A criança quando criança (Peter Handke)

Poema do filme Asas do desejo (1987)
Direção: Wim Wenders
Roteiro: Wim Wenders e Peter Handke

A criança quando criança

caminhava de braços balançando

queria que um ribeiro fosse um rio

o rio uma corrente

e este charco o mar

.

A criança quando criança

não sabia que o era

tudo lhe era sagrado

e todas as almas uma só

.

A criança quando criança

não tinha qualquer opinião

vícios

sentava-se muitas vezes de perna cruzada

fugia a correr

tinha um remoinho no cabelo

e não fazia figura para a fotografia

.

A criança quando criança

era tempo das seguintes perguntas

Porque sou eu e não tu?

Porque estou aqui e não ali?

Quando começou o tempo e onde acaba o

espaço?

Não é a vida debaixo do Sol apenas um sonho?

Isto que vejo ouço e cheiro

não é apenas uma aparência dum mundo antes

do mundo?

Há mesmo o mal e pessoas

essas que são verdadeiramente as más?

Como pode ser que eu que estou aqui

antes de o ter sido não era

e uma vez eu que sou eu

não mais serei?

.

A criança quando criança

custava-lhe comer espinafre ervilhas arroz doce

e couve-flor estufada

e agora come isso tudo e não apenas por

necessidade

.

A criança quando criança

despertou uma vez numa cama estranha

e agora sempre de novo

pareceram-lhe bonitas muitas pessoas

e agora só apenas por feliz acaso

imaginava claramente um paraíso

e hoje pode quanto muito pressenti-lo

não podia inventar o Nada

e hoje arrepende-se disso

.

A criança quando criança

brincava entusiasmada

e agora nisso como outrora apenas

quando é o seu trabalho

.

A criança quando criança

bastava-lhe como alimento maçã pão

e ainda assim é

.

A criança quando criança

caiam-lhe bagas como apenas bagas nas mãos

e agora ainda

as nozes frescas faziam-lhe a língua áspera

e agora ainda

tinha em cada montanha

saudade por uma montanha mais alta

e em cada cidade

saudade por uma cidade ainda maior

e assim ainda é

agarrava em êxtase numa cereja na copa duma árvore

como ainda hoje

tinha timidez com todos os estranhos

e ainda tem

esperava pela primeira neve

e ainda espera

.

A criança quando criança

atirou como lança um pau contra a árvore

e ela treme lá ainda hoje

.

Poema de Peter Handke,

versão portuguesa de João Artur Santos

When the child was a child (Peter Handke)

When the child was a child

It walked with its arms swinging.

It wanted the stream to be a river

the river a torrent

and this puddle to be the sea.

When the child was a child

It didn't know it was a child.

Everything was full of life,

and all life was one.

When the child was a child

It had no opinions about anything.

It had no habits.

It sat cross-legged,

took off running,

had a cowlick in its hair

and didn't make a face when photographed.

When the child was a child

it was the time of these questions:

Why am I me, and why not you?

Why am I here, and why not there?

When did time begin, and where does

space end?

Isn't life under the sun just a dream?

Isn't what I see, hear and smell

only the illusion of a world before the world?

Does evil actually exist,

and are there people who are really evil?

How can it be that I, who am I,

didn't exist before I came to be

and that someday

the one who I am

will no longer be the one I am?

When the child was a child

it choked on spinach, peas, rice pudding

and on steamed cauliflower.

Now it eats all of those

and not just because it has to.

When the child was a child

it once woke up in a strange bed

and now it does so time and time again.

Many people seemed beautiful then

and now only a few, if it's lucky.

It had a precise picture of Paradise

and now it can only guess at it.

It could not conceive of nothingness

and today it shudders at the idea.

When the child was a child

it played with enthusiasm

and now

it gets equally excited

but only when it concerns

its work.

When the child was a child

berries fell into its hand as only berries do

and they still do now.

Fresh walnuts made its tongue raw

and they still do now.

On every mountaintop it had a longing

for yet a higher mountain.

And in each city it had a longing

for yet a bigger city.

And it is still that way.

It reached for the cherries in the treetop

with the elation it still feels today.

It was shy with all strangers

and it still is.

It awaited the first snow

and it still waits that way.

When the child was a child

it threw a stick into a tree like a lance,

and it still quivers there today.

Peter Handke

Als das Kind Kind war (Peter Handke)

Als das Kind Kind war,
ging es mit hängnden Armen,
wollte der Bach sei ein fluß,
der Fluß sei ein Storm,
und diese Pfütze das Meer.

Als das Kind Kind war,
wußte es nicht, daß es Kind war,
alles war ihm beseelt,
und alle Seelen waren eins.

