8 de juny de 2001
.
Watching the river flow, de Paul Williams, un recull de textos sobre Bob Dylan des de 1963 fins a 1995. Reprenc la lectura que vaig començar fa mesos. Segueixo amb els assajos (en l’accepció nordamericana del mot) que tracten el seu període cristià. El més important, “Dylan- what happened?” (1979) representa un intent d’elucidar (to come to terms with) què va dur Dylan a abraçar la fe cristiana-evangèlica i començar a sermonejar l’audiència, dient-los que si no es convertien (com ell, born-again) i seguien el Crist, l’infern se’ls menjaria de viu en viu. Williams és un dels que, o la persona que, va traçar un paral.lelisme entre Dylan i Picasso. «My reference point recently for understanding Dylan is Picasso: indefatigable, the artist» (“One year later”, 1980), i ho fa en termes de generalització i especificitat reconciliades, és a dir, de transparència.
Paul Williams és un fan, devot, de Dylan, i això de vegades es fa massa evident en el llibre. Però en altres ocasions aconsegueix una distància crítica interessant, que permet estudiar la carrera dylaniana de forma eficient. Barreja vida i obra, perquè Bob Dylan sovint, si no sempre, parla d’ell mateix en les seves cançons, i perquè tot gran artista, de fet, és el que fa. Explico el món des del meu punt de vista, des de la meva percepció, a partir del que em passa. Això em permet parlar d’una pila de temes universals, com ara l’amor, la mort, Déu, el desig, etc..
Dylan arriba al Cristianisme a través de diverses crisis que se li ajunten. Crisi amorosa, d’identitat, professional. Els discos precedents a l’època religiosa parlen d’amor i de matrimoni: Planet Waves, Blood on the Tracks, Desire. L’Street Legal és una barreja de tot que ensenya clara la confusió que en aquells moments tenia al cap. Després: Slow Train Coming, Saved i Shot of Love, que, sense deixar de parlar d’amor, el tema eminent és Crist, Déu i la fe. Després Dylan enfila l’etapa que es podria anomenar d’apocalíptica (amb posits evidents de totes les seus períodes anteriors). Els estudiosos de Picasso parlen de la seva època rosa, de la blava, etc.. En Dylan podem diferenciar les èpoques amoroses, religioses, etc..
De vegades, no obstant, penso que Williams fa inferències molt agosarades a partir de les nombroses actuacions que ha vist del seu artista. Algun canvi en una estrofa, la manera més o menys enfàtica de cantar una lletra, i per l’estil. Com a mínim, resulta suggeridor i fins i tot és possible que afini molt (Dylan va comprar i va repartir 114 còpies de Dylan-What happened?, que es va publicar en llibre tan sols dues setmanes després d’haver estat escrit). La veritat interna, com en el cas de qualsevol altre artista, no se sabrà mai, a no ser que al senyor li vingui un atac de logorrea, citi a algun periodista i li expliqui la seva vida des del començament fins al final, i tot i així mai no podríem estar segurs de res, Dylan-geni de la mentida, formidable fabulador, com va demostrar en moltes de les entrevistes que va concedir als anys seixanta.
Paul Williams és un fan, devot, de Dylan, i això de vegades es fa massa evident en el llibre. Però en altres ocasions aconsegueix una distància crítica interessant, que permet estudiar la carrera dylaniana de forma eficient. Barreja vida i obra, perquè Bob Dylan sovint, si no sempre, parla d’ell mateix en les seves cançons, i perquè tot gran artista, de fet, és el que fa. Explico el món des del meu punt de vista, des de la meva percepció, a partir del que em passa. Això em permet parlar d’una pila de temes universals, com ara l’amor, la mort, Déu, el desig, etc..
Dylan arriba al Cristianisme a través de diverses crisis que se li ajunten. Crisi amorosa, d’identitat, professional. Els discos precedents a l’època religiosa parlen d’amor i de matrimoni: Planet Waves, Blood on the Tracks, Desire. L’Street Legal és una barreja de tot que ensenya clara la confusió que en aquells moments tenia al cap. Després: Slow Train Coming, Saved i Shot of Love, que, sense deixar de parlar d’amor, el tema eminent és Crist, Déu i la fe. Després Dylan enfila l’etapa que es podria anomenar d’apocalíptica (amb posits evidents de totes les seus períodes anteriors). Els estudiosos de Picasso parlen de la seva època rosa, de la blava, etc.. En Dylan podem diferenciar les èpoques amoroses, religioses, etc..
De vegades, no obstant, penso que Williams fa inferències molt agosarades a partir de les nombroses actuacions que ha vist del seu artista. Algun canvi en una estrofa, la manera més o menys enfàtica de cantar una lletra, i per l’estil. Com a mínim, resulta suggeridor i fins i tot és possible que afini molt (Dylan va comprar i va repartir 114 còpies de Dylan-What happened?, que es va publicar en llibre tan sols dues setmanes després d’haver estat escrit). La veritat interna, com en el cas de qualsevol altre artista, no se sabrà mai, a no ser que al senyor li vingui un atac de logorrea, citi a algun periodista i li expliqui la seva vida des del començament fins al final, i tot i així mai no podríem estar segurs de res, Dylan-geni de la mentida, formidable fabulador, com va demostrar en moltes de les entrevistes que va concedir als anys seixanta.
.
Nota de 2008: la pel·lícula No Direction Home (2008), de Martin Scorsese, una obra mestra del documental rock, és aquest document tan esperat. Dylan hi explica coses que ningú s'imaginava que finalment sortirien per la seva boca. Però l'artista roman un esfinx.
.
