lunes, 9 de marzo de 2015

El cortesà i el seu fantasma (Xavier Rubert de Ventós, 1991)


"'No t'embalis, però. Has d'aprendre a mirar sense córrer a jutjar. A ser impecable sense ser càustic. Irònic potser sí, però d'una ironia tot just venial - que la ironia massa remenada aviat es talla i es fa agra. No inflis els adjectius amb els teus propis prejudicis. ¿No eres tu el qui s'irritava amb el joc fraudulent de l'Astròleg que no respecta la innocència del futur tot volent-li donar gruix, sentit i orientació? Mira doncs de no fer tu el mateix amb el passat. Respecta la modulació i la calma d'aquest passat - die Ruhe der Vergangenheit. Fora mans: si et manca l'elegància d'estar amb naturalitat i cordial en el Parlament, controla almenys ara la temptació d'analitzar-lo com fan aquests penjats de les festes: psicòlegs malgrat ells i espies d'urgència. No deixis que la reacció al·lèrgica que tot això et produeix se't coaguli en un discurs crític. Mira que els teus judicis et jutgen a tu abans que no pas els altres. Evista la ficció displicent. Que el sentit de l'humor no et faci perdre el sentit del ridícul, o a l'inrevés. No vulguis ser literal, però tampoc literari. Ni jutge ni víctima: ni anàlisi sociològica ni conte de la llàgrima. Deixa només que tot això circuli a través teu. Fes-te'n simplement el viàtic o l'excipient que ho vehicula. Sigues prou creatiu per arribar a ser només objectiu. Aprèn a considerar les teves reaccions com merament accidentals, com un element més del paisatge o, més exactament, com la 'reacció' química que es produeix quan tu hi entres en contacte. Aprèn a tractar tot això com es fa amb les convencions, amb el propi llenguatge que parles: sense creure-hi, sense tampoc rebelar-t'hi, sobretot sense voler deletar-ho. Mira que ficar-se en política i queixar-se llavors de la seva manca de tendresa o subtilesa és fer com aquella que es casava amb un artista i es complanyia que no tingués les virtuts d'un inspector fiscal."

"No res d'escandols doncs: l'expressió del desconcert ha de ser sempre sòbria. Ni facis escarafalls: cal saber mantenir-se atònit amb circumspecció, sense perdre el to ni les formes. I la primera condició, ja ho saps, és controlar la llibreta on tot ho anotes amb lletra de mosca. Aquesta llibreta, on, més que apuntar, sembla que vulguis apuntalar la teva virginitat. Aquesta llibreta que et permet sentir-te tantost per sobre del que t'envolta - Déu que jutja - tantost per sota - portera que mira pel forat del pany. I com que tens més esperit de portera que no pas de demiürg, vigila sobretot la darrera temptació. La d'explicar com es fa - 'de debò' - la política amb la punta de malícia del noi que explica a l'amiguet com es fan els nens" (p. 16-18).

"Com si el que es veu de prop hagués de ser més veritat que el que es veu de lluny estant! En mi soledad, he visto claras muchas cosas -que no son verdad. I qui diu la soledat diu la proximitat. De fet, la veritat no és 'in situ' com no és tampoc 'in studio'. Ni el pur empirisme ni el pur ascetisme no són mai garantia de res. No hi ha un habitat natural - a casa o a l'exili, sol o acompanyat - de la veritat; un lloc on la veritat canti o es doni tota sola. Cal allunyar-se de les coses i apropar-s'hi, i tenir vergonya y tornar-hi demà, i abraonar-s'hi, i respectar-les i dir-ho a un amic, i tancar-se a casa. Cal tot això i més perquè la realitat ens colpegi des de fora i arribi potser a dir-nos alguna dia, alguna cosa, d'ella mateixa" (p. 158).

"..., només quan no tinguem partits que es defineixin com a 'nacionals', haurem arribat alhora a la veritat i a la normalitat - a l'exercici de la nostra personalitat 'antiga, precisa i normal' -. Perquè el fet és aquest i no cal donar-hi més voltes: l'exaltació de la pròpia identitat és un símptoma inequívoc de la falta de confiança en un mateix. El 'como España no hay dos' o el 'som els millors' són com el black is beautiful o 'l'orgull gay': expressions d'una crònica, ancestral inseguretat. Estem tan a prop..." (p. 200).

Xavier Rubert de Ventós, El cortesà i el seu fantasma, Edicions Destino, Barcelona, 1991. Premi Josep Pla 1991.

No hay comentarios: