jueves, 19 de agosto de 2010

La meva Sultans of swing (una història llegendària)

Quan era petit, anava a buscar el pa al Carrer Gran i la música a la 33&45 Shop del carrer Ros de Olano de Gràcia. Aleshores ma mare em comprava cassettes, perquè a casa no teníem tocadiscos, tot i que jo, com que en tenia tantes ganes, de tenir-ne un, m’havia arribat a comprar um parell de Lps (la BSO de Grease i el Greatest dels Bee Gees) que anava a posar i a escoltar a ca la veïna. Santa paciència. Inesperadament, un dia va aparèixer per casa un oncle pràcticament desconegut, portuguès i ric, amb un “tocata” de joguina sota el braç, un reproductor de vinils blanc i vermell, petit, que semblava de mentida però funcionava de debò, i llavors els meus mals van començar a trobar solució.

Suposo que va ser en aquella botiga del carrer Ros de Olano, ara crec que transformada en tenda de roba, que vaig aconseguir un k7 anomenat Gran Premier 80, que incloïa grans èxists de l’any immediatament anterior, això és, el 1979. La cinta, que encadenava les cançons sense pausa entre l’una i l’altre, per molt diferents que fossin els temes proposats, començava amb “In the navy” de The Village People i seguia amb una música que es deia “Sultans of swing”. Són les dues úniques cançons que recordo d’aquell disc – ara peça de col·leccionista baratet –, perquè jo m’aturava aquí. Això no vol dir que no hi hagués res més aprofitable, allà dins, però ara sí que ja no en tinc ni la més remota idea. A més, i com sol passar en els episodis llegendaris de les nostres vides (qui no en té cap?), aquella cinta es va perdre no se sap on. La vaig buscar diverses vegades al llarg dels anys, però res de res. I la vaig estar buscant durant molt de temps, precisament, perquè sabia que aquella versió de la cançó no era la mateixa que la que es presentava com a original en el disc d’estrena dels Dire Straits, l’homònim Dire Straits (1978). A veure si m'explico, això era més o menys com saber un secret, o com posseir una informació que en qualsevol moment algú em podria demanar, i si no tenia la prova dels fets ningú no em voldria creure i m’arriscava a quedar com un farsant.

Van anar passant els anys i de tant en tant pensava: “no la tornaràs a escoltar mai aquella versió”, que per a mi, i això és el més important de tot plegat, no era... “la versió”, sinó que era l’autèntica “Sultans of swing”, la que vaig escoltar una i altra vegada sense parar, play-stop-rewind, play-stop-rewind, play-stop-rewind.

.

video


Als lletraferits els passa que hi ha novel·les que associen a una determinada edició. Per a molts, no és el mateix llegir El Quijote en qualsevol de les múltiples copies que existeixen a les llibreries, perquè la seva, la que van fer servir per a llegir-lo per primera vegada, és... El Quijote. Hi diu el mateix que en totes les altres edicions, però no és el mateix llibre. En el cas de la cançó “Sultans of swing” i la meva història, sí que hi ha diferències importants, perquè ni sonen igual – la del GP80 posseia una atmosfera de cervesa, pub i relax que no té la del Long Play, un altre color i una altra textura – ni totes les notes són les mateixes. És a dir, no diuen, i per tant no comuniquen, el mateix.

.
I van seguir passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, i va arribar aquesta xarxa digital i cibernètica, i què sé jo quantes coses més, amb la qual un és capaç de seguir el rastre de qualsevol pista, per pols i més pols que hi hagi caigut a sobre. Un vespre, passejant pel Youtube, vaig trobar que algú havia col·locat aquella “Sultans of swing” del GP80, que resulta que era el single que es va publicar a les illes britàniques en aquella època. Segons www.mk-guitar.com, es va gravar als Pathway Studios de Londres, entre el 20 i el 26 d’abril de 1978, un mes després d’haver enregistrat tot el disc als Basing Street Studios de la mateixa ciutat. Existeix fins i tot una altra versió-demo, de la qual, però, la pàgina web no en dóna gaire detalls, i tampoc és la que ens interessa aquí. Aquest single és, doncs, una regravació de l’original (“uma releitura” com els agrada dir als brasilers). Crec que fins avui només l’havia escotat o sol o, com a molt, al costat del Pere Joan, en una d’aquelles sessions musicals maratonianes que acostumàvem a celebrar tant a casa seva com a la meva. Però això, si va passar, no va ser fins al cap de tres o quatre anys. Avui és un plaer poder compartir la meva "Sultans of swing" amb tot aquell que, navegant, vingui a naufragar aquí.
.

Rio Grande, 19 d’agost de 2010

1 comentario:

Anónimo dijo...

doncs jo he arribat fins aquí... navegant... i he disfrutat molt del viatge... molt... mercès mestre i mercès a en Mark i la resta de la banda... com no.

petonàs Alfons!

xavi