jueves, 19 de agosto de 2010

La meva Sultans of swing (una història llegendària)

Quan era petit, anava a buscar el pa al Carrer Gran i la música a la 33&45 Shop del carrer Ros de Olano de Gràcia. Aleshores ma mare em comprava cassettes, perquè a casa no teníem tocadiscos, tot i que jo, com que en tenia tantes ganes, de tenir-ne un, m’havia arribat a comprar um parell de Lps (la BSO de Grease i el Greatest dels Bee Gees) que anava a posar i a escoltar a ca la veïna. Santa paciència. Inesperadament, un dia va aparèixer per casa un oncle pràcticament desconegut, portuguès i ric, amb un “tocata” de joguina sota el braç, un reproductor de vinils blanc i vermell, petit, que semblava de mentida però funcionava de debò, i llavors els meus mals van començar a trobar solució.

Suposo que va ser en aquella botiga del carrer Ros de Olano, ara crec que transformada en tenda de roba, que vaig aconseguir un k7 anomenat Gran Premier 80, que incloïa grans èxists de l’any immediatament anterior, això és, el 1979. La cinta, que encadenava les cançons sense pausa entre l’una i l’altre, per molt diferents que fossin els temes proposats, començava amb “In the navy” de The Village People i seguia amb una música que es deia “Sultans of swing”. Són les dues úniques cançons que recordo d’aquell disc – ara peça de col·leccionista baratet –, perquè jo m’aturava aquí. Això no vol dir que no hi hagués res més aprofitable, allà dins, però ara sí que ja no en tinc ni la més remota idea. A més, i com sol passar en els episodis llegendaris de les nostres vides (qui no en té cap?), aquella cinta es va perdre no se sap on. La vaig buscar diverses vegades al llarg dels anys, però res de res. I la vaig estar buscant durant molt de temps, precisament, perquè sabia que aquella versió de la cançó no era la mateixa que la que es presentava com a original en el disc d’estrena dels Dire Straits, l’homònim Dire Straits (1978). A veure si m'explico, això era més o menys com saber un secret, o com posseir una informació que en qualsevol moment algú em podria demanar, i si no tenia la prova dels fets ningú no em voldria creure i m’arriscava a quedar com un farsant.

Van anar passant els anys i de tant en tant pensava: “no la tornaràs a escoltar mai aquella versió”, que per a mi, i això és el més important de tot plegat, no era... “la versió”, sinó que era l’autèntica “Sultans of swing”, la que vaig escoltar una i altra vegada sense parar, play-stop-rewind, play-stop-rewind, play-stop-rewind.

.


Als lletraferits els passa que hi ha novel·les que associen a una determinada edició. Per a molts, no és el mateix llegir El Quijote en qualsevol de les múltiples copies que existeixen a les llibreries, perquè la seva, la que van fer servir per a llegir-lo per primera vegada, és... El Quijote. Hi diu el mateix que en totes les altres edicions, però no és el mateix llibre. En el cas de la cançó “Sultans of swing” i la meva història, sí que hi ha diferències importants, perquè ni sonen igual – la del GP80 posseia una atmosfera de cervesa, pub i relax que no té la del Long Play, un altre color i una altra textura – ni totes les notes són les mateixes. És a dir, no diuen, i per tant no comuniquen, el mateix.

.
I van seguir passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, i va arribar aquesta xarxa digital i cibernètica, i què sé jo quantes coses més, amb la qual un és capaç de seguir el rastre de qualsevol pista, per pols i més pols que hi hagi caigut a sobre. Un vespre, passejant pel Youtube, vaig trobar que algú havia col·locat aquella “Sultans of swing” del GP80, que resulta que era el single que es va publicar a les illes britàniques en aquella època. Segons www.mk-guitar.com, es va gravar als Pathway Studios de Londres, entre el 20 i el 26 d’abril de 1978, un mes després d’haver enregistrat tot el disc als Basing Street Studios de la mateixa ciutat. Existeix fins i tot una altra versió-demo, de la qual, però, la pàgina web no en dóna gaire detalls, i tampoc és la que ens interessa aquí. Aquest single és, doncs, una regravació de l’original (“uma releitura” com els agrada dir als brasilers). Crec que fins avui només l’havia escotat o sol o, com a molt, al costat del Pere Joan, en una d’aquelles sessions musicals maratonianes que acostumàvem a celebrar tant a casa seva com a la meva. Però això, si va passar, no va ser fins al cap de tres o quatre anys. Avui és un plaer poder compartir la meva "Sultans of swing" amb tot aquell que, navegant, vingui a naufragar aquí.
.

