Ampliació del camp de batalla - M. Houellebecq

 

Ionesco i Woody Allen 

no combreguen amb rodes de molí

         

           

            El solitari  (1973) és l’única novel·la que va escriure Eugène Ionesco, un escriptor més conegut com a dramaturg i fundador del teatre de l’absurd que per les seves obres d’assaig, el seu diari o aquesta, la seva única novel·la. Em ve ara a la memòria l’espectacular Rinoceront que Le Théâtre de la Ville de Paris, sota la direcció d’Emmanuel Demarcy-Mota, va presentar al Grec del 2013... Això, però, que no faci pensar que aquesta novel·la és una obra menor. Le solitaire, traduïda al català per Joan Oliver i publicada per Edicions Proa el 1974, referència reconeguda per Michel Houellebecq, fàcilment detectable a Serotonina per exemple, encaixa bé en el conjunt de la producció de Ionesco i és una peça important per a mirar d’entendre l’univers de l’autor de La cantant calba. És un text netament existencialista i per tant, mentre els robots no hagin substituït del tot els humans sota la capa del cel,  les preguntes que planteja seguiran sent rellevants. Això de banda, el teatre de l’absurd és un germà tan bessó de la narrativa i el pensament existencialistes que es passa de l’un a l’altre sense solució de continuïtat. No en va, Mounier ja va explicar que els existencialismes eren plurals i en el seu famós arbre els feia arrelar des del vell Sòcrates.

            El protagonista de Ionesco és un home que ha heretat una suma important d’un oncle d’Amèrica. Sí, encara existeixen oncles d’Amèrica, s’exclama, i decideix deixar el seu lloc de treball, que cada dia li resultava més feixuc. Abandona l’hotel on s’havia allotjat fins aleshores, s’instal·la en un pis d’un barri més o menys humil de París i resta ociós fins al final dels seus dies. A mesura que anem llegint anem pensant que el personatge no resistirà gaire temps sense fer res, laboralment parlant, però el cert és que no torna a ocupar-se mai més. Més encara, el solitari du la seva pretesa llibertat fins a extrems tediosos. Acaba tancant-se en una habitació del seu propi pis, proveït d’aliments i de tot el que li pugui faltar, passant les hores en posició horitzontal i mirant per la finestra. L’excusa exterior d’aquesta elecció és que en el seu barri s’hi ha esdevingut una revolta popular i és perillós sortir al carrer. Però ens sembla que si això no hagués tingut lloc, el solitari hauria fet exactament el mateix, ja que abans d’optar per aquesta “sortida” el personatge tan sols anava de casa al restaurant, a dinar i a sopar, i del restaurant a casa. Diu que li hauria agradat anar a visitar els seus antics companys de feina, les seves amants d’altres dies, fins i tot el seu patró, però no ho arriba a fer mai.

Jo m’avorreixo sovint. Tinc el vertigen i la por de l’avorriment; temps enrera vaig sofrir una depressió, potser per a seguir la moda insconscientment, deguda a l’avorriment o essent ella mateixa aovrriment. Si hom escriu sobre l’avorriment és senyal que no s’avorreix. L’avorriment paralitza o us fa fer accions destructives o us mena a un estat veí de la mort. Era insuportable. Ningú no podia ajudar-me. No podia agafar-me a cap cosa. Quan dic insuportable, trobo que la paraula es queda curta. Era mortal, sí. Com si m’ofegués en l’aire. No podia obrir cap finestra que donés al carrer, al món, a algú. L’asfixia. Com ho diria...

            El solitari havia mantingut una relació efímera amb una de les cambreres del restaurant del seu nou barri. Però Yvonne, avorrida de la inactivitat del seu company, decideix marxar i deixar-lo per un altre. És ell mateix qui l’ajuda a pujar al taxi. A més, la noia també abandona la feina, i ara serà una altra cambrera qui li servirà els àpats, una amiga de l’anterior, amb la qual no hi tindrà més que una pura relació de client. Passat el temps, el solitari no recorda ni el nom propi de la que durant un temps havia compartit la vida amb ell. Dubta entre Yvonne o Marie. Quan s’acaba la revolta, l’home decideix sortir un dia al carrer. Havien passat anys i el perill ja feia temps que era quasi bé inexistent. Deixat i amb barba de dies, entra al restaurant de sempre i entaula una petita conversa amb el mateix encarregat de sempre. Però el solitari torna al pis i ja no en surt més.

            Al final de la novel·la, té una petita al·lucinació. Les portes de l’armari que té al davant s’obren, la paret desapareix i entra en un jardí amb un arbre al mig i una escala que flota a un metre de la superfície. Al fons una llum molt intensa. S’hi apropa. Perd la noció del temps. Passen anys  o segons. De sobte torna a recobrar el sentit de la realitat exterior, però ja ha fet l’experiència. La pren com un signe. La mort? Una altra vida?

            Al solitari li hauria agradat estudiar. De gran li va saber greu decebre la seva mare quan li deia que estudiés per aconseguir un bon lloc de treball quan fos gran. Però el nen era un mal estudiant i, sobretot, molt mandrós, com ho serà després, fins a la fi, “m’adormia sobre els llibres i els quderns. La mare pati en veure que jo era un dropo.” A la feina s’asseia al davant d’un company que sempre l’estava increpant amb qüestions d’ordre intel·lectual. Ell se l’escoltava. En algun moment es diu que li hauria agradat estudiar filosofia. Però de filòsof aquest solitari ja n’era i sobretot no podia concebre que hi hagués algú que pogués deixar de pensar:

Vaig pensar que era estrany de considerar com anormal viure demanant-se contínuament què és l’univers, quina és la meva condició, què vinc a fer aquí, si és que hi ha quelcom a fer. Per contra, em semblava anormal que la gent no hi pensés i que visquessin en una mena d’inconsciència. Potser els altres, sense formular-s’ho, irracionalment, confien que un dia tot s’aclarirà. Potser hi haurà un matí de gràcia per a la humanitat. Potser hi haurà un matí de gràcia per a mi.

            El solitari pensa que vivim en una presó dins d’una altra presó més gran, i així successivament. Primordialment, la seva desesperació prové de la ignorància, de la impossibilitat del coneixament d’abarcar-ho tot. Ens hem de conformar, diu, amb petites parceles. Se sent perplex de com l’home ha estat capaç de mudar les societats, l’una rere l’altra, de la tècnica, del tràfec de la gent, de que ens movem... I tot damnt d’un magma pantanós sobre el qual res no s’aguanta dret. En poques paraules, el solitari no troba sentit ni el fonament de l’existència. I no obstant, existim, o és una retòrica del costum... Existim, o és només una il·lusió? Mentre pensa, el solitari beu, i beu molt. Solia llegir, però ja no. L’alcohol l’evadeix, l’ajuda a allunyar-se d’allò que toca i d’allò que veu. A cops sent una estranya alegria, un assuaujament. D’altres “se’n va”. I quan se’n va, percep la il·lusió de tot, l’estranyesa d’allò que no fa ni cinc segons era la seva quotidianitat més clara. I poc després torna en si i reconeix el que no fa gaire havia perdut de vista i que altre cop torna a ser el seu entorn familiar. Però d’aquesta experiència ja no en surt indemne. Com l’idiota de Dostoievski durant els instants precedents als atacs d’epil·lèpsia, es torna conscient de la irrealitat que l’envolta:

La joia és adonar-se de sobte, d’una manera que podríem anomenar sobrenatural, que el món és present i que hom es troba en el món, que hom existeix, que jo existeixo. Ara tot semblava provar la inexistència de les coses i la meva mateixa inexistència. Tenia por de desaparèixer.

            I enmig de tot plegat, una revolució sagnant, inspirada sens dubte pels fets de maig de 1968. La revolució que voldria un gran canvi, però un gran canvi perquè tot segueixi igual? El solitari hi reflexiona i treu conclusions. Per més que es matin, pensa, per més que es facin la guerra i algú en surti victoriós, els grans temes seguiran presents, iguals, frescos, els mateixos. La resposta no prové d’aquí, pensa. I tampoc no hi ha revolucions metafísiques... Les revolucions són d’ordre polític i social i només serveixen per a canviar la pell. El que és incontestablement universal i etern segueix tan jove com sempre, mai no envelleix. Naixem, morim, i en l’interval hem de saber si vivim.

