformació de la naturalesa amb el propòsit de governar-la.

La realitat és un esdevenir que transformem en ser, imposant normes estables al seu flux.

El coneixement és constant interpretació que mai no acaba. El concepte de veritat absoluta és una invenció dels filòsofs, insatisfets del món de l’esdevenir i que anhelen el món confortable del ser. “La verdad es ese género de error sin el cual un determinado tipo de seres vivos no podria vivir. La valoración de la vida es, en definitiva, lo más importante.”

Parèntesi escèptic:

LA IMPOSIBLE VERDAD

¿Cuándo puede comenzar nuestra felicidad? Cuando tengamos la certeza de que la verdad no puede existir. Todas las modalidades de salvación son posibles a partir de entonces, incluso la salvación gracias a la nada. A quien no cree en la imposibilidad de la verdad, o que no se regocija de ella, sólo le queda un camino de salvación, el cual, por lo demás, nunca encontrará. (Cioran)


Nietzsche denuncia la mitologia filosòfica que subjau en el llenguatge. Com dirà més tard Cioran, tota paraula amaga un prejudici. El concepte redueix allò pensat presentant-lo més simple del que realment és. Estableix una divisió entre les coses, les fa indivisibles i existents per elles mateixes.

Veritats-ficcions-interpretacions-perspectives. Totes les veritats són ficcions que ens serveixen per a interpretar la realitat. Al seu torn, tota interpretació esdevé perspectiva amb la qual hom pretén intervenir sobre el futur. Podria parlar-se d’una -simple?- teoria funcional de la veritat. Parafrasejant Nietzsche: el filòsof que interpreta el món com l’aparença d’un Absolut que transcendeix el canvi i és l’únic “realment real”, adopta una perspectiva basada en una valoració negativa del futur del món. Aquesta actitud mostra, al mateix temps, quin tipus d’home és.

Mentre en Schopenhauer la relació entre voluntat i aparença és la següent: voluntat = unitat; aparença = multiplicitat; Nietzsche introdueix la multiplicitat en la voluntat. Fa servir el concepte de força que permet elaborar una filosofia vertaderament pluralista i defineix la vida com un procés constant d’afirmacions de força en el qual els diferents implicats es desenvolupen desigualment. Així, la vida ha transcorregut al llarg de la història sota l’esquema de dominant (F) - dominat (F’), ja es tracti de la relació entre individus o entre pobles, ...

La voluntat de poder significa la reinversió de l’ideal ascètic. Portar la vida al seu estat anterior a l’aparició de la filosofia, xifrant el seu inici en Plató i el platonisme. Retorn a la innocència: la vida no ha de donar raó de si mateixa. Per tant, la voluntat de poder significa viure i viure més. El missatge de Nietzsche pot entendre’s com universalment alliberat: recuperació de la voluntat de poder per a la vida en general, sense la distinció d’amos i esclaus. Nietzsche sempre ha criticat l’ideal ascètic i el de la metafísica. Ara, però, sembla com si la restaurés, la metafísica: els homes, executors de la voluntat de poder.

*

La teoria de l’etern retorn expressa la idea de la infinitud del món, de l’eternitat en el món de l’esdevenir. Si eliminem la idea de final, aleshores no ens queda més que l’etern retorn. El món, d’aquesta manera, és concebut com a conjunts que es repeteixen eternament, moviment de seccions finites que es van repetint, encarnacions de la voluntat de poder en situacions canviants que es produeixen en un procés constant, però que va tornant successivament. Ja no hi ha cap present sotmès a un futur. Si només hi ha l’etern retorn, cada moment és l’eternitat, cada moment acusa el pes de la seva eternitat. Això implica una reiterada afirmació del ser. Efectivament, enfront Schopenhauer i el seu “no” a la vida, Nietzsche amb la seva teoria esgrimeix un “sí” radical. L’energia del saber i la força obliga, segons Nietzsche, a la creença en l’etern retorn: és la més científica de totes les hipòtesis possibles. Una tal afirmació diu: “tot és perfecte, diví, etern”. Implicitament, doncs, hi ha aquí un rebuig del concepte de progrés històric, tot i que Nietzsche adoptà una postura ambigua en aquest sentit ... com en tants d’altres. (Nietzsche fou un dels esperits més ambigus i contradictoris que hagin existit mai en la història de la filosofia, d’aquí la seva força, per això ens segueix seduint.) No hi ha més que pluralitat de fins particulars, per tant, no hi ha camí moral superior, ni l’augment de l’amor i de l’harmonia entre els éssers. Què s’ha superat? El que s’ha superat és el Déu moral. Però, té sentit un Déu més enllà del bé i del mal?

D’acord amb la teoria de l’etern retorn, l’instant podria ésser concebut com segueix: Res no pot ser més perfecte del que és. Malgrat totes les anomalies i totes les deformacions, la cosa és perfecte en cadascun dels seus estats; i si algú pretengués millorar-la o empitjorar-la, l’únic que aconseguiria seria crear-ne una de nova. Ara hom pot provar de llegir “instant” allà on hi diu “cosa”.

No hi ha altra manera de pensar el món sense final i sense sentit que pensar-lo com a eternament retornat, és a dir, com a identitat transcíclica -només pensable, creible, mai constatable- del joc plural de voluntats de poder. És l’esdevenir innocent, autènticament alliberat de tota submissió a una totalitat que redueix inevitablement el sentit i el valor de la pluralitat realment existent. És la idea del món concebut com a força que no augmenta ni disminueix, sinó que simplement es transforma. En Nietzsche l’atzar no és el contrari de la necessitat, sinó de la finalitat. La condició general del món, diu el filòsof, és, per a tota l’eternitat, el caos, no per l’absència d’una necessitat, sinó per una manca d’ordre, d’estructura, de forma, de bellesa, de saviesa, ...

Tot retorn és l’aproximació extrema del món de l’esdevenir al món del ser, aquest és el grau més alt al qual arriva la meditació nietzscheana. L’esdevenir, dins el cicle, s’origina en la lluita imparable de les voluntats de poder que busquen més poder. Al seu torn, aquest esdevenir es repeteix, idèntic a si mateix, eternament, innocentment. S’ha d’invalidar, per tant, la hipòtesi d’una eficàcia creadora transcendent (Plató, cristianisme), la d’un monisme panteïsta com a realització immanent de Déu en el món (Spinoza, Hegel), i la d’una essència universal que fa de la pluralitat individual una mera aparença (Schopenhauer). La consumació del nihilisme coincideix amb la tasca per a la qual Nietzsche es creia destinat: “imponer a una fuerza finita y determinada como es la del mundo, la milagrosa capacidad de una nueva configuración infinita de sus formas y de sus situaciones.” Idea de l’etern retorn: ese “gran pensamiento de la selección que dará a muchos el derecho a suprimirse”. Vols que la teva vida, igual i idèntica, es repeteixi infinites vegades, eternament?

*

Nietzsche redueix platonisme i cristianisme al mateix i els defineix com l’afirmació del més enllà, que no és sinó l’altra cara d’una negació del terrenal. Aquesta negació de la realitat mundana de l’home, que Nietzsche pensa com a malaltia, apareix amb aparença d’afirmació dels valors i afirmació del no-res (en tant que els valors són afirmació del més enllà, és afirmació del no-res). Això Nietzsche ho anomena nihilisme, entès aquí com alienació.

El no-res que avança és un procés que s’instal.la a occident i comporta la debilitació de la voluntat. Ambdós van intimament lligats.

La segona accepció del concepte “nihilisme” ve donada per la destrucció dels valors cristians en els quals l’home ha cregut i s’ha recolzat fins ara. Aleshores, diu Nietzsche, l’home està exposat al nihilisme. Ara bé, aquest nihilisme pot adoptar dues formes, una de passiva i una altra d’activa. La primera consisteix en una acceptació resignada d’aquesta manca de valors i de sentit de la vida. La segona en la destrucció voluntària d’aquests valors antics i enganyosos en els quals abans es creia. Nietzsche profetitza l’adveniment d’aquest segon tipus de nihilisme proclamant l’immediat sorgiment de gurres com mai no les ha vist cap home. Sabem tots que la història li ha donat la raó. Això serà la gran política , la política a gran escala, va dir el profeta.
Segons Nietzsche, l’adveniment del nihilisme és inevitable. Significarà la caiguda de la civilització cristiana. Al mateix temps, s’obrirà un nou horitzó cap a la transformació de tots els valors, cap al naixement d’un tipus superior d’home.

