miércoles, 18 de abril de 2007

L'Eupalinos de Paul Valéry


Paul Valéry, Eupalinos o l'arquitecte
Quaderns Crema. Barcelona, 1983

El text d’aquest llibre de Valéry, aparegut per primera vegada a França el 1923, vol ser una apologia de l’arquitectura i no només això, sinó que ens dóna alguns trets o idees fonamentals del que és l’art i del que és l’artista, segons l’autor.

L’escenari, el cel. Els protagonistes, l’ànima de Fedre i la de Sòcrates -i les paraules d’Eupalinos que surten per boca del primer- dialogant. Diexaré penjada la primera idea que em sembla interessant, per a reprendre-la cap al final que és quan aquesta pren el seu significat més revelador. Fedre diu: Ara ja no sóc capaç de separar la idea d’un temple de la idea de la seva construcció.

Eupalinos sovint deia, En la realització, no hi ha detalls. Aquesta frase, contradictòriament al que pot semblar, no diu res més que la realització i els detalls no són coses separades, sinó que la primera engloba la segona. Sòcrates ho palesa amb l’exemple que té més a mà, evidentment, la seva experiència com a orador, car és necessari per a ser-ne un de bo dominar “la virtut misteriosa de les modulacions imperceptibles”, tal com ho feia Eupalinos aplicant-la al seu art.

Eupalinos deia també, Cal que el meu temple mogui els homes com els mou l’ésser amat. Aquesta clamació és aprofitada per Fedre (mitjancer aquí de Valéry, així com en altres moments ho serà Sòcrates) per a refutar Plató, considerant la teoria de les Idees “massa pura per a explicar la diversitat de les Belleses”. Les Idees immutables i eternes de Plató no s’avenen a una explicació de la Bellesa que, en cada una de les seves representacions, no es separa de la vida, és a dir, del Temps, i que resta sempre oberta, i per tant, mutable. La Bellesa “res no la tanca; tot la suposa”, “res bell no es pot separar de la vida, i la vida és el que mor”. Allò que ha de meravellar i captivar l’home “és tot allò que, sense esforç, l’aixeca per sobre de la pròpia naturalesa”, tal com l’amant encisa l’amat.

Eupalinos fa distinció dels edificis entre els muts (inarticulats), els que parlen (escaients a l’articulació del llenguatge comú), i els que canten (corresponents a l’articulació del llenguatge poètic).

Eupalinos: “... m’interessa sobretot, d’obtenir d’allò que està a punt d’ésser, que acontenti, amb tota la vigoria de la novetat, les exigències raonables d’allò que ha estat”.

Valéry enceta aquí una analogia entre l’arquitectura i la música, lligada per la geometria, que acabarà amb una original teoria de les paraules i del llenguatge. La música no fa pensar en la música, ni una construcció en una altra construcció. “Bé és per això -si no t’erres- que una façana pot arribar a cantar!”, “... manllevar ben poca cosa als objectes naturals, imitar tan poc com sigui possible: vet ací allò comú a les dues arts”. I és pel seu ésser concret i abstracte alhora que s’emparenten amb les figures geomètriques, les quals no serien possibles sense el poder definitori de la paraula. De manera que, estirant el discurs, podem afirmar que el llenguatge esdevé constructor. Fent-ne una tria, Sòcrates separa les paraules en dos grups, les simples (adients al càlcul, als nombres) i les complexes (de les quals s’ocupa la poesia). És, doncs, poeta aquell qui ajusta “entre si aquestes paraules complexes com blocs irregulars, especulant sobre les ventures i les sorpreses que un arranjament pot reservar-nos”.

