Alguns de vosaltres coneixeu bé aquesta història. D’altres no tant. I la resta gens. Hi havia a la meva classe de COU, cap a finals dels anys 80 del segle XX, un personatge curiós el nom del qual se’m va esborrar ja fa temps. L’haurem de batejar: Jaume. El Jaume s’asseia davant meu i compartia amb mi les classes de literatura catalana i literatura castellana. El que el feia peculiar, no només als meus ulls, sinó a tots els que ens asseiem a la vora d’ell eren tot un seguit de trets i sortides la majoria dels quals ja no recordo, però n’hi ha una que se’m quedarà gravada per sempre més. A principi de curs, els professors, tant el de literatura catalana com el de literatura castellana, van donar la llista de llibres que havíem de llegir durant el curs. Pocs dies més tard, el Jaume va arribar a la classe amb tots els llibres comprats. Un dia van ser els de catalana i un altre els de castellana. Se’ls va posar tots en un cantó i a mesura que els anava agafant, se’ls anava dedicant, un per un. El Jaume es desdoblava en autor i lector a la vegada. De manera que, per exemple, en el cas de Mirall trencat, l’home escrivia a la primera pàgina: «Per al meu amic Jaume» i a sota signava «Mercè Rodoreda», i s’inventava el gargot. Ho va fer amb Pío Baroja, amb Santiago Rusiñol i amb tota la resta d’escriptors que ens tocaven aquell any. El seu company de taula, que ens va avisar, no donava crèdit, i els dos que sèiem darrera ens miràvem sorpresos i sense poder parar de riure.
Si us he explicat ara aquesta història és perquè he sabut fa poc que Milan Kundera, en el seu Llibre del riure i de l’oblit, n’explica una de molt semblant, amb ell com a protagonista, i amb l’objectiu de donar-se prestigi entre la seva clientela. Podeu imaginar-vos els ulls que he posat quan l’he llegit. Fa així:
«Durant els anys en què vaig viure exclòs vaig fer milers d’horòscops. (...) Feia temps que havia rebut dels meus amics de París tots els llibres d’astrologia d’André Barbault, el nom del qual anava seguit orgullosament pel títol de vicepresident del Centre Internacional d’Astrologia; canviant la meva lletra, vaig escriure amb ploma a la primera pàgina: A Milan Kundera avec admiration, André Barbault. Vaig deixar els llibres dedicats discretament sobr la taula i vaig explicar als meus embadalits clients praguesos que temps enrere, a París, durant uns quants mesos havia fet d’assistent del famós Barbault.» (76)
*
«Però escolta de debò? O només mira atentament i en silenci? No ho sé i de fet tant és. El que compta és que no els interromp. Ja sabeu què passa quan dues persones conversen. L’una parla i l’altra la interromp tot dient: això és exactament el que em passa a mi, jo... i comença a parlar d’ella mateixa fins que la primera no aconsegueix dir: això és exactament el que em passa a mi, jo...
La frase és exactament el que em passa a mi, jo... sembla ser un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altr, però això és fals: en realitat es tracta d’una rebel·lió brutal contra una violència brutal, d’un esforç per alliberar la pròpia orella de l’esclavitud i ocupar per força l’orell de l’adversari. El secret de la popularitat de Tamina rau en el fet que no desitja parlar d’ella mateixa. Accepta els ocupants de la seva orella sense oposar-hi resistència i no diu mai: és exactament el que em passa a mi, jo...» (100)
*
«- Quan es vol liquidar una nació –va dir Hübl- es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, d´na una altra cultura i inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant ho oblida encara més ràpidament.
- I la llengua?
- Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora de mort natural.
¿Era una hipèrbole dicada per una enorme tristesa?
¿O és cert que un poble no pot sobreviure a la travessa del desert de l’oblit organitzat?
Cap de nosaltres no sap què passarà. Però una cosa és segura. En els moments de clarividència el poble txec pot veure de prop davant seu la imatge de la seva mort. No com a realitat ni tampoc com un avenir inevitable, sinó com una possibilitat concreta. La seva mort és amb ell.» (192)
*
«L’home sap que no pot copsar l’univers amb els seus sols i les seves estrelles. El que li resulta molt més insuportable és veure’s condemnat a deixar-se escapar també l’altre infinit, el que sap proper, el que té a l’abast de la mà. Tamina es va deixar escapar l’infinit del seu amor, jo em vaig deixar escapar el meu pare i cada u es deixa escapar la seva pròpia obra perquè per buscar la perfecció cal anar a l’interior de les coses i mai no es pot arribar fins al final.
Que l’infinit exterior se’ns escapi, ho acceptem com una condició natural. Però, del fet d’haver deixat fugir l’altre infinit, ens en farem retret fns a la mort. Pensàvem en l’infinit dels estels i no ens preocupàvem per l’infinit del pare.» (198)
*
«La dona que ha estimat més que ningú en el mó (aleshores tenia trenta anys) li acostumava a dir (ell estava al caire de la desesperació quan ho sentia) que el que la mantenia viva no era més que un fil. Sí, volia viure, la vida la satisfeia immensament, però alhora s’adonava que aquesta volunat de viure estava teixida amb el fil d’una teranyina. N’hi havia prou amb tan poc, tan infinitament poc, perquè u es trobés a l’altra banda de la frontera on
tot perdia el seu sentit: l’amor, les conviccions, la fe, la història. Tot el misteri de la vida humana consisteix en el fet que transcorre en la proximitat immediata i fins i tot en el contacte directe d’aquesta frontera,que no n’està separat per quilòmetres, sinó amb prou feines per un mil·límetre. (245)
(...)
Tanmateix crec que Jan s’equivoca si pensa que la frontera és una ratlla que creua la vida humana en un punt determinat, que indica una ruptura en el temps, un segon precís en el rellotge de la vida humana. No. Ben al contrari, estic segur que la frontera ens acompanya sempre, independentment del temps i de la nostra edat, que és omnipresent, per bé que sigui més o menys visible segons les circumstàncies.» (258)
Si us he explicat ara aquesta història és perquè he sabut fa poc que Milan Kundera, en el seu Llibre del riure i de l’oblit, n’explica una de molt semblant, amb ell com a protagonista, i amb l’objectiu de donar-se prestigi entre la seva clientela. Podeu imaginar-vos els ulls que he posat quan l’he llegit. Fa així:
«Durant els anys en què vaig viure exclòs vaig fer milers d’horòscops. (...) Feia temps que havia rebut dels meus amics de París tots els llibres d’astrologia d’André Barbault, el nom del qual anava seguit orgullosament pel títol de vicepresident del Centre Internacional d’Astrologia; canviant la meva lletra, vaig escriure amb ploma a la primera pàgina: A Milan Kundera avec admiration, André Barbault. Vaig deixar els llibres dedicats discretament sobr la taula i vaig explicar als meus embadalits clients praguesos que temps enrere, a París, durant uns quants mesos havia fet d’assistent del famós Barbault.» (76)
*
«Però escolta de debò? O només mira atentament i en silenci? No ho sé i de fet tant és. El que compta és que no els interromp. Ja sabeu què passa quan dues persones conversen. L’una parla i l’altra la interromp tot dient: això és exactament el que em passa a mi, jo... i comença a parlar d’ella mateixa fins que la primera no aconsegueix dir: això és exactament el que em passa a mi, jo...
La frase és exactament el que em passa a mi, jo... sembla ser un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altr, però això és fals: en realitat es tracta d’una rebel·lió brutal contra una violència brutal, d’un esforç per alliberar la pròpia orella de l’esclavitud i ocupar per força l’orell de l’adversari. El secret de la popularitat de Tamina rau en el fet que no desitja parlar d’ella mateixa. Accepta els ocupants de la seva orella sense oposar-hi resistència i no diu mai: és exactament el que em passa a mi, jo...» (100)
*
«- Quan es vol liquidar una nació –va dir Hübl- es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, d´na una altra cultura i inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant ho oblida encara més ràpidament.
- I la llengua?
- Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora de mort natural.
¿Era una hipèrbole dicada per una enorme tristesa?
¿O és cert que un poble no pot sobreviure a la travessa del desert de l’oblit organitzat?
Cap de nosaltres no sap què passarà. Però una cosa és segura. En els moments de clarividència el poble txec pot veure de prop davant seu la imatge de la seva mort. No com a realitat ni tampoc com un avenir inevitable, sinó com una possibilitat concreta. La seva mort és amb ell.» (192)
*
«L’home sap que no pot copsar l’univers amb els seus sols i les seves estrelles. El que li resulta molt més insuportable és veure’s condemnat a deixar-se escapar també l’altre infinit, el que sap proper, el que té a l’abast de la mà. Tamina es va deixar escapar l’infinit del seu amor, jo em vaig deixar escapar el meu pare i cada u es deixa escapar la seva pròpia obra perquè per buscar la perfecció cal anar a l’interior de les coses i mai no es pot arribar fins al final.
Que l’infinit exterior se’ns escapi, ho acceptem com una condició natural. Però, del fet d’haver deixat fugir l’altre infinit, ens en farem retret fns a la mort. Pensàvem en l’infinit dels estels i no ens preocupàvem per l’infinit del pare.» (198)
*
«La dona que ha estimat més que ningú en el mó (aleshores tenia trenta anys) li acostumava a dir (ell estava al caire de la desesperació quan ho sentia) que el que la mantenia viva no era més que un fil. Sí, volia viure, la vida la satisfeia immensament, però alhora s’adonava que aquesta volunat de viure estava teixida amb el fil d’una teranyina. N’hi havia prou amb tan poc, tan infinitament poc, perquè u es trobés a l’altra banda de la frontera on
tot perdia el seu sentit: l’amor, les conviccions, la fe, la història. Tot el misteri de la vida humana consisteix en el fet que transcorre en la proximitat immediata i fins i tot en el contacte directe d’aquesta frontera,que no n’està separat per quilòmetres, sinó amb prou feines per un mil·límetre. (245)(...)
Tanmateix crec que Jan s’equivoca si pensa que la frontera és una ratlla que creua la vida humana en un punt determinat, que indica una ruptura en el temps, un segon precís en el rellotge de la vida humana. No. Ben al contrari, estic segur que la frontera ens acompanya sempre, independentment del temps i de la nostra edat, que és omnipresent, per bé que sigui més o menys visible segons les circumstàncies.» (258)
.
.
Milan Kundera, El llibre del riure i de l'oblit, Edicions Destino, 1988, traducció de Monika Zgustová
No hay comentarios:
Publicar un comentario