*

És imprevisible saber ara com finalment Nietzsche haurà passat a la història, què n’haurà quedat d’ell, perquè de moment em sembla que encara no hi ha prou perspectiva. Sigui això bo o dolent, vivim en un món immensament influït per l’autor de l’Així parlà Zaratustra, i són encara massa coses les que ens fan pensar en ell i seguir gratant en la seva obra com per a poder reduir la seva magnitud a una idea precisa. En aquest sentit, em sembla agosarat allò que diu Fernando Savater en un llibre dedicat al solitari de Sils-Maria: “no hay necesidad auténtica de él, no responde en modo alguno al progreso de la ciencia y la cultura con el que avanzamos. Esto es muy cierto y podríamos aún decir más, decir que Nietzsche es en buena medida, una opción contra la cultura y la ciencia y, ciertamente, una opción contra el progreso. Y podemos añadir, además, que en esto y no en otra cosa radica su importancia.”

El que queda clar per a nosaltres, homes i dones de la terra que vivim el final del segle XX, és que Nietzsche fou important com a mínim en una cosa, a saber: dinamità els valors en els quals hom havia cregut des de feia més de dos mil anys i n’assajà la seva transformació. Fou el primer en prendre’s la moral com a problema: “Lo que los filósofos llamaban `fundamentación de la moral´, exigiéndose a sí mismos realizarla, era tan sólo, si se lo mira a su verdadera luz, una forma docta de la creencia candorosa en la moral dominante, un nuevo medio de expresión de ésta, y, por tanto, una realidad de hecho dentro de una moralidad determinada, más aún, en última instancia, una especie de negación de que fuera lícito concebir esa moral como problema: - y en todo caso lo contrario de un examen, análisis, puesta en duda, vivisección precisamente de esa creencia.” Nietzsche es qüestionà seriosament i profundament el valor dels valors i, sense falsejar la veritat -això sempre fa de mal dir-, hom pot afirmar que aquell home interpretà com a “bo” allò que fins aleshores havia estat considerat com a “dolent”, i viceversa. La seva tasca l’anuncià d’aquesta manera: “Expressem quina és aquesta nova exigència : necessitem una crítica dels valors morals, cal qüestionar d’una vegada el valor intrínsec d’aquests valors . En aquest sentit, cal un coneixement de les condicions i de les circumstàncies de les quals sorgiren aquests valors, en les quals es desenvoluparen i canviaren (moral com a conseqüència, com a símptoma, com a màscara, com a esperit de Tartuf, com a malaltia, com a malentès, per bé que també com a causa, com a remei, com a estimulant, com a entrebanc, com a verí), un coneixement que fins ara no ha existit ni tan sols no s’ha cobejat.”
*

Però el mètode de Nietzsche, la sospita, no és unilateral, té el seu anvers i el seu revers. Això vol dir que el seu aparell conceptual no només ha de servir per a enderrocar, sinó que també pot servir per a erigir, la qual cosa significa que Nietzsche “no examina las cosas sin prejuicios e imparcialmente; las contempla ya desde la visión de su nuevo proyecto vital.” I això repercuteix, com ja havia donat bisos anteriorment, en la seva filosofia de la història.

En la segona Intempestiva, titulada Sobre la ventaja y la desventaja de la historia para la vida, Nietzsche distingeix tres postures diferents a adoptar davant la història. La història antiquària correspon a aquell tipus d’home que es limita a conservar, admirar, i a viure del passat i de la tradició. L’essencial d’aquesta postura és el record i la memòria. La història crítica es basa en la mirada i judici del passat amb els ulls del present. Una postura en vistes al present, a l’actualitat. La història monumental consisteix en una actitud que es projecta cap al futur de la humanitat. Una postura que sap veure en allò pretèrit les pistes i els senyals d’allò que ha de venir. Una postura vitalista, una filosofia del futur, el lloc de Nietzsche.

