martes, 3 de abril de 2007

Deixalles (Llibre d'aforismes)

Deixalles havia de ser el nom original d'un recull d'aforismes que tenia la voluntat de publicar ara ja fa més de quinze anys. Com acostuma a passar, el projecte es va quedar en això, en simple i pur projecte, i el llibret que havia d'aparèixer mai no va veure la llum. Feia poc que havia acabat de llegir Con las palabras, de Manuel Arranz (Ed. Pre-Textos, 1992), i animat pel format d'aquella bonica i interessant col·lecció d'aforismes, em vaig veure en cor de fer públiques les meves pròpies paraules. Eren els primers anys de la dècada dels 90 i tot el que aconseguia escriure es veia íntimament influit pel pensador romanès radicat a París E.M. Cioran. L'autor de La chute dans le temps segueix present en la meva vida, però amb els anys el meu pensament ha anat incorporant noves veus, nous matisos.




La música que gaudim amb passió s’eleva a silenci pur.





De tant en tant se’m presenta aquest fals dilema: la música o les persones. Si no vigiles, la gent se’n va tal com ha arribat. La música es queda. Però a cops resulta difícil fugir d’algú que saps que sempre et restarà fidel. I, tanmateix, potser és gràcies a aquest sempre, que sempre en pots fugir tranquil.




Amb els anys pot canviar la manera d’escoltar música. Canvis imperceptibles o molt acusats. La música, però, segueix sent la mateixa.




Hom pot sentir-se escriptor sense escriure. Però el deure de tot escriptor és escriure.




No escriu perquè li fa por entendre’s.





Escriure és justificar-se.





Escriure, és a dir, veure, tal com es veu, així, escriure. Descriure, aquesta paraula de dubtós prestigi. Una frase darrere d’una altra, darrere d’una altra, darrere d’una altra, travessant els espais i el temps; difuminar els límits, aturar-se tan sols de tant en tant en els llindars; sense preocupar-se per una, dues o tres ocasionals absències de sentit; fer lloc al buit. Escriure, és a dir, veure, tal com es veu, així, escriure. Fidel als ulls, i als cossos: escriure amb el cos. La resta arriba per torna.





En els llibres hi posem les paraules que ens sobren. I les que ens falten, també.





Deure mínim de tot llibre: afavorir el dubte.




Si almenys l’home pogués aprendre a ser el que és: mortal, aleshores podria començar a trair la seva cobdícia.





En la desesperació el cinisme no es una alternativa, sinó una imposició.





Em parlà d’un home carent de l’esma necessari per a la felicitat.




Vaig veure un nen a la plaça, pantalons vermells i gavardina marró cordada fins dalt, rosset, dient adeu per sempre, tirant petons amb una mà.





Tot és el mateix, però d’una altra manera.





Una i altra vegada les onades a la platja es trenquen,
diferents a cada volta
i a tot arreu igual.












Perdo l’esma en algun racó i llavors m’envaeix la mandra. O potser no, potser és la mandra que m’envaeix que em fa perdre l’esma en algun racó.





Per què treballar quan tinc tanta feina a no fer res?





Saber-se desacreditat davant la persona, fins aleshores, de més confiança...





Res com el sofriment estimula el nostre orgull. (Si això ja és trist, encara ho és més que aquest orgull produït pel nostre sofriment estableixi competències.)





Podria ser el simulacre l’experiència més profunda -per sincera- de l’amor?





Sentim els primers símptomes de l’avorriment i quelcom neix dins nostre. Beginning of a great adventure...





Per a quantes obres d’art l’avorriment no ha suposat el seu embrió, el seu gèrmen fecundat!



Si de cop i volta no pogués ja sentir, desitjaria la mort amb totes les meves forces. I encara hi ha qui dedica tota la seva vida a conèixer una sola causa!





La hipocresia és l’esquizofrènia de la neurona.





En la hipocresia el cervell insulta el cor. La venjança serà terrible...





És impossible sentir-se sol sense estar acompanyat d’intermitents calfreds, prenguin el caire que prenguin. La mort ens fa el favor de vestir-se de solitud.





