viernes, 1 de junio de 2007

Reflexions en el trineu

1.

«Tinc un col·lega que davant dels seus fills fa veure que es desmaia; quan les coses entre ell i la seva dona no van gaire bé, simula síncopes a la cuina, s’esfondra entre les cassoles. Ja ningú no se’l creu, però ell continua fent-ho, i encara més, diu ell, quan ningú no se’l creu .» (Pg. 16)

Podem preguntar-nos per què precisament quan ningú ja no li fa cas, aquest col·lega de la primera narradora de En el trineu de Schopenhauer (Yasmina Reza) insisteix a simular desmais. Però aquesta imatge del síncope falsificat, no és una bella metàfora de l’autocompassió? i si bé a cops l’autocompassió vol espectadors, no sempre els necessita, i quan més fort és el sentiment de llàstima cap a un mateix més sol i aïllat et vols quedar...

2.

«Al meu mestre Deleuze no el va venir a ajudar Spinoza quan es va llançar per la finestra, diguin el que diguin, ni al meu mestre Althusser quan va estrangular la seva dona, just abans de condecorar-la amb un tros de cortina vermella. ¿Què en podem treure, d’un saber que mai no ens respon?» (Pg. 31)

Que potser l’errada històrica no ha consistit en haver tractat la filosofia com una disciplina científica més? Una branca del saber que després d’haver efectuat les pertinents exploracions de camp proporciona unes quantes veritats que el temps i les noves pesquises s’encarregaran de matar per a fer-ne créixer de noves...? La filosofia, que havia nascut amb la resta de ciències i que funcionava com una mena d’aglutinador de tots els pals científics, amb el pas dels anys i dels segles ha esdevingut una més de les belles arts. La filosofia, parida pel mite i la poesia torna així a la panxa materna i maternal. La filosofia quan mor torna al cau, embolcallada del mític líquid poètic del qual tant es va allunyar...

I encara voleu que la filosofia us proporcioni respostes? És que demaneu respostes al quadre que contempleu al museu? Tenien respostes Bach, Beethoven o Brahms?

La filosofia, la música, l’art, com l’aforisme, són fletxes que assenyalen direccions per a qui vulgui agafar-les.

Jo defenso la filosofia de tot el que se li ha volgut fer dir, i que no ha dit mai. Jo defenso la filosofia d’allò que mai no ha sigut, un oracle, i proposo que d’ara endavant torni a ser el joc de caminants per a les rutes que cada ú ha de fer sol...

3.

«El món, es vulgui o no, millora. Ara no voldràs que els afganesos, en un any, es transformin en electors suïssos. Això és impossible, home! És l’etern anacronisme de voler jutjar els altres a partir del que som aquí i ara.» (Pgs. 49-50)

Això està molt bé, però no acceptaré com a tret cultural que hagi de tolerar l’ablació del clitoris de les nenes-dones que es practica a segons quins països, ni el tracte infrahumà que reben alguns sectors de la població en totes les societats, no acceptaré com a part del folklore del veí que es tracti a la dona com a objecte sexual propietat del mascle, que se la condemni a la burka-inexistència i que, en resum, sigui poc més que un animal.

Ni totes les opinions són respectables ni hem d’acceptar com a trets culturals d’una societat determinada salvatjades que atemten contra els drets humans d’un sector de la població, ja siguin homes, dones o infants...

4.

«Hi ha una direcció millor que les altres, la direcció que donarà pas a una moral tolerant, pluralista, amb sentit de l’humor, alegre. Aquesta direcció és una direcció millor que les altres, una direcció que la humanitat pot agafar, si vol, i som nosaltres qui des del nostre insignificant nivell tenim el deure de contribuir-hi. Cada un de nosaltres és responsable de la seva pròpia estructura mental. Ens podem sentir a gust sent feliços, tot i que molts trobin més fascinant la desgràcia. És més, m’atreviria fins i tot a dir que la felicitat és l’única resposta a l’absurd.» (Pgs. 51-52)

L’absurd atorga sentit a l’existència, el marge de llibertat que ens confereix el saber que aquí no hi ha més castell que el que cadascú es construeix, i que si tots haguéssim d’assolir un sentit preestablert encara n’hi hauria més que voldrien baixar del trineu... Em fastigueja tant la sentència que dicta guanyar-se el cel com la que parla de guanyar-se la vida. Això no és un joc de guanys ni de pèrdues, aquí del que es tracta és de viure, i l’existència no va aparellada de cap moral, sinó que l’únic que hi ha, seguint aquí el vell Nietzsche, són interpretacions morals de l’existència.
I que en la desesperació també hi pot brillar el sol. Cal, per això, trobar i obrir les finestres que surten al nostre abast.... L’home del subsol de Dostoievski va menysprear la de l’amor...

5.

«Aquesta bata, l’amistat m’obliga a dir-t’ho, t’embrut. T’arrossega cap al no-res com ho fan, d’altra banda i si em permets l’opinió, totes les bates. Les bates són una bogeria, qualsevol que es posi una bata és xuclat pel no-res, és així.» (Pgs. 62-63)

Una de les veritats més profundes d’aquest llibret.

6.

El Butlleti de la Societat Francesa de Filosofia com a arma per a atacar el marit és una arma molt pesada, pot deixar lesions que mai no s’esborraran...

7.

«El món de les idees és un error, mai s’hi fa diana. Apuntar-se al bàndol dels erudits ens converteix en desgraciats.» (Pg. 80)

M’ha fet pensar en la novel·la curta de Martin Page Comment je suis devenu stupide. D’altra banda, parlant d’idees, Cioran comença el Précis... amb aquestes paraules:
«En elle-même toute idee est neutre, ou devrait l’être; mais l’homme l’anime, y projette ses flammes et ses démences; impure, transformée en croyance, elle s’insère dans le temps, prend figure d’événement: le passage de la logique à l’épilepsie est consommé... Ainsi naissent les idéologies, les doctrines, et les farces sanglantes.» (Oeuvres, pg. 581)

8.

«Tots acabem arribant al mateix lloc al cap i a la fi.» (Pg. 94)

I finalment la mort és el que dóna sentit a la vida, o la vida té sentit precisament perquè morim. D’això cada cop n’estic més convençut, encara que només sigui a la manera d’una moral provisional a la cartesiana. De vides, tan sols estic en disposició d’afirmar que només hi ha aquesta. Tampoc puc negar que n’hi hagi més, però ningú no ha tornat per explicar-m’ho. Ni el Pere, ni el Jordi, ni el Sebastián, ni el meu pare. Per tant, de moment prefereixo pensar que això és tot el que hem de veure. I és prou.
D’aquest fet, que un dia tot acabarà per a nosaltres, sí que se’n pot tirar alguna proposta moral, ara que tot són propostes i que tan de moda estan les propostes culturals i de tota mena. I propose:

«Si almenys l’home pogués aprendre a ser el que és: mortal, aleshores podria començar a trair la seva cobdícia.»
.
(http://alfonscsb.blogspot.com/2007/04/deixalles-llibre-daforismes.html ... Tot citant-me a mi mateix com a exemple de la meva modèstia, gràcies.)


Yasmina Reza, En el trineu de Schopenhauer, Traducció de Ramon Faura Coll, Eds. Anagrama · Empúries, Barcelona, maig de 2006

2 comentarios:

Martí dijo...

upps no se si això ho hauria de mirar el dia de la soirée literaria, si es tracta de la teva aportació telemàtica a la trobada....
una abraçadaaaaaaaaa

Martí dijo...

Finalment discussió moderadament intensa entorn al llibre a la reunió, vam llegir en veu alta les reflexions escrites en aquest blog i cadascú va dir la seva... a alguns els va arribar més que a d'altres, l'estil els emboiraba el rerafons... Un llibre al voltant de l'(auto)compassió, la legitimitat del dubte i la debilitat...
"Sigue habiendo cándidos observadores de sí mismos que creen que existen "certezas inmediatas", por ejemplo "yo pienso", o, y ésta fue la superstición de Schopenhauer, "yo quiero": como si aquí, por así decirlo, el conocer lograse captar su objeto de manera pura y desnuda, en cuanto "cosa en sí" y ni por parte del sujeto ni por parte del objeto tuviese lugar ningún falseamiento" Nietzsche