Karl Löwitz - Nietzsche y el nazismo

"Basta con leer los escritos de Nietzsche contra Wagner, con tener en cuenta sus observaciones sobre la cuestión judía y considerar su réplica a la pregunta por el ser de lo 'alemán', para ver -siempre que no se acuda al conocimiento derivado de extractos y selecciones- el abismo que separa a Nietzsche de sus últimos proclamadores. Pero semejante afirmación no contradice el hecho evidente de que Nietzsche constituyó el fermento de un 'movimiento' al que determinó de manera decisiva desde el punto de vista ideológico. El intento de descargar a Nietzsche de tal 'culpa' espiritual, o incluso de considerarlo en contra de aquello que él produjo, es tan infundado como los esfuerzos inversos, tendientes a convertirlo en abogado de una causa de la que él mismo era juez. Ambos ensayos ceden frente a la visión histórica, pues quienes 'preparan el camino' siempre indican otros caminos que ellos mismos no habían recorrido."

Karl Löwith, De Hegel a Nietzsche, Katz Editores, 2008, p. 262 [Original de 1939].

Philip Roth: "A arte também é vida. A solidão é vida ..."

Alain Finkielkraut - Você compartilha o ideal do escritor como eremita, um monge por escolha própria que deve permanecer afastado da vida pelo amor à arte?

Philip Roth - Você sabe, a arte também é vida. A solidão é vida, a meditação é vida o fingimento é vida, a suposição é vida, a contemplação é vida, a linguagem é vida. Haverá menos vida em dar voltas nas frases do que em fabricar automóveis? Haverá menos vida em ler Ao farol do que ordenhar uma vaca ou atirar uma granada de mão? O isolamento de uma vocação literária -o isolamento que envolve bem mais do que se sentar sozinho num quarto durante a maior parte de sua existência enquanto desperto- tem tanto a ver com a vida quanto acumular sensações ou companhias multinacionais em em meio à balbúrdia generalizada.

Entrevista a Le Nouvel Observateur, 1981.

Fragments de Jeanette Winterson - Why Be Happy When You Could Be Normal

"Adopted children are self-invented because we have to be; there is an absence, a void, a question mark at the very beginning of our lives. A crucial part of our story is gone, and violently, like a bomb in the womb.

The baby explodes into an unknown world that is only knowable through some kind of a story - of course that is how we all live, it's the narrative of our lives, but adoption drops you into the story after it has started. It's like reading a book with the first few pages missing. It's like arriving after curtain up. The feeling that something is missing never, ever leaves you - and it can't, and it shouldn't, because something 'is' missing.

That isn't of its nature negative. The missing part, the missing past, can be an opening, not a void. It can be an entry as well as an exit. It is the fossil record, the imprint of another life, and although you can never have that life, your fingers trace the space where it might have been, and your fingers learn a kind of Braille.

The are markings here, raised like welts. Read them. Read the hurt. Rewrite them. Rewrite the hurt.

It's why I am a writer - I don't say 'decided' to be, or 'became'. It was not an act ofwill or even a conscious choice. To avoid the narrow mesh of Mrs Winterson's story I had to be able to tell my own.

Part fact part fiction is what life is. And it is always a cover story. I wrote my way out."

"Adoption is outside. You act out what it feels like to be the one who doesn't belong. And you act it out by trying to do to others what has been done to you. It is impossible to believe that anyone loves you for yourself."

"We were matched in our lost and losing. I had lost the warm safe place, however chaotic, of the first person I loved. I had my name and my identity. Adopted children are disloged. My mother felt that the whole of his life was a grand dislodgement. We both wanted to go Home."

"My own vicious disagreeable creature liked me writing 'The Battle of the Sun" She and I started talking. She saig, 'No wonder Deb left you - why would she want to be with you? Even your own mother gave you away. You are worthless. I am the only one who knows it but you are worthless.'"

"What I had to understand is that you can be a loner 'and' want to be claimed. We're back to the complexity of life that isn't this thing or that thing - the boring old binary oppositions - it's both, held in balance. So simple to write So hard to do/be."

"I am trying to avoid the miserable binary of 'this means so much to me/this means nothing to me'. I am trying to respect my own complexity. I had to know the story of my beginnings but I have to accept that this is a version too. It is a true story but it is still a versions."

