Bústia florida / Correio em flor

.
.
















.
.
.
.















.
.
.
.
















.
.

The Cure "M"

Hello image Sing me a line from your favourite song Twist and turn But you're trapped in the light All the directions were wrong

You'll fall in love with somebody else tonight

Help yourself But tell me the words Before you fade away You reveal all the secrets To remember the end And escape someday

You'll fall in love with somebody else again tonight

Take a step You move in time But it's always back ... The reasons are clear Your face is drawn And ready for the next attack

.

Lou Reed's New York Dirty Blvd circa 1989

Pedro lives out of the Wilshire Hotel he looks out a window without glass The walls are made of cardboard, newspapers on his feet his father beats him 'cause he's too tired to beg

He's got 9 brothers and sisters they're brought up on their knees it's hard to run when a coat hanger beats you on the thighs Pedro dreams of being older and killing the old man but that's a slim chance he's going to the boulevard

He's going to end up, on the dirty boulevard he's going out, to the dirty boulevard He's going down, to the dirty boulevard

This room cost 2,000 dollars a month you can believe it man it's true somewhere a landlord's laughing till he wets his pants No one here dreams of being a doctoror a lawyer or anything they dream of dealing on the dirty boulevard

Give me your hungry, your tired your poor I'll piss on 'em that's what the Statue of Bigotry says Your poor huddled masses, let's club 'em to death and get it over with and just dump 'em on the boulevard

Get to end up, on the dirty boulevard going out, to the dirty boulevard He's going down, on the dirty boulevard going out

Outside it's a bright night there's an opera at Lincoln Center movie stars arrive by limousine The klieg lights shoot up over the skyline of Manhattan but the lights are out on the Mean Streets

A small kid stands by the Lincoln Tunnel he's selling plastic roses for a buck The traffic's backed up to 39th street the TV whores are calling the cops out for a suck

And back at the Wilshire, Pedro sits there dreaming he's found a book on magic in a garbage can He looks at the pictures and stares at the cracked ceiling "At the count of 3" he says,"I hope I can disappear"

And fly fly away, from this dirty boulevard I want to fly, from dirty boulevard I want to fly, from dirty boulevard I want to fly-fly-fly-fly, from dirty boulevard

I want to fly away I want to flyFly, fly awayI want to flyFly-fly away (Fly a-) fly-fly-fly (-way, ooohhh...) Fly-fly away (I want to fly-fly away) fly away (I want to fly, wow-woh, no, fly away)

La Rambla del Quimi Portet cap a 1997

Que sembli una bestiesa, però des que vaig sentir per primer cop aquest clàssic instantani de l'astre intercomarcal, vaig fer una analogia directe: "La Rambla" és a Quimi Portet el que "Dirty Boulevard" és a Lou Reed. A qui li agradi, que ho repeteixi. A qui no, que escolti la cançó... i tan amics. I sí, és clar, ho heu endevinat, el Pedro és a Manhattan el que en Joni Culleretes és al port de Barcelona (http://alfonscsb.blogspot.com/search?q=joni+culleretes).

La terrassa d'un bar en una nit d'estiu, si no perdo la consciència, seguiré pensant en tu. Hi ha un mico que balla a la punta d'un pal, i senyores amb paraigües que em diuen: "hola, què tal?". Hi ha un home que resa a algun déu superior, amb dues espelmes i un nas de cartró, i jo he vingut d'estranquis, no ho diguessis a ningú, aquí al lloc d'aquesta terra que més em recorda a tu. Hi ha dos policies que es passegen a cavall, els cavalls semblen de goma i els genets de metall. Un, dos, tres, botifarra de pagès; t'escriuria una postal però tinc el cap massa espès.

Anem a voltar per la Rambla, et compraré un ramet de flors. Anem a voltar per la Rambla, beurem xaropets de colors. Anem a voltar per la Rambla, vestits amb gorros de paper, ens pintem de rosa la cara i parlarem en estranger.

Al balcó d'una tronada pensió, hi ha una dona grassa que es pentina amb un raspall, porta una perruca que li cau fent anar el porró i encara s'enrecorda dels tramvies amb cavall. He vist un arbre tort amb llumets de tots colors i un colom solitari barallant-se amb un anís; hi ha dies deliciosos que ve de gust recordar, anem fins a la Rambla a fer un vas de Pastís.

Anem a voltar per la Rambla, et compraré un ramet de flors. Anem a voltar per la Rambla, beurem xaropets de colors. Anem a voltar per la Rambla, vestits amb gorros de paper, ens pintem de rosa la cara i parlarem en estranger.

Translated in English in: http://agingernutinlondon.blogspot.com/2009/12/video-la-rambla-by-quimi-portet.html#comment-form

Adrià Puntí sota una col cap a 1999

Hi ha cançons que pertanyen a un temps, a un lloc, o ambdós. I n'hi ha que no envelleixen en cap d'aquests sentits. Em sembla que "Sota una col" forma part de la segona llista. Ai, ai, ai!, però feu-me el fotut favor de disculpar-me, que tanta bellesa estalvia els comentaris.

M'he comprat un bon dia, me'l gastaré amb un llonguet. Ara ensopego, però va, i m'aixeco. Jugaré a xancla amb uns esclops. M'he rifat un bon dia, portaré un núvol al cap. Avui m'enamoro, és el meu dia. De nit, avui pot sortir el sol.

Tu i jo sols, sota una col. Tu i jo sols, rere el ressol. Ni prohibits ni guripes, ni la meva ombra em fa cas. Vull xuxeries, són clandestines. Si em fan bufar, els arruflo el nas.

Segur que em peto les classes, l'àvia Maria té son, no s'està quieta. Sor Enriqueta, avui soleta, s'empassa el sermó. Tu i jo sols, sota una col, arrecerats rere el ressol. Cauen deu pometes d'un pruner. Sé que és el meu dia, que és tot meu.

La mare ens crida: nens i nenes, és l'hora d'anar a berenar pa amb oli. Tu i jo sols, sota una col, amagadets fent-nos petons. Tu i jo sols, com dos cargols, abrigadets sense llençols.

Cau la pluja eixuta sota el test. Sé que és el meu dia, que és tot meu. La mare ens crida: nens i nenes, tothom de dret al llit, hi ha matines. Tu i jo sols, tu i jo sols. Cauen deu pometes d'un pruner.

El Mapa mut (novel·la) de Rubèn Intente

Un dia de la setmana passada vaig anar, una mica abans de migdia, a la Plaça del Sol, per acabar la lectura de Mapa mut, la novel·la del Rubèn que Angle Editorial va pubicar el 17 o el 18 d’octubre. Vaig demanar una cervesa, vaig treure el llibre de la bossa i sense voler, com sol passar, vaig sentir la conversa que dos joves mantenien a la taula del davant. En vaig reconèixer el contingut. L’un li explicava a l’altre els detalls sobre una obra de teatre que havia acabat d’estrenar, basada en el breu assaig de George Steiner, La idea d’Europa. Aquella veu era clavada a la del Rubèn.

El tema de Mapa mut és el de la identitat. Però no el de la pròpia, que també, sinó principalment la de l’altre, la del germà, germana, pare, mare o veí. Quan de temps podem passar convivint amb persones de les quals, al cap i a la fi, en sabem ben poca cosa? A quin grau arriben els nostres prejudicis, que informen les nostres opinions, que al seu torn són traspassades de boca en boca, fins a crear una crosta que cobreix, fins a fer-la irreconeixible, la vertadera identitat dels nostres semblants? I això no obstant, és legítim parlar d’una identitat vertadera? I encara una altra pregunta que sorgeix a partir d’aquest mapa: de l’actuació que li coneixem al veí a propòsit d’aquesta o d’aquella experiència, en podem extraure conclusions sobre el seu caràcter? Un dia, durant els anys compartits a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’autor va plantejar-me la qüestió següent: què hauria passat, com s’hauria desenvolupat la meva vida, si en comptes d’haver triat A en totes les meves eleccions, hagués triat B? El cartògraf d’aquesta guia muda tan eloqüent toca aquest tema, si no de forma directa, sí que de manera tangencial, sobre tot en aquelles converses filosòfiques entre la Judit (sense “h”) i el Mateu, on, entre altres coses, apareix la disquisició sobre la causa i l’efecte, que és el mateix que discutir, però a la inversa, l’etern tema de la llibertat.

Existeix, repeteixo la pregunta, una identitat de caràcter ontològic que ens fa ser nosaltres i només nosaltres, o al contrari, tota identitat és social i només aparent? Habitualment pensem aquest enigma referint-nos a la nostra personalitat. Intente té l’habilitat de plantejar la qüestió col·locant els focus en les vides dels altres, en una història que va de Vic a Los Angeles, passant per Barcelona i Nicaragua. Per cert que la descripció que l’autor fa de Califòrnia és qualsevol cosa menys tòpica. Un s’imagina vent, solitud, buidor, conduint un cotxe gran que travessa noms coneguts i no tan coneguts, sentint de fons algun tipus de música semblant a la que Angelo Badalamenti composava per a les pel·lícules de David Lynch. Que cadascú s’imagini el que vulgui, el que acaba sent cert és aquest meravellós caràcter evocador que l’afilada i lliure prosa del Rubèn atorga a aquestes localitats massa gastades, i per tant poc conegudes. Aquest és un paral·lelisme que la novel·la, subtilment, proposa entre llocs i persones: quan més ens pensem que els/les coneixem, més ens sorprenen. Aquest mapa mut parla molt bé en contra del prejudici i a favor de la mentalitat oberta que mai no es cansa de, i a la qual no li fa por, sorprendre’s: el principi de la filosofia en els seus grecs principis.

Cioran afirma en un dels seus llibres que, després de certes experiències, ens hauria de ser permès de canviar de nom. Cito Cioran perquè una altra de les tesis fortes que recorren tot el mapa del Rubèn és la idea de la no superació, sinó de la reinvenció del jo a la qual ens obliga la vivència d’alguns moments dolorosos als quals tots hi estem exposats, cadascú els seus segons biografia i circumstàncies. Chapeau Rubèn, penso que aquí la claves, estic del tot d’acord amb tu, i no em cal afegir res més.

Mapa mut és una novel·la de relacions. Principalment la de les germanes Judit i Marta, però també la de la Judit i el Mateu, la dels pares i els fills, la teva i la meva.

Vaig arribar a temps d’acabar la lectura del llibre, em vaig aixecar i li vaig dir a l’Oscar, mostrant-li el mapa i el nom del seu autor: el coneixes aquest? I ell va fer una exclamació de sorpresa, molt semblant a la que hagués fet el Rubèn. Ves a saber si es coneixen gaire, aquests dos, però, sense haver-hi parlat mai abans, vaig reconèixer l’Oscar en pocs segons, i d’esquena. O sigui, que un parell de semblances segur que hi són. El germà de l’escriptor va convidar-me a seure, però vaig refusar adduint una pressa que no tenia, però afegint una observació: si això fos una novel·la, o una pel·lícula, no t’hauria dit res i el lector, o l’espectador, hauria estat l’únic testimoni d’aquesta simbòlica coincidència. Però com que això és la vida, he pensat que tu també havies de saber-ho.

Cassino, 1 de novembre de 2010.