miércoles, 11 de abril de 2007

John Giorno: Tres Poemes


DIGUES NO ALS VALORS FAMILIARS

Si un dia qualsevol
camines pel carrer
i et trobes
un cotxe fúnebre
amb un taüt
seguit per
un cotxe amb les flors
i llemosins,
saps que el dia
promet,
que els teus plans
sortiran bé;
però si qualsevol dia
et trobes uns nuvis
i una festa de noces,
compte,
vigila,
podria ser un mal senyal.

Digues no
als valors familiars
i no perdis
el dia de feina

Les drogues
són substàncies
sagrades,
i algunes drogues
són molt sagrades,
si us plau, lloa-les
com a alliberadores
de la ment.

Per a alguns,
el tabac
és una substància sagrada,
i encara que hagis
deixat de fumar,
sigues respectuós amb els altres.

L'alcohol
és fantàstic,
celebrem
les glorioses qualitats
de mamar,
m'ho
vaig passar bé amb tu.

Fes-ho
no
deixis de fer-ho
fes-ho

Els fonamentalistes
cristians,
i els fonamentalistes
en general,
són com virus,
que ens van matant,
multiplicant-se
i mutant,
i que ens estan destruint,
ara bé,
un virus,
per combatre'l,
has de donar-li
una forta medicació.

Qui compra?
bon àcid,
estic volant,
lliscant
i relliscant,
xuclant
i copejant,
m'estic enfonsant,
sucant
i gotejant
i ejaculant
dins teu;
mai no passis
a càmera ràpida
una correguda;
llet, llet,
llimonada,
a la cantonada
on fan la xocolata;
m'encanta mirar-te
la cara
quan pateixes.

Fes-ho
amb qui
vulguis,
el que
vulguis
tant de temps com vulguis,
a qualsevol lloc,
a qualsevol lloc,
quan sigui possible
i intenta ser prudent;
en una situació
en què
t'has de deixar anar
del tot
més enllà de l'imaginable.

Gola amb gust de cony
i gebre de cigarreta,
aquell terra
faria malbé
una mopa,
és la reina
de l'èxtasi;
llum
al cor,
que puja
als teus ulls
per un canal cristal.lí
i surt
pescant
el món amb compassió.

Digues
que
no
als valors
familiars

No hem de dir No
als valors familiars,
perquè no pensem
mai en ells;
si,
fes-ho,
si, fes
l'amor
i compadeix-te.



LA MORT DE WILLIAM BURROUGHS


En William va morir el dos d'agost de 1997, un
dissabte a les 6.30 de la tarda a causa de les
complicacions d'un fort atac de cor que havia tingut el dia abans. Tenia 83 anys. Era amb William Burroughs quan va morir, i va ser un dels millors moments que vaig passar amb ell.

Fent pràctiques de meditació budista tibetana Nyingma, vaig absorbir la consciència d' en William al meu cor. Era com una llum blanca i brillant, encegadora però suau, buida. La seva consciència em travessava. Un discret estel fugaç em va arribar al cor, va pujar pel canal central i em va sortir per sobre del cap en direcció a un camp pur de gran claredat i èxtasi. Va ser molt colpidor: William Burroughs descansant amb
gran equanimitat, i la vasta nuesa d'una ment amb la
saviesa primordial.

M'estava a casa d'en William, fent les meves
pràctiques de meditació intentant mantenir-lo en bones
condicions i d'esvair qualsevol obstacle que se li
pogués presentar en aquell precís moment del Bardo.
Era el moment de fer-ho per ell.

QUÈ HI HAVIA AL TAÜT AMB EL COS DE WILLIAM BURROUGHS

Cap a les 10 del matí del dimarts, sis d'agost de
1997, James Grauerholz i Ira Silverberg es van
presentar a casa d'en William per recollir la roba amb
què el director de la funerària havia de vestir el
cadàver. La roba, la tenia en un armari de la meva
habitació. I vam recollir el objectes que anirien dins
del ta¸t i la tomba d'en William, que l'acompanyarien
en el seu viatge a l'altre món.

La seva pistola preferida, una 38 especial de canó
curt, carregada amb les cinc bales. Ell l'anomenava
"La Xata". Posar-la va ser idea meva. "…s molt
important !". En William sempre deia que en cap
situació un no va mai prou ben armat. Era la seva
preferida d'una col.lecció amb més de 80 pistoles de
les millors del món. De dia la duia sovint penjada al
cinturó, i totes les nits, durant quinze anys, dormia
amb ella sota els llençols, completament carregada, al
costat dret.

Un barret gris. Sempre en duia un quan sortia. Volíem
que la seva consciència se sentís còmoda del tot,
morta.

El seu bastó preferit, un bastó recte de noguer blanc
amb acabats de palissandre.

Una jaqueta esportiva, negra, tenyida de verd fosc.

Vam regirar tot l'armari i era la millor d'entre
aquella roba tronada que encara desprenia la seva olor
dolça.

Uns texans blaus, els que menys havia dut eren els
únics que estaven nets.

Un mocador vermell. Sempre en portava un a la
butxaca del darrera.

Uns boxers i uns mitjons.

Unes sabates negres. Les que duia quan actuava. Vaig
pensar en les marrons, les que portava sempre, perquè
eren còmodes. En James Graverholz va insistir: - Hi ha
una vella dita a la CIA que diu, quan t'assignen un
cas nou et sents com un nen amb sabates noves.