Carol - Patricia Highsmith, 1952 (Tres moments)

 

" - Enamorarse. O incluso desear hacer el amor. Creo que el sexo fluye de manera mucho más ociosa en todos nosotros de lo que queremos creer, especialmente de lo que los hombres quieren creer. Las primeras aventuras no suelen ser más que una manera de satisfacer la curiosidad, y después de eso una intenta repetir las mismas cosas, tratando de encontrar ¿qué?

    - ¿Qué? - preguntó Therese.

    - No sé si hay una palabra que lo defina. Un amigo, un compañero o quizá alguien con quien compartir algo. ¿De qué sirven las palabras? Quiero decir que la gente a veces intenta encontrar a través del sexo cosas que son más fáciels de encontrar de otras maneras

    Ella sabía que Carol tenía razón en lo que había dicho sobre la curiosidad.

    - ¿Qué otras maneras? - le preguntó.

    Carol la miró.

    - Creo que cada persona tiene que encontrar su propia manera. Me pregunto si aquí me servirían una copa." (p. 93)

*  *  *

" [...] Ayer se dijo, o se dejó entender, que el camino que he escogido me llevaría a hundirme en las profundidades del vicio y la degeneración humanas. Sí, me he hundido bastante desde que me apartaron de ti. Es verdad, si tuviera que seguir así y me siguieran espiando, atacando, y nunca pudiera poseer a una persona el tiempo suficiente para llegar a conocerla, eso sí sería degeneración. O vivir contra mi propia naturaleza, eso es degeneración por definición." (p. 281)

* * *

    "Se fue al banco, sacó cien de sus últimos doscientos dólares y se compró un vestido negro y un par de zapatos." (p. 297)

Ampliació del camp de batalla - M. Houellebecq

 

Ionesco i Woody Allen 

no combreguen amb rodes de molí

         

           

            El solitari  (1973) és l’única novel·la que va escriure Eugène Ionesco, un escriptor més conegut com a dramaturg i fundador del teatre de l’absurd que per les seves obres d’assaig, el seu diari o aquesta, la seva única novel·la. Em ve ara a la memòria l’espectacular Rinoceront que Le Théâtre de la Ville de Paris, sota la direcció d’Emmanuel Demarcy-Mota, va presentar al Grec del 2013... Això, però, que no faci pensar que aquesta novel·la és una obra menor. Le solitaire, traduïda al català per Joan Oliver i publicada per Edicions Proa el 1974, referència reconeguda per Michel Houellebecq, fàcilment detectable a Serotonina per exemple, encaixa bé en el conjunt de la producció de Ionesco i és una peça important per a mirar d’entendre l’univers de l’autor de La cantant calba. És un text netament existencialista i per tant, mentre els robots no hagin substituït del tot els humans sota la capa del cel,  les preguntes que planteja seguiran sent rellevants. Això de banda, el teatre de l’absurd és un germà tan bessó de la narrativa i el pensament existencialistes que es passa de l’un a l’altre sense solució de continuïtat. No en va, Mounier ja va explicar que els existencialismes eren plurals i en el seu famós arbre els feia arrelar des del vell Sòcrates.

            El protagonista de Ionesco és un home que ha heretat una suma important d’un oncle d’Amèrica. Sí, encara existeixen oncles d’Amèrica, s’exclama, i decideix deixar el seu lloc de treball, que cada dia li resultava més feixuc. Abandona l’hotel on s’havia allotjat fins aleshores, s’instal·la en un pis d’un barri més o menys humil de París i resta ociós fins al final dels seus dies. A mesura que anem llegint anem pensant que el personatge no resistirà gaire temps sense fer res, laboralment parlant, però el cert és que no torna a ocupar-se mai més. Més encara, el solitari du la seva pretesa llibertat fins a extrems tediosos. Acaba tancant-se en una habitació del seu propi pis, proveït d’aliments i de tot el que li pugui faltar, passant les hores en posició horitzontal i mirant per la finestra. L’excusa exterior d’aquesta elecció és que en el seu barri s’hi ha esdevingut una revolta popular i és perillós sortir al carrer. Però ens sembla que si això no hagués tingut lloc, el solitari hauria fet exactament el mateix, ja que abans d’optar per aquesta “sortida” el personatge tan sols anava de casa al restaurant, a dinar i a sopar, i del restaurant a casa. Diu que li hauria agradat anar a visitar els seus antics companys de feina, les seves amants d’altres dies, fins i tot el seu patró, però no ho arriba a fer mai.