En aquest punt del diàleg, Sòcrates fa una narració a Fedre de com tot passejant es trobà un objecte el qual donà origen a una idea i aquesta, al seu torn, es dividí en dues: les de construir i conèixer . El treball d’un artista és si fa no fa, el contrari del temps indefinit, car “els actes desvetllats per un pensament abreugen el curs de la naturalesa”. És a dir, a la naturalesa, definida aquí com a ignorància o atzar, els hauria costat un temps inconcebible per a fer el mateix que l’artista fa en pocs dies. Però “l’artesà no pot fer res sense violar o destorbar un ordre, a causa de les forces que aplica a la matèria per a adaptar-la a la idea que vol imitar i a l’ús que preveu per a l’objecte. Així, doncs, es veu forçat a produir objectes en els quals el conjunt és sempre un grau inferior al grau de les parts”. De manera que, tal com ho adverteix Fedre, Sòcrates d’una troballa en feu un descobriment, a saber, que les creacions humanes es divideixen en dos ordres: el natural i el donat, i els actes de l’home sobre el natural i el donat (desig). Resumint, existeixen tres modes de gernació o producció: els que corresponen a la naturalesa (provinents de l’atzar i la ignorància) i els actes de l’home els quals travessen la naturalesa (violació, destorb). A diferència de la natura, que en un sol acte els engloba tots, l’home crea en dos temps: projecte (pensament) i acte (realització, que al seu torn queda separat del resultat). Així, doncs, construir vol dir crear mitjançant principis independents, tot i que aquests no són sempre tan distints com Sòcrates ha fet veure. Només cal, però, una reflexió molt senzilla per a adonar-se que l’home “distingeix tres grans coses en el Tot”: el seu cos, la seva ànima i la resta del món.

Les creacions fetes amb vista al seu cos responen al principi d’utilitat ; les que es fan amb vista a la seva ànima corresponen al principi de bellesa ; i oferint solidesa o durada a les seves obres l’home mira d’adquirir la resistència necessària perquè aquestes no s’abandonin a un probable destí efímer. Només l’arquitectura exigeix tots aquests principis i els porta al límit. L’artista que ha aconseguit això ha “trobat la manera de reunir indestriablement la necessitat i els artificis”, car els seus són “actes de l’esperit”, que no s’acontenten amb imitar la naturalesa, sinó que tan sols n’extreuen alguns trets, per a crear-ne una de nova. Aquest és el triomf de la construcció per principis independents i aquí és on pren tot el seu sentit la frase de Fedre que anunciavem al principi: Ara ja no sóc capaç de separar la idea d’un temple de la idea de la seva construcció, ço que és el mateix que dir: Ja no sóc capaç de contemplar el tot sense captar-ne al mateix temps l’harmonia de les parts, on “tot” equivaldria a “temple” i “parts”, o millor “harmonia de les parts”, equivaldria a “construcció”.

El diàleg acaba amb els planys de Sòcrates per no haver construït mai res i haver-se dedicat tot el que durà la seva vida al pensament pur, que ha decidit d’altres a actuar, però no pas a ell. “... Solament un acte ens permetrà d’atènyer el gran designi i proposar-nos la imitació d’aquell que ha fet totes les coses. Això vol dir posar-nos, de la manera més natural, en el lloc mateix de Déu”.


* * *


Transcric, per acabar, algunes de les frases que més m’han interessat i que m’han posat en sintonia amb l’autor, aquelles que extretes del seu context poden ser expressades sense perill de perdre tota la seva força.

... Tot allò de què s’ocupen els filòsofs passa entre la mirada que cau sobre un objecte i el coneixement que en resulta... per acabar sempre d’una manera prematura. (Pg. 65)

Marxeu, us atureu, torneu a marxar: és això pensar! (Pg. 102)

Quan et poses a pensar, ¿no tens la sensació que destorbes secretament alguna cosa?; i quan t’adorms, ¿no et sembla que la deixes arranjar-se com li plagui? (Pg. 104)

S. Ens cal triar entre ésser homes o esperits. L’home només és capaç d’actuar perquè pot ignorar i acontentar-se amb una petita part d’aquest coneixement que és la seva raresa particular, un coneixement una mica més gran que no caldria!
F. I, amb tot, és aquest petit excés el que ens fa homes! (Pgs.108- 109)

F. Però ell, com te deia, s’havia forjat amb lucideses totes personals...
S. Són les úniques universals... (Pg. 124)

... Sempre es pot -i amb molt de profit- mirar una obra mancada com un estat que ens acosta a la bellesa suprema. (Pg. 139)


* * *


Un llibre, Eupailinos..., preciosista, on Valery, admirador i deixeble avantatjat de Mallarmé, aconsegueix fusionar forma i matèria, per a comunicar un contingut de naturalesa estètico-ètica. Construir edificis per a construir persones, construir amb fang tal com es cus un teixit social. Art per a l’acció, art per a la convivència.