El fàstic d’aquesta vida és sortir al carrer a quarts de vuit del matí amb ganes de trencar la cara al primer que passa.





Sovint, quan el fàstic m’ha envaït a primeres hores del matí, he optat per quedar-me al llit ben tapat per a no veure res. Decepció, després, al notar que el meu intent no ha prosperat.





És l’amor un pretext?





M’he enamorat. M’he il.lusionat.



Quan no se sap plorar, s’intenta escriure.





L’aforisme és la llàgrima del pensament.





Impotència és nostàlgia d’un futur que només es pot somiar.





Cap al vespre em vaig topar amb un amic que caminava tot moix, cap cot i la mirada fita als peus. «Què et passa?» Li vaig preguntar. Resposta fulminant: «Em passa que no em passa res».





L’insomni posseeix una qualitat demiúrgica, de llevadora. Sense ell, el nombre d’idees i d’obsessions que han nascut i han mort en mi, s’hauria reduït a menys de la meitat.





Estimar ens acosta a la gent. Admirar-la, sovint ens n’aparta.





Al lector, a aquell qui escolta música, al contemplador d’obres d’art se l’anomena receptor. Però massa vegades actua com a mer i buit recipient. Ho vol tot fet i que l’omplin sense que ell hi hagi d’afegir res, el bagatge si més no. I mentrestant els grecs diuen que l’home virtuós és aquell qui es basta a si mateix.





La memòria és un calaix que no obre quan més falta em fa.





Converses i xocs d’egos...






Tota postura és impostura.





Paroxisme de la tautologia: el pes de la consciència.




Qui diu provisional diu vida.





El passat se n’anà, el present se m’escapa, i el futur no és.





Hi ha qui iguala pensar a pecat d’orgull.





L’optimisme científic personificat en Sòcrates, aquell home teòric del qual parlava Nietzsche; d’ell sorgiren tota una casta de filòsofs que bé podrien ésser anomenats Il.lusionistes.





Alguns bojos em mereixen tot el respecte. Fastiguejats d’aquesta realitat, han estat capaços d’inventar-se’n una altra.





Amagar l’edat és un vulgar intent d’escamotejar el temps.





Pensar és una experiència moral. Pensar és buscar on rau el conflicte.





El tonto només pensa quan en sent la necessitat. Però així se sap feliç. Suposo que és per això que el meu amic un dia em va dir que, de gran, ell voldria ser tonto.





Sofrir convida a pensar: evidència. Necessitar el fracàs per a (re-)descobrir el pensament: humiliació evitable.




Res no pot ser més perfecte del que és. Malgrat totes les anomalies i totes les deformacions, la cosa és perfecte en cadascun dels seus estats; i si algú pretengués millorar-la o empitjorar-la, l’únic que aconseguiria seria crear-ne una de nova.




Tota evolució és també degradació. Quelcom que es perd i es deixa enrera. Evolucionar és anar degradant-se, mica en mica. L’home evoluciona fins a la mort, l’última degradació.





Si neguem l’ésser: si afirmem un “no”¨del que és, estem afirmant la seva existència almenys en el pla ideal.




No es pot saber res, fins i tot les teories científiques són provisionals, i algun dia d’aquests creurem en una altra versió del real que, indefectiblement, tard o d’hora també caurà. Ara bé, hi ha quelcom a saber? Respondre afirmativament és justificar en major o en menor mesura l’empresa intel.lectual. Al contrari, donar una resposta negativa és condemnar tot esforç a la retòrica, al diletantisme i al divertiment. Però s’adverteix un moviment en fals al decidir-se per un “no” respecte a tal problema, car de fet s’està ja responent a una cèl.lula, per petita que sigui, constituent del real. Si no es pot saber, per què no es pot saber? I al respondre donem testimoni d’un saber, encara que negatiu, del que és.





La idea de guanyar-se la vida sempre m’ha semblat abominable. Però n’hi ha que van més lluny encara i parlen de guanyar-se el cel!





