lunes, 5 de octubre de 2009

A word is dead ... / Palabra viva (Emily Dickinson)

.


A word is dead
When it is said,
Some say.

.
I say it just
Begins to live
That day.





.



Palabra viva


Una palabra muere cuando es dicha,
alguien dice.
Yo digo que justo empieza a vivir
aquel día.

.
.
.
.
EMILY DICKINSON por NURIA AMAT, Amor Infiel, Ed. Losada, Madrid, 2004
.

lunes, 18 de mayo de 2009

Keith Richards on Blues

.
'I loved rock'n'roll - but then we found the blues'
.
It was a great day for music when the young Rolling Stones discovered the blues. Keith Richards looks back on a lifelong love affair
The Guardian, Friday 1 May 2009
.
On first hearing the blues
.
It's very difficult to say - when did I identify the blues as a particular form of music? My mum was playing me jazz - a lot of Billie Holiday, Billy Eckstine, Sarah Vaughan. I mean, it's not your country blues but, as I went on, I realised that I was brought up on a broad basis of blues music without even knowing it, so, in a way, I'm a result of what my mum played. I had a natural affinity for it, I think, so it wasn't like a conscious thing or anything like that. You know, I didn't think in terms of black or white then. You didn't know whether Chuck Berry was black or white - it was not a concern. It was just what came in the ears and, my, what it did to you. And then I slowly realised that what these cats were doing was closely related to what I'd grown up listening to. You know, it was more stripped down, it was more rural. And then I went into this thing of finding out - where did he get it from? And without actually being able to call up Chuck Berry - I was 15 - and say, "Hey, Chuck, where do you get that from?", you went through record labels and [found out] Muddy Waters had been the guy to introduce Chuck Berry to Chess Records - then there's a connection. Then I got into Muddy Waters and then, before I knew it, that leads you immediately to Robert Johnson, and then you're before the war and you're into this other stuff - and a lot of it's, like, pretty rubbish.
.
On trying to hear more of the blues
.
I had to stick people up. We would borrow records and lend records, and stuff. Some guys had interesting sounds, and you sort of gravitated towards people that had a collection of records. And you try and steal one here and there, or just borrow. Let's put it like that: borrow. It wasn't just necessarily blues - there was a lot of folk music involved. We'd pick up anything we could listen to. I mean, my experience of art school is basically sitting in the john all day playing guitar when I wasn't forced to draw some fat old lady. And there I found a whole hotbed of music, where we distilled this stuff and listened and tried to figure out what we've been missing out on. You know, the BBC had not been particularly generous in its deliverance of blues and esoteric kinds of music. You started to search out certain guys that had more knowledge, more material than you did, and you had to know where it came from. So then I went to study this stuff and I realised that these blues men, they're talking about getting laid. And there's me studying what they're doing, but I ain't getting laid. I mean, there was something missing in my life - obviously, to be a bluesman I have to go see what this lemon juice is, running down your leg. And you know, these guys are actually living a life - they're not studying. I loved rock'n'roll but there's got to be something behind the rock'n'roll. There had to be. We found, of course, that it was the blues. And, therefore, if you really want to learn the basics, then you've got to do some homework. We all felt there was a certain gap in our education, so we all scrambled back to the 20s and 30s to figure out how Charlie Patton did this, or Robert Johnson, who, after all, was and still probably is the supremo. Blues didn't just mean doing one thing or another - there was a lot of room to manoeuvre around the blues.
.
On blues singers' names
.
It made me sick - my name's Keith Richards. It hardly makes it against Howlin' Wolf or Muddy Waters, does it? On my first guitar I had Boy Blue written - just pathetic. But that was as good as I got at the time.
.
On learning to play the blues
.
Once you start to play, you realise you've got to know how he did that. "This man just bent the string three yards! And made it sound simple! And he's got a rhythm going here that is unbelievable and he's blind and he's ... " I mean, it's just something you've got to do. You have no choice. I mean, we had other things to do and everything, but once you got bitten by the bug, you had to find out how it's done, and every three minutes of soundbite would be like an education. We did learn our stuff, though and, quite honestly, the blues ain't just necessarily black. We found that out eventually.
.
On the Stones' love of the blues
.
Mick was as much of a maniac. Brian as well, an absolute maniac. Charlie was more broad-based - that is, more jazz - but very much in this. We turned Charlie Watts on to Jimmy Reed, which, for a drummer, on the surface of it is the most boring job in the world. But it was the sheer monotony, the sheer non-stop throttling hypnotism that got Charlie into the blues. And these cats are great. After all, they were all jazz drummers in one form or another. The thing we didn't realise then is that cats in the States didn't put everybody in a bag. In England, you were put in a bag - he's jazz, he's this, he's pop, he's rock, da-da-da.
.
On recording the Stones' first demos, and recording the blues
.
I very barely remember it, because, to me, I was in heaven, 'cause I was actually in a recording studio. I mean, to me, that was the whole point - you'd died and gone to heaven. You're actually in a room built to make sounds, and there's actual microphones. Another thing to do with the blues is how they were recorded. They were done on the quick, and some of that stuff was made on wire, not even tape, let alone digital. So you'd have to work out where to put the microphone to get the sound of the room - you know, where John Lee Hooker would put his foot. And you'd sort of work your area. Making regular records - orchestrated and produced records - you didn't get a chance to figure out the room, and figure out what you can do. Every room is different - you get a bounce back here, and you put the microphone a little further back. You could hear on Robert Johnson records where they'd deliberately pulled the microphone back to get more guitar, and so he's wailing over the top. It's one thing doing it, another thing to capture it. And I think, in England, a lot of us got interested in how to capture it. How to get that sound right. These cats would leave a microphone over the back of the room, and then there'd be a drummer slapping around over there. And it's the best drum sound you ever heard. You know, there's not just one way to make a record, there's not just one way to record an instrument. If you had Beethoven going, and 50 violins, then you'd treat it a different way. You got one cat with a foot and maybe some guy slapping a bass somewhere round the back, and you could hear them playing the room, as well, and not just the instrument. And I think making records was really the other great drive for most of us English blokes to get in a studio and figure out eventually how it's done. [In English studios] you had to fight this whole other system of how records are made - it was: "Mind my microphone!" Well, I'm not trying to hurt it, you know. "You're playing too loud into it, and you've moved it!" and all that sort of stuff, but that's called learning how to record. They were applying European techniques to recording, to making music, that don't apply to that system at all. So you did find yourself, for quite a while, head to head with this sort of monolithic idea of British recording engineers. You just learned by trial and error. Trying to transfer it on to tape was a pain for years. I mean, anybody will tell you you're up against this monolithic idea of, like, the correct method of recording. But we're not looking for the correct method, we're looking for the incorrect method: I want to see how much that microphone can take; if a guy is over there and yelling, I want to see whether the voice still carries. It's trial and error, trial and error, and mostly error.
.
On what the bluesmen thought when the Stones visited Chess Records studios, the home of Chicago blues
.
They went, "Ah, man, I don't believe it, you're playing our music." They were just so effusive, so sweet - "Come over to the house," you know. I mean, you'd died and gone to heaven - it was the cats, gentlemen in the truest sense of the term. They'd stab you in the back, but gentlemen. They were so interested in what we were doing, and realising, at the same time, that we didn't know shit, really. They would all help, it was all encouragement, and that. To me, that was one of the most heartwarming things. 'Cause you figure you're gonna walk in [and they'd think], "Snooty little English guys and a couple of hit records." Not at all. I got the chance to sit around with Muddy Waters and Bobby Womack, and they just wanted to share ideas. And you were expecting, "Oh, English kids making money out of me," and it could well have happened. But they wanted to know how we were doing it, and why we wanted to do it, you know.
.
On the relative status of the bluesmen in the US and Europe
.
Their US audience was getting smaller every year because they were now considered old hat. They liked Europe - they'd come over once a year. American black music was starting to slide into Motown, which was far more slick and more organised. [The bluesmen] felt they were being a little left out by their own, and this influx of interest from Europe, especially England, really caught their interest. I've no doubt they all looked at each other and said: "Well, that's the strangest audience I've ever seen - they're a bunch of wimpy English guys with long hair going 'Ooh!'"
.
On making a No 1 out of Howlin' Wolf's Little Red Rooster
.
We must have been wearing brass balls that day, when we decided to put that out as a single. I think we just thought it was our job to pay back, to give them what they've given us. They've given us the music and the friendship, and let's stand up, be men, and give them a blues, and it went to No 1. Mr Howlin' Wolf, he didn't mind at all. It was maybe a moment of bravado, in retrospect, but it worked. We have been blessed by the music that we listened to, and let's see if we can actually spin it back around and make American white kids listen to Little Red Rooster. You had it all the time, pal, you know. You just didn't listen.
.
.
• These are edited extracts from an interview with Keith Richards for Blues Britannia: Can Blue Men Sing the Whites?, on BBC4. (http://www.bbc.co.uk/programmes/b00kc752)
.

martes, 12 de mayo de 2009

Cioran: une pensée contre soi héroïquement positive (Liliana Nicorescu)

.
Être le « héros négatif » de son temps, c’est, selon Cioran, trahir celuici: participer ou non aux tourments de son époque, c’est toujours faire le mauvais choix, se leurrer. Comme Cioran lui-même fut le « héros négatif » d’un « Âge trop mûr », l’étude que lui consacre Sylvain David se veut une « approche “sociale” » d’une oeuvre qui fait l’apologie de la marginalité et du désistement. L’enjeu est d’explorer les ressources esthétiques et sociales de l’écriture d’un misanthrope plus ou moins sociable, qui s’est déclaré « métaphysiquement étranger » et dont l’ambition fut de s’adresser à « la communauté des exclus, des
unhappy few » (p. 11) — les faibles, les ratés, son segment favori de lecteurs — vivant, tout en en étant conscients, dans une modernité aux accents spengleriens ou nietzschéens, nommée tantôt « décadence », tantôt « déclin », tantôt « crépuscule », tantôt « monde finissant ». Vivre et écrire en marginal participe d’un « héroïsme négatif », c’est-à-dire « de la chute », « de la décomposition », de la pensée « contre soi » (« le seul geste héroïque possible encore à l’homme moderne »), au fondement duquel l’auteur place la quête d’« une posture digne à opposer à l’inconvénient ou à l’inconvenance de la condition de l’homme moderne » (p. 17), d’une réponse lucide, parfois fataliste, aux questions incontournables de la modernité. C’est, selon Sylvain David, la source même de l’écriture cioranienne et de la posture négativement héroïque d’une oeuvre qui s’articule autour de la dualité entre le sujet et la collectivité, d’une identité sapée par le doute, et d’un « penser contre soi-même » assidûment professé par l’auteur des Cimes du désespoir.


Lire la suite:

http://www.revue-analyses.org/document.php?id=623

Liliana Nicorescu. «Cioran : une pensée contre soi héroïquement positive». @nalyses, Comptes rendus, XXe siècle. 2007-04-10.
.

Todo ponto de vista é a vista de un ponto (L. Boff)

.

