jueves, 11 de septiembre de 2008

Porta Oberta (En el X aniversari de la mort d' E.M. Cioran)

.
He intentat moltes vegades escriure la meva trobada amb Emil Cioran, un dels primers dies de setembre de 1992. Al final, sense estar-ne gaire satisfet, m'he quedat amb la versió que vaig escriure l'any 2005, quan ja en feia deu de la seva mort. No és més que la correcció de les anteriors (la primera pocs dies després de la tornada a Barcelona). Si m'he decidit a fer públic aquest text a través del blog no es deu a cap circumstància d'excepció, a no ser que es consideri excepcional la importància que segueixo atorgant -i tants d'altres com jo- al pensament líric del filòsof romanès. Citant i pensant en Pascal, Cioran diu en un lloc que un escriptor no ens marca per la freqüència de les lectures que li fem sinó per la quantitat de vegades que pensem en ell. Menys academicista no es pot ser, però més vital i a flor de pell tampoc. Vaig passar una part dels anys més importants de la vida de qualsevol persona (dels vint als trenta) llegint els llibres d'Emil Cioran. Llibres que fereixen, que fan mal, els que demanava Kafka. Una obra difícil, no en termes de dificultat conceptual, sinó, altre cop, vital. Ara hi torno només de tant en tant, però una part de mi el segueix buscant pertot arreu, infatigablement, tal com ens segueixen preocupant les preguntes immortals, els que ens sabem deixebles de Sòcrates.
.
Sibiu és una petita ciutat medieval, al cor de Transilvània, que per la seva bellesa alguns l’han anomenada l’Estrasbourg de l’est. El seu centre el domina una gran plaça en un cantó de la qual hi havia el 1992 un restaurant que només servia un plat per àpat. Si t’agradava bé, i si no, tenies l’opció d’anar a menjar en una pizzeria situada en un carreró estret a la part baixa de la ciutat. Dinar o sopar a Sibiu no era gens car per a un occidental, a canvi de no ser gaire exigent en la varietat dels menús. Les tendes d’aliments presentaven dues o tres classes de llegums i vegetals, presentades en idèntics pots de vidre, l’un ben al costat de l’altre, damunt d’unes prestatgeries de ferro rovellat, i poca cosa més. Recordo que es formaven grans cues davant del forn més cèntric, i tu passaves per allà i t’ho quedaves mirant com qui s’està en un museu contemplant en una sala un quadre exòtic.

Un matí d’aquell mes d’agost vaig entrar en una llibreria, de nom Humanitas, amb la intenció de veure, només veure, alguns exemplars originals dels primers llibres que Emil Cioran havia escrit en la seva llengua natal, el romanès. Era una llibreria molt petita que en la paret darrera del taulell hi havia penjades fotografies de tres personatges il.lustres de les lletres romaneses. De fet, això encara ho estic suposant, perquè l’única cara que vaig reconèixer va ser la de Cioran, però segurament els altres dos devien ser Ionesco i Eliade, qui sap? Em vaig adreçar a una de les dues dependentes i en un francès més que dolent vaig fer la meva comanda. Vaig intentar fer servir aquest idioma perquè sabia que en els cercles cultes de Romania la llengua francesa era la més coneguda, apart de les geogràficament més properes. Tant trist era el meu francès que la resposta que em va donar aquella dona me la vaig haver de fer repetir fins a tres vegades. Però finalment ho vaig aconseguir. Assenyalant-me’l discretament amb la mà dreta em va dir: “allà assegut en aquella cadira hi ha el seu germà Aurel”. Vaig saber llavors que Cioran tenia un germà.

M’hi vaig apropar i el vaig saludar. Tenia una fesomia molt semblant a la d’Emil. Per començar, el vaig prevenir del meu horrorós francès i tot seguit li vaig explicar com era que havia anat a parar a Sibiu. Que estàvem fent un viatge en tren, cinc persones, i que havíem començat per Romania perquè jo tenia molt d’interès en conèixer el país on havia nascut el seu germà, els llibres del qual havia començat a llegir feia uns dos anys i que m’havien causat un gran impacte. Sabia que Emil Cioran rebia visites de tant en tant de gent que l’anava a veure per a parlar una estona amb ell, gent vinguda d’arreu del món, lectors incondicionals de la seva obra; però aleshores ell ja tenia vuitanta-un anys i dubtava de si encara es prestaria a aquesta mena de cortesies. Llavors, d’aquesta manera, vaig preguntar-li si ell creia que si jo anava expressament a París per a fer una visita al seu germà Emil, em rebria. Em va apuntar l’adreça del barri llatí en un paper que encara guardo i va signar “Relu”. No vaig saber fins molt més tard què volia dir això de Relu: el diminutiu carinyós d’Aurel. Li vaig donar les gràcies de la manera més efusiva, però educada, que vaig poder i vaig sortir de la llibreria. Dels originals romanesos ja feia estona que me n’havia oblidat. Vaig travessar el carrer i vaig entrar en una altra llibreria on havia deixat els meus amics i l’Esther. (Ironies de la vida, va ser allà on vaig comprar Lacrimi si Sfinti, això és, De lagrimas y de santos.) Els ho vaig explicar tot i li vaig dir a l’Esther que, encara que no estigués previst, havíem de passar per París abans de tornar a Barcelona. S’havia d’intentar...

Vaig tornar a veure un cop més l’Aurel Cioran, travessant la gran plaça del centre de Sibiu. Anava depressa, amb una gorra sobre el cap, i li vaig dir a l’Esther: “mira, és aquest senyor que camina cap allà”. Estàvem asseguts en un bar.

Entre Bucarest, Brasov, Sibiu i una excursió pels Càrpats, a Romania hi vam ser tota una setmana. Després vam anar cap a Praga, on ens vam separar de la resta, i l’Esther i jo vam seguir cap a Viena, Venècia, Atenes, Istambul i, via Frankfurt, fins a París d’una tirada.

Ens quedaven quatre xavos, el mínim per a poder comprar alguna cosa per a menjar, i vam haver de fer nit en un bar davant de la Gare de l’Est, pesant figues davant d’un cafè, si és que ens el vam arribar a prendre, i, a partir de les cinc de la matinada, vam poder dormir una mica en un dels passadissos de l’estació. En altres llocs, durant el viatge, ja havíem dormit al ras, però a la capital de França la cosa es feia més complicada. Els bitllets de tren ens caducaven al cap de molt pocs dies i era qüestió d’aprofitar el temps.

L’endemà, amb el mapa a les mans i bruts, perquè feia dies que no ens havíem pogut dutxar, ens en vam anar cap a la rue de l’Odéon nº. 21.

Feia molt mal temps a París, vent, boira i ganes de pluja. Quan vam arribar al carrefour, vam enfilar carrer amunt i a tocar del famós teatre, a mà esquerre, el número desitjat. Era una porta fosca i molt gran. Ara el més difícil era entrar. No vèiem timbres per enlloc, si de cas alguna combinació estranya, però no sabíem quina. De sobte, no gaire després, van obrir i d’aquella casa en va sortir un home que ens va deixar passar sense fer-nos preguntes. Ara ja érem al replà de l’edifici, però la cosa seguia sent complicada, perquè no hi havia manera de veure cap bústia que indiqués el pis on vivia cadascú. Sabia que vivia en un cinquè pis, però no de quina escala, perquè la nova sorpresa era que allà hi havien, de fet encara hi són, dues escales a les quals només s’hi podia accedir obrint una altra porta, una a cada cantó del replà, tancades les dues. Vam estar una estona rumiant algun tipus d’estratègia, però la porta principal no va trigar a tornar-se obrir, aquest cop des de fora. Va entrar una senyora gran amb dues bosses a cada mà. Li vam dir que havíem vingut expressament des de molt lluny per a conèixer Emil Cioran. Llavors, la senyora va contestar: “jo visc amb ell”. A mi no se’m va acudir altra cosa que preguntar-li si era la seva germana (em vais aventurar perquè llavors tampoc no sabia que Cioran havia tingut una germana) i ella va tornar-me a dir no, j’habite avec lui. Vaig tornar a traspassar els llindars de la bona educació preguntant-li si és que era la seva esposa (tot això, recordem-ho, amb un francès tristíssim) i ella aquest cop em va dir “bé, si ho vols dir així...” De manera que Cioran vivia amb una dona, que era la seva companya.

No va posar cap problema i ens va fer seguir cap a la porta de l’esquerra. Mancaven pocs minuts perquè em trobés cara a cara amb el gran Cioran, amb aquell pensador, aquell filòsof o aquell escriptor -existeixen opinions per a tots els gustos- del qual necessitava conèixer alguna cosa més que la qualitat de la seva prosa i haver vist alguna que altra fotografia en un diari espanyol o a la solapa dels seus llibres. Estava nerviós. Quan vam arribar a dalt, vam girar a la dreta i mentre ella trucava el timbre i es treia les claus de la butxaca, ens va preguntar, en un castellà molt correcte, si coneixíem l’editorial Tusquets. Sí. I aleshores van obrir la porta des de dins i allà, dret, ell, Emil Cioran en persona, camisa vella de color marró cordada fins al coll sota una americana grisa, i el seu cabell blanc amb l’inevitable floc que volava al seu aire.

- Mira, aquestes persones han vingut expressament des de molt lluny per a veure’t. Són de Barcelona.
- Ah bon, bon!
.
Vam entrar al seu piset petit i de sostre baix, una chambre de bonne (antiga cambra de la criada d’alguns senyors). Em va semblar comptar en total tres o quatre habitacions, en una de les quals em van indicar que podia deixar la nostra motxilla: el despatx de Cioran. Cadira i papers damunt d’una taula. Llibres en una prestatgeria baixa entrant a mà dreta. Vam passar a la sala d’estar-menjador i vam seure. El primer va ser ensenyar-li el paper on el seu germà m’havia escrit l’adreça i en el qual, abans de firmar, hi havia una paraula en romanès que encara avui no sé què vol dir, suposo que alguna forma de salutació.