El somni m’habita i fa créixer en mi la il.lusió d’una esperança vana.





Quan llegeixo una novel.la, sovint em faig aquesta pregunta: ben mirat, no sé què és el que preferiria, si escriure tan bé com aquest escriptor o ser un personatge del seu llibre? I em responc a mitges dient-me que de personatge, si fa no fa, ja en sóc, però que és l’obra el que sovint no m’agrada.




Música, vida i eternitat. S’aguanta tota l’estona i no cau fins al final, i encara, si ho fa, és per acabar. Es pot acabar d’altres maneres, és clar, pot tallar-se, simplement, i aleshores diríem que no cau mai i podem imaginar-la sostinguda eternament. Però potser seria fictici, potser no. Tant li fa.
S’aguanta sempre perquè no fa més que caure. Cau tota l’estona i, quan sembla que es restableix, torna a caure. I així successivament. I acaba caient, acaba amb una caiguda. Bé es podria acabar d’una altra manera, però ho fa així. Ens pot semblar que finalment cau i mor, com també podem pensar que la repetició és perpètua, cau i es restableix, cau i es restableix, eternament. Però ens sembla que això seria més propi de ser imaginat si el final fos sostingut, si acabés amb un compàs restablert. Aleshores cauria i es restabliria, cauria i es restabliria, fins a l’infinit; perpètuament. No moriria mai. Però, pot ser imaginat això?





Aquells que pensen que la música vol dir-nos alguna cosa i la filosofia és incapaç d’explicar-la, de copsar-la, ... Fins i tot aquells que pensen que la música és la vertadera filosofia.





A contracorrent, en el sentit contrari, en el camí oposat (Bernhard). Diu: ho entenc tot perquè no entenc res. Segueix dient: us entenc bé perquè no us entenc gens. Sentencia: ho entenc tot i us entenc a tots massa bé. Això és precisament el que em preocupa i em neguiteja: que arreu i en vosaltres tot ha quedat clar des del començament, des que ho veig i des que us conec. I només observo mort.
Si ho poguessiu contemplar des de mi estant, si us pogués deixar la meva plaça per una estona, ni que fos per un dia, ho veurieu igual que jo ho veig contínuament. I aleshores us preguntarieu si també hi ha un lloc per a vosaltres. Però, posat que poguessiu mirar amb els meus ulls, mai més no tornarieu a ser com ereu abans, i us convertirieu en condamnats a l’engany i a enganyar-vos a perpetuïtat.




Una vida que es pensa a si mateixa representa el desdoblament d’una sola experiència. No ens acostem a una vida acomplerta sense una reflexió intermitent de les nostres passes, les nostres caigudes, els nostres desenganys i, eventualment, dels nostres triomfs.
Ningú no atura el seu temps per l’activitat de pensar. No és una qüestió apart. Mentre pensem seguim vivint, i els pensadors -malgrat cada vegada en quedin menys- han fet del pensar la seva manera de viure. Així, pensar el propi temps significa atorgar-li la dimensió interior que no podria venir des de la vivència bruta i, d’aquesta forma, transformar-se en experiència real o vivència neta.





Inici. Paraula complexa que no hauríem d’atrevir-nos a tancar en cap definició. L’inici indica i no pot explicar, però tampoc sap cap on assenyala. És possibilitat, camp obert. Sobretot vol dir enigma. D’aquí el seu encant, que rau en el desconeixement del després: les pessigolles del començament es concentren en aquest buit. Les heu sentit? I, expliqueu-vos, com les heu sentit? La possibilitat d’inici i, al seu costat, sincrònicament, la consciència de començar quelcom, explica alguna cosa d’essencial en nosaletres. (A Hannah Arendt).





Pensar: explorar evidències.





La qüestió que sovint se li planteja al filòsof és la de fer fecundes unes idees que, d’entrada, sembla que vulguin esborrar el problema. Una filosofia escèptica coneix bé aquest tipus de conflicte.