Ler significa reler e comprender, interpretar. Cada um lê com os olhos que tem. E interpreta a partir de onde os pés pisam.
.
Todo ponto de vista é a vista de um ponto. Para entender como alguém lê, é necessário saber como são seus olhos e qual é a sua visão do mundo. Isso faz da leitura sempre uma releitura.
.
A cabeça pensa a partir de onde os pés pisam. Para compreender, é essencial conhecer o lugar social de quem olha. Vale dizer: como alguém vive, com quem convive, que experiências tem, em que trabalha, que desejos alimenta, como assume os dramas da vida e da morte e que esperanças o animam. Isso faz da compreensão sempre uma interpretação.
.
Sendo assim, fica evidente que cada leitor é co-autor. Porque cada um lê e relê com os olhos que tem. Porque compreende e interpreta a partir do mundo que habita.
.
Leonardo Boff, A águia e a galinha: uma metáfora da condição humana, Petrópolis: Vozes, 1997.
.

miércoles, 18 de marzo de 2009

El llibre del riure i de l'oblit (Milan Kundera)

.
Alguns de vosaltres coneixeu bé aquesta història. D’altres no tant. I la resta gens. Hi havia a la meva classe de COU, cap a finals dels anys 80 del segle XX, un personatge curiós el nom del qual se’m va esborrar ja fa temps. L’haurem de batejar: Jaume. El Jaume s’asseia davant meu i compartia amb mi les classes de literatura catalana i literatura castellana. El que el feia peculiar, no només als meus ulls, sinó a tots els que ens asseiem a la vora d’ell eren tot un seguit de trets i sortides la majoria dels quals ja no recordo, però n’hi ha una que se’m quedarà gravada per sempre més. A principi de curs, els professors, tant el de literatura catalana com el de literatura castellana, van donar la llista de llibres que havíem de llegir durant el curs. Pocs dies més tard, el Jaume va arribar a la classe amb tots els llibres comprats. Un dia van ser els de catalana i un altre els de castellana. Se’ls va posar tots en un cantó i a mesura que els anava agafant, se’ls anava dedicant, un per un. El Jaume es desdoblava en autor i lector a la vegada. De manera que, per exemple, en el cas de Mirall trencat, l’home escrivia a la primera pàgina: «Per al meu amic Jaume» i a sota signava «Mercè Rodoreda», i s’inventava el gargot. Ho va fer amb Pío Baroja, amb Santiago Rusiñol i amb tota la resta d’escriptors que ens tocaven aquell any. El seu company de taula, que ens va avisar, no donava crèdit, i els dos que sèiem darrera ens miràvem sorpresos i sense poder parar de riure.

Si us he explicat ara aquesta història és perquè he sabut fa poc que Milan Kundera, en el seu Llibre del riure i de l’oblit, n’explica una de molt semblant, amb ell com a protagonista, i amb l’objectiu de donar-se prestigi entre la seva clientela. Podeu imaginar-vos els ulls que he posat quan l’he llegit. Fa així:


«Durant els anys en què vaig viure exclòs vaig fer milers d’horòscops. (...) Feia temps que havia rebut dels meus amics de París tots els llibres d’astrologia d’André Barbault, el nom del qual anava seguit orgullosament pel títol de vicepresident del Centre Internacional d’Astrologia; canviant la meva lletra, vaig escriure amb ploma a la primera pàgina: A Milan Kundera avec admiration, André Barbault. Vaig deixar els llibres dedicats discretament sobr la taula i vaig explicar als meus embadalits clients praguesos que temps enrere, a París, durant uns quants mesos havia fet d’assistent del famós Barbault.» (76)

*

«Però escolta de debò? O només mira atentament i en silenci? No ho sé i de fet tant és. El que compta és que no els interromp. Ja sabeu què passa quan dues persones conversen. L’una parla i l’altra la interromp tot dient: això és exactament el que em passa a mi, jo... i comença a parlar d’ella mateixa fins que la primera no aconsegueix dir: això és exactament el que em passa a mi, jo...
La frase és exactament el que em passa a mi, jo... sembla ser un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altr, però això és fals: en realitat es tracta d’una rebel·lió brutal contra una violència brutal, d’un esforç per alliberar la pròpia orella de l’esclavitud i ocupar per força l’orell de l’adversari. El secret de la popularitat de Tamina rau en el fet que no desitja parlar d’ella mateixa. Accepta els ocupants de la seva orella sense oposar-hi resistència i no diu mai: és exactament el que em passa a mi, jo...» (100)

*

«- Quan es vol liquidar una nació –va dir Hübl- es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, d´na una altra cultura i inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant ho oblida encara més ràpidament.
- I la llengua?
- Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora de mort natural.

¿Era una hipèrbole dicada per una enorme tristesa?
¿O és cert que un poble no pot sobreviure a la travessa del desert de l’oblit organitzat?
Cap de nosaltres no sap què passarà. Però una cosa és segura. En els moments de clarividència el poble txec pot veure de prop davant seu la imatge de la seva mort. No com a realitat ni tampoc com un avenir inevitable, sinó com una possibilitat concreta. La seva mort és amb ell.» (192)

*

«L’home sap que no pot copsar l’univers amb els seus sols i les seves estrelles. El que li resulta molt més insuportable és veure’s condemnat a deixar-se escapar també l’altre infinit, el que sap proper, el que té a l’abast de la mà. Tamina es va deixar escapar l’infinit del seu amor, jo em vaig deixar escapar el meu pare i cada u es deixa escapar la seva pròpia obra perquè per buscar la perfecció cal anar a l’interior de les coses i mai no es pot arribar fins al final.
Que l’infinit exterior se’ns escapi, ho acceptem com una condició natural. Però, del fet d’haver deixat fugir l’altre infinit, ens en farem retret fns a la mort. Pensàvem en l’infinit dels estels i no ens preocupàvem per l’infinit del pare.» (198)

*

«La dona que ha estimat més que ningú en el mó (aleshores tenia trenta anys) li acostumava a dir (ell estava al caire de la desesperació quan ho sentia) que el que la mantenia viva no era més que un fil. Sí, volia viure, la vida la satisfeia immensament, però alhora s’adonava que aquesta volunat de viure estava teixida amb el fil d’una teranyina. N’hi havia prou amb tan poc, tan infinitament poc, perquè u es trobés a l’altra banda de la frontera on
tot perdia el seu sentit: l’amor, les conviccions, la fe, la història. Tot el misteri de la vida humana consisteix en el fet que transcorre en la proximitat immediata i fins i tot en el contacte directe d’aquesta frontera,que no n’està separat per quilòmetres, sinó amb prou feines per un mil·límetre. (245)
(...)
Tanmateix crec que Jan s’equivoca si pensa que la frontera és una ratlla que creua la vida humana en un punt determinat, que indica una ruptura en el temps, un segon precís en el rellotge de la vida humana. No. Ben al contrari, estic segur que la frontera ens acompanya sempre, independentment del temps i de la nostra edat, que és omnipresent, per bé que sigui més o menys visible segons les circumstàncies.» (258)
.
.
Milan Kundera, El llibre del riure i de l'oblit, Edicions Destino, 1988, traducció de Monika Zgustová

El vals de l'adéu (Milan Kundera)

.
«Perquè arribar a pensar que no hi ha cap diferència entre el culpable i la víctima significa abandonar qualsevol esperança. I d’això en diuen infern, filla.» (84)

*

«¿Què és el que duia aquesta gent a fer la seva activitat lamentable? La malícia? Naturalment, però també un evident desig d’ordre. Perquè el desig d’ordre vol transformar el món humà en un regne inorgànic on tot va bé, tot funciona, sotmès a una voluntat impersonal. El desig d’ordre és alhora anhel de mort, perquè la vida és una constant violació de l’ordre. O dit a l’inrevés: el desig d’ordre és un pretext virtuós amb el qual l’odi de tot el que és humà justifica les seves barbaritats.» (100)

*

«(Com tots nosaltres, Klíma també considerava real només el que entrava en la seva vida per dintre, de manera gradual, orgància; en canvi el qui arribava de fora, inesperadament i fortuïtament, ho percebia com la invasió de l’irreal. Malauradament no hi há res de més real que aquesta mena d’irreal.)» (143)