Durant tota l’estona, l’Esther va anar traduïnt les meves paraules i n’afegia de pròpies. De tant en tant jo intentava dir alguna cosa ben dita en francès, però l’èxit fou escàs.
La Simone -vam saber el seu nom després, quan ens va escriure el seu número de telèfon en el mateix paper de sempre, beneït paper- va venir de la cuina amb whisky, un licor romanès i unes pastes.
.
Gràcies a la millor de les recomanacions, començar a parlar va ser fàcil, molt més del que hauria pogut esperar si ens hi haguéssim presentat amb les mans a les butxaques. Els vam explicar quatre anècdotes de la nostra estada a Romania. Quan vam arribar a l’excurssió pels Càrpats, i en anomenar la petita població de Tornu Rosu, Cioran va girar el cos cap enrrere, va fer petar els llavis, somrient, i amb una veu fluixa va exclamar: “Tornu Rosu...!”
Poc menys de tres anys abans de morir, Cioran tenia un to de veu fluix que a voltes es tornava afònic. Els seus moviments eren lents i tot ell traspuava calma.

“Però el meu és un estat d’apàtrida”, va voler puntualitzar, “una idea que vaig estar meditant durant uns quants anys i que posteriorment vaig dur a la pràctica.”

La Simone estava per ell, de vegades li repetia alguna pregunta o feia alguna acotació complementària.
.
De la majoria de preguntes que vaig fer a Emil Cioran ja en coneixia la resposta. Tan sols el fet de sentir-les-hi respondre, a ell, allà davant meu, de viva veu, em movia a formular-les. Mai no m’ha sabut greu, això, no ho entenc com una oportunitat perduda. El més important és en els seus llibres. Cioran ja no patia tant l’insomni que va ser la “tragèdia de la meva joventut”. “L’insomni desperta la intel.ligència perquè estàs tota l’estona mirant a tot arreu”, i obrint els ulls com unes taronges mirava a dreta i a esquerre. Va fer una mena de classificació entre les persones que aconsegueixen dormir i les que no i va dir que “hi ha molta gent intel.ligent al món”, però l’insomni també et pot fer infeliç: la seva mare “que era una dona molt intel.ligent” s’havia sentit desgraciada veient com el seu fill Emil es passava les nits despert.
Sí, és veritat que Nietzsche havia influenciat el seu pensament, però aquesta influència havia estat sobre tot al principi. La seva era una “visió tràgica de la vida”, llavors, la Simone ens va mirar i va dir: “Unamuno”.

Necessitava expressar-li la meva admiració d’alguna manera, però no sabia com fer-ho. De Cioran, per qui no hi havia elogi sense verí, és fàcil imaginar que menyspreava l’adulació, però ara que era allà, no podia deixar passar el moment de fer-li saber el respecte que m’inspira la seva obra. Així, tot el que vaig fer va ser deixar-li clara la marca que havia deixat en mi la lectura dels seus llibres, el seu pensament, amb el qual sovint m’identifico de manera absoluta. La seva rèplica va ser aquesta: “Em sento feliç per això, sempre és bo tenir algú amb qui compartir la mateixa visió de la vida”.

- M’agradaria escriure-li alguna carta.
- Escriu-me una carta plena d’insults.
No vaig saber fer-ho. Mesos més tard li vaig enviar dues cartes del tot irrellevants que ja no deuria poder llegir.
- Els seus ulls no semblen els ulls d’una persona pessimista-- va dir l’Esther. Cioran, fent un gest, li va respondre
- No sóc pessimista, sinó escèptic.
- I al final, què és l’escepticisme? Què vol dir ser escèptic?
- (Movent la mà) Eeehh, comme ci, comme ça.

Llavors va arribar una visita que estaven esperant. Ens vam aixecar, els vam saludar, vaig recollir la motxilla i ens van acompanyar fins a la porta. Van ser uns tres quarts d’hora de conversa. La darrera imatge que em queda d’Emil Cioran i Simone Boué és la de la parella fent-nos adéu amb les mans darrera la finestreta de l’ascensor.

Vam sortir d’aquella casa antiga i vam començar a caminar i a caminar pels carrers de París comentant les paraules, els gestos, les mirades, traient conclusions -mal vici- i observant la gran quantitat de preguntes que ens seguien quedant obertes. I de sobte...

- Ei, saps on estem?
- Ens hem perdut!
.
Minuts després vam recuperar el Sena i aquella mateixa nit vam tornar cap a Barcelona.
.
Alfons C. Salellas
9 d’abril de 2005
.

1 comentario:

Laia dijo...

no la coneixia aquesta història, que maca...
Petons,
Laia