Una camisa blanca. L'havíem comprada en una botiga de
roba per a home el 1981 a Beverly Hills, durant el
tour de The Red Night. Era la seva millor camisa,
totes les altres estaven una mica gastades, i tot i
que li havia quedat petita, com que havia perdut pes
vam pensar que li aniria bé. En James va dir : - Però
que no li tallen la camisa per darrera.

Una corbata blava, pintada a mà per en William.

Una armilla del Marroc, de vellut verd amb un ribet de
brocat daurat que li havia donat Brion Gysin, feia 25
anys.

Al trau de la solapa, la insígnia del Commandeur
Des Arts et Lettres del govern francès i la insígnia
de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres,
distincions que en William apreciava molt.

Una moneda d'or a la butxaca dels pantalons. Una peça
d'or de cinc dòlars amb la cara d'un indi del segle
XIX que simbolitza la riquesa. En William tindria prou
diners per pagar-se el viatge a l'altre món.

Les ulleres a la butxaca de la camisa.

Un bolígraf dels que sempre feia servir. "Era tot un
escriptor!" i escrivia a raig.

Un porro d'herba molt bona.

Heroïna. Abans del funeral, Grant Hart va posar
d'amagat a la butxaca d'en William una paperina petita
i blanca. - Ningú el detindrà - va dir en Grant. En
William enjoiat amb tots els adorns, viatjava a
l'altre món.

Li vaig fer un petó. Un LP antic de nosaltres dos,
de 1975, es deia Biting Off The Tongue Of A Corpse. El
vaig besar als llavis, però no ho vaig fer. I ho
hauria d'haver fet.


UN DIMONI EN ELS DETALLS
Per a William Burroughs, Allen Gisberg, Brion
Gysin i alguns altres

Hi havia una vegada
uns
amics
que
s'estimaven molt,
i van fer la promesa
d'estar junts
fins que tots
assolissin
la saviesa
i vida
rere vida,
i naixement
rere naixement,
amb
la pràctica
van comprendre
el buit
absolut de la
veritable natura
de la ment.

Eren tan
feliços
i plens d'alegria
que van començar
a ballar
i a ballar
i van ballar
i ballar,
se sentien tan feliços
amb el reconeixement
sobtat
de la buidor
i la compassió,
que van continuar
ballant,
ballant
i ballant
i ballant es van treure
tota la carn
i la pell,
fins que
no els va quedar
res més
que els ossos
i van continuar ballant
en els ossos,
esquelets
ballarins,
esquelets ballarins,

calaveres
pelades
i dits
que s'acceleren,
dents
que somriuen
i forats
amb ulls oberts de bat a bat
phymas
que llisquen
i canyelles
que es trenquen
i columnes vertebrals
que donen voltes
i brillen,
costelles
que criden
i mandíbules
que canten,
pelvis
que es cargolen,
ossos
que tremolen
i ossos
que es sacsegen;
vull
saltar
dins del teu cor,
aniré
al teu cor
des d'aquí.

Quan fa massa calor
per sentir-se bé
i no pots aconseguir
gelats de con,
màcula
no pecat,
per treure't
la pell
i ballar al voltant
dels teus ossos
màcula no pecat,
per treure't la pell
i ballar al voltant
dels teus propis ossos.

Vas generar
prou
compassió
per omplir el món,
i ara ve,
vosaltres,
descanseu en
gran equanimitat,
heu aconseguit
gran claredat
i gran felicitat,
i la vasta
nuesa
d'una ment amb la saviesa
Pura i Primordial.

Però els nostres amics
no eren
del tot,
absolutament
éssers il.lustrats;
i a vegades,
cent mil anys,
en un dels
fabulosos
móns de Déu
o en un dels cels
més alts,
és un any aquí,
o un parell d'anys
en el nostre,
i amb això
ja n'hi ha prou.

Ara,
en aquest precís moment,
les seves consciències
estan aterrides,
les campanes
de l'infern,
les campanes de l'infern,
les campanes de l'infern,
t'han tallat
el cap,
i se't caguen
coll avall,
el pijor
passa
en aquest moment,
el pitjor de tot,
està passant
ara,
la vida continua.


© John Giorno

Traducció: Gisela Angulo, Carme Sedó, Albert Farré,
Neus Flores, Ignasi Juliachs, Marta Lecumberri,
Montserrat Majó, Mar Martínez, Ana Pombo, Domènech
Ribes, Alfons Salellas i Laura Valentí. (Coordinada
per Melcion Mateu i Adrover).

Any 2000 a http://www.barcelonareview.com

biografia
JOHN GIORNO

És una de les figures més influents dins el món de la interpretació i la poesia contemporànies. Ha elevat la lectura poètica al rang d'art culte.
Un dels seus llibres més recents, You Got To Burn To Shine (Serpent's Tail, 1994), és una recopilació de la seva poesia política, sexual i intensament rítmica. El llibre recull també algunes memòries íntimes i commovedores, com la de la seva relació amb Andy Warhol -Giorno va ser l'estrella de la primera pel·lícula de Warhol, Sleep (1963)-; l'encontre sexual secret amb Keith Haring i els seus pensaments sobre la interpretació de la mort a l'època de la SIDA segons el budisme tibetà.
El 1965, Giorno va fundar Giorno Poetry Systems amb la finalitat de perfeccionar les maneres d'emprar la tecnologia en la creació de poemes i en la transmissió de la poesia al públic. Ha produït 40 LP's, entre els quals l'antologia sonora sobre Polyphonix 1, a més de cd's, nombrosos cassettes, vídeopaks, pel·lícules i vídeos de poesia.
El 1984 va posar en marxa l'AIDS Treatment Project (Projecte per al Tractament de la SIDA), adreçat a l'ajuda de les persones malaltes de SIDA.