Jean-Michel Palmier, Hegel, ensayo sobre la formación del sistema hegeliano
BREVIARIOS del Fondo de Cultura Económica, 220
1986, F. C. E., México, D. F.
Com diu el mateix Palmier abans de començar l’assaig, aquest no pretén oferir una nova visió del pensament de Hegel, sinó facilitar l’accés al seu estudi. L’autor s’emmarca dins els límits fixats per les interpretacions de Dilthey, Hearing, Lukàcs, J. Hyppolite, J. Wahl i J. D’Hondt, i practica una síntesi de la filosofia del pensador alemany a través d’algunes de les seves obres més importants. El llibre s’estructura en cinc capítols, a saber: els anys de seminari, la Fenomenologia de l’esperit, la Ciència de la lògica, la Filosofia del dret i el darrer dedicat a una esquemàtica comparació entre Hegel i Kierkegaard. Es pot dir que existeixen dues grans versions de la figura i l’obra de Hegel, aquella que hi veu una ànima inquieta i turmentada que buscava salvar-se mitjançant la religió, així Asveld; i una altra que valora sobre tot la preocupació pels problemes econòmics i polítics, així Lukàcs. Sense desestimar aquesta segona opció, sembla que Palmier es decanta per la primera d’aquestes versions i ens presenta un Hegel el desig del qual era “enganxar-se” a la vida, mirar de coincidir amb ella. En aquest sentit, el primer capítol dóna la pauta del llibre al presentar-nos el Hegel d’abans del sistema, l’autor de textos religiosos tan importants com Vida de Jesús, considerada la primera gran obra del pensador, tot i que incacabada, i L’esperit del Cristianisme i el seu destí, on s’apunten i es defineixen ja alguns dels conceptes fonamentals de l’etapa sistemàtica posterior, a saber, la “consciència dissortada”, l’”ànima bella” i l’”alienació”. És en aquest mateix període de joventut, al seminari, quan Hegel coneix dos homes que hauran d’influir decisivament en la seva vida i filosofia: Schelling i Hölderlin. Del primer, hom ha dit que Hegel en fou deixeble, però, sense poder-ho assegurar, el que sí és clar és que Hegel es valgué d’alguns dels termes del vocabulari emprat per Schelling i, mica en mica, en modificà el sentit. La seva ruptura s’esdevingué quan en la Fenomenologia de l'esperit Hegel criticà amb paraules molt dures el concepte d’Absolut de Schelling. Les relacions entre Hegel i Hölderlin no les coneixem tant, però sabem que idees tan importants com “reconciliació” i “vida” es troben en l’obra d’ambdós i que fins i tot havien projectat escriure una obra plegats. Els tres comparteixen una mateixa nostàlgia de la Grècia antiga i veuen en la Revolució Francesa, la qual idealitzen, el seu ressorgiment. Es diria que l’ideal de Hegel fou la realització de la seva unió.
“Puede decirse sin exageración que toda la Fenomenología del espíritu no es sino la descripción de las diferentes figuras de la Consciencia Desdichada y del camino que conduce a su reconciliación con el mundo, hasta el Saber Absoluto.” (Pg. 29) Palmier fa en el segon capítol del seu llibre una síntesi de l’obra més important de Hegel, la qual s’estructura en tres parts, a saber, l’Esperit Subjectiu, l’Esperit Objectiu i finalment l’Esperit Absolut. En la primera part, la consciència individual recorre totes les etapes que han significat el despertar de la humanitat a la consciència de si, diferent de la naturalesa. En la segona, aquesta consciència assimila tota la història de la cultura universal i de les experiències històriques de l’home. La tercera i darrera part del cicle, determina les diferents maneres de captar aquesta mateixa veritat. L’Esperit Subjectiu tracta de descriure el pas de la consciència a l’autoconsciència mitjançant la famosa dialèctica de l’amo i l’esclau. En el curs d’aquesta recerca, la consciència dissortada s’adonarà que no pot trobar satisfació en cap objecte, sinó en una altra consciència vivent, que és la que li revelerà la seva veritat, a través del desig i de l’odi. L’Esperit Objectiu vol descriure el pas de la consciència individual a la consciència col.lectiva o universal, el pas del “jo (que) és el nosaltres i el nosaltres (que és) el jo”. Les experiències de les quals aquí es parla ja no seran només les d’un individu, sinó les de tota l’espècie; no es tracta ja de la consciència individual, sinó de la humanitat i l’Esperit s’encarna en la vida ètica d’un poble. Els moments històrics més importants i que marquen crisis en l’evolució de la humanitat són: la Ciutat grega, l’Imperi Romà, la Revolució Francesa i l’Estat Alemany. En l’Esperit Absolut no es tracta ja de recórrer el camí, sinó de la manera d’haver-lo recorregut. El que es busca aquí és la presa de consciència mateixa d’aquest Absolut, a través dels seus diferents tipus de revelació: l’Art, la Religió i la Filosofia. Arribats a la Filosofia, tota representació resulta inútil i l’Esperit pot comprendre’s a si mateix en la seva transparència. Al final d’aquest segon capítol, Palmier esbossa la significació històrica que per a Marx tingué la Fenomenologia de l’esperit.