Quan la por s’apodera de mi, engego el mecanisme de la racionalització per a expiar els fantasmes. La por a equivocar-se retrassa o paralitza l’acció. Però, d’altra banda, la por també és un excitant que caldria saber utilitzar. No obstant això, qui ha fet l’experiència de baixar fins al subsol de la seva consciència, procura que la següent visita trigui en arribar, o no arribi mai. És d’aquesta manera com foragito el risc de la meva vida, a força de viure menys. Així, el meu temps transcorre en una monotonia de variacions calculades, deixant poc espai a la sorpresa. Per què sospesar els peròs i els contres quan les conseqüències d’una acció empresa poden dur incontroladament tant a l’èxit com al fracàs? Per què obstinar-se en creure encara que un és l’amo o dominador d’allò que ha començat? I és més, com determinar en cada ocasió què representa un èxit i què un fracàs? Què signifiquen aquestes dues paraules tenint en compte que tan sols en la seva aplicabilitat prenen llur sentit? Allò que és observat des d’un cert punt de vista em pot enorgullir o humiliar. Tot depèn del lloc que triï per a jutjar-ho.





Susan Sontag escriu a Bajo el signo de saturno: «Benjamin considera todo lo que decide recordar en su pasado como profético del futuro, porque la labor de la memoria (la lectura de uno mismo al revés, la llamó) anula el tiempo».
Parlar de sentit és parlar de la il.lusió del sentit, i viceversa (!). Així: Només anul.lant el temps s’aconsegueix el sentit.
D’aquesta manera Walter Benjamin aconsegueix la il.lusió de la coherència. Perquè prescindeix dels moments intrascendents, però que presos en consideració eliminen la cadena. És per això que nega al seu relat el nom d’autobiografia, perquè aquí el temps no l’interessa: «(”la autobiografia tiene que ver con el tiempo, con la secuencia y con lo que forma el flujo continuo de la vida -escribe en Crónica de Berlín-. Aquí, estoy hablando de un espacio, de momentos y discontinuidades”)».






«Anar amb el concepte més enllà del concepte.» Proposta que s’autoanul.la. Adorno va fer seu el somni utòpic de qualsevol filosofia.





Reduir la música a concepte acaba sent pitjor per al concepte que per a la música.





Per a parlar dels escriptors que coneixem, o que creiem conèixer, ens basta i ens és agradable, a l’hora de presentar-los als altres, imaginar una situació, un ambient, un lloc, un moment en el qual pensem que s’hi trobarien lliures, bé, a gust, i això resulta més estimulant que referir-se directament a la seva obra.
Peter Handke descriuria bé, en poc més de vuit paraules, l’atmosfera que es respira al carrer Astúries del barri de Gràcia de Barcelona, a les set de la tarda d’un dia amb poca gent i amb poca llum.





A vegades penso que si una cosa es pot dir és que té sentit. (Si segueixo per aquí veig que tot allò que s’ha dit, es diu i es dirà té sentit.) No trigo gaire a desfer-me d’aquest pensament imbècil.





La normalitat no existeix. Tots els problemes són sobrevinguts.





Creure en l’home significa esperar-ne alguna cosa.





La sinceritat, pel que fa a allò que ens toca de més a prop, representa un afebliment del cor. No és d’estranyar, doncs, la buidor que tots sentim després d’haver parlat.





La vergonya de dir veritats felices és una pena.





Les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... el temps.
Un carrer, una ciutat, un camí, una flor... l’espai.



Un home camina amb les mans a les butxaques de la seva gavardina. Li agrada fer-ho, el relaxa caminar pensant. Passejar els seus pensaments. Segueix un tros més i s’atura. S’asseu en un banc. Mira endavant, a dreta i a esquerre. Venteja. Els cabells fan el que volen mentre es recull en si mateix. Les mans, amagades. S’aixeca i continua. Canta en veu baixa, després ho deixa, no ho vol, i observa el seu voltant encara amb prou feines. La mirada fita al terra, no poques vegades s’ha endut algun ensurt. Decideix tornar cap a casa i agafa el carrer del nord.