Si hi ha algun aspecte de la vida sobre el qual es menteix reiteradament, aquest és el sexe. A Espanya, fins fa quatre setmanes, parlar de sexualitat era tabú i moltes nenes temien haver-se quedat embaraçades perquè un amic els havia fet un petó. Els condons, en comptes d
e ser una mesura profilàctica, eren vistos com a porqueria de goma que només utilitzaven els més degenerats. Molts homes de la postguerra es vanagloriaven de no haver-ne fet servir mai cap. Corrien llegendes sobre la quantitat de malaties que podies agafar si se’t acudia masturbar-te. Et podies quedar cec, se’t desviava de forma irreversible la columna vertebral i no sé quantes coses més. Als Estats Units i a Europa les coses van començar a canviar a partir de la dècada dels 60. I en concret, el lluminós i enlluernador any de 1968 va significar un abans i un després en tota una sèrie de temes. Especialment, els de gènere i sexe. Per exemple, després d’anys i segles de repressió, censura i punició, la progressia occidental accepta des de fa poc l’amor entre membres d’un mateix sexe. A Espanya la cosa va trigar una mica més i es va haver d’esperar fins a ben passada la mort del dictador per a poder començar a parlar amb llibertat del que fos, quan fos i on fos.I tanmateix...
.
José Ribas, en el saludable i desmitificador Los 70 a destajo, escriu sobre l’any de 1974 a Barcelona: «El mundo progre, ya fuera el de Zeleste, Bocaccio o Jazz Colón, vivía en su propia nube. En ella todo parecía posible pero, a la hora de la verdad, el miedo, la culpabilidad judeocristiana y la presión del ambiente vertebraban una retahíla de contradicciones. Muchas de las actitudes aceptadas en teoría se vivían neuróticam
ente en la práctica. Esta neurosis se agudizaba cuando buscabas una relación homosexual más allá de la sensualidad emporrada de una noche. El policía de la mente desbarataba la nueva intimidad hasta diluirla como un azucarillo.[1]» I ja en democràcia, cap al 1977, quan la contracultura havia entrat en decadència: «La sexualidad en aquellos círculos se abordaba como terapia tras años de fracaso y negaciones. De pronto jóvenes de procedencias sociales diversas se reconocían con curiosidad, todo estaba permitido y la mayoría se declaraban bisexuales. Las famosas orgías consistían en fiestas improvisadas en casas particulares tras el cierre de los antros. Música, porros y algunas copas. Alguien tocaba la guitarra o los bongós, otro se desnudaba entre bailes desganados; casi todos sobreactuaban y nadie alcanzaba la plenitud que aporta el placer y la sensualidad. La marxa era así de bestia. El nerviosismo y una timidez vergonzosa impedían reconocer lo que todos anhelábamos: amor y comunicación total.[2]»
El que oblidem és que de tot plegat, en termes històrics, fa molt poc. Veníem d’una llarga nit mentalment frígida i castigada, i quan les cadenes de la història van trencar-se, les portes es van obrir de bat a bat, amb violència i total desordre. Tal com, segurament i d’altra banda, pertocava. El que va succeir va ser el que acostuma a passar en aquests casos: la fe del convers. Es passa d’un extrem a l’altre, sense termes mitjos ni solució de continuïtat. Del silenci absolut a la xerrameca total. De la calumnia a l’exaltació. Del fossat al pedestal. En fi, d’una mentida a una altra. El que abans era pecat ara es transformava en objecte d’adoració i pràctica obligatòria, no ja cada diumenge, sinó cada dia de la setmana i tres o quatre cops. L’heretge, l’infidel de la nova religió havia passat a ser l’abstemi. Si abans tothom era un sant, ara resulta que tots som diables. Del tabú del sexe a la tirania sexual. En això, l’ombra del 68, del qual ara se celebren quaranta anys, és molt llarga. I en alguns punts s’ha arribat a la hipertròfia. (Fins a l’extrem d’haver aconseguit esborrar l’erotisme de l’imaginari col·lectiu en favor d’una pornografia cada vegada més vulgar. En aquest sentit, i sortint ja fora de text, és digne de notar el grau d’autorepressió, mentida i ridícul al qual han arribat els organitzadors del Festival de Cine Eròtic de Barcelona, escrivint “eròtic” allà on haurien d’escriure “pornogràfic”. Tan bonic com és dir les coses pel seu nom, com cantaven La Trinca en una cançó, precisament, sobre la censura.)
Perquè... Qui no s’ha marcat un farol, per petit, petitet, que sigui, qui no ha exagerat mai quan parla de sexe? De tant en tant apareixen als diaris estadístiques que informen sobre les pràctiques sexuals preferides segons els països i les vegades que hom i don fa l’amor,
sigui al llit, sobre una taula, al terra, etc., que de tots els gustos n’hi ha. El que no es qüestiona, perquè es dóna per sobradament suposat, és que a tothom li encanta el sexe.