“Puede decirse que la Lógica es la ciencia del ser, en tanto que éste adviene y se comprende por medio de la consciencia humana.” (Pg. 75) En el tercer capítol, l’autor descriu les línies generals de la Ciència de la lògica, entesa no tant com una part del sistema, sinó com la forma de tot l’edifici: una teoria del pensament pur i una teoria de l’ésser. També es pot dir que la Lògica és un gran intent de provar l’existència de Déu. En aquest sentit, Palmier subscriu les paraules de Feuerbach en les seves Tesis provisionals per a la reforma de la filosofia: “La Lógica de Hegel es la teología llevada a la razón y al presente, la teología hecha lógica.” (§ 12 de l’obra citada.) (Pg. 77)
La Filosofia del dret correspon al desenvolupament i a l’elucidació de l’Esperit Objectiu. Diu el mateix Hegel que l’objectiu d’aquesta obra no és explicar el que ha de ser l’Estat, sinó com ha de reconèixer l’individu a l’Estat. S’estructura en tres parts, a saber: el “dret abstracte”, on Hegel repassa i redefineix conceptes tals com la propietat, el contracte i la injustícia; la “moralitat”, on Hegel fa una crítica sobre tot de la moral kantiana, però també de Pascal, Jacobi i Schlegel; i la “raó” o “moral realitzada”, que és la reconciliació de l’individu amb la societat. El deure de l’home ja no s’entén com un imperatiu formal i buit, sinó com la participació en la substància moral, és a dir, en les institucions i en la vida pública on l’individu ha de reconèixer-se i orientar-se. (Pgs. 93-94) Els tres moments principals de la substància ètica són la Família, la Societat civil i l’Estat. El concepte d’Estat és la clau de la Filosofia del dret i un dels punts més conflictius de tota la filosofia de Hegel. Per a Hegel, l’Estat és la realitat eficaç de la idea, la moral realitzada, per oposició a la societat que no va més enllà de la possibilitat buida i formal de la llibertat. L’Estat expressa la voluntat del poble, és la Raó en si i per a si, i representa la racionalitat més elevada que pugui esperar-se de la vida social. En l’Estat la llibertat s’eleva fins a la seva màxima expressió, car només ell pot garantitzar-la i donar-li un sentit autèntic. (Pg. 95) Al final del capítol Palmier torna a Karl Marx i esbossa la crítica d’aquest a la concepció hegeliana de l’Estat.
Kierkegaard no coneixia cap dels textos anteriors a la Fenomenologia de l’esperit. És per això, diu Palmier ja al principi del seu llibre, anticipant-ne el final, que: “Todas las críticas de Kierkegaard se basan en una verdadera incomprensión del sentido de la filosofía hegeliana, y la antítesis entre Hegel i Kierkegaard, lugar común de lo que hoy se denomina filosofía de la existencia, no resiste una seria lectura de esos textos de juventud. Ciertamente, la figura del pensador de Berlín poco a poco ha opacado al alma inquieta e indómita que revelan esos textos.” (Pg. 17) No obstant això, el danès formulà importants i encertades objeccions al pensament de l’alemany. Així, Hegel no va comprendre mai que la categoria del religiós és més elevada que tota determinació ètica o que la mort de Crist no pot ser reduïda a un “Divendres Sant especulatiu”. Allò que mor en la interpretació hegeliana és tota la dimensió tràgica a la qual s’adhereix apassionadament Kierkegaard. En d’altres ocasions, els dos pensadors compartiren una mateixa postura: en la crítica de la ironia romàntica a la qual hi oposaren la socràtica, o en una mateixa visió del Faust de Goethe. En definitiva, Hegel mostrà la formació i l’abolició de la consciència dissortada. En canvi, Kierkegaard va voler eternitzar-la i erigir-la com a sentit de tota existència.
BREVIARIOS del Fondo de Cultura Económica, 220
1986, F. C. E., México, D. F.
Com diu el mateix Palmier abans de començar l’assaig, aquest no pretén oferir una nova visió del pensament de Hegel, sinó facilitar l’accés al seu estudi. L’autor s’emmarca dins els límits fixats per les interpretacions de Dilthey, Hearing, Lukàcs, J. Hyppolite, J. Wahl i J. D’Hondt, i practica una síntesi de la filosofia del pensador alemany a través d’algunes de les seves obres més importants. El llibre s’estructura en cinc capítols, a saber: els anys de seminari, la Fenomenologia de l’esperit, la Ciència de la lògica, la Filosofia del dret i el darrer dedicat a una esquemàtica comparació entre Hegel i Kierkegaard. Es pot dir que existeixen dues grans versions de la figura i l’obra de Hegel, aquella que hi veu una ànima inquieta i turmentada que buscava salvar-se mitjançant la religió, així Asveld; i una altra que valora sobre tot la preocupació pels problemes econòmics i polítics, així Lukàcs. Sense desestimar aquesta segona opció, sembla que Palmier es decanta per la primera d’aquestes versions i ens presenta un Hegel el desig del qual era “enganxar-se” a la vida, mirar de coincidir amb ella. En aquest sentit, el primer capítol dóna la pauta del llibre al presentar-nos el Hegel d’abans del sistema, l’autor de textos religiosos tan importants com Vida de Jesús, considerada la primera gran obra del pensador, tot i que incacabada, i L’esperit del Cristianisme i el seu destí, on s’apunten i es defineixen ja alguns dels conceptes fonamentals de l’etapa sistemàtica posterior, a saber, la “consciència dissortada”, l’”ànima bella” i l’”alienació”. És en aquest mateix període de joventut, al seminari, quan Hegel coneix dos homes que hauran d’influir decisivament en la seva vida i filosofia: Schelling i Hölderlin. Del primer, hom ha dit que Hegel en fou deixeble, però, sense poder-ho assegurar, el que sí és clar és que Hegel es valgué d’alguns dels termes del vocabulari emprat per Schelling i, mica en mica, en modificà el sentit. La seva ruptura s’esdevingué quan en la Fenomenologia de l'esperit Hegel criticà amb paraules molt dures el concepte d’Absolut de Schelling. Les relacions entre Hegel i Hölderlin no les coneixem tant, però sabem que idees tan importants com “reconciliació” i “vida” es troben en l’obra d’ambdós i que fins i tot havien projectat escriure una obra plegats. Els tres comparteixen una mateixa nostàlgia de la Grècia antiga i veuen en la Revolució Francesa, la qual idealitzen, el seu ressorgiment. Es diria que l’ideal de Hegel fou la realització de la seva unió.
“Puede decirse sin exageración que toda la Fenomenología del espíritu no es sino la descripción de las diferentes figuras de la Consciencia Desdichada y del camino que conduce a su reconciliación con el mundo, hasta el Saber Absoluto.” (Pg. 29) Palmier fa en el segon capítol del seu llibre una síntesi de l’obra més important de Hegel, la qual s’estructura en tres parts, a saber, l’Esperit Subjectiu, l’Esperit Objectiu i finalment l’Esperit Absolut. En la primera part, la consciència individual recorre totes les etapes que han significat el despertar de la humanitat a la consciència de si, diferent de la naturalesa. En la segona, aquesta consciència assimila tota la història de la cultura universal i de les experiències històriques de l’home. La tercera i darrera part del cicle, determina les diferents maneres de captar aquesta mateixa veritat. L’Esperit Subjectiu tracta de descriure el pas de la consciència a l’autoconsciència mitjançant la famosa dialèctica de l’amo i l’esclau. En el curs d’aquesta recerca, la consciència dissortada s’adonarà que no pot trobar satisfació en cap objecte, sinó en una altra consciència vivent, que és la que li revelerà la seva veritat, a través del desig i de l’odi. L’Esperit Objectiu vol descriure el pas de la consciència individual a la consciència col.lectiva o universal, el pas del “jo (que) és el nosaltres i el nosaltres (que és) el jo”. Les experiències de les quals aquí es parla ja no seran només les d’un individu, sinó les de tota l’espècie; no es tracta ja de la consciència individual, sinó de la humanitat i l’Esperit s’encarna en la vida ètica d’un poble. Els moments històrics més importants i que marquen crisis en l’evolució de la humanitat són: la Ciutat grega, l’Imperi Romà, la Revolució Francesa i l’Estat Alemany. En l’Esperit Absolut no es tracta ja de recórrer el camí, sinó de la manera d’haver-lo recorregut. El que es busca aquí és la presa de consciència mateixa d’aquest Absolut, a través dels seus diferents tipus de revelació: l’Art, la Religió i la Filosofia. Arribats a la Filosofia, tota representació resulta inútil i l’Esperit pot comprendre’s a si mateix en la seva transparència. Al final d’aquest segon capítol, Palmier esbossa la significació històrica que per a Marx tingué la Fenomenologia de l’esperit.