            El 17 de desembre de 2005, Woody Allen va acceptar la invitació de l’Acadèmia Britànica de les Arts del Cinema i la Televisió (BAFTA) per a celebrar una entrevista davant d’un nombrós públic assistent. A la recta final de l’acte, una estudiant li va explicar que els seus professors dissecaven les seves pel·lícules i trobaven el sentit amagat en cada diàleg. Com se sentia Allen davant d’això?

            És curiós, va respondre el cineasta, perquè el que realment passa en aquests cursos és que algun professor imposa un sentit a la pel·lícula, però sovint jo em sento a anys llum del que diuen aquests analistes. Això no vol dir que vagin errats en les seves interpretacions o en el sentit que hi volen donar. Ara bé, hi ha coses que passen per pur atzar i que jo no volia donar-los cap sentit, però que poden ser llegides d’una determinada manera per gent que té aquest talent d’imposar un sentit en llocs que el mateix autor no n’havia tingut mai la intenció. Cada pel·lícula que faig, va dir Allen, és una batalla per a la sobrevivència, barrejo coses, les canvio tantes vegades com faci falta perquè funcionin, i si això significa alguna cosa per a un cert tipus d’audiència, aleshores se n’escriuen articles, s’imparteixen cursos sobre el tema i s’hi troba un sentit. I això està molt bé, entra dins d’aquest gran molí de guanyar-se la vida en el qual tots estem immersos. Jo ho faig, el professor ho fa, les persones que publiquen articles també ho fan i d’aquesta manera anem fent temps per a fer-nos vells...

            I aleshores, l’audiència esclata a riure! Però amb aquest gran molí d’anar-se guanyant la vida fins que no arribem a vells, Allen metaforitza bellament aquesta il·lusió de l’existència que el solitari de Ionesco ja havia copsat des de la perspectiva que la seva situació escollida li havia proporcionat, perquè allò que ensenya l’experiència capdal de l’avorriment és que, d’una manera o d’una altra, remunerada o no remunerada, aquí no fem res més que distreure’ns fins a morir.

Hannah Arendt | “Algunes qüestions de filosofia moral” (part final)

"... He intentat mostrar que les nostres decisions al voltant del que és correcte i incorrecte depenen de la companyia que escollim, d’aquells amb qui desitgem passar la nostra vida. I repeteixo, aquesta companyia l’escollim pensant en exemples, en exemples de persones mortes o vives, reals o fictícies, i exemples d’incidents, passats o actuals. En el cas improbable que algú vingués i ens digués que prefereix com a companyia en Barbablava i, per tant, el prengués com exemple, l’únic que podríem fer és assegurar-nos de que mai se’ns acosti. Però em sembla que és molt més gran la probabilitat de que algú vingui i ens digui que tant li fa i que qualsevol companyia ja li estarà bé. Moralment, i fins i tot politicament parlant, aquesta indiferència, encara que molt comuna, és el perill més gran. En relació amb això, i només um xic menys perillós, hi ha un altre fenòmen modern molt comú: la tendència general a negar-se a jutjar sense més. De la reticència o incapacitat per a escollir els nostres exemples i les nostres companyies, i de la reticència o incapacitat per a relacionar-se amb els altres mitjançant el judici, neixen els vertaders skandala, els obstacles reals que els poders humans no poden eliminar perquè no es deuen a motivacions humanes o humanament comprensibles. En això rau l’horror i, al mateix temps, la banalitat del mal."

Hannah Arendt, part final del text “Algunes qüestions de filosofia moral”, curs adreçat a alumnes de la New School for Social Research, 1965, traducció meva.

El perill de pensar (la nació)

      Recordo ara – ho he recordat tants cops durant els darrers anys – quan ens deien, quan ens volien convèncer de que pensar i discutir sobre si Catalunya era, és o seria una nació no conduïa enlloc. Un debat metafísic estèril en deien... i sabien per què ho deien. Eren els anys noranta i una part molt important de l’esquerra encara tenia el diari El País com a lectura de capçalera. El diari funcionava com una espècie d’intel·lectual orgànic – figura que Antonio Gramsci reservava al paper del Partit Comunista de la seva època (!) – ja que molts no s’atrevien a contradir la línea editorial del rotatiu. Fer-ho no quedava bé, així de simple i així d’estúpid, els prejudicis funcionen d’aquesta manera.

      Servidor era un lector habitual de El País des de mitjans dels anys vuitanta i durant tota la dècada posterior. Per dir-ho d’alguna manera, vaig formar-me com a lector de diaris a través de les seves columnes. Fins que me’n vaig cansar, fins que vaig veure-hi clar i vaig sentir el perill que suposava estar sotmès a una línia de pensament, a una línia de mercadotècnia, a una línia de publicitat. Sé doncs, de primera mà, què significa la influència que pot arribar a exercir un diari en la mentalitat d’un individu, de molts individus i, per extensió, d’un col·lectiu. Afortunadament, m’informava també a través d’altres mitjans, però El País i el seu suplement de cultura Babelia eren el menú habitual. Amb tot, hi havia alguna cosa que mai no em va acabar de convèncer.

      El País, així com altres mitjans de comunicació, va fer creure a molts que pensar Catalunya en termes de nació feia lleig i no calia. La paraula, però, que sempre van fer servir i continuen fent servir és nacionalisme, el dimoni del nacionalisme. Se suposava que el nacionalisme era propi d’insensats perifèrics que reclamaven alguna cosa que no existia i que, a més, era perillosa. De la voluntat de ser en deien nacionalisme (Catalunya). En canvi, de l’afirmació orgullosa d’allò que s’és en deien patriotisme (Espanya). Dels individus conscients de viure en una nació sense estat, o de viure en una nació dins d’una estat que els nega, en deien nacionalisme. Dels individus conscients de viure en un estat que traça un perfil estret d’allò que el caracteritza, però que els inclou, en deien, i en diuen, patriotisme. Dit d’una altra manera, el nacionalisme és a la nació sense estat allò que el patriotisme és a l’estat nació. I com que el nacionalisme més que un nom ha esdevingut un insult, no caldrà donar-hi més voltes.

      En aquest darrer punt, hi ha hagut sempre a Espanya molt d’interès a silenciar i eliminar qualsevol debat sobre els diversos significats del terme nacionalisme, fent veure que el nacionalisme només és propi de gent enfadada i tota de dretes. Talment com si nacionalisme i conservadorisme no fossin res més que un pleonasme, una redundància. S’ha volgut liquidar, abans de començar-la, la discussió entre nacionalisme popular o d’esquerres, nacionalisme econòmic, nacionalisme banal, integrador, desintegrador, impositiu i excloent, emancipador, i tants d’altres. I tot en defensa d’una idea d’estat nació homogeneitzadora que fins i tot nega ja d’entrada el recurs federal de la unitat en la diferència. D’aquesta manera, es nega també a repensar la idea mateixa d’estat nació en termes republicans.

      El motiu pel qual això sempre ha estat així – no només en el periodisme tradicional, sino en bona part de la intel·lectualitat espanyola –, és a dir, allò que en l’inici he dit que sabien per què ho deien, no és altra que tapar de bon començament la possibilitat de pensar Catalunya com a subjecte polític autònom. Perquè sabien i saben que del reconeixement de Catalunya com a nació se’n deriven uns drets, entre els quals el dret a decidir el propi futur en forma de país. Fer entendre a milers i milers de persones que pensar i debatre sobre el caràcter nacional de Catalunya no passa d’una discussió erma i bromosa, una pura futilesa, significa l’intent d’impedir aquest perill. Va bé per acabar el paràgraf recordar el que Hannah Arendt va deixar escrit: no hi ha pensaments perillosos, el que és perillós és el propi pensament.

      Aquest és doncs el rerefons, que avui se’ns presenta com a evidència, del redactat de l’article segon de la Constitución Española on llegim: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.” En aquest article, la paraula nacionalitats és qualsevol cosa menys innocent. I la majúscula de la “Nación española” també. És el significat de l’expressió “atado y bien atado” del discurs de nadal de 1969, quan Franco es va referir al nou ordenament constitucional i al traspàs successori de poder a títol de rei en la persona de l’aleshores príncep borbó. D’aleshores ençà, directa o indirectament, TVE, El País i la majoria de mitjans corporatius no han repetit altra cosa.

      El que mai no ens van dir, i ara acabo, és que la metafísica sí que la volien, però que se la quedarien per a ells. Que seguirien tractant Espanya igual que el franquisme la va tractar – “una unidad de destino en lo universal” -, una entitat metafísica i no política, potser sense tenir en compte que quan la casa es construeix amb aquests elements, l’estat de dret salta per la finestra. Tractant Espanya com una església, els que en volen sortir només poden ser vistos com a apòstetes, blasfems i com a infidels, mai com a individus politicament conscients reivindicant l’exercici dels seus drets. Qualsevol terme legal que s’empri el que fa realment és amagar termes religiosos que, com és evident, no poden ser adduïts, perquè aleshores demostrarien que són ells, els assenyats patriotes, els qui de debò fan el ridícul. 

Sobre El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger

      Finalment, he acabat el coi de llibre, de debò que sí. Vull dir que em pensava que no l’acabaria mai, que no aconseguiria arribar al darrer capítol, ni a la darrera pàgina, però ho he aconseguit, i vet aquí el que en penso.

      Vaig llegir per primer cop El vigilant en el camp de sègol a Barcelona, l’any 2010. Ara som a finals d’agost de 2017 i aquest cop l’he llegit un tros en anglès i la resta en català. La part en anglès més que res era perquè el Joan m’havia dit que valia la pena de llegir aquest llibre en l’idioma original, pel llenguatge que s’hi emprava, que és l’argot d’un adolescent de la costa est nordamericana dels anys quaranta del segle passat. Un cop fet el tast, vaig regalar The Catcher in the Rye a un col·lega de la universitat i vaig prosseguir la lectura en el meu idioma natal, que a vegades trobo a faltar i que gaudeixo llegint, le catalan.

      A mesura que vas passant capítols t’adones que el senyor Salinger el tenia molt ben pensat, aquest llibre. Vull dir que per la manera que està escrit, aquest discurs reflexiu d’argot continu que té com a protagonista el Holden Caulfield, semblaria que el senyor escriptor l’hagués anat improvisant sobre la marxa, i jo diria que no. Bé, què coi, n’estic segur que no, perquè si t’hi fixes, els capítols són força simètrics i en cada un d’ells l’acció varia i s’explica una escena diferent de la història total i tota la pesca. Això ho fa molt bé el senyor Salinger. Al començament i després de tant en tant sembla que te’n cansaràs d’aquest llenguatge de l’adolescent, però he vist força pel·lícules dels Estats Units i em fa l’efecte que aquesta manera de xerrar no és només la d’un noi de quinze o setze anys. En fi, per què perdre-hi més temps...

      Sembla que el que més li preocupa al Holden és la hipocresia de les persones i de la societat en la que viu. Es diria que el tema de la novel·la és la hipocresia social, però algú mal pensat podria arribar a dir que, fet i fet, del que es tracta en el llibre és de la hipocresia del propi Holden Caulfield que, a còpia d’anar-nos relatant les seves peripècies durant quatre dies d’un hivern llunyà, ens voldria fer creure que ell és l’ànima pura envoltada d’ànimes corruptes. Ell bé que ho diu, sóc un gran mentider i sóc un boig, i s’autoacusa d’això i d’allò, però sempre sap veure en els altres una hipocresia de la qual sembla com si ell n’estigués salvat. No hi sé veure una sincera autocrítica en tota la confessió que Holden Caulfield va teixint al llarg de pàgines i pàgines, però, més enllà del punt i final sí que me’l sé imaginar criticant el seu relat de joventut... No vol dir que durant el llibre no se’ns mostri sincer. Sap que mereix l’acomiadament de l’institut i en cap moment el discuteix. Ens explica que no vol tornar de seguida a cals pares perquè sap què li espera i no ho vol provar.

      El que fa creïble el text de Salinger és aquesta pretensió de puresa de l’adolescent. Tot i saber que no és sant i que té defectes, es creu pur i innocent i s’esglaia davant del món i de la gent que passa pel seu camí. Tot és hipocresia. I ell se’n vol anar, vol fugir, vol desaparèxier. I ho vol fer a un lloc on no el puguin trobar, on potser hi trobarà una noia, que més endavant serà la seva dona, i treballarà posant gasolina, el just per viure en pau i segurament un o altre dia haurà de tornar a veure la seva família, més per obligació que per altra cosa, però en definitiva viurà sol, més o menys d’incògnit i alliberat. I aquest somni que Holden fa evident cap al final del llibre és el somni de la seva vida i és el somni que creua tot el llibre, des de la primera fins a la darrera paraula. Perquè si al final de la novel·la el protagonista decideix tornar cap a casa amb la seva germana Phoebe, l'ésser humà viu que més s’estima, això no vol dir que hagi renunciat al seu somni. Els somnis viuen en el món dels somnis i no poden morir mai.

