Impressions II

.

“Ao chegar ali, hei de ver tudo com meus próprios olhos”,

pensava eu. Nunca se poderá aprender nos livros aquilo

que se vê com os próprios olhos.

Fiódor Dostoievski, Notas de Inverno sobre Impressões de Verão


Algú molt proper va dir fa poc: “per què viatjar si tot el que es pot veure viatjant ho pots aprendre als llibres, més barat i a casa?” Amb totes les lletres. I a mi em va fer mal i vaig sentir-me preocupat i trist pels fills d’aquesta mare dedicada i tendre, que no ha sortit mai fora de les quatre parets que la van veure néixer. I encara va venir a dir que viatjar era per als vanitosos. Heus aquí una mostra del que es pot sentir en una ciutat provinciana de l’interior. Quan escoltes amb atenció aquest tipus de sentències, no pots deixar de sentir un cert tipus de sorpresa barrejada amb alegria, perquè finalment ha arribat el dia que has aconseguit sentir amb les pròpies orelles allò que fins aleshores només havies sentit a dir de segona mà o... llegit en els llibres.

Aquí, com a tot arreu, els pobles tenen prejudicis sobre les ciutats, i viceversa. En les ciutats grans existeixen prejudicis entre els barris. Vaig conèixer un jove a Barcelona que vivia a la part alta i no s’havia atrevit mai a creuar el límit imaginari que dividia la ciutat entre el nord i el sud, on hi regnava la brutícia i la inseguretat.

En aquest poble es mira de reüll tot el que vingui de la capital econòmica i de la capital cultural del país. De la primera només en saben dir la caravana de cotxes que s’organitza cada dia per anar de casa a la feina i de la feina a casa. N’hi ha que hi dediquen dues hores per anar i dues més per a tornar. I això és cert, és vertader. Però la capital econòmica del país és molt més que aquesta filera de vehicles. De l’altra capital -que l’hem anomenat capital cultural per a diferenciar-la de l’econòmica, tot i que s’hi haurien d’afegir matisos que ara no venen al cas- el poble només en sap evocar les bales perdudes i la violència qüotidiana que baixa de les muntanyes i s’introdueix enmig d’uns carrers perillosos i hostils. Sent això cert, vertader, la capital cultural del país també és una de les ciutats més precioses del planeta, paisatge cantat per músics i poetes, però per aquesta altra realitat el poble té les orelles sordes. Al poble hi habita una por ancestral a tot el que vingui de les grans urbs, i no vol admetre que quan es fa fosc pel poble no hi camina ningú, perquè al poble també hi ha armes, robatoris i violència.

A la novel·la de les vuit dues dones, l’una propietària i l’altra empleada d’un restaurant, han sortit del poble per a visitar la capital cultural del país. La primera és lesbiana i ha viscut a la ciutat la major part de la seva vida. La segona no ha sortit mai del seu llogaret i està casada amb un ignorant, masclista i alcoholic, del qual es preveu que es torni a separar d’aquí a poc. L’episodi vol atacar dos prejudicis. El primer és el de l’orientació sexual de la propietària del restaurant. Feina difícil si tenim en compte que els programes d’humor de la mateixa cadena que emet el serial segueixen explotant els prejudicis contra els homosexuals i les lesbianes. I el segon, contra la visió deformada que els pobles i ciutats provincianes de l’interior guarden dels grans centres urbans. Una altra feina difícil si tornem a tenir en compte que des de la mateixa emissora es multipliquen els missatges de por i violència, a través de les notícies de sang que arriben dia sí dia també de les capitals del país.

Tot indica que les dues dones acabaran embolicant-se. I això serà un greu error. Perquè permetrà abonar l’estúpida tesi que contra els gais i lesbianes cal estar previngut, perquè en el moment menys pensat et poden “caçar”. Els guionistes encara són a temps de canviar aquest final. I pel que fa a les ciutats, els escriptors l’han encertada. Ara només cal que opinions tan il·lustrades del tipus “viatjar és de vanitosos” i “el mateix és llegir un llibre sobre París que veure París amb els propis ulls” trobin algun tipus d’antídot que els faci front, i de manera eficaç.

.

Per part meva, de tot se n'aprèn.

.