“Puede decirse que la Lógica es la ciencia del ser, en tanto que éste adviene y se comprende por medio de la consciencia humana.” (Pg. 75) En el tercer capítol, l’autor descriu les línies generals de la Ciència de la lògica, entesa no tant com una part del sistema, sinó com la forma de tot l’edifici: una teoria del pensament pur i una teoria de l’ésser. També es pot dir que la Lògica és un gran intent de provar l’existència de Déu. En aquest sentit, Palmier subscriu les paraules de Feuerbach en les seves Tesis provisionals per a la reforma de la filosofia: “La Lógica de Hegel es la teología llevada a la razón y al presente, la teología hecha lógica.” (§ 12 de l’obra citada.) (Pg. 77)
La Filosofia del dret correspon al desenvolupament i a l’elucidació de l’Esperit Objectiu. Diu el mateix Hegel que l’objectiu d’aquesta obra no és explicar el que ha de ser l’Estat, sinó com ha de reconèixer l’individu a l’Estat. S’estructura en tres parts, a saber: el “dret abstracte”, on Hegel repassa i redefineix conceptes tals com la propietat, el contracte i la injustícia; la “moralitat”, on Hegel fa una crítica sobre tot de la moral kantiana, però també de Pascal, Jacobi i Schlegel; i la “raó” o “moral realitzada”, que és la reconciliació de l’individu amb la societat. El deure de l’home ja no s’entén com un imperatiu formal i buit, sinó com la participació en la substància moral, és a dir, en les institucions i en la vida pública on l’individu ha de reconèixer-se i orientar-se. (Pgs. 93-94) Els tres moments principals de la substància ètica són la Família, la Societat civil i l’Estat. El concepte d’Estat és la clau de la Filosofia del dret i un dels punts més conflictius de tota la filosofia de Hegel. Per a Hegel, l’Estat és la realitat eficaç de la idea, la moral realitzada, per oposició a la societat que no va més enllà de la possibilitat buida i formal de la llibertat. L’Estat expressa la voluntat del poble, és la Raó en si i per a si, i representa la racionalitat més elevada que pugui esperar-se de la vida social. En l’Estat la llibertat s’eleva fins a la seva màxima expressió, car només ell pot garantitzar-la i donar-li un sentit autèntic. (Pg. 95) Al final del capítol Palmier torna a Karl Marx i esbossa la crítica d’aquest a la concepció hegeliana de l’Estat.
Kierkegaard no coneixia cap dels textos anteriors a la Fenomenologia de l’esperit. És per això, diu Palmier ja al principi del seu llibre, anticipant-ne el final, que: “Todas las críticas de Kierkegaard se basan en una verdadera incomprensión del sentido de la filosofía hegeliana, y la antítesis entre Hegel i Kierkegaard, lugar común de lo que hoy se denomina filosofía de la existencia, no resiste una seria lectura de esos textos de juventud. Ciertamente, la figura del pensador de Berlín poco a poco ha opacado al alma inquieta e indómita que revelan esos textos.” (Pg. 17) No obstant això, el danès formulà importants i encertades objeccions al pensament de l’alemany. Així, Hegel no va comprendre mai que la categoria del religiós és més elevada que tota determinació ètica o que la mort de Crist no pot ser reduïda a un “Divendres Sant especulatiu”. Allò que mor en la interpretació hegeliana és tota la dimensió tràgica a la qual s’adhereix apassionadament Kierkegaard. En d’altres ocasions, els dos pensadors compartiren una mateixa postura: en la crítica de la ironia romàntica a la qual hi oposaren la socràtica, o en una mateixa visió del Faust de Goethe. En definitiva, Hegel mostrà la formació i l’abolició de la consciència dissortada. En canvi, Kierkegaard va voler eternitzar-la i erigir-la com a sentit de tota existència.
Pàgina del Fondo de Cultura Económica: http://www.fcear.com/fsfondo.htm
No hay comentarios:
Publicar un comentario