      Aquest somni jo l’he tingut i el continuo tenint. El vaig tenir durant molts i molts anys i encara a cops em descobreixo pensant en desaparèixer del tot i anar a viure en un lloc on no em conegui ningú. D’alguna manera vaig fer-ho quan ja fa deu anys vaig decidir canviar de continent i de companyies, però sembla que mai no n’hi ha prou. Per als qui no aproven les assignatures, per aquells amb carrera que no troben feina, per als qui una bona part de les accions considerades normals els són una llosa, per a tots els insegurs, escampar la boira sempre serà un somni... o una opció.

      He anat rellegint El vigilant en el camp de sègol de mica en mica i he trigat unes quantes setmanes. I he tingut por en algun moment de trobar la novel·la menys interessant que el primer cop que la vaig llegir. Vull dir que m’hagués sabut greu que hagués passat això i tota la pesca. Però al final ha acabat sent una experiència molt més enriquidora que el primer cop que la vaig llegir. Perquè he entrat i he entès més la personalitat del Holden Caulfield i perquè hi hagut aquell moment epifànic que de vegades passa i en el que, amb el llibre a les mans, saltes i dius: Caram!, aquest sóc jo, sí, aquest sóc jo!

      En un moment de la seva conversa, el professor Antollini li diu al Holden: no ets el primer jove que descobreix que el món és ple d’imperfeccions, i un dia aprendràs a conviure-hi. Crec que la força de la novel·la descansa precisament en el fet que, efectivament, el món és ple d’imperfeccions, però que no tots aconseguim aprendre a conviure-hi o, almenys, no del tot. Així és com llegeixo El vigilant en el camp de sègol, perquè em resisteixo a pensar que sigui una novel·la d’adolescent per a adolescents. Fet i fet, qui no està fi és aquell que se sent a gust en un món que està tan malalt...

Gràcies Joan per donar-me l’excusa per a rellegir Salinger. Aquest cop, Marc, també he pensat en tu.

My friend David Bowie | Hanif Kureishi | The Guardian, 12/08/2017

One of the first, and most important pieces of advice David Bowie ever gave me – this was in the early 1990s – was to make sure I noted down the names of secretaries and assistants I came into contact with. This would help me later, he explained, when I needed to get through to the important people.

Charm, as Albert Camus put it in The Fall, is a way of getting people to say yes before you’ve told them what you want. And Major Tom, or Captain Tom, as Frank Zappa insisted on calling him when Bowie tried to poach his guitarist, had already used his ample portion to get through to the important people. And to the assistants, secretaries and thousands of other women he slept with, sometimes in threesomes and at orgies in Oakley Street in Chelsea, where he lived with Angie Barnett in what was then cutely called “an open relationship”.

Sign up for the Bookmarks email

 

Read more

Bowie’s father, who knew a lot about music and was an early encourager – perhaps Bowie’s first fan – was head of PR at Dr Barnardo’s. In a sense, Bowie himself always worked in PR, realising early that the image was everything. Even as a teenager he learned to make both men and women adore him. By his early 20s, he had turned to men, sleeping with dancer and choreographer Lindsay Kemp and composer Lionel Bart, among others. A vivacious Kemp, interviewed by GQ editor Dylan Jones in David Bowie: A Life, says that Bowie “went out with most people”, including Kemp’s costume designer, much to Kemp’s chagrin, causing poor Kemp to attempt suicide by bicycling into the sea at Whitehaven in an effort to recreate scenes from both The 400 Blows and Bicycle Thieves simultaneously.

According to Mary Finnigan, another forever disappointed suitor – she wrote a delightful book, Psychedelic Suburbia, about her relationship with Bowie in Beckenham, just after he’d left home and had broken up with the splendidly named Hermione Farthingale – Bart swung down to the south London suburbs in his Roller and disappeared with Bowie on the back seat for the afternoon.