Jo m’avorreixo sovint. Tinc el vertigen i la por de l’avorriment; temps enrera vaig sofrir una depressió, potser per a seguir la moda insconscientment, deguda a l’avorriment o essent ella mateixa aovrriment. Si hom escriu sobre l’avorriment és senyal que no s’avorreix. L’avorriment paralitza o us fa fer accions destructives o us mena a un estat veí de la mort. Era insuportable. Ningú no podia ajudar-me. No podia agafar-me a cap cosa. Quan dic insuportable, trobo que la paraula es queda curta. Era mortal, sí. Com si m’ofegués en l’aire. No podia obrir cap finestra que donés al carrer, al món, a algú. L’asfixia. Com ho diria...

            El solitari havia mantingut una relació efímera amb una de les cambreres del restaurant del seu nou barri. Però Yvonne, avorrida de la inactivitat del seu company, decideix marxar i deixar-lo per un altre. És ell mateix qui l’ajuda a pujar al taxi. A més, la noia també abandona la feina, i ara serà una altra cambrera qui li servirà els àpats, una amiga de l’anterior, amb la qual no hi tindrà més que una pura relació de client. Passat el temps, el solitari no recorda ni el nom propi de la que durant un temps havia compartit la vida amb ell. Dubta entre Yvonne o Marie. Quan s’acaba la revolta, l’home decideix sortir un dia al carrer. Havien passat anys i el perill ja feia temps que era quasi bé inexistent. Deixat i amb barba de dies, entra al restaurant de sempre i entaula una petita conversa amb el mateix encarregat de sempre. Però el solitari torna al pis i ja no en surt més.

            Al final de la novel·la, té una petita al·lucinació. Les portes de l’armari que té al davant s’obren, la paret desapareix i entra en un jardí amb un arbre al mig i una escala que flota a un metre de la superfície. Al fons una llum molt intensa. S’hi apropa. Perd la noció del temps. Passen anys  o segons. De sobte torna a recobrar el sentit de la realitat exterior, però ja ha fet l’experiència. La pren com un signe. La mort? Una altra vida?

            Al solitari li hauria agradat estudiar. De gran li va saber greu decebre la seva mare quan li deia que estudiés per aconseguir un bon lloc de treball quan fos gran. Però el nen era un mal estudiant i, sobretot, molt mandrós, com ho serà després, fins a la fi, “m’adormia sobre els llibres i els quderns. La mare pati en veure que jo era un dropo.” A la feina s’asseia al davant d’un company que sempre l’estava increpant amb qüestions d’ordre intel·lectual. Ell se l’escoltava. En algun moment es diu que li hauria agradat estudiar filosofia. Però de filòsof aquest solitari ja n’era i sobretot no podia concebre que hi hagués algú que pogués deixar de pensar:

Vaig pensar que era estrany de considerar com anormal viure demanant-se contínuament què és l’univers, quina és la meva condició, què vinc a fer aquí, si és que hi ha quelcom a fer. Per contra, em semblava anormal que la gent no hi pensés i que visquessin en una mena d’inconsciència. Potser els altres, sense formular-s’ho, irracionalment, confien que un dia tot s’aclarirà. Potser hi haurà un matí de gràcia per a la humanitat. Potser hi haurà un matí de gràcia per a mi.

            El solitari pensa que vivim en una presó dins d’una altra presó més gran, i així successivament. Primordialment, la seva desesperació prové de la ignorància, de la impossibilitat del coneixament d’abarcar-ho tot. Ens hem de conformar, diu, amb petites parceles. Se sent perplex de com l’home ha estat capaç de mudar les societats, l’una rere l’altra, de la tècnica, del tràfec de la gent, de que ens movem... I tot damnt d’un magma pantanós sobre el qual res no s’aguanta dret. En poques paraules, el solitari no troba sentit ni el fonament de l’existència. I no obstant, existim, o és una retòrica del costum... Existim, o és només una il·lusió? Mentre pensa, el solitari beu, i beu molt. Solia llegir, però ja no. L’alcohol l’evadeix, l’ajuda a allunyar-se d’allò que toca i d’allò que veu. A cops sent una estranya alegria, un assuaujament. D’altres “se’n va”. I quan se’n va, percep la il·lusió de tot, l’estranyesa d’allò que no fa ni cinc segons era la seva quotidianitat més clara. I poc després torna en si i reconeix el que no fa gaire havia perdut de vista i que altre cop torna a ser el seu entorn familiar. Però d’aquesta experiència ja no en surt indemne. Com l’idiota de Dostoievski durant els instants precedents als atacs d’epil·lèpsia, es torna conscient de la irrealitat que l’envolta:

La joia és adonar-se de sobte, d’una manera que podríem anomenar sobrenatural, que el món és present i que hom es troba en el món, que hom existeix, que jo existeixo. Ara tot semblava provar la inexistència de les coses i la meva mateixa inexistència. Tenia por de desaparèixer.

