Louise (Un conte sobre la felicitat) - Jordi Coca (1993)

“Era correcte, doncs, percebre el silenci com el gran revelador, era suggerent insinuar que amb els altres mai no som tal com som amb nosaltres mateixos, ni tan sols tal com som amb ells en l’obsucritat.” (60)

“«Sempre hi ha algun aspecte de nosaltres mateixos que no sabem», es deia la Louise, «el millor de nosaltres es basa en el que no sabem. La incertesa és absolutament real i poderosa.»” (95)

“«[...] Em sembla que el més apassionant de l’home és la seva fragilitat, una fragilitat damunt la qual hem bastit construccions fabulosament pesants. No volem saber res de la nostra feblesa. Fem esforços gegantins per dissimular-la. Tothom riu en públic, però plorar en públic és incorrecte i sorprenent. No volem mostrar la nostra fragilitat, no la podem mostrar, ja que si ho féssim ens mostraríem despullats davant un món on la nuesa no és admesa. I d’altra banda tampoc no volem que la nostra fragilitat es noti perquè nosaltres mateixos no en volem saber res, la condemnem. I ens ocultem. Ens ocultem als altres i a nosaltres mateixos. Sempre mentim perquè és una garantia per sobreviure [...].» (152-153)

“«[...] La felicitat... M’hi bellugo amb una certa elegància. Puc relacionar petites anècdotes del passat amb esdeveniments actuals... Puc resultar agradable als meus alumnes... Tinc un cert gust per la música… I tot això, què és, si en el fons he d’acceptar que o visc en la bona sort o m’enfonso de seguida?»” (154)