Bowie was an admirer of Joe Orton’s cheeky subversion. They both had something of the Artful Dodger about them; Bowie certainly wasn’t averse to putting it about when it came to getting ahead. He had much to put about. Feminine and extraordinary looking, with different coloured eyes, a swan neck, porcelain skin, good hips and a delicious penis, he had it all. I believe his penis was first detailed in print by his first manager Ken Pitt, whom Bowie left after “Space Oddity” became a hit, poetically describing “his long, weighty penis swaying from side to side like the pendulum of a grandfather clock”. Fans will be pleased that his member is often commented on in David Bowie and might want to think of Bowie as something from a drawing by Aubrey Beardsley, a thin man with a transcendental phallus.

It had been quite a ride. Bowie attended the same school as me, Bromley technical high school in Keston, but 10 years earlier. It is important to note what a shithole it was: bullying, violent, with incompetent teachers. Education, in those days, for working- and lower-middle-class children, was hardly considered essential or even necessary. We were being trained to be clerks for the civil service, like the dour eponymous hero of HG Wells’s Kipps, a rags-to-riches tale of self-improvement that we studied at school, since Wells was the one famous local artist apart from Richmal Crompton. (Crompton, like Siouxsie Sioux, lived in Chislehurst.) The more imaginative boys, or the ones who could draw, went into advertising, which Bowie did after school, working on a campaign for a slimming biscuit called Ayds.

The only decent adult at Bromley Tech was guitarist Peter Frampton’s dad, Owen, who let us use the art room at lunchtime to mess around in with guitars, while complaining about how much he hated Steve Marriott’s voice. His son had just joined Marriott’s band, Humble Pie.

It is instructive to recall how little was expected of us kids and how we were patronised. I remember a nouveau riche friend from “up London” walking into our house in Bromley and saying, to mum’s horror, “What a lovely little house you have!” British pop had always been lower middle class and came out of the art schools rather than universities, which is where all the other British culture – theatre, movies, the novel – came from. Pop was always more lively: the music-mad kids were rebellious, angry and ornery. They always had a chip on their shoulders when it came to class and education. Social disadvantage has always been essential to pop: the hilarious incongruity of kids brought up in small houses without central heating and eating Spam for tea suddenly finding themselves living in mansions after writing a song.

Despite Kemp’s efforts, Bowie was a terrible mime. But he was a great mimic and loved to do the voices of his contemporaries – Mick Jagger, Bryan Ferry – while pissing himself laughing. This matter of the voice is interesting: as with a lot of us, Bowie’s accent wobbled and never really settled. The accent known sneeringly as “mockney”, used by south Londoners such as Bowie and Jagger before they went American, would have been necessary as well as natural at the time for boys brought up among cockneys who’d moved to the suburbs after the East End had been bombed during the war. That accent, which I still do when I’m bad tempered, would have helped you fit in, saving you from being beaten up at school or on the street, since the locals weren’t keen on anyone who didn’t speak like them, or, God forbid, showed an interest in anything artistic. The community was always aspirational, but determinedly downwardly mobile when it came to culture. You wouldn’t have wanted the lads to see you in a dress.

Fortunately, Bowie’s schooling didn’t interfere with his education. Almost everyone remarks on Bowie’s everlasting curiosity, “self-improvement” and wide-ranging intelligence. After reading Robert Heinlein’s sci-fi epic Starman Jones(1953), and collecting from movies, poetry and the numerous artists he admired, he constructed himself and his many aliases from a range of sources, many of which are explored in Jones’s book. As his obvious precursor Oscar Wilde writes in The Picture of Dorian Gray: “Man was a being with myriad lives and myriad sensations, a complex multiform creature ...”

Bowie was more Don Juan than Dorian Gray, a woman’s fantasy rather than a narcissist. It is well known that he made himself up but much in him remained constant. Unlike Iggy Pop or Lou Reed or even his older half-brother Terry, he was born cheerful and was never truly nihilistic or even depressed. Like most of us, he worried that he might go mad, but he clearly never did, despite his best efforts. He was unembarrassable and could be blokey and laddish in the English manner, adoring jokes and TV: Larry Grayson, Peter Sellers, Pete and Dud, The Office.

Bowie wasn’t one to waste anything. Even his period of self-destructiveness yielded some of his finest work, which, like the Beatles’, was that incredibly difficult thing – both experimental and popular. He told me that cocaine almost killed him several times, his friends putting him in a warm bath just to keep his circulation moving. However, he was always concentrated and was never not serious about his career. Both otherworldly and extremely practical, when he had a new album he’d make the terrifying move of playing it to you, sitting opposite in a kimono with a pad and paper, ready to make notes, seeming to believe he could learn from you.

I met Bowie through a mutual friend and asked if we could use his songs on the sound track of the BBC adaptation of my first novel, The Buddha of Suburbia. He agreed, and said he also had ideas for some original music. When he was composing this, and I expressed fear that some of the music was either too fast or slow, I can’t remember which, he hurried back to his pad near Montreux in Switzerland, spending the night redoing everything. He’d never composed for film before: he wanted to make the score for The Man Who Fell to Earth but was too knackered after filming to get down to it.

The collage or dialogical method chosen for this book by Jones, collecting the voices of those who knew or worked with Bowie and running them together chronologically, works very well. Most notably used by Jean Stein and George Plimpton in Edie, their 1982 biography of Edie Sedgwick, it ensures the reader is not pinned down by the biographer’s point of view or prejudices. It is a pleasure to hear from everyone: lovers, managers, journalists, Croydon girl Kate Moss,musical figures such as Carlos Alomar, Earl Slick, Mike Garson and Tony Visconti.

A treat for enthusiasts, whose number seems to be increasing, Bowie bulges with essential and telling Spinal Tappish gossip. The time Jimmy Page spilled beer on Bowie’s silk cushion and blamed Ava Cherry; when a clearly envious Paul McCartney invited him over and then couldn’t bear to talk to him, but got Linda to instead. The time Bowie and John Lennon went on holiday to Hong Kong and were determined to try monkey brains. And when Bowie’s shows had intervals he’d sit in the dressing room watching Coronation Street on VHS.

More importantly, as a more-or-less single parent, he brought up his son, the film-maker Duncan Jones, impeccably, and it is amusing to think of him and Lennon talking together about being good fathers. Bowie always said that Keith Richardswas less out of it than he liked others to believe, being an ace at Trivial Pursuit for instance, but the same was true of Bowie.

Some of these stories are as familiar as tales from the life of Jesus, but what is impressive about this biographical method are the accounts by then youngsters such as Nick Rhodes, Neil Tennant, Siouxsie Sioux and Dave Stewart suddenly seeing Bowie as Ziggy on Top of the Pops and understanding something about their lives and what they would go on to do in music. Bowie appealed to those who wanted to get out of Bromley or anywhere that resembled it – most of Britain in the 70s. His kids’ song “Kooks” really is wonderful; he was liberating, and did want to “let the children boogie”.

Bowie and Iman came to visit Sachin and Carlo, our twin sons, when they were born, bringing gifts. That night Paul McKenna, who was a pal, tried to hypnotise Bowie into quitting smoking. He clearly didn’t want to be hypnotised and didn’t want to quit, but he pretended for Paul. Afterwards, I remember him standing on the steps of my house, begging me to get him some fags. “Can’t we go together,” I suggested. “But I can’t go anywhere,” he said, gesturing at Shepherd’s Bush.

Being flattered and fawned over your whole life isn’t necessarily all it’s cracked up to be, and, in his last years in New York, he gave up pleasure for happiness. It seemed he returned to the blessedly ordinary satisfactions of being a good parent and husband. Not that someone like him could give up being an artist; unlike most pop stars, his last albums were a development. If, inevitably, this story is sad at the end – Bowie never seemed the sort of person to die on you – it is inspiring to hear what to meant to so many people.

He always sent a birthday card, which, characteristically, he made himself. He was our starman and he knew it. He did it for us, always prepared to be the hero we wanted, a real star, not a musician in jeans and a T-shirt with dirty hair, but of a glorious glowing beauty like Jean Harlow, Marlon Brando or Joan Crawford, someone who lived it all the time, and who was never bored or ordinary for one moment.

There will, of course, be many Bowie books in the future. But, for the time being, it’s all here. And anyone, anywhere, who has ever listened to pop and danced in their bedroom, will have listened to him and always will.

Link: My friend David Bowie by Hanif Kureishi | The Guardian, 12/08/2017

•David Bowie: A Life by Dylan Jones is published by Preface.