Perdas & Ganhos (Lya Luft)

.

Na arte como nas relações humanas, que incluem os diversos laços amorosos, nadamos contra a correnteza. Tentamos o impossível: a fusão total não existe, o partilhamento completo é inexeqüível. O essencial nem pode ser compartilhado: é descoberta e susto, glória ou danação de cada um –solitariamente. (15-16)


Pois viver deveria ser –até o último pensamento e o derradeiro olhar- transformar-se. (16)


Somos autores de boa parte de nossas escolhas e omissões, audácia ou acomodação, nossa esperança e fraternidade ou nossa desconfiança. Sobretudo, devemos resolver como empregamos e saboreamos nosso tempo, que é afinal sempre o tempo presente. (16)


Nisso reside nossa possível tragédia: o desperdício de uma vida com seus talentos truncados se não conseguimos ver ou não tivermos audácia para mudar para melhor –em qualquer momento, e em qualquer idade. (22)


(...) A utopia será o terreno da nossa liberdade. Ou acabaremos como focas treinadas cumprindo corretamente nossas tarefas, mas soterrando aquilo que chamamos psique, eu, self, ou simplesmente alma. (24)


Compreendi que a aparente indiferença dos outros com minhas imaginações infantis não era porque estivessem desinteressados ou eu não soubesse explicar direito. Era porque o pensado e o real não se distinguem nem cabem em palavras, e isso não se comunica. (25)


Uma arena de combates destrutivos me prepara tão mal para ser uma pessoa inteira quanto o sossego artificial dos problemas ignorados. (29)


Não podemos alterar o passado. Dramas familiares podem ser raízes venenosas por baixo da terra do convívio ou da alma. A lei do silêncio, do segredo obsessivo, pode constituir grave perturbação. Mas podemos mudar nossa postura em relação a todo isso, ainda que em longos e dolorosos processos, que significarão a diferença entre vida e morte. (30)


Muito do que nos legara pode ser re-programado: somos fruto mas não escravos, o olhar primordial que nos saudou não é necessariamente uma sentença de morte. Podemos –tarefa ingrata- fazer nossos acréscimos, escrever uma “errata” sobre o texto daquele prefácio de nós. (32)


Auto-estima é o que me vem à mente.
Visão positiva, não cor-de-rosa ou irreal significando confiança. Capacidade de alegria, busca de felicidade, crenças. O que de melhor posso fazer, como ser inteiro e feliz, dentro de minhas possibilidades –que geralmente extrapolam aquilo em que acreditamos ou nos fazem crer (...).
Auto-estima me lembra o que dizia meu amardo Erico Verissimo: “Eu me amo mas não me admiro.” (33)


Sair do estabelecido e habitual, mesmo ruim, é sempre perturbador.
O desejo de ser mais livre é forte, o medo de sair da situação conhecida, por pior que ela seja, pode ser maior ainda. Para nos reorganizarmos precisamos nos desmontar, refazer esse enigma nosso e descobrir qual é, afinal, o projeto de cada um de nós. (34)


Não preciso ser um rei para ser importante, mas devo me sentir apreciado.
(...) Devo me considerar capaz e merecedor, sem megalomania, sem alienação. Dentro do que está aí para que eu o escolha, o modifique , o faça meu.
(...) Gosto de mim na medida em que acredito na minha dignidade, quero me expandir conforme meu valor. E também segundo acho que vale a pena esse salto, esse crescimento, essa entrega. Depende de minha confiança. (35)


Preparar alguém para viver não se faz com frases, mas convivendo. (47)


Somos emocionalmente tão rasteiros que os afetos são um dever? (49)


Pior: muito mais do que palavras, falam em nós o gesto, a voz, o olhar, a química que exalamos. Isso que impera em nosso quarto, nossa cama, nossa casa, nossa mesa –essa aura que distingue pessoas e grupos: afeto ou intolerância, parceria ou deslealdade. (49)


Se nos valorizamos pouco não só tendem a manter as coisas como estão (ruim o que conheço pior o que ignoro), mas tomamos –ou não tomamos- decisões por medo. Medo da solidão, de sermos incapazes de decidir sozinhas, medo da opinião dos outros, medo.
Quem se subestima precisa de alguém ao lado para confirmar sua validade como pessoa. Nessa situação não se dialoga, pois o equilíbrio da balança está demais prejudicado. (70)


Embora a ambigüidade nossa torne tudo mais interessante pela multiplicidade de opções e interpretações, por outro lado nos aprisiona na gangorra da indecisão. (70-71)


Permanecemos, em algumas coisas, crianças –saboreando os privilégios e sofrendo os limites dessa condição. (71)


(...) Para viver, para saborear positivamente as transformações todas: “em certos momentos não é o amor que nos salva”, me dizia um amigo, “é o humor”.
O bom-humor é uma qualidade atraente e uma atitude sábia.
Não se trata de sarcasmo, de divertir-se à custa dos outros, mas de rir de si mesmo na hora certa, respeitar-se e amar-se, mas não se julgar sempre injustiçado e agredido. (73)


Temos escolha, mas somos inseguros. Podemos mudar, mas não acreditamos nisso. Boa parte dessa hesitação vem de fora, de palpites alheios, de propósitos superficiais, de modelos tolos. (107)


Se aceito a idéia de que tudo se encerra quando acaba a juventude, minha possibilidade de ser alguém válido diminui a cada ano. Essa perspectiva produz inércia e desperdício de talentos que poderiam ser cultivados até o fim, sem importar a idade. (108)

.

.

* Lya Luft, Perdas & Ganhos, Editora Record, 2004.

* Lya Luft, Pèrdues i Guanys, Edicions 62, Col. Èxits, núm. 68, traducció de Carles Sans.

.

Impressions II

.

“Ao chegar ali, hei de ver tudo com meus próprios olhos”,

pensava eu. Nunca se poderá aprender nos livros aquilo

que se vê com os próprios olhos.

Fiódor Dostoievski, Notas de Inverno sobre Impressões de Verão


Algú molt proper va dir fa poc: “per què viatjar si tot el que es pot veure viatjant ho pots aprendre als llibres, més barat i a casa?” Amb totes les lletres. I a mi em va fer mal i vaig sentir-me preocupat i trist pels fills d’aquesta mare dedicada i tendre, que no ha sortit mai fora de les quatre parets que la van veure néixer. I encara va venir a dir que viatjar era per als vanitosos. Heus aquí una mostra del que es pot sentir en una ciutat provinciana de l’interior. Quan escoltes amb atenció aquest tipus de sentències, no pots deixar de sentir un cert tipus de sorpresa barrejada amb alegria, perquè finalment ha arribat el dia que has aconseguit sentir amb les pròpies orelles allò que fins aleshores només havies sentit a dir de segona mà o... llegit en els llibres.

Aquí, com a tot arreu, els pobles tenen prejudicis sobre les ciutats, i viceversa. En les ciutats grans existeixen prejudicis entre els barris. Vaig conèixer un jove a Barcelona que vivia a la part alta i no s’havia atrevit mai a creuar el límit imaginari que dividia la ciutat entre el nord i el sud, on hi regnava la brutícia i la inseguretat.

En aquest poble es mira de reüll tot el que vingui de la capital econòmica i de la capital cultural del país. De la primera només en saben dir la caravana de cotxes que s’organitza cada dia per anar de casa a la feina i de la feina a casa. N’hi ha que hi dediquen dues hores per anar i dues més per a tornar. I això és cert, és vertader. Però la capital econòmica del país és molt més que aquesta filera de vehicles. De l’altra capital -que l’hem anomenat capital cultural per a diferenciar-la de l’econòmica, tot i que s’hi haurien d’afegir matisos que ara no venen al cas- el poble només en sap evocar les bales perdudes i la violència qüotidiana que baixa de les muntanyes i s’introdueix enmig d’uns carrers perillosos i hostils. Sent això cert, vertader, la capital cultural del país també és una de les ciutats més precioses del planeta, paisatge cantat per músics i poetes, però per aquesta altra realitat el poble té les orelles sordes. Al poble hi habita una por ancestral a tot el que vingui de les grans urbs, i no vol admetre que quan es fa fosc pel poble no hi camina ningú, perquè al poble també hi ha armes, robatoris i violència.

A la novel·la de les vuit dues dones, l’una propietària i l’altra empleada d’un restaurant, han sortit del poble per a visitar la capital cultural del país. La primera és lesbiana i ha viscut a la ciutat la major part de la seva vida. La segona no ha sortit mai del seu llogaret i està casada amb un ignorant, masclista i alcoholic, del qual es preveu que es torni a separar d’aquí a poc. L’episodi vol atacar dos prejudicis. El primer és el de l’orientació sexual de la propietària del restaurant. Feina difícil si tenim en compte que els programes d’humor de la mateixa cadena que emet el serial segueixen explotant els prejudicis contra els homosexuals i les lesbianes. I el segon, contra la visió deformada que els pobles i ciutats provincianes de l’interior guarden dels grans centres urbans. Una altra feina difícil si tornem a tenir en compte que des de la mateixa emissora es multipliquen els missatges de por i violència, a través de les notícies de sang que arriben dia sí dia també de les capitals del país.