Rio Grande, 19 d’agost de 2010

Paul Simon no Pelourinho em 1990

.

El 1990, quatre anys després de publicar Graceland, Paul Simon va presentar The Rhythm of the Saints. En aqueslla ocasió, el músic va viatjar fins a Salvador de Bahia, on va gravar amb el grup Olodum el video de la cançó que obre el disc: The obvious child. El que abans va ser una col·laboració amb artistes de Sud-àfrica, ara es va convertir en una barreja entre l'Amèrica del Nord i la del Sud, el pop-rock d'Estats Units amb la batucada brasileira. El marc on s'escenifica tota l'acció del clip, el Pelourinho, barri antic de Salvador, és, com resa el tòpic, incomparable.

.

.

Lletra a: http://www.paulsimon.com/node/112

.

miércoles, 18 de agosto de 2010

The boy in the bubble (Paul Simon)

.
Graceland (1986) de Paul Simon seria un ferm candidat a fer-me companyia en les nits fredes d'una illa deserta. És una petita joia musical afroamericana que no em deixa sol des de fa ja gairebé un quart de segle (it just keeps coming back, helplessly). "The boy in the bubble" és l'inici de viatge: espectacular, lluminós, poderós. Des de les primeres notes de l'acordió - passant pel primer toc de percussió - fins a la primera frase. Així fa:







La lletra, si la voleu, és aquí: http://www.paulsimon.com/node/41

Existeix un documental en DVD de tot el procés de creació del disc, dins de l'extraordinària col·lecció "Classic Albums":







.

Brasil i la Copa: quatre píldores

.
Agafi uns quants mitjons, preferiblement nets. Posi’ls l’un dintre de l’altre i, quan la bola acabi tenint unes dimensions acceptables, pari. Surti al carrer, avisi a uns quants amics, busqui una plaça o descampat i comenci a jugar. Qualsevol carrer també serveix. Amb això n’hi ha prou. Aquest és el gran secret de la popularitat del futbol a Brasil. No costa un cèntim i tothom hi pot jugar: rics i pobres, blancs i negres, i també els indis.

*
Diuen que el futbol és l’únic esport on el peix petit pot menjar-se el gran. No és ben bé cert, perquè el tenis, de tant en tant, ens ensenya que el jugador número 139 de la llista elimina del torneig el número 1, i segurament trobaríem altres exemples. Però bé, en qualsevol cas, aquesta sentència referida al futbol agrada molt a Brasil. Tot el que surti de la norma agrada molt aquí. I és que aquest país de dimensions continentals, durant la major part de la seva història s’ha vist confinat, per pressions externes i demèrits propis, a fer d’espectador i comparsa del joc que repartien altres països i regions, primer des d’Europa, després des dels EE.UU. És en aquest sentit que aquest gegant s’ha comportat com un petit. Fins avui, quan sembla que ha aconseguit sortir del seu ostracisme, millorar la seva qualitat de vida i fer sentir, amb veu pròpia, allò que creu i sent sobre el que sigui: el president Lula opina sobre qualsevol cosa, diu el que pensa i com ho pensa, davant l’astorament del ciutadà brasiler, més acostumat a parar l’orella i acatar les decisions de fora que a expressar-se i decidir. El futbol era, fins fa molt poc, pràcticament l’única manera que Brasil tenia d’aparèixer a l’escena internacional, i això només cada quatre anys. Per això es va inventar la frase o Brasil é o país do futebol, de significat enganyós. Els brasilers, que se sentien poc importants, relegats al seu samba i al seu carnaval de consum principalment intern, deixava sempre una nota memorable quan tenia la pilota als peus. Brasil és pentacampiona del món – a l’espera dels resultats de la present edició – i tot plegat fa que aquest torneig li sigui molt familiar. Del mateix campionat, els espanyols n’hi diuen “el Mundial”, una denominació del tot objectiva; els brasilers: “la copa”, així, sense més – a copa –, aquest és el grau d’intimitat que aquesta cita els desperta. Així és com tradicionalment han aparegut de portes enfora.

*

Fa un parell de setmanes vaig rebre un email que m’informava de la postergació d’un seminari que s’havia de celebrar a la Universitat Federal de Pelotas (Estat de Rio Grande do Sul) el dia 15 de juny. Malauradament, aquell dia era l’estrena de la seