Quan rondava allò que s'ha vingut a anomenar de primera joventut, cap als vint anys, desitjava que la meva vida tingués una unitat, una harmonia. Pretenia - però això no ho he deixat de necessitar mai - que la meva trajectòria esdevingués un relat, un text que es pogués explicar, que passés per uns quants punts nodals tot i comptar amb els salts que els canvis i el pas del temps provoquen. Fer de la meva vida una cosa semblant a una obra d'art. La vida com a literatura, com resa el títol de l'esplèndid llibre que Alexander Nehamas va dedicar a Nietzsche... Tanmateix, en aquella època ja percebia que la realitat i la vida eren fragmentàries, fetes de retalls que un hauria d'aprendre a saber cosir.
A quarant-sis anys la meva vida ha quedat molt dispersa. O potser així m'ho sembla. Sento la necessitat de tornar, de revisitar llocs, moments, persones, lectures que han fet la meva vida, han cosit d'alguna manera el meu ser. La necessitat de tornar a pensar-hi, de tornar a construir un relat que, almenys a mi, em resulti versemblant. I sé, no obstant, que això és el que duc fent des de sempre...
Aquesta ha estat la vertadera importància de la meva darrera visita a París. A París hi necessitava tornar per altres raons, empartentades, esclar, amb el que ara explico, però que no és necessari explicar aquí. París també m'ha fet ser qui sóc, forma part, per molts motius - filosòfics, literaris, afectius -, de la meva educació sentimental.
Manifeste Dandy de Daniel Salvatore Schiffer ha fet aflorar tot això de nou. Aquella percepció que jo tenia als meus vint anys de la vida com a obra d'art, de la vida com a text, relat que calia saber explicar-me. L'adopció i el recurs a una certa estètica, a una certa sensibilitat.
* * *
Oscar Wilde i Baudelaire, Jules Barbey d'Aurevilly i Friedrich Nietzsche, E. M. Cioran i Françoise Sagan i, també, David Bowie i Lou Reed. Són alguns dels molts noms que, amb major o menor pertinència, composen aquest llibre. El Manifeste Dandy de Daniel Salvatore Schiffer és un estudi de poc més de dues-centes pàgines, fet de capítols breus, i un exercici de defensa del que, segur, és un dels personatges més fascinants que ens ha brindat la Modernitat: el dandi.
El text de Schiffer està farcit de cites que condueixen bé cap allà on l'autor es proposa dirigir el seu lector. Això l'acadèmia ho sol veure com un defecte. Argüeix que d'aquesta manera no se sent la veu de l'autor. Jo diria que saber triar i colocar en el lloc adequat del propi text cites i fragments d'altres autors per a expressar allò que hom vol dir és més aviat una qualitat i no una mancança. Si altres han dit millor que nosaltres allò mateix que volíem escriure, heus aquí una bona oportunitat per a cultivar la humilitat i l'homenatge. Alhora, és precisament en la capacitat i en l'acte d'escollir i de proposar textos concrets d'altres escriptors que hom cus i troba la pròpia veu. No cal dir que, al final d'aquest manifest, el lector no ha deixat mai de tenir clar quin és el pensament del seu autor i, a més, li agraeix que l'hagi posat en contacte amb altres veus que s'han unit a la seva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario