«Era l’hora crepuscular, llavors que els colors s’intensifiquen i els porpres i els d
aurats brillen als vidres com el batec d’un cor excitat; quan, no se sap ben bé per quin motiu, la bellesa del món revelada i tanmateix a punt d’extingir-se (llavors em vaig ficar en un jardí, la porta del qual, amb poc criteri, no havien tancat, i no s’hi veia cap bidell), la bellesa del món a punt d’extingir-se té dues fulles, una de riallera, l’altra tota angoixa, que et mig parteixen el cor.» (30-31)
*
«Per a tots dos sexes –i me’ls vaig mirar donant-se empentes pel carrer-, la vida és dura, difícil, una lluita contínua. Requereix un valor i una força de gegant. Més que res, segurament pel fet que som éssers molt propensos a la il·lusió, que requerim fe en nosaltres mateixos. Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera és ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d’un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició, el nas recte o bé un avi retratat per Romney –les tracamanyes de la imginació humana són infinites- respcte als altres. Així s’explica la immensa importància que té per un patriarca, a qui cal conquerir, governar, el convenciment que la meitat de la raça humana, sí, ja de naixença és inferior a ell.» (62-63)
*
«Durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder deliciós de reflectir els personatges masculins el doble de la mida natural (...). Així s’explica que Napoleó i Mussolini insistissin am tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida.» (63-64)
*
«(...), i vaig recordar aquell vellet ja mort, un bisbe, crec, que assgurà que és impossi
ble que cap dona, d’abans, d’ara o de l’esdevenidor, pugui tenir el geni d’un Shakespeare. Ho va escriure als diaris. A més a més va dir a una senyora que l’anà a veure per demanar-li informació, que els gats no van al cel, encara que tenen ànima, afegí, una mena d’ànima. Quina manera d’estalviar-nos esforços mentals, aquests bons senyors! Com s’enretiren les fronteres de la nostra ignorància, quan ens hi acostem! Els gats no van al cel. Les dones no són capaces d’escriure com Shakespeare.» (82-83)
*
«Seria una gran pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes, ja que si en la varietat i immensitat del món no n’hi ha prou amb els dos sexes, com ens ho faríem, si només n’hi hagués un? ¿No seria més encertat que l’educació subratllés i enfortís més les diferències que no pas les semblances? Perquè de similitud ja en tenim prou, ara, i si tornés un explorador amb la notícia d’haver albirat altres sexes entremig del brancam d’altres arbres, sota uns altres cels, faria un gran servei a la humanitat; a més de fer-nos avinent l’espectacle del professor X afanyant-se a cercar els seus estris de mesura per demostrar la seva superioritat.» (155)
*
«Una té un instint profund, encara que potser irracional, a favor de la teoria que l
a unió de l’home i la dona és molt satisfactòria, produeix la felicitat més sencera. De totes maneres, l’escena de les dues persones ficant-se al taxi i la satisfacció que en produí em va fer preguntar, a més a més, si a la ment no hi tenim dos sexesque corresponguin als dos sexes físics, i si per sentir-nos totalment satisfets i feliços no cal també que s’uneixin. I aleshores vaig continuar de manera prou irresponsable a fer l’esbós de l’ànima, i vaig fer que cadascun de nosaltres hi fos dominat per dos poders, un de femení i un altre de masculí; i que al cervell del mascle l’home predominés sobre la dona, i al cervell de la dona la dona predominés sobre l’home. L’estat existencial més normal i més reposat correspon al de quan tots dos viuen en harmonia, en cooperació espiritual. Encara que se sigui home, la part femenina del cervell fa el seu fet; i la dona també ha de relacionar-se amb l’home que porta dins. Potser fou això el que Coleridge volgué dir en afirmar que tota gran ment és andrògina.» (173-174)
aurats brillen als vidres com el batec d’un cor excitat; quan, no se sap ben bé per quin motiu, la bellesa del món revelada i tanmateix a punt d’extingir-se (llavors em vaig ficar en un jardí, la porta del qual, amb poc criteri, no havien tancat, i no s’hi veia cap bidell), la bellesa del món a punt d’extingir-se té dues fulles, una de riallera, l’altra tota angoixa, que et mig parteixen el cor.» (30-31)*
«Per a tots dos sexes –i me’ls vaig mirar donant-se empentes pel carrer-, la vida és dura, difícil, una lluita contínua. Requereix un valor i una força de gegant. Més que res, segurament pel fet que som éssers molt propensos a la il·lusió, que requerim fe en nosaltres mateixos. Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera és ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d’un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició, el nas recte o bé un avi retratat per Romney –les tracamanyes de la imginació humana són infinites- respcte als altres. Així s’explica la immensa importància que té per un patriarca, a qui cal conquerir, governar, el convenciment que la meitat de la raça humana, sí, ja de naixença és inferior a ell.» (62-63)
*
«Durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder deliciós de reflectir els personatges masculins el doble de la mida natural (...). Així s’explica que Napoleó i Mussolini insistissin am tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida.» (63-64)
*
«(...), i vaig recordar aquell vellet ja mort, un bisbe, crec, que assgurà que és impossi
ble que cap dona, d’abans, d’ara o de l’esdevenidor, pugui tenir el geni d’un Shakespeare. Ho va escriure als diaris. A més a més va dir a una senyora que l’anà a veure per demanar-li informació, que els gats no van al cel, encara que tenen ànima, afegí, una mena d’ànima. Quina manera d’estalviar-nos esforços mentals, aquests bons senyors! Com s’enretiren les fronteres de la nostra ignorància, quan ens hi acostem! Els gats no van al cel. Les dones no són capaces d’escriure com Shakespeare.» (82-83)*
«Seria una gran pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes, ja que si en la varietat i immensitat del món no n’hi ha prou amb els dos sexes, com ens ho faríem, si només n’hi hagués un? ¿No seria més encertat que l’educació subratllés i enfortís més les diferències que no pas les semblances? Perquè de similitud ja en tenim prou, ara, i si tornés un explorador amb la notícia d’haver albirat altres sexes entremig del brancam d’altres arbres, sota uns altres cels, faria un gran servei a la humanitat; a més de fer-nos avinent l’espectacle del professor X afanyant-se a cercar els seus estris de mesura per demostrar la seva superioritat.» (155)
*
«Una té un instint profund, encara que potser irracional, a favor de la teoria que l
a unió de l’home i la dona és molt satisfactòria, produeix la felicitat més sencera. De totes maneres, l’escena de les dues persones ficant-se al taxi i la satisfacció que en produí em va fer preguntar, a més a més, si a la ment no hi tenim dos sexesque corresponguin als dos sexes físics, i si per sentir-nos totalment satisfets i feliços no cal també que s’uneixin. I aleshores vaig continuar de manera prou irresponsable a fer l’esbós de l’ànima, i vaig fer que cadascun de nosaltres hi fos dominat per dos poders, un de femení i un altre de masculí; i que al cervell del mascle l’home predominés sobre la dona, i al cervell de la dona la dona predominés sobre l’home. L’estat existencial més normal i més reposat correspon al de quan tots dos viuen en harmonia, en cooperació espiritual. Encara que se sigui home, la part femenina del cervell fa el seu fet; i la dona també ha de relacionar-se amb l’home que porta dins. Potser fou això el que Coleridge volgué dir en afirmar que tota gran ment és andrògina.» (173-174).
.
Virginia Woolf, Una cambra pròpia, Deriva Editorial, març de 1996, traducció d'Helena Valentí.
.
1 comentario:
Ja, verjetno zato je
Publicar un comentario