Embriagueu-vos / Enivrez-Vous (Baudelaire)

.
Cal estar sempre embriac. Tot rau en això: és l'única qüestió.
Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us escrebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.

De què però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

I si alguna vegada, als graons d'un palau, a l'herba verda d'un fossat,
en la solitud pesarosa de la vostra cambra, us desperteu
amb l'embriaguesa minvada o ja serens del tot, demaneu al vent,
a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que plora,
a tot allò que es mou, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és,
i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us respondran:

"Es hora d'embriagar-se!" Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos, embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui.

Charles Baudelaire




Enivrez-Vous


Il faut être toujours ivre,
tout est là ;
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi?
De vin, de poésie, ou de vertu à votre guise,
mais enivrez-vous!
Et si quelquefois,
sur les marches d'un palais,
sur l'herbe verte d'un fossé,
dans la solitude morne de votre chambre
vous vous réveillez,
l'ivresse déjà diminuée ou disparue,
demandez au vent,
à la vague,
à l'étoile,
à l'oiseau,
à l'horloge;
à tout ce qui fuit,
à tout ce qui gémit,
à tout ce qui roule,
à tout ce qui chante,
à tout ce qui parle,
demandez quelle heure il est.
Et le vent,
la vague,
l'étoile,
l'oiseau,
l'horloge,
vous répondront:
"Il est l'heure de s'enivrer!
Pour ne pas être les esclaves martyrisés du temps,
enivrez-vous,
enivrez-vous sans cesse!
De vin, de poésie, de vertu, à votre guise."

Charles Baudelaire
.

Assaigs Impopulars (Bertrand Russell)

I. Filosofia i Política

"En el grau en què existirà una relació qualsevol, tindrà importància pràctica la filosofia d'un home, i una filosofia predominant podrà tenir un íntim lligam amb la felicitat o la misèria d'amplis sectors de la humanitat." (8)

"El problema fonamental de l'ètica i de la política és de trobar la manera de conciliar les necessitats de la vida social amb la urgència dels desigs individuals." (9)

.

"Ha existit la por, sovint conscient, que el pensament clar conduiria a l'anarquia, i aquesta por ha portat els filòsofs a ocultar-se entre boires de fal·làcia i d'obscuritat." (10)

"Protàgores no sabia si els déus existien, però sostenia que així i tot calia venerar-los. La filosofia, segons ell, no té res a d'edificant a ensenyar, i per a la supervivència de la moral, cal que ens refiem de la irreflexió de la majoria i llur complaença a creure tot allò que els ha estat ensenyat. No s'ha de fer res, per tant, que pugui afeblir la força popular de la tradició." (10)

"Els adversaris realment poderosos contra els quals Plató i Hegel hagueren de combatre no eren els escèptics, sinó els empírics, en un cas Demòcrit i en l'altre Locke." (11)

"Així com els homes d'opinions similars del segle XVIII, Demòcrit era un demòcrata ardent. "La pobresa en una democràcia -deia-, és molt preferible a allò que anomenem prosperitat sota els dèspotes, així com ho és la llibertat a l'esclavatge." (12)

"L'ideal de perfecció estàtica, que Plató derivava de Parmènides i que prenia cos en la seva teoria de les idees, és avui reconegut universalment com inaplicable als afers humans. (...) Com Hobbes diu, 'la felicitat consisteix a prosperar, no a haver prosperat'." (14)

"Heràclit, al qual Hegel devia molt, diu: 'Totes les bèsties són portades a pasturar a cops'. Cal assegurar, en tot cas, els cops; el fet que els cops portin a pasturar ja és una qüestió de menor importància -excepte, naturalment, per a les 'bèsties'.
És evident que un sistema autocràtic, com el sistema preconitzat per Hegel o pels deixebles de Marx, només és justificable teòricament sobre la base d'un dogma inqüestionat. Si vosaltres doneu per cert i conegut quin és el propòsit de l'univers en relació amb la vida humana, què és el que s'esdevindrà, i què és bpo pe al poble encara que aquest no ho cregui, aleshores comprendreu per què cap grau de coerció no és massa gran, mentre condueixi a la meta." (20)

"Donat que, en general, les conseqüències llunyanes de les accions són més incertes que les conseqüències immediates, és rarament justificable el fet d'embrancar-se en una política qualsevol, que hom reconeix que és danyosa en el present, sobre la base que serà beneficiosa a llarg terme." (25)

"(...) La democràcia i l'empirisme (que estan íntimament lligats) no exigeixen la distorsió dels fets en interès de la teoria." (26)

"Arribo a la conclusió que, tant avui com en temps de Locke, el liberalisme empirista (que no és incompatigle amb el socialisme democràtic) és l'unica filosofia que pot ésser adoptada per l'home que, d'una banda, demani alguna evidència científica a les seves conviccions, i, d'altra banda, desitgi la felicitat humana per damunt la prevalença de qualsevol partit o credo." (27)


II. Filosofia per a l'home del carrer

"Tot sovint hom diu que la filosofia no progressa, però això és sobretot una qüestió de paraules: tan aviat com s'ha trobat un camí per a arribar a una coneixença definida sobre algun problema antic, la nova coneixença és comptabilitzada a favor de la 'ciència', i la filosofia roman privada de tot crèdit. (...) Podríem dir, amb prou veritat per justificar la plasenteria: 'Ciència es tot el que sabem, i filosofia és tot el que no sabem.'" (32)

"L'exigència d'una certesa és natural a l'home, però malgrat això és un vici intel·lectual." (35)

"(...) Si el dogmatisme és odiós, l'escepticisme és inútil. El dogmatisme i l'escepticisme són, en un cert sentit, filosofies absolutes l'un està segur de saber, l'altre de no saber. El que la filosofia hauria de dissipar és la seguretat, tant en la coneixença com en la ignorància." (35)

"(...) Persisteix el principi general que una hipòtesi incerta no pot justificar un dany cert si doncs un dany equivalent no és igualment cert en la hipòtesi contrària." (37)

IV Els motius últims de la filosofia

"El filòsof típic troba determinades creences indispensables emocionalment, però difícils intel·lectualment; aleshores construeix llargues cadenes de raonaments, en el curs de les quals, tard o d'hora, una manca momentània de vigilància permet que una fal·làcia passi desapercebuda. Després d'aquest únic pas en fals, la seva agilitat mental el fa entrar ràpidament dins un fangal de falsedats." (56)

"Els salvatges i els bàrbars creuen en una connexió màgica entre les paraules i llurs noms, la qual cosa fa perillós el fet que un enemic conegui com es diuen. La distinció entre els mots i les coses que designen és sempre difícil de recordar; els metafísics, com els salvatges, tendeixen a imaginar una connexió màgica entre les paraules i les coses, o si més no entre la sintàxi i l'estructura del món. Les oracions tenen subjecte i predicat, per tant el món consisteix en substàncies amb atributs. Fins molt recentment aquest argument era acceptat com a vàlid per gairebé tots els filòsofs; o més aviat, dominava llurs opinions sense gairebé fer-ne esment." (66)

VI Sobre la mentalitat modernista

"Ens imaginem a nosaltres mateixos en l'àpex de la intel·ligència, i no podem creure que les curioses robes i les feixugues frases del temps antic poden haver vestit persones i pensaments que encara són dignes de la nostra atenció." (77)

"L'home de mentalitat modernista, per més que cregui profundament en la saviesa del seu temps, ha d'ésser considerat molt modest pel que fa als seus poders personals. La seva ambició més alta consisteix a pensar el primer allò que està a punt d'ésser pensat, a dir el primer el que està a punt d'ésser dit, i a sentir el que està a punt d'ésser sentit; no aspira a pensar millor que els seus veïns, a dir coses més penetrants, o a tenir emocions que no siguin les del grup de moda, sinó tan sols a estar lleugerament al davant dels altres en el temps. Amb total voluntarietat suprimeix el que hi ha d'individual en ell mateix tot cercant l'admiració del ramat. Una vida mentalment solitària, com les de Copèrnic, Spinoza, o Milton després de la Restauració, no té sentit per a les normes modernes." (79)

VII Un esbós dels disbarats intel·lectuals

"He vist la crueltat, la persecució i la superstició creixent a passes de gegant, fins que hem arribat al punt que l'elogi de la racionalitat és considerat com el senyal que un home és un vell obscurantista, lamentable supervivent d'una època passada." (83)

"Les persones tradicionalistes diuen encara 'Jesús' quan un hom esternuda, però han oblidat la raó d'aquest costum. La raó n'és que la gent creia que esternudaven també l'ànima enfora, i que abans que llurs ànimes tornessin a entrar els dimonis sotjadors podien introduir-se dins el cos inanimat; si algú deia 'Jesús', però, els dimonis eren foragitats." (85)

"Tot sovint em xoquen les blasfèmies dels qui es pensen ésser piadosos: per exemple, les monges que no prenen mai un bany sense usar un vestit de bany. Quan hom els en demana la causa, puix que cap home no les pot veure, repliquen: 'Oh, però oblideu el bon Déu.' Aparentment conceben la Divinitat com un Peeping Tom, l'omnipotència del qual li permet de veure a través de les parets de la cambra de bany, però que és frustrat pel vestit de bany. Aquesta opinió em sembla curiosa." (87)

"La moral moderna és una barreja de dos elements: d'una banda, els preceptes racionals de com viure pacíficament en societat, i de l'altra banda els tabus tradicionals derivats en darrer terme d'antiquíssimes supersticions i més properament dels llibres sagrats, cristians, mahometans, hindús o budistes." (92)

"Els qui, com Spinoza, es prenen l'omnipotència de Déu seriosament, dedueixen que no pot existir el pecat. Això condueix a resultats espantosos. Com! digueren els contemporanis de Spinoza, ¿és que no fou pecat per part de Neró l'assassinat de la seva mare? ¿és que no fou pecat per part d'Adam menjar la poma? ¿Qualsevol acció és tan bona com una altra? Spinoza s'agita, però no troba una resposta satisfactòria. Si tot passa d'acord amb la voluntat de Déu, cal que Déu hagi volgut que Neró assassini la seva mare; per tant, i donat que Déu és bo, és necessari que l'assassinat hagi estat una bona acció. Aquest argument no té escapatòria." (93)

"El fet de donar-se importància, individualment o genèricament, és la font de la major part de les nostres creences religioses. Fins i tot el pecat és una concepció derivada del fet de donar-se importància." (95)

"La importància de l'Home, que és un dogma indispensable dels teòlegs, no pot sustentar-se en cap visió científica del futur del sistema solar." (97)

"Tota emoció poderosa té tendència a crear el seu propi mite. Quan l'emoció és peculiar d'un individu, serà considerat més o menys boig si dóna crèdit als mites que ha inventat. Però quan l'emoció és col·lectiva, com en la guerra, no hi ha ningú que corregeixi els mites que sorgeixen amb naturalitat." (99)

"La política és governada en gran part per vulgaritats sentencioses sense cap contingut.
Una de les màximes populars més esteses és: 'la natura humana no pot ésser canviada'. Ningú no pot dir si això és veritat o no abans de definir la 'natura humana'. Tal com és usada, però, és certament falsa." (104)

"Ningú no pot negar, davant l'evidència, que per a un poder militar és fàcil de produir una població de dements fanàtics. Seria igualment fàcil de produir una població de persones sanes i raonables, però hi ha molts de governs que no ho volen això, perquè una gent així cessaria d'admirar els polítics que estan al cap d'aquests governs.
Hi ha una aplicació particularment perniciosa de la doctrina que la natura humana no pot ésser canviada. És l'afirmació dogmàtica que sempre hi haurà guerres, perquè som constituïts de tal manera que en tenim necessitat. (...) Si l'organització política arribava a convertir la guerra en un fet clarament no lucratiu, res de la natura humana no l'obligaria a produir-se ni la gent normal no se sentiria dissortada perquè no es produïa." (106-107)

"La creença en a 'natura' i en allò que és 'natural' és font de molts d'errors." (112)

"Moltes pràctiques que han arribat a semblar 'naturals' eren originàriament antinaturals, per exemple vestir-se i rentar-se. (...) Tot avanç de la civilització ha estat denunciat com a antinatural mentre ha estat recent." (113)

"Quan una opinió contrària a la vostra us irrita, això és un senyal que esteu subconscientment preocupats de no tenir prou motius de pensar com penseu." (17)

"La por té moltes formes: por de la mort, por de la fosca, por del desconegut, por de la multitud, i aquella por vaga i generalitzada que arriba als qui s'oculten a ells mateixos llurs terrors més específics. Fins i tant que no heu pres consciència de la vostra por, i us heu guardat, mitjançant un difícil esforç de voluntat, del seu poder creador de mites, no espereu poder pensar amb justesa sobre qüestions de gran importància, i en especial les relacionades amb les creences religioses. La por és la principal font de la superstició, i una de les principals fonts de la crueltat. Dominar la por és el començament de la saviesa, tant en la recerca de la veritat com en l'esforç per una digna manera de viure." (120)

"La por col·lectiva estimula els instints de la massa, i tendeix a produir un sentiment de ferocitat envers aquells qui no són considerats com a membres de la massa." (122)

IX. Idees que han ajudat la humanitat

"La contenció dels instints, a la qual ens porta la reflexió, ens evita desastres físics, però a còpia de malestars i de la pèrdua completa de l'alegria. No crec pas que cap dels homes instruïts que conec, fins i tot quan gaudeixen d'uns ingressos segurs, sigui tan feliç com els ratolins que mengen les molles de llurs taules mentre els erudits cavallers fan la becaina. En aquest sentit, doncs, no estic convençut que s'hagi produït cap progrés." (138)

"En tot allò que fa referència als afers humans, l'explicació per la causa 'final' sovint és apropiada, puix que les accions humanes tenen un propòsit. En allò que fa referència a la natura inanimada, però, només les causes 'eficients' han pogut ésser descobertes científicament, i els intents d'explicar els fenòmens per les causes 'finals' han conduït sempre a una falsa ciència. Pel que sabem, podria existir una finalitat en els fenòmens naturals, però en tot cas ha romàs sense descobrir, i totes les lleis científiques conegudes es refereixen només a les causes 'eficients'. En aquest sentit Aristòtil esgarrià el món, i hom no va tornar al bon camí fins a Galileu." (143)

"[Però] quan els governs han adquirit poder amb vistes a resistir a l'agressió estrangera, han tendit naturalment a usar-lo, si podien, a fi de promoure llurs interessos particulars a despeses dels ciutadans." (153)

.

Bertrand Russell, Assaigs impopulars, Edicions 62, Col·lecció a l'abast, núm. 23, Barcelona 1965

.

Propuestas para definir al lector ideal (Alberto Manguel)

El lector ideal es el escritor en el instante anterior a la escritura.

El lector ideal no reconstruye un texto: lo recrea.

El lector ideal no sigue el hilo de la narración: avanza con él.

Un célebre programa de radio para niños en la BBC siempre comenzaba con la pregunta: "¿Estáis sentados cómodamente? Entonces podemos empezar". El lector ideal sabe sentarse cómodamente.

Imágenes de san Jerónimo lo muestran detenido en su traducción de la Biblia, escuchando la palabra de Dios. El lector ideal debe aprender a escuchar.

El lector ideal es un traductor. Es capaz de desmenuzar un texto, retirarle la piel, cortarlo hasta la médula, seguir cada arteria y cada vena, y luego poner en pie a un nuevo ser viviente. El lector ideal no es un taxidermista.

El lector ideal existe en el momento que precede a la creación.

Para el lector ideal, todos los recursos literarios son familiares.

Para el lector ideal, toda anécdota es novedosa.

"Uno debe ser algo inventor para leer bien". Ralph Waldo Emerson.

El lector ideal tiene una ilimitada capacidad de olvido. Puede borrar de su memoria el hecho de que Dr. Jekyll y Mr. Hyde son la misma persona, que Julien Sorel será decapitado, que el nombre del asesino de Roger Ackroyd le es conocido.

El lector ideal no se interesa por los escritos de Michel Houllebecq.

El lector ideal sabe aquello que el escritor sólo intuye.

El lector ideal subvierte el texto. El lector ideal no se fía de la palabra del escritor.

El lector ideal procede por acumulación: cada vez que lee un texto, agrega una nueva capa de memoria al cuento.

Todo lector ideal es un lector asociativo. Lee como si todos los libros fueran la obra de un único escritor, prolífico e intemporal.

El lector ideal no puede volcar su conocimiento en palabras.

Al cerrar un libro, el lector ideal siente que, de no haberlo leído, el mundo sería más pobre.
El lector ideal es como Joseph Joubert que arrancaba de los libros de su biblioteca las páginas que no le gustaban.

El lector ideal tiene un perverso sentido del humor.

El lector ideal nunca cuenta sus libros.

El lector ideal es a la vez generoso y avaro.

El lector ideal lee toda literatura como si fuera anónima.

El lector ideal usa con placer el diccionario.

El lector ideal juzga a un libro por su cubierta.

Al leer un libro de hace siglos, el lector ideal se siente inmortal.

Paolo y Francesca no eran lectores ideales, ya que le confiesan a Dante que, después del primer beso, ya no leyeron más. Un lector ideal hubiese dado el beso y seguido leyendo. Un amor no excluye al otro.

El lector ideal no sabe si es o no el lector ideal hasta después de acabado el libro.

El lector ideal comparte la ética de Don Quijote, el deseo de Madame Bovary, el espíritu aventurero de Ulises, la desfachatez de Zazie, al menos mientras dura la narración.

El lector ideal recorre con placer senderos conocidos. "Un buen lector, un lector con mayúscula, un lector activo y creativo es un relector". Vladímir Nabokov.

El lector ideal es politeísta.

El lector ideal guarda, para un libro, la promesa de la resurrección.

Robinsón no es un lector ideal. Lee la Biblia para encontrar respuestas. Un lector ideal lee para encontrar preguntas.

Todo libro, bueno o malo, tiene su lector ideal.

Para el lector ideal, todo libro es, en cierta medida, su autobiografía.

El lector ideal no tiene una nacionalidad precisa.

A veces, un escritor debe esperar varios siglos para encontrar a su lector ideal. Blake necesitó ciento cincuenta años para encontrar a Northrop Frye.

El lector ideal según Stendhal: "Escribo para apenas cien lectores, para seres infelices, amables, encantadores, nunca morales o hipócritas, a quienes me gustaría complacer. Apenas si conozco a uno o dos".

El lector ideal ha sido infeliz.

El lector ideal cambia con la edad. El lector ideal de los Veinte poemas de amor de Neruda a los catorce años puede no serlo a los treinta. La experiencia empaña ciertas lecturas.

Pinochet, al prohibir Don Quijote por temor a que el libro pudiera leerse como una defensa de la desobediencia civil, fue su lector ideal.

El lector ideal nunca agota la geografía de un libro.

El lector ideal debe estar dispuesto a no sólo suspender su incredulidad sino a adoptar una nueva fe.

El lector ideal nunca dice: "Si solamente...".

Escribir en los márgenes de un libro es marca del lector ideal.

El lector ideal proselitiza.

El lector ideal es veleidoso sin sentirse jamás culpable.

El lector ideal puede enamorarse de al menos uno de los personajes de un libro.

Al lector ideal no le preocupan los anacronismos, la verdad documental, la precisión histórica, la exactitud topográfica. El lector ideal no es un arqueólogo.

El lector ideal exige rigurosamente que se mantengan las leyes y reglas que cada libro crea para sí mismo.

"Hay tres clases de lectores: la primera, aquellos que gustan de un libro sin juzgarlo; la tercera, aquellos que lo juzgan sin gustarlo; y otra, entre las dos, que juzgan mientras gustan de un libro y gustan de un libro mientras lo juzgan. Estos últimos dan nueva vida a una obra de arte, y no son muchos". Goethe, en una carta a Johann Friedrich Rochlitz.

Los lectores que se suicidaron después de leer Werther no eran lectores ideales sino meramente sentimentales.

El lector ideal es pocas veces sentimental.

El lector ideal desea llegar al final del libro y, al mismo tiempo, que el libro no acabe.

El lector ideal nunca se impacienta.

Al lector ideal no le interesan los géneros literarios.

El lector ideal es (o parece ser) más inteligente que el escritor. Pero no por eso lo menoscaba.

Llega un momento en que todo lector se considera un lector ideal.

Las buenas intenciones no producen lectores ideales.

El Marqués de Sade: "Sólo escribo para quienes pueden entenderme, y éstos me leerán sin correr peligro".

El Marqués de Sade se equivoca: el lector ideal siempre corre peligro.

El lector ideal es el personaje principal de toda novela.

Valéry: "Un ideal literario: saber por fin no llenar la página de nada excepto el lector".

El lector ideal es alguien con quien el escritor podría pasar la noche, a gusto, con una copa de vino.

No debe confundirse lector ideal con lector virtual.

Un escritor no es nunca su propio lector ideal.

La literatura depende, no de lectores ideales, sino de lectores suficientemente buenos.

.

Alberto Manguel

El País/Babelia/29-11-2003

.

La farsa de la desolación (Javier Marías sobre Thomas Bernhard)

.

Hay escritores horribles, malos, pasables, buenos y excelentes. Los hay incluso, geniales. Pero también hay otros en los que su calidad es un asunto secundario, aunque sin duda se les reconozca. Son los escritores que crean adicción, o dicho de otra forma, con los que el lector establece una relación más parecida a la del hincha de fútbol con su equipo o a la de la quinceañera con su ídolo musical. De esos autores se lee todo y se quiere siempre más; se atiende y hasta se recorta cuanto se publica sobre ellos, se guardan las entrevistas y las reseñas de sus obras; se compran grabaciones o vídeos si los hay: fácilmente se convierte uno en coleccionista. Estos escritores son rarísimos, más infrecuentes incluso que los geniales, y ya es decir. Y la falta de textos suyos se vive como una privación. Así, cuando mueren -si estaban vivos-, el lector adicto puede sentir algo muy próximo a la desgracia personal, aunque jamás haya visto en persona al difunto. Para mi, como para mucha otra gente de toda Europa, Thomas Bernhard ha sido el penúltimo escritor de esta índole, muy peligrosa, por cierto, para el lector que a su vez es escritor, pues puede verse irremisiblemente contagiado en su escritura por un influjo tan poderoso como buscado. Más aún en el caso de Bernhard, cuyo estilo es enormemente pegadizo, como una inoculación. Buena prueba de ello es la extraña y lamentable escuela que ha creado en nuestro país, donde desde hace algún tiempo abundan las novelas contaminadas por Bernhard y los novelistas que creen que basta con despotricar de todo y mostrarse coléricos, resentidos y negativistas para hacer buena literatura. Como sucede con Kafka, Joyce o Beckett, lo peor de ellos son los kafkianos, los joyceanos y los beckettianos, su verdadero azote. Sólo señalaré un rasgo de Bernhard que cada vez he visto más en sus escritos y que precisamente parece pasar inadvertido para la mayoría de los bernhardianos, quienes se lo toman con una solemnidad de espanto y una literalidad propia de párvulos: su sentido del humor. Es más, hoy lo veo como un escritor esencialmente cómico, y que por eso, con ser desolador, no resulta casi nunca deprimente ni sórdido, cosas bien distintas. Basta con saber que gran parte de su autobiografía era falsa -y por tanto dickensiana-, o con leer Trastorno o Maestros antiguos o El malogrado, para sospechar que el ceño de Bernhard no se diferenciaba mucho del que solía fruncir aquel "malo" alto y grandón de las películas de Charlot, aprovechándose de sus disparatadas cejas. Lo que hay en él es sobre todo la desolación de la farsa, o si se prefiere, la farsa de la desolación. Y como buen adicto, y para no saberme definitivamente privado de Bernhard, aún tengo sin leer su última novela, Extinción, para cuando se me haga en verdad insoportable la necesidad de una generosa dosis.

© Javier Marías El País/Babelia, 1996

.

Thomas Bernhard (Poème)

.
Au milieu de la représentation
Par exemple au milieu de l'aria de la vengeance
s'arrêter de chanter
laisser tomber les bras
ignorer l'orchestre
ignorer les partenaires
ignorer le public
tout ignorer
rester là
et ne rien faire
et tout regarder fixement
regarder fixement vous comprenez
brusquement tirer la langue

Thomas Bernhard
.

Dom Casmurro (Machado de Assis)

.
CAPÍTULO VIII

É Tempo

.

(...)

“A vida é uma ópera”, dizia-me um velho tenor italiano que aqui viveu e morreu... E explicou-me um dia a definição, em tal maneira que me fez crer nela. Talvez valha a pena dá-la; é só um capítulo.

CAPÍTULO IX
A Ópera

Já não tinha voz, mas teimava em dizer que a tinha. “O desuso é que me faz mal”, acrescentava. Sempre que uma companhia nova chegava da Europa, ia ao empresário e expunha-lhe toda as injustiças da terra e do céu; o empresário cometia mais uma, e ele saía a bradar contra a iniqüidade. Trazia ainda os bigodes dos seus papéis. Quando andava, apesar de velho, parecia cortejar uma princesa de Babilônia. Às vezes, cantarolava, sem abrir a boca, algum trecho ainda mais idoso que ele ou tanto; vozes assim abafadas são sempre possíveis. Vinha aqui jantar comigo algumas vezes. Uma noite, depois de muito Chianti, repetiu-me a definição do costume, e como eu lhe dissesse que a vida tanto podia ser uma ópera como uma viagem de mar ou uma batalha, abanou a cabeça e replicou:
— A vida é uma ópera e uma grande ópera. O tenor e o barítono lutam pelo soprano, em presença do baixo e dos comprimários, quando não são o soprano e o contralto que lutam pelo tenor, em presença do mesmo baixo e dos mesmos comprimários. Há coros numerosos, muitos bailados, e a orquestração é excelente...
— Mas, meu caro Marcolini...
— Quê?...
E, depois de beber um gole de licor, pousou o cálix, e expôs-me a história da criação, com palavras que vou resumir.
Deus é o poeta. A música é de Satanás, jovem maestro de muito futuro, que aprendeu no conservatório do céu. Rival de Miguel, Rafael e Gabriel, não tolerava a precedência que eles tinham na distribuição dos prêmios. Pode ser também que a música em demasia doce e mística daqueles outros condiscípulos fosse aborrecível ao seu gênio essencialmente trágico. Tramou uma rebelião que foi descoberta a tempo, e ele expulso do conservatório. Tudo se teria passado sem mais nada, se Deus não houvesse escrito um libreto de ópera, do qual abrira mão, por entender que tal gênero de recreio era impróprio da sua eternidade. Satanás levou o manuscrito consigo para o inferno. Com o fim de mostrar que valia mais que os outros — e acaso para reconciliar-se com o céu —, compôs a partitura, e logo que a acabou foi levá-la ao Padre Eterno.
— Senhor, não desaprendi as lições recebidas, disse-lhe. Aqui tendes a partitura, escutai-a, emendai-a, fazei-a executar, e se a achardes digna das alturas, admiti-me com ela a vossos pés...
— Não, retorquiu o Senhor, não quero ouvir nada.
— Mas, senhor...
— Nada! nada!
Satanás suplicou ainda, sem melhor fortuna, até que Deus, cansado e cheio de misericórdia, consentiu em que a ópera fosse executada, mas fora do céu. Criou um teatro especial, este planeta, e inventou uma companhia inteira, com todas as partes, primárias e comprimárias, coros e bailarinos.
— Ouvi agora alguns ensaios!
— Não, não quero saber de ensaios. Basta-me haver composto o libreto; estou pronto a dividir contigo os direitos de autor.
Foi talvez um mal esta recusa; dela resultaram alguns desconcertos que a audiência prévia e a colaboração amiga teriam evitado. Com efeito, há lugares em que o verso vai para a direita e a música para a esquerda. Não falta quem diga que nisso mesmo está a beleza da composição,­ fugindo à monotonia, e assim explicam o terceto do Éden, a ária de Abel, os coros da guilhotina e da escravidão. Não é raro que os mesmos lances se reproduzam, sem razão suficiente. Certos motivos cansam à força de repeti­ção. Também há obscuridades; o maestro abusa das massas corais, encobrindo muita vez o sentido por um modo confuso. As partes orquestrais são aliás tratadas com grande perícia. Tal é a opinião dos imparciais.
Os amigos do maestro querem que dificilmente se possa achar obra tão bem acabada. Um ou outro admite certas rudezas e tais ou quais lacunas, mas com o andar da ópera é provável que estas sejam preenchidas ou ex­plicadas, e aquelas desapareçam inteiramente, não se negando o maestro a emendar a obra onde achar que não responde de todo ao pensamento sublime do poeta. Já não dizem o mesmo os amigos deste. Juram que o libreto foi sacrificado, que a partitura corrompeu o sentido da letra, e, posto seja bonita em alguns lugares, e trabalhada com arte em outros, é absolutamente diversa e até contrária ao drama. O grotesco, por exemplo, não está no texto do poe­ta; é uma excrescência para imitar as Mulheres patuscas de Windsor. Este ponto é contestado pelos satanistas com alguma aparência de razão. Dizem eles que, ao tempo em que o jovem Satanás compôs a grande ópera, nem essa farsa nem Shakespeare eram nascidos. Chegam a afirmar que o poeta inglês não teve outro gênio senão transcrever a letra da ópera, com tal arte e fidelidade, que parece ele próprio o autor da composição; mas, evidentemente, é um plagiário.­
— Esta peça, concluiu o velho tenor, durará enquanto durar o teatro, não se podendo calcular em que tempo será ele demolido por utilidade astronômica. O êxito é crescente. Poeta e músico recebem pontualmente os seus direitos autorais, que não são os mesmos, porque a regra da divisão­ é aquilo da Escritura: “Muitos são os chamados, poucos os escolhidos”. Deus recebe em ouro, Satanás em papel.
— Tem graça...
— Graça? bradou ele com fúria; mas aquietou-se logo, e replicou: — Caro Santiago, eu não tenho graça, eu tenho horror à graça. Isto que digo é a verdade pura e última. Um dia, quando todos os livros forem queimados por inúteis, há de haver alguém, pode ser que tenor, e talvez italiano, que ensine esta verdade aos homens. Tudo é música, meu amigo. No princípio era o dó, e o dó fez-se ré etc. Este cálix (e enchia-o novamente), este cálix é um breve estribilho. Não se ouve? Também não se ouve o pau nem a pedra, mas tudo cabe na mesma ópera...

CAPÍTULO X
Aceito a Teoria

Que é demasiada metafísica para um só tenor, não há dúvida; mas a perda da voz explica tudo, e há filósofos que são, em resumo, tenores desempregados.
Eu, leitor amigo, aceito a teoria do meu velho Marco­lini, não só pela verossimilhança, que é muita vez toda a verdade, mas porque a minha vida se casa bem à definição.

(...)

.

Machado de Assis, Dom Casmurro, Livraria Garnier, Rio de Janeiro-Belo Horizonte, 1992

.

Immanuel Kant (Los sueños...)

.
Extractos de:

Los sueños de un visionario explicados por los sueños de la Metafísica (1766)

.

«La verborrea metódica de los centros de enseñanza superior no constituye a menudo más que una estrategia para eludir mediante significaciones mudables de las palabras una pregunta difícil de solucionar, ya que el cómodo y, en gran medida, razonable no sé es difícil de oír en las Academias.» (p. 29)
.
«Pues sobre lo que se sabe mucho prematuramente en la infancia, de eso, con la edad, se está seguro de no saber nada, y el hombre maduro llega a ser, a lo más, finalmente el sofista de su ilusión juvenil.» (p. 30)
.
«Por tanto, se puede suponer la posibilidad de seres inmateriales sin temor a ser refutado y sin esperanza de poder demostrar esa posibilidad mediante argumentos racionales. (…) Al menos no se objetará ninguna imposibilidad demostrable, a pesar de que el asunto mismo permanezca incomprensible, si afirmo que una sustancia espiritual, aunque sea simple, ocupa, sin embargo, un espacio (es decir, puede ser inmediatamente activa en él) sin llenarlo (es decir, sin oponer resistencia a sustancias materiales).» (pp. 34-35)
.
«(…) Si bien por lo general no me atrevo a confrontar mi capacidad de entendimiento con los secretos de la naturaleza, sí tengo en cambio la suficiente confianza para no temer de ningún adversario, por muy terribles que sean sus armas (suponiendo que yo tuviera alguna inclinación a la disputa), poner a prueba con él en una refutación los argumentos contrarios, en lo cual consiste propiamente la habilidad de los sabios para demostrarse recíprocamente su ignorancia.» (p. 41)
.
«Me parece que ninguna fidelidad ni inclinación anterior a todo examen arrebata a mi espíritu su docilidad ante toda clase de argumentos, sean a favor o en contra, con la excepción de una sola: la balanza del entendimiento no es totalmente imparcial y un brazo suyo, el que lleva la inscripción esperanza del futuro, posee una ventaja mecánica que hace que incluso débiles razones instaladas en su plato levanten del otro especulaciones que de por sí tienen un mayor peso. Esta es la única inexactitud que no puedo suprimir y que, de hecho, tampoco quiero suprimir. Confieso, pues, que todas las historias sobre apariciones de almas separadas o sobre influjos de espíritus y todas las teorías sobre la naturaleza probable de seres espirituales y su relación con nosotros pesan más únicamente en el platillo de la esperanza; por el contrario, en el de la especulación parecen diluirse en puro aire. Si la solución al problema planteado no estuviera en simpatía con una inclinación previamente establecida ¿qué ser razonable dudaría entre estimar más posible admitir una clase de seres absolutamente heterogéneos a todo lo que enseñan los sentidos o bien imputar algunas experiencias al autoengaño o a la ficción que, en la mayoría de las ocasiones, son habituales?.» (p. 72-73)
.
«(…) La consideración, razonable aunque algo tardía, de que, la mayoría de las veces, pensar con prudencia es algo fácil, pero, por desgracia, sólo después de que uno se ha dejado embaucar durante cierto tiempo.» (p. 100)

.

Immanuel Kant, Los sueños de un visionario explicados por los sueños de la Metafísica, Alianza Editorial, El Libro de Bolsillo 1271, Madrid 1987

.

.