La història monumental és la història dels grans moments i de les grans figures de la humanitat, les quals representen l’antecedent del superhome. Nietzsche pensava primordialment en Napoleó i J. Cèsar, entre d’altres. Aquests homes van fer possible els grans moments de la història, els quals són, segons el filòsof, els moments de més alta intensitat vital que hagi conegut l’home al llarg de la seva existència.

L’adveniment del nihilisme, segons Nietzsche, era inevitable, i era entès pel seu autor com un període, com un pont pel qual s’ha de passar forçosament abans de l’arribada del superhome. L’home que ha creat la civilització occidental no el concep Nietzsche com a capaç d’ésser ell mateix. Però l’opció per la vida fa que pugui assolir el fi més alt que mai s’hagi imaginat. La seva voluntat el permet superar tots els prejudicis i compromisos morals als quals estava lligat fins ara. L’afirmació enèrgica de la vida recull les aspiracions a les quals l’home aspira des del renaixement. El superhome és ser, voler ser, domini de si i dels altres, no està sotmès a cap precepte moral ni a cap norma, perquè ell és la norma, se situa més enllà del bé i del mal. Per tant, l’home és quelcom a superar, un pont entre la bèstia i el superhome, no és un fi en si. Nietzsche veu en el superhome el pont que permet sortir del nihilisme en el qual es troba la cultura. És el fi al qual ha de tendir la dinàmica de la vida sempre i quan no faci cas dels ídols que l’envolten.

Crec que el vitalisme de Nietzsche es pot considerar, o ésser criticat, com a optimisme emmascarat. Certament, Nietzsche fou un gran demolidor d’ídols, però després va erigir els seus. Existeix una gran il.lusió al afirmar que aquest món és el caos, sense cap estructura fixe, i creure que amb la voluntat de poder adreçada pel superhome aquest món es pot posar sota control. Existeix una gran contradicció al sostenir que no hi ha progrés en la història i posar totes les esperances en un fantasma anomenat superhome. Destruir ídols per a crear-ne d’altres representa, per part de Nietzsche, col.locar-se al mateix nivell que Plató i el cristianisme. De fet, tant Nietzsche com E. M. Cioran són dos apassionats de la història, el que passa és que el segon ho dissimula millor que el primer. Heus aquí un esboç de la crítica que bé podria ser dirigida per E. M. Cioran a Friedrich Nietzsche: l’historicisme alemany deu bona part de la seva raó de ser en haver passat uns quants segles de felicitat. D’aquí la idea de progrés del segle XIX. Amb els balcànics, poble desgraciat, les coses han anat de molt diferent manera fins el punt que la història mateixa equival a la figura de l’anticrist. Nietzsche és un optimista, perquè en el fons segueix pensant amb el fil del segle XIX i, sobre tot perquè ens ha estafat: demolí ídols per a aixecar-ne uns altres. Què hauria estat Nietzsche sense el cristianisme? Certament, Nietzsche era un esperit lliure, molt lliure; un esperit fort, molt fort; però principalment fou un esperit religiós al qual no agradava la religió que fins aleshores havia imperat i, privilegis de la bogeria, decidí crear la seva pròpia doctrina amb els seus corresponents dogmes de fe: voluntat de poder, etern retorn, nihilisme i superhome.

*

Diu Eugen Fink en el seu llibre: “Cuando el programa vital, el proyecto de futuro de la vida decaen, el amontonamiento de saber histórico se convierte en un lastre, más aún, en un peligro para la vida. El hombre no aprende ya de la historia más que la resignación, la caducidad de todos los proyectos. La vida que no está ya llena de impulsos creadores para un futuro propio se refugia en el pasado, intenta olvidar el propio vacío con la plenitud ajena de una vida vivida.”6 La manca de fe en la història -“la història és indefensable”, diu Cioran- condueix a mirar-se-la des d’un racó. Poc o molt d’això li passa a l’autor de La caída en el tiempo.

*

La continuació lògica de tot el que acabo d’escriure seria un desenvolupament, més llarg o més curt, de les idees bàsiques que regeixen la visió que de la història té E. M. Cioran. Però això exediria el propòsit d’aquest treball. Valguin com a botó de mostra aquests fragments extrets del seu llibre Desgarradura:

Tal vez la historia sólo debiera inspirarnos sarcasmo, quizás no posea objeto... Aunque sí, lo posee, y más de uno incluso, lo que sucede es que los alcanza al revés. El fenómeno es universalmente verificable. Realizamos lo contrario de lo que perseguimos, avanzamos en contra de la hormosa mentira que nos propusimos.

La voluntad nunca ha servido a nadie: lo más discutible de cuanto producimos es lo que más apreciamos y aquello por lo que nos infligimos mayores privaciones; esto es tan cierto de un escritor como de un conquistador, de cualquiera en realidad.

Puede objetarse que hay también periodos serenos en la historia. Innegablemente existen, pero la serenidad no es más que una pesadilla brillante, un calvario conseguido .

El libre albedrío explica solamente la superficie de la historia, las apariencias que toma, sus vicisitudes exteriores, pero no sus profundidades, su desarrollo real, el cual conserva pese a todo un carácter desconcertante e incluso misterioso.

Sostener que el capricho, el azar, es decir, el individuo, no desempeña ningún papel en la historia es una necedad. No obstante, siempre que consideramos el devenir en su conjunto, el veredicto del Mahabharata acude invariablemente a nuestra mente: `El nudo del Destino no puede ser deshecho; nada en este mundo es el resultado de nuestros actos´.

El hombre hace la historia; a su vez la historia le deshace. El es su autor y su objeto, el agente y la víctima. Hasta hoy ha creído dominarla, ahora sabe que se le va de las manos, que se desarrolla en lo insoluble y en lo intolerable: una epopeya demente cuyo desenlace no implica idea laguna de finalidad. ¿Cómo atribuirle un objetivo? Si tuviera uno, sólo podría alcanzarlo una vez llegada a su término y de él no sacarían provecho más que los supervivientes, los restos ; sólo ellos se sentirían colmados, pues gozarían del incalculable número de sacrificios y tormentos que el pasado ha conocido. Visión demasiado grotesca e injusta. Si se desea a toda costa que la historia tenga un sentido, debe buscarse únicamente en la maldición que pesa sobre ella. El propio individuo aislado puede poseerlo solamente en la medida en que participa de esa maldición. Un genio maléfico preside los destinos de la historia; es evidente que ésta no tiene objetivo, pero se halla marcada por una fatalidad que lo suple y que confiere al devenir una apariencia de necesidad. Esta fatalidad, y sólo ella, es lo que permite hablar sin ridiculo de una lógica de la historia, -e incluso de una providencia, una providencia especial sin duda, y más que sospechosa, cuyos propósitos son menos oscuros que los de la otra, la supuestamente bienhechora, ya que logra que las civilizaciones cuyo destino rige se desvíen siempre de su dirección original para alcanzar lo contrario de lo que deseaban, para desmoronarse con una obstinación y un método que denuncian las maniobras de una fuerza tenébrosa e irónica.


(Aquest text tampoc no conté les notes a peu de pàgina pel mateix motiu que explico en la nota introductòria al text sobre Hannah Arendt. Demano excuses. El treball també forma part dels anys universitaris, entre 1990 i 1996)


BIBLIOGRAFIA

E. M. Cioran, En las cimas de la desesperación , Ed. Tusquets, col. Marginales 111, primera edició, gener de 1991.
Desgarradura , Ed.Montesinos, col. Visio Tundali/Contemporáneos nº. 70, segona edició, abril de 1989.

Eugen Fink, La filosofía de Nietzsche , Alianza Editorial, segona edició “El libro de bolsillo” nº. 37, 1969.

Friedrich Nietzsche, La genealogia de la moral , Ed. Laia, col. T. F. 1, segona edició, desembre 1982.
Más allá del bien y del mal , Ed. Orbis, col. Historia del pensamiento nº. 2, 1983.

Fernando Savater, Conocer Nietzsche y su obra , Dopesa nº. 2, octubre 1977.