*

«Raskòlnikov va viure el seu crim com una tragèdia i es desplomava sota el pes de la seva acció. En canvi Jakub s’estranyava que el seu acte hagués estat tan lleuger, que no pesés gens, que no fos cap càrrega. I es preguntava si aquesta lleugeresa no era molt més espantosa que els sentiments histèrics del personatge rus.» (227)
.
.
Milan Kundera, El vals de l'adéu, Edicions Destino, 1984, traducció de Monika Zgustová

sábado, 7 de marzo de 2009

Something To Tell You (Hanif Kureishi)

.
En les històries que escriu Hanif Kureishi, Londres és continent i contingut, escenari i personatge, i és un Londres reconeixible, que en molts casos m'hi he passejat. Per això hi connecto immediatament i el meu interès creix a mesura que passen les pàgines. El Londres de Kureishi és el més real de tots, perquè si en el món existeix una ciutat-estat, aquesta és Londres, és la ciutat multicultural per exelència, la ciutat de tot el món, i qui escrigui un guió exclusivament participat per homes i dones blancs no donarà la versió real del que avui és aquesta metròpoli. El sistema francès de multiculturalitat, fraccionat en guetos, no funciona. El melting pot anglès, fins avui, resisteix a prova de bombes, and bombs they had. Amb tot el seu consumisme salvatge -Londres és un emblema del capitalisme forassenyat-, la capital anglesa és un referent positiu en molts aspectes. Racisme n'hi ha, se'm fa difícil pensar en un món sense prejudcis racistes, però la convivència interètnica a la Londres és la més avançada del món. Per tant, doncs, encara que només fos per això, els textos de Kureishi ja em semblarien rellevants. Al meu veure, és qui millor explica la ciutat.
.
El tema de la novel·la és el plaer i la recerca del mateix. El narrador és un psicoanalista i hi ha múltiples referències a Freud. Té bona part d'autobiogràfica, la novel·la, elements que si coneixes una mica l'escriptor i els seus escrits vas reconeixent com a propis de la seva vida. Kureishi no jutja els seus personatges i deixa que ho faci el lector. Per això és difícil de vegades saber què pensa l'autor, encara que hi hagin algunes coses clares, que ja hi havien quedat, de clares, en llibres anteriors. En cap dels textos de Kureishi hi ha tant de sexe com a Something To Tell You. Arriba a un punt d'aclaparador. I jo m'he preguntat també per què aquesta obsessió pel plaer, ja sigui via sexe, drogues o alcohol, i aquesta manca d'inquietud per la felicitat, que jo cada vegada entenc més com un estat de perpètua serenitat de l'ànima. Inquietud, curiositat, acompanyada d'una serenitat que et defensi de les neurosis.
.
Something To Tell You es pot considerar parada i fonda. A través de les seves pàgines, i la novel·la vista des del seu conjunt, hi ha un conglomerat dels temes i les històries que Kureishi ha escrit fins ara. Si fins avui, l'obra de Hanif Kureishi es podia dividir entre l'autor social que escriu la Londres moderna ("el" o "la" tant li fa, sent ella una ciutat híbrida) des del punt de vista dels que un dia van haver d'inmigrar; l'autor que a Black Album exposa de forma tan nítida la dicotomia fonamentalisme oriental/posmodernitat occidental; i d'altra banda, l'autor que a partir d'Intimacy exposa les preocupacions de la seva generació, la dels que avui han passat de la cinquantena, abordant temes com la solitud, la desafecció, en fi, un Kureishi molt més existencial i no tan social, en aquesta darrera novel·la, l'autor inclou els elements més importants de les dues etapes, pica l'ullet al seu gran èxit The Buddha of Suburbia i acaba obrint la porta a l'esperança. No és en va que el protagonista i narrador de Something To Tell You sigui un psicoanalista. Kureishi segueix explicant a la seva manera la realitat que té al seu voltant, però també segueix explicant-se, i de forma a cops molt evident, a si mateix. Que és del què va tot això de l'escriptura..., no?
.
Hanif Kureishi, Something To Tell You, Faber & Faber, 2008