domingo, 23 de febrero de 2014

“No tinc temps, tinc molta feina”


 Llegeixo als diaris que s’ha reobert el debat sobre els horaris que fan els espanyols i els catalans, que tan poc ajuden, tant a la producció com a la conciliació entre treball i familia. Em sembla molt bé que es parli i es debati sobre el tema i que fins i tot algú se’l prengui de forma seriosa. Però crec que el prejudici que viu sota aquesta polèmica resta intacte. Crec que mentre se segueixi considerant de bon to dir que no tens temps per a res, la confusió de valors psicològica i social, que està instal·lada sobretot a les grans ciutats, seguirà existint. Mentre quedi bé l’excusa del no tinc temps perquè vaig de cul, encara que tants cops no sigui ni mitja veritat, tot seguirà igual. Per alguns es tracta de donar la sensació de persona ocupada les vint-i-quatre hores del dia. Atenció: no estic dient que això no passi i que molta gent no dugui una vida cansada. El que estic deplorant és que hagi esdevingut un model a repetir, que es faci servir la manca de temps no ja com a simple, i simplista, excusa per a qualsevol cosa, sinó com a orgullosa forma de vida. Perquè sabem que si el motiu és la feina ningú no ens molestarà amb preguntes desagradables, i quantes vegades no fem servir aquest recurs per a apartar allò que ens fa nosa? És el comodí perfecte, ningú no el qüestiona i - repetim-ho, perquè és el que dóna substància al prejudici – queda bé. "No tinc temps, tinc molta feina", t’atorga la máxima importància, et dóna aquell vernís de seriositat, imprescindible en la vida de tot ciutadà que es preui. Però, grosso modo, quantes coses hem deixat de fer perquè tenim massa feina per a ser feliços? Segurament la felicitat no té noció de minuts i hores. Ja deia Pascal que totes les desgràcies dels homes venien de no saber estar sols en una habitació. Benvingut sigui el debat sobre els convenients horaris productius, conciliadors de treball i familia, si és que realment existeix aquest debat i si és que n’hi ha que se l’estan creient. Però si hi ha algú que se li hagi passat pel cap que aquesta és la gran solució per als mals costums d’espanyols i catalans, crec que fa curt. Canviar la societat vol dir canviar els models pels quals aquesta societat es regeix. Canviar de vida és canviar de prejudicis. Però aquesta feinada, que potser sí que pagaría la pena dedicar-hi el temps que ningú no té, demana molt més que endarrerir les agulles del rellotge.