Als das Kind Kind war,
hatte es von nichts eine Meinung,
hatte keine Gewohnheit,
saß oft im Schneidersitz,
lief aus dem Stand,
hatte einen Wirbel im Haar
und machte kein Gesicht beim fotografieren.

Als das Kind Kind war,
war es die Zeit der folgenden Fragen:
Warum bin ich und warum nicht du?
Warum bin ich hier und warum nicht dort?
Wann begann die Zeit und wo endet der Raum?
Ist das Leben unter der Sonne nicht bloß ein Traum?
Ist was ich sehe und höre und rieche
nicht bloß der Schein einer Welt vor der Welt?
Gibt es tatsächlich das Böse und Leute,
die wirklich die Bösen sind?
Wie kann es sein, daß ich, der ich bin,
bevor ich wurde, nicht war,
und daß einmal ich, der ich bin,
nicht mehr der ich bin, sein werde?

Als das Kind Kind war,
würgte es am Spinat, an den Erbsen, am Mlchreis,
und am gedünsteten Bluemenkohl,
und ißt jetzt das alles und nicht nur zur Not.

Als das Kind Kind war,
erwachte es einml in einem fremden Bett
und jetzt immer wieder,
erschienen ihm viele Menschen schön
und jetzt nur noch im Glücksfall,
stelite es sich klar ein Paradies vor
und kann es jetzt höchstens ahnen,
konnte es sich Nichts nicht denken
und schaudert heute davor.

Als das Kind Kind war,
spielte es mit Begeisterung
und jetzt, so ganz bei dar Sache wie damals, nur noch,
wenn diese Sache seine Arbeit ist.

Als das Kind Kind war,
genügten ihm als Nahrung Apfel, Brot,
und so ist es immer noch.

Als das Kind Kind war,
fielen ihm die Beeren wie nur Beeren in die Hand
und jetzt immer noch,
machten ihm die frischen Walnüsse eine rauhe Zunge
und jetzt immer noch,
hatte es auf jedem Berg
die Sehnsucht nach dem immer höheren Berg,
und in jeden Stadt
die Sehnsucht hach der noch größeren Stadt,
und das ist immer noch so,
griff im Wipfel eines Baums nach dem Kirschen in einem Hochgefühl
wie auch heute noch,
eine Scheu vor jedem Fremden
und hat sie immer noch,
wartete es auf deh ersten Schnee,
und wartet so immer noch.

Als das Kind Kind war,
warf es einen Stock als Lanze gegen den Baum,
und die zittert da heute noch.

Peter Handke

Quan el nen era nen (Peter Handke)

Quan el nen era nen, caminava relaxat.
Volia que el rierol fos riu,
i el riu torrent.
I que el bassal fos mar.

Quan el nen era nen,
per ell tot era divertit
i les ànimes eren una.

Quan el nen era nen,
no tenia opinions ni costums.
S’asseia a la gatzoneta i s’escapolia del seu lloc.
Tenia un remolí al cabell
i no posava cares rares
quan el fotografiaven.

Quan el nen era nen preguntava coses com:
Per què jo sóc jo i no tu?
Per què estic aquí i no allà?
Quan comença el temps? I a on acaba l’espai?
Que potser la vida sota el sol no és només un somni?
El que jo veig, sento i ensumo,
no és només l’aparença d’un món davant el món?
Existeix realment el mal i la gent dolenta?
Com pot ser que jo, el que sóc,
no existís abans de ser, i que un dia
jo, el que sóc, ja no sigui més aquest jo?

Quan el nen era nen se li ennuegaven els espinacs,
els pesols, l’arròs amb llet i la col-i-flor.
Ara s’ho menja tot i no només per obligació.

Quan el nen era nen,
va despertar una vegada en un altre llit.
I ara, una i altra vegada.
Molta gent li semblava bella,
i ara, només, per casualitat.
Imaginava clarament un paradís,
i ara, ni tan sols arriba a intuir-lo.
No pensava res del no-res,
i ara, aquesta idea l’esgarrifa.

Quan el nen era nen,
jugava amb entusiasme.
I ara només s’entrega com abans a alguna cosa,
quan aquesta cosa és el treball.


Quan el nen era nen
les pomes i el pa li bastaven com aliment,
i encara és així.

Quan el nen era nen
les fruites salvatges
li queien de la mà,
i encara és així.
Les nous fresques li posaven aspre
la llengua,
i encara és així.
Sentia al cim de cada muntanya
l’anhel d’una muntanya encara més alta,
i a cada ciutat l’anhel d’una ciutat més gran.
I encara és així.
A la copa d’un arbre collia cireres,
amb igual delit com avui encara.
Sentia timidesa davant els estranys,
i encara la sent.
Esperava la primera neu, i encara l’espera.