Tot indica que les dues dones acabaran embolicant-se. I això serà un greu error. Perquè permetrà abonar l’estúpida tesi que contra els gais i lesbianes cal estar previngut, perquè en el moment menys pensat et poden “caçar”. Els guionistes encara són a temps de canviar aquest final. I pel que fa a les ciutats, els escriptors l’han encertada. Ara només cal que opinions tan il·lustrades del tipus “viatjar és de vanitosos” i “el mateix és llegir un llibre sobre París que veure París amb els propis ulls” trobin algun tipus d’antídot que els faci front, i de manera eficaç.

.

Per part meva, de tot se n'aprèn.

.

Una cambra pròpia (Virginia Woolf)

.

«Era l’hora crepuscular, llavors que els colors s’intensifiquen i els porpres i els daurats brillen als vidres com el batec d’un cor excitat; quan, no se sap ben bé per quin motiu, la bellesa del món revelada i tanmateix a punt d’extingir-se (llavors em vaig ficar en un jardí, la porta del qual, amb poc criteri, no havien tancat, i no s’hi veia cap bidell), la bellesa del món a punt d’extingir-se té dues fulles, una de riallera, l’altra tota angoixa, que et mig parteixen el cor.» (30-31)

*

«Per a tots dos sexes –i me’ls vaig mirar donant-se empentes pel carrer-, la vida és dura, difícil, una lluita contínua. Requereix un valor i una força de gegant. Més que res, segurament pel fet que som éssers molt propensos a la il·lusió, que requerim fe en nosaltres mateixos. Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera és ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d’un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició, el nas recte o bé un avi retratat per Romney –les tracamanyes de la imginació humana són infinites- respcte als altres. Així s’explica la immensa importància que té per un patriarca, a qui cal conquerir, governar, el convenciment que la meitat de la raça humana, sí, ja de naixença és inferior a ell.» (62-63)

*

«Durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder deliciós de reflectir els personatges masculins el doble de la mida natural (...). Així s’explica que Napoleó i Mussolini insistissin am tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida.» (63-64)

*

«(...), i vaig recordar aquell vellet ja mort, un bisbe, crec, que assgurà que és impossible que cap dona, d’abans, d’ara o de l’esdevenidor, pugui tenir el geni d’un Shakespeare. Ho va escriure als diaris. A més a més va dir a una senyora que l’anà a veure per demanar-li informació, que els gats no van al cel, encara que tenen ànima, afegí, una mena d’ànima. Quina manera d’estalviar-nos esforços mentals, aquests bons senyors! Com s’enretiren les fronteres de la nostra ignorància, quan ens hi acostem! Els gats no van al cel. Les dones no són capaces d’escriure com Shakespeare.» (82-83)

*

«Seria una gran pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes, ja que si en la varietat i immensitat del món no n’hi ha prou amb els dos sexes, com ens ho faríem, si només n’hi hagués un? ¿No seria més encertat que l’educació subratllés i enfortís més les diferències que no pas les semblances? Perquè de similitud ja en tenim prou, ara, i si tornés un explorador amb la notícia d’haver albirat altres sexes entremig del brancam d’altres arbres, sota uns altres cels, faria un gran servei a la humanitat; a més de fer-nos avinent l’espectacle del professor X afanyant-se a cercar els seus estris de mesura per demostrar la seva superioritat.» (155)

*

«Una té un instint profund, encara que potser irracional, a favor de la teoria que la unió de l’home i la dona és molt satisfactòria, produeix la felicitat més sencera. De totes maneres, l’escena de les dues persones ficant-se al taxi i la satisfacció que en produí em va fer preguntar, a més a més, si a la ment no hi tenim dos sexesque corresponguin als dos sexes físics, i si per sentir-nos totalment satisfets i feliços no cal també que s’uneixin. I aleshores vaig continuar de manera prou irresponsable a fer l’esbós de l’ànima, i vaig fer que cadascun de nosaltres hi fos dominat per dos poders, un de femení i un altre de masculí; i que al cervell del mascle l’home predominés sobre la dona, i al cervell de la dona la dona predominés sobre l’home. L’estat existencial més normal i més reposat correspon al de quan tots dos viuen en harmonia, en cooperació espiritual. Encara que se sigui home, la part femenina del cervell fa el seu fet; i la dona també ha de relacionar-se amb l’home que porta dins. Potser fou això el que Coleridge volgué dir en afirmar que tota gran ment és andrògina.» (173-174)

.

.

Virginia Woolf, Una cambra pròpia, Deriva Editorial, març de 1996, traducció d'Helena Valentí.

.