lunes, 1 de noviembre de 2010

El Mapa mut (novel·la) de Rubèn Intente

Un dia de la setmana passada vaig anar, una mica abans de migdia, a la Plaça del Sol, per acabar la lectura de Mapa mut, la novel·la del Rubèn que Angle Editorial va pubicar el 17 o el 18 d’octubre. Vaig demanar una cervesa, vaig treure el llibre de la bossa i sense voler, com sol passar, vaig sentir la conversa que dos joves mantenien a la taula del davant. En vaig reconèixer el contingut. L’un li explicava a l’altre els detalls sobre una obra de teatre que havia acabat d’estrenar, basada en el breu assaig de George Steiner, La idea d’Europa. Aquella veu era clavada a la del Rubèn.

El tema de Mapa mut és el de la identitat. Però no el de la pròpia, que també, sinó principalment la de l’altre, la del germà, germana, pare, mare o veí. Quan de temps podem passar convivint amb persones de les quals, al cap i a la fi, en sabem ben poca cosa? A quin grau arriben els nostres prejudicis, que informen les nostres opinions, que al seu torn són traspassades de boca en boca, fins a crear una crosta que cobreix, fins a fer-la irreconeixible, la vertadera identitat dels nostres semblants? I això no obstant, és legítim parlar d’una identitat vertadera? I encara una altra pregunta que sorgeix a partir d’aquest mapa: de l’actuació que li coneixem al veí a propòsit d’aquesta o d’aquella experiència, en podem extraure conclusions sobre el seu caràcter? Un dia, durant els anys compartits a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’autor va plantejar-me la qüestió següent: què hauria passat, com s’hauria desenvolupat la meva vida, si en comptes d’haver triat A en totes les meves eleccions, hagués triat B? El cartògraf d’aquesta guia muda tan eloqüent toca aquest tema, si no de forma directa, sí que de manera tangencial, sobre tot en aquelles converses filosòfiques entre la Judit (sense “h”) i el Mateu, on, entre altres coses, apareix la disquisició sobre la causa i l’efecte, que és el mateix que discutir, però a la inversa, l’etern tema de la llibertat.

Existeix, repeteixo la pregunta, una identitat de caràcter ontològic que ens fa ser nosaltres i només nosaltres, o al contrari, tota identitat és social i només aparent? Habitualment pensem aquest enigma referint-nos a la nostra personalitat. Intente té l’habilitat de plantejar la qüestió col·locant els focus en les vides dels altres, en una història que va de Vic a Los Angeles, passant per Barcelona i Nicaragua. Per cert que la descripció que l’autor fa de Califòrnia és qualsevol cosa menys tòpica. Un s’imagina vent, solitud, buidor, conduint un cotxe gran que travessa noms coneguts i no tan coneguts, sentint de fons algun tipus de música semblant a la que Angelo Badalamenti composava per a les pel·lícules de David Lynch. Que cadascú s’imagini el que vulgui, el que acaba sent cert és aquest meravellós caràcter evocador que l’afilada i lliure prosa del Rubèn atorga a aquestes localitats massa gastades, i per tant poc conegudes. Aquest és un paral·lelisme que la novel·la, subtilment, proposa entre llocs i persones: quan més ens pensem que els/les coneixem, més ens sorprenen. Aquest mapa mut parla molt bé en contra del prejudici i a favor de la mentalitat oberta que mai no es cansa de, i a la qual no li fa por, sorprendre’s: el principi de la filosofia en els seus grecs principis.

Cioran afirma en un dels seus llibres que, després de certes experiències, ens hauria de ser permès de canviar de nom. Cito Cioran perquè una altra de les tesis fortes que recorren tot el mapa del Rubèn és la idea de la no superació, sinó de la reinvenció del jo a la qual ens obliga la vivència d’alguns moments dolorosos als quals tots hi estem exposats, cadascú els seus segons biografia i circumstàncies. Chapeau Rubèn, penso que aquí la claves, estic del tot d’acord amb tu, i no em cal afegir res més.

Mapa mut és una novel·la de relacions. Principalment la de les germanes Judit i Marta, però també la de la Judit i el Mateu, la dels pares i els fills, la teva i la meva.

Vaig arribar a temps d’acabar la lectura del llibre, em vaig aixecar i li vaig dir a l’Oscar, mostrant-li el mapa i el nom del seu autor: el coneixes aquest? I ell va fer una exclamació de sorpresa, molt semblant a la que hagués fet el Rubèn. Ves a saber si es coneixen gaire, aquests dos, però, sense haver-hi parlat mai abans, vaig reconèixer l’Oscar en pocs segons, i d’esquena. O sigui, que un parell de semblances segur que hi són. El germà de l’escriptor va convidar-me a seure, però vaig refusar adduint una pressa que no tenia, però afegint una observació: si això fos una novel·la, o una pel·lícula, no t’hauria dit res i el lector, o l’espectador, hauria estat l’únic testimoni d’aquesta simbòlica coincidència. Però com que això és la vida, he pensat que tu també havies de saber-ho.

Cassino, 1 de novembre de 2010.