Quan el nen era nen va llançar un pal,
com una llança, contra un arbre.
I avui encara vibra.

Peter Handke


Els dos fulls Din-A4, escrits per Joan Roig Torras seguint, frame to frame, les seqüències de El cielo sobre Berlín on es recita el poema de Peter Handke acaben amb aquesta indicació: (La primera part d’aquest poema l’ha escrita un àngel. La segona part l’ha escrita el mateix àngel quan, per voluntat pròpia ha perdut la seva immortalitat per convertir-se en un home. Això al cel de Berlín.)

2 Fotografies de Txema Farrona

.

La dolce vita is in my house (01/03/2007)

Downtown closer (10/04/2007)

O el camino hacia los bajos fondos

siempre es el camino más fácil.

.

Podeu entrar a http://www.disparaleatodo.com per a seguir veient les fotos del Txema i les d'altres col·laboradors d'aquesta interessant pàgina.

.

La borrosa i breu història d'en Joni Culleretes

En Joni Culleretes va néixer tort.
Esclar que això la seva mare va trigar un cert temps en veure-ho, però quan ho va saber reconèixer es va dir en un intens monòleg interior: «té els ulls ben torts, aquesta criatura.»
Aquest fet dissortat va condicionar la vida sencera del nostre heroi fins al punt de negar-se a anar a estudi. Quan va aconseguir cert ús de raó, en Culleretes va penjar la bata i va deixar els llibres sobre la taula per sempre més. I diuen que no va tornar a obrir un llibre en sa trista vida. Des de la tendra edat dels deu anys, en Joni es va dedicar a passejar la seva dissort pels carrers.

.

Conforme s’anava fent gran, en Joni adquiria rutines cada cop més consistents. Els dimarts i els dijous baixava fins al port, s’hi quedava palplantat i es quedava observant durant hores i hores les descàrregues que arribaven des dels mars del sud. Els homes del port ja se’l coneixien i de vegades li feien...

- Ep! Noi! T’ho mires o ens ajudes?
- M’ho miro.
- Doncs gradua’t la vista!

En aquest punt de la llarga i distesa conversa, els portuaris esclataven en grans rialles i en Joni se’n tornava emprenyat per allà on havia vingut renegant com un foll i vigila que duc mala hòstia. Però a mesura que caminava i caminava, potser per allò de cremar les toxines, en Joni s’anava posant de més bon humor i quan ja havia guanyat la meitat de les Rambles es posava a cantar una cançó d’en Quimi que li agradava d’allò més...

Com un lliri de platja vinc net i polit,
La perruca planxada i el dentat lluent;
Ja el voldrien tenir molts, un cos com el meu.

Duc a la cartera un bitllet de cent,
Dues fotos grogues i un paper que diu:
... “aquest noi progressa adequadament”.

Els dilluns, els dimecres i els divendres, en Joni es passava les tardes bevent güisquis de garrafa als billars Salomon que hi havia en el subsol d’un edifici vell i tronat, tuguri aquest regentat per una vella xaruga desdentegada, que feia mala olor i responia al nom de Mercè. Allà, en Culleretes hi tenia els seus, diguem-ne, amics. Els mateixos pinxos que el van batejar amb aquest sobrenom que va anar lligat a la seva persona fins al seu patètic final. Diuen que a en Joni li van posar el motiu de Culleretes pel que feia un cop havia pelat les seves víctimes. Sí, a hores d’ara el lector ja deu haver endevinat que en Joni no va tenir cap més sortida a la seva vida que dedicar-se al robatori menor, estirar bosses, afanar carteres i altres delictes d’arma blanca. El problema es va fer més gros quan en Joni va sentir la imperiosa necessitat d’acabar amb les persones a les quals havia furtat. I no content amb els assassinats, en Joni, diuen, quan s’havia ben assegurat que la víctima era morta i ben morta, es treia una cullereta de la butxaca del darrera del pantaló de tergal texà i li buidava un ull. La llegenda d’en Culleretes diu que això ho feia per a rescabalar-se de la seva desgràcia de naixement, però el cert és que a en Joni mai ningú no li va veure la cullereta. Durant aquells temps, també es va fer famosa la història d’en Camablava, mite o realitat no se sap, però ara, de com va acabar en Camablava, ja ningú no en parla... En Lluís Camablava era un pobre xicot, treballador de la zona franca que segons diuen va perdre la vida a mans d’en Joni Culleretes. Alguns diuen que en aquest cas, i no se sap ben bé per què, en Joni va fer una excepció i en comptes de buidar l’ull esquerre després de morta la víctima, va fer-ho al revés, primer li va treure l’ull i després el va pelar amb un ganivet de cuina de serreta, vell i oxidat. El cadàver d’en Camablava va aparèixer l’endemà flotant al riu. Després, als bars de la part baixa de la ciutat es formaven tertúlies per tal d’esbrinar com s’ho havia fet aquell cop en Joni. N’hi havia que defensaven la teoria del buidat d’ull previ a les punyalades. D’altres eren més conservadors i deien que en Joni havia treballat com sempre: furt, mort i cullereta. I la resta, un grupet de quatre o cinc, asseguraven que en Joni Culleretes no havia passat mai per allà...
Malgrat tot el que es pogués pensar, en Joni no era mala persona. Robava per a menjar calent els set dies de la setmana i quan n’hi sobrava, donava quatre xavos a sa mare que viva d’una pensió misèrrima perquè el seu home, en pau descansi, no l’havia arreglada gaire bé per no dir gens, i encara gràcies que el nen esquitxava de tant en tant. Llavors pesaven figues l’un al costat de l’altre, hores i hores fins que moria la tarda, i quan s’encenien els primers llums del carrer en Joni Culleretes agafava la inspiració i ple a vessar d’un feliç entussiasme místic recitava el seu Kyrieleison preferit, tot demanant a déu-nostro-senyor que el perdonés i li fes un lloc a la seva dreta o a la seva esquerra, que tant li feia...

