jueves, 20 de febrero de 2014

De... "Divertim-nos fins a morir" de Neil Postman


Aquest gener vaig intercanviar llibres amb un amic a Barcelona. A ell li va tocar El libro de la yerba, una compilació de textos sobre la marihuana, des de diversos punts de vista, feta per G. Andrews i S. Vinkenoog, que llegirà segons el seu gust (ho dic fent referència a Terry Southern i el seu A la rica marihuana y otros sabores). Jo vaig tenir la sort de rebre Divertim-nos fins a morir: El discurs públic a l’època del “show-business”, un assaig de Neil Postman sobre la televisió que feia temps que volia llegir i que, en català, ja fa anys que es va esgotar. Crec que l’assaig de Postman, malgrat les seves migrades aptituds profètiques – “[…] les preguntes sobre els efectes psíquics, polítics i socials de la informació són aplicables tant a l’ordinador com a la televisió. Encara que crec que l’ordinador és una tecnología sobrevalorada […]” (p. 202) –, és encara més actual avui que el 1985, l’any que va ser publicat, precisament perquè, en general, la primera part del que acabo de citar s’ha vist augmentat i corregit. A Facebook, fa uns mesos, un altre amic em va fer parar esment en el contingut del pròleg d’aquest llibre, mitjançant unes tires de còmic comparatives que havia trobat a internet. Vull reproduir aquest pròleg, que remet a les distopies d’Orwell i Huxley, respectivament, en la seva forma original:

     Estàvem atents a l’any 1984. Quan va arribar l’any però no la profecía, els americans reflexius es van lloar cantant en veu baixa. S’havien mantingut fermes les arrels de la democràcia liberal. Fos on fos el terror, almenys nosaltres no havíem estat visitats pels malsons orwellians.
     Però ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió d’Orwell, n’hi havia una altra – una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa: Un món feliç, d’Aldous Huxley. Contràriament a la suposició generalitzada fins i tot entre la gent instruïda, Huxley y Orwell no van profetitzar la mateixa cosa. Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament. Però en la visió de Huxley no cal cap Germà Gran per privar les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Tal com ell ho veía, les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar.
     El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia els qui ens privarien de la informació. Huxley temia els qui ens en donarien tanta que ens reduirien a la passivitat i a l’egoisme. Orwell temia que la veritat se’ns amagaría. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància. Orwell temia que esdevindríem una cultura captiva. Huxley temia que esdevindriem una cultura trivial, preocupada per un equivalent de les sensacionetes; el ralet, ralet i tocar i parar. Tal com va remarcar Huxley a El món feliç tornat a visitar, els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre están a l’aguait per combatre la tiranía «van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions». A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un món feliç, són controlades mitjançant el plaer. Resumint, Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem” (p. 7-8).

          Sembla clar que Orwell, quan va escriure 1984, entre altres motius – “de fet, Orwell s’adreçava a un problema de l’Era de la Impremta” (p. 175) -, va tenir més en compte el comunisme totalitari de la URSS i els seus països satèl·lit, i Huxley, en escriure Un món feliç, el capitalisme dels EE.UU i la seva zona d’influència.

Bcnwallsproject
     
D’altra banda, Postman en el primer capítol del llibre cita l’obra de Lewis Mumford, Technics and Civilizations, que m’ha fet venir al cap una part de l’anàlisi que efectua Hannah Arendt sobre l’Era Moderna a La Condició Humana, quan escriu sobre Gal·lileu i el telescopi. M’agradaria, també, reproduir-lo aquí:

     “[Lewis Mumford] es fixa en la filosofía dels rellotges, en els rellotges com a metáfora, qüestió sobre la qual la nostra educación no ens ha dit res i els rellotgers encara menys. «El rellotge», conclou Mumford, «és una peça de maquinària de poder el ‘producte’ de la qual són els minuts i els segons.» En fabricar aquest producte, el rellotge té l’efecte de disociar el temps dels esdeveniments humans i d’aquesta manera alimenta la creença en un món independent, de seqüències matemàticament mesurables. Resulta que moment a momento no és una concepció de Déu ni de la natura. És l’home conversant amb ell mateix sobre una maquinària que va crear i conversant a través d’ella.
     […] En aquest procés, ens hem tornat irreverents cap al sol i les estacions, ja que en un món fet de segons i minuts, l’autoritat de la naturalesa està desbancada. És més, tal com assenyala Mumford, amb la invenció del rellotge l’eternitat va deixar de ser la mesura i el focus dels esdeveniments humans. […] És a dir, el rellotge va introduir una nova forma de conversa entre l’home i Déu, en la qual Déu sembla haver-hi sortit perdent” (p. 19).


Neil Postman, Divertim-nos fins a morir: El discurs públic a l’època del “show-business. Llibres de l’Index: Barcelona, 1990.