            I enmig de tot plegat, una revolució sagnant, inspirada sens dubte pels fets de maig de 1968. La revolució que voldria un gran canvi, però un gran canvi perquè tot segueixi igual? El solitari hi reflexiona i treu conclusions. Per més que es matin, pensa, per més que es facin la guerra i algú en surti victoriós, els grans temes seguiran presents, iguals, frescos, els mateixos. La resposta no prové d’aquí, pensa. I tampoc no hi ha revolucions metafísiques... Les revolucions són d’ordre polític i social i només serveixen per a canviar la pell. El que és incontestablement universal i etern segueix tan jove com sempre, mai no envelleix. Naixem, morim, i en l’interval hem de saber si vivim.

            El 17 de desembre de 2005, Woody Allen va acceptar la invitació de l’Acadèmia Britànica de les Arts del Cinema i la Televisió (BAFTA) per a celebrar una entrevista davant d’un nombrós públic assistent. A la recta final de l’acte, una estudiant li va explicar que els seus professors dissecaven les seves pel·lícules i trobaven el sentit amagat en cada diàleg. Com se sentia Allen davant d’això?

            És curiós, va respondre el cineasta, perquè el que realment passa en aquests cursos és que algun professor imposa un sentit a la pel·lícula, però sovint jo em sento a anys llum del que diuen aquests analistes. Això no vol dir que vagin errats en les seves interpretacions o en el sentit que hi volen donar. Ara bé, hi ha coses que passen per pur atzar i que jo no volia donar-los cap sentit, però que poden ser llegides d’una determinada manera per gent que té aquest talent d’imposar un sentit en llocs que el mateix autor no n’havia tingut mai la intenció. Cada pel·lícula que faig, va dir Allen, és una batalla per a la sobrevivència, barrejo coses, les canvio tantes vegades com faci falta perquè funcionin, i si això significa alguna cosa per a un cert tipus d’audiència, aleshores se n’escriuen articles, s’imparteixen cursos sobre el tema i s’hi troba un sentit. I això està molt bé, entra dins d’aquest gran molí de guanyar-se la vida en el qual tots estem immersos. Jo ho faig, el professor ho fa, les persones que publiquen articles també ho fan i d’aquesta manera anem fent temps per a fer-nos vells...

            I aleshores, l’audiència esclata a riure! Però amb aquest gran molí d’anar-se guanyant la vida fins que no arribem a vells, Allen metaforitza bellament aquesta il·lusió de l’existència que el solitari de Ionesco ja havia copsat des de la perspectiva que la seva situació escollida li havia proporcionat, perquè allò que ensenya l’experiència capdal de l’avorriment és que, d’una manera o d’una altra, remunerada o no remunerada, aquí no fem res més que distreure’ns fins a morir.

Hannah Arendt | “Algunes qüestions de filosofia moral” (part final)

"... He intentat mostrar que les nostres decisions al voltant del que és correcte i incorrecte depenen de la companyia que escollim, d’aquells amb qui desitgem passar la nostra vida. I repeteixo, aquesta companyia l’escollim pensant en exemples, en exemples de persones mortes o vives, reals o fictícies, i exemples d’incidents, passats o actuals. En el cas improbable que algú vingués i ens digués que prefereix com a companyia en Barbablava i, per tant, el prengués com exemple, l’únic que podríem fer és assegurar-nos de que mai se’ns acosti. Però em sembla que és molt més gran la probabilitat de que algú vingui i ens digui que tant li fa i que qualsevol companyia ja li estarà bé. Moralment, i fins i tot politicament parlant, aquesta indiferència, encara que molt comuna, és el perill més gran. En relació amb això, i només um xic menys perillós, hi ha un altre fenòmen modern molt comú: la tendència general a negar-se a jutjar sense més. De la reticència o incapacitat per a escollir els nostres exemples i les nostres companyies, i de la reticència o incapacitat per a relacionar-se amb els altres mitjançant el judici, neixen els vertaders skandala, els obstacles reals que els poders humans no poden eliminar perquè no es deuen a motivacions humanes o humanament comprensibles. En això rau l’horror i, al mateix temps, la banalitat del mal."

Hannah Arendt, part final del text “Algunes qüestions de filosofia moral”, curs adreçat a alumnes de la New School for Social Research, 1965, traducció meva.