Senyor o senyora,
Totpoderós,
No sigueu bèstia i no ens feu patir.

Si de vegades et venen ganes de blasfemar i cridar el nom del porc;
Respira fondo, no perdis el temps que és emprenyar-se amb un tros de roc.

Kyrieleison, kyrieleison

Ésser altíssim,
Ja no som joves,
Hem tingut temps per a reflexionar
I hem observat que si hi ha un conflicte
El sol guanyar el més animal.

Senyor o senyora,
Sigueu qui sigueu, feu que algún cop perdin els dolents;
Fins els guionistes ho fan al cine, així ens enreden al Cine Club.

Kyrieleison, kyrieleison

Senyor o senyora,
Totpoderós,
No sigueu bèstia i no ens feu patir.
Si sou el responsable d’aquest casino,
Ningú pot dir-nos que us n’heu sortit.

En Joni Culleretes va desaparèixer del mapa el dia de Tot Sants de l’any 19.. Sa mare li tenia preparada una sopa de ceba quan en Joni li va dir «ara torno, baixo a baix un moment a comprar tabac i pujo tot d’una». Des d’aleshores no se li ha vist més el pel. Sobre la desaparició d’en Culleretes hi ha teories de tots els colors, per donar i per vendre. N’hi ha que expliquen que en Joni va acabar amb la seva vida, però no han sabut mai explicar com. D’altres, que en Joni finalment es va colar en un gran vaixell de càrrega vermell rumb cap als mars del sud. I finalment, n’hi ha tres o quatre de convençuts que asseguren que en Joni Culleretes no ha vist mai la llum del sol, que tot just si es tracta d’una llegenda per a fer por als més menuts. Així, quan el nen o la nena fan el ronso i no es volen menjar els espinacs, la mare els avisa: acaba’t el plat o cridaré en Joni Culleretes. Diuen que és un mètode infal·lible, és a dir: i a saber: no susceptible de caure en error.

(La borrosa i breu història d'en Joni Culleretes © està dedicada a na Marga Rey i Gonell, sense el suport persistent i continuat de la qual aquesta curta narració no hauria vist mai la llum del dia. Gràcies!)

(Cal dir també que aquesta història ha sorprès l'autor en un rapte violent d'inspirada creació automàtica, que ha estat escrita a vola-ploma-vola de tal manera que l'escriba tan sols s'ha limitat a seguir les directrius que la musa li xiuxiuejava a l'orella i que tots els personatges, molts i diversos, han imposat sa pròpia existència independentment de la voluntat de l'escriptor.)

Si us ve de gust, també podeu entrar a http://www.quimiportet.com

Nelson Rodrigues escreveu...

.

Deve-se ler pouco e reler muito. Há uns poucos livros totais,

três ou quatro, que nos salvam ou que nos perdem.

É preciso relê-los, sempre e sempre, com obtusa pertinácia.

E, no entanto, o leitor se desgasta, se esvai, em milhares de livros

mais áridos do que três desertos.

Nelson Rodrigues (Recife, 1912 - Rio de Janeiro, 1980)

.