jueves, 17 de mayo de 2007

Quan el nen era nen (Peter Handke)


Quan el nen era nen, caminava relaxat.
Volia que el rierol fos riu,
i el riu torrent.
I que el bassal fos mar.


Quan el nen era nen,

per ell tot era divertit
i les ànimes eren una.


Quan el nen era nen,

no tenia opinions ni costums.
S’asseia a la gatzoneta i s’escapolia del seu lloc.
Tenia un remolí al cabell
i no posava cares rares
quan el fotografiaven.

Quan el nen era nen preguntava coses com:
Per què jo sóc jo i no tu?
Per què estic aquí i no allà?
Quan comença el temps? I a on acaba l’espai?
Que potser la vida sota el sol no és només un somni?
El que jo veig, sento i ensumo,
no és només l’aparença d’un món davant el món?
Existeix realment el mal i la gent dolenta?
Com pot ser que jo, el que sóc,
no existís abans de ser, i que un dia
jo, el que sóc, ja no sigui més aquest jo?

Quan el nen era nen se li ennuegaven els espinacs,
els pesols, l’arròs amb llet i la col-i-flor.
Ara s’ho menja tot i no només per obligació.


Quan el nen era nen,
va despertar una vegada en un altre llit.
I ara, una i altra vegada.
Molta gent li semblava bella,
i ara, només, per casualitat.
Imaginava clarament un paradís,
i ara, ni tan sols arriba a intuir-lo.
No pensava res del no-res,
i ara, aquesta idea l’esgarrifa.

Quan el nen era nen,

jugava amb entusiasme.
I ara només s’entrega com abans a alguna cosa,
quan aquesta cosa és el treball.


Quan el nen era nen

les pomes i el pa li bastaven com aliment,
i encara és així.

Quan el nen era nen

les fruites salvatges
li queien de la mà,

i encara és així.
Les nous fresques li posaven aspre
la llengua,

i encara és així.
Sentia al cim de cada muntanya
l’anhel d’una muntanya encara més alta,
i a cada ciutat l’anhel d’una ciutat més gran.
I encara és així.
A la copa d’un arbre collia cireres,
amb igual delit com avui encara.
Sentia timidesa davant els estranys,
i encara la sent.
Esperava la primera neu, i encara l’espera.


Quan el nen era nen va llançar un pal,
com una llança, contra un arbre.
I avui encara vibra.

Peter Handke


Els dos fulls Din-A4, escrits per Joan Roig Torras seguint, frame to frame, les seqüències de El cielo sobre Berlín on es recita el poema de Peter Handke acaben amb aquesta indicació: (La primera part d’aquest poema l’ha escrita un àngel. La segona part l’ha escrita el mateix àngel quan, per voluntat pròpia ha perdut la seva immortalitat per convertir-se en un home. Això al cel de Berlín.)