De la mateixa manera que no a tothom li agrada la xocolata amb la mateixa intensitat, el sexe és preferit per les persones amb graus diversos. I fins i tot n’hi ha que no els agrada la xocolata! Pot haver-hi algú a qui el sexe no li faci ni fred ni calor? Pot existir persona a qui no li agradi el sexe? Diria que sí, o com a mínim no és dolent plantejar-s’ho com a hipòtesi. Aquests són els nous tapats. La manta del silenci que abans cobria un sector de l’escenari, ara cobreix l’altre. El dictum oficial i oficiós de la postmodernitat és que el sexe és l’hòstia i qui gosi posar-ho en dubte se’l mirarà de reüll. El temor no és ja afirmar que de sexe en fas poc i malament (de mitjana, serà estrany que algú accepti que la darrera vegada que va fer l’amor va ser fa més de sis mesos). Es necessita coratge per dir que el sexe no entra dins les vostres preferències. És difícil sentir-ho a dir. Més fàcil resulta l’autocensura. I segurament seria bo que arribés el dia en què qualsevol pogués també afirmar que el sexe no li interessa gaire. Potser llavors podrem dir que la ressaca s’ha acabat i la normalitat comença.
Ara bé, la normalitat no existeix...
.
ente en la práctica. Esta neurosis se agudizaba cuando buscabas una relación homosexual más allá de la sensualidad emporrada de una noche. El policía de la mente desbarataba la nueva intimidad hasta diluirla como un azucarillo.[1]» I ja en democràcia, cap al 1977, quan la contracultura havia entrat en decadència: «La sexualidad en aquellos círculos se abordaba como terapia tras años de fracaso y negaciones. De pronto jóvenes de procedencias sociales diversas se reconocían con curiosidad, todo estaba permitido y la mayoría se declaraban bisexuales. Las famosas orgías consistían en fiestas improvisadas en casas particulares tras el cierre de los antros. Música, porros y algunas copas. Alguien tocaba la guitarra o los bongós, otro se desnudaba entre bailes desganados; casi todos sobreactuaban y nadie alcanzaba la plenitud que aporta el placer y la sensualidad. La marxa era así de bestia. El nerviosismo y una timidez vergonzosa impedían reconocer lo que todos anhelábamos: amor y comunicación total.[2]»El que oblidem és que de tot plegat, en termes històrics, fa molt poc. Veníem d’una llarga nit mentalment frígida i castigada, i quan les cadenes de la història van trencar-se, les portes es van obrir de bat a bat, amb violència i total desordre. Tal com, segurament i d’altra banda, pertocava. El que va succeir va ser el que acostuma a passar en aquests casos: la fe del convers. Es passa d’un extrem a l’altre, sense termes mitjos ni solució de continuïtat. Del silenci absolut a la xerrameca total. De la calumnia a l’exaltació. Del fossat al pedestal. En fi, d’una mentida a una altra. El que abans era pecat ara es transformava en objecte d’adoració i pràctica obligatòria, no ja cada diumenge, sinó cada dia de la setmana i tres o quatre cops. L’heretge, l’infidel de la nova religió havia passat a ser l’abstemi. Si abans tothom era un sant, ara resulta que tots som diables. Del tabú del sexe a la tirania sexual. En això, l’ombra del 68, del qual ara se celebren quaranta anys, és molt llarga. I en alguns punts s’ha arribat a la hipertròfia. (Fins a l’extrem d’haver aconseguit esborrar l’erotisme de l’imaginari col·lectiu en favor d’una pornografia cada vegada més vulgar. En aquest sentit, i sortint ja fora de text, és digne de notar el grau d’autorepressió, mentida i ridícul al qual han arribat els organitzadors del Festival de Cine Eròtic de Barcelona, escrivint “eròtic” allà on haurien d’escriure “pornogràfic”. Tan bonic com és dir les coses pel seu nom, com cantaven La Trinca en una cançó, precisament, sobre la censura.)
Perquè... Qui no s’ha marcat un farol, per petit, petitet, que sigui, qui no ha exagerat mai quan parla de sexe? De tant en tant apareixen als diaris estadístiques que informen sobre les pràctiques sexuals preferides segons els països i les vegades que hom i don fa l’amor,
sigui al llit, sobre una taula, al terra, etc., que de tots els gustos n’hi ha. El que no es qüestiona, perquè es dóna per sobradament suposat, és que a tothom li encanta el sexe.De la mateixa manera que no a tothom li agrada la xocolata amb la mateixa intensitat, el sexe és preferit per les persones amb graus diversos. I fins i tot n’hi ha que no els agrada la xocolata! Pot haver-hi algú a qui el sexe no li faci ni fred ni calor? Pot existir persona a qui no li agradi el sexe? Diria que sí, o com a mínim no és dolent plantejar-s’ho com a hipòtesi. Aquests són els nous tapats. La manta del silenci que abans cobria un sector de l’escenari, ara cobreix l’altre. El dictum oficial i oficiós de la postmodernitat és que el sexe és l’hòstia i qui gosi posar-ho en dubte se’l mirarà de reüll. El temor no és ja afirmar que de sexe en fas poc i malament (de mitjana, serà estrany que algú accepti que la darrera vegada que va fer l’amor va ser fa més de sis mesos). Es necessita coratge per dir que el sexe no entra dins les vostres preferències. És difícil sentir-ho a dir. Més fàcil resulta l’autocensura. I segurament seria bo que arribés el dia en què qualsevol pogués també afirmar que el sexe no li interessa gaire. Potser llavors podrem dir que la ressaca s’ha acabat i la normalitat comença.
Ara bé, la normalitat no existeix...
[1] José Ribas, Los 70 a destajo, Rba bolsillo, Marzo 2008, Pgs. 324-325.
[2] José Ribas, Los 70 a destajo, Rba bolsillo, Marzo 2008, Pgs. 586-587.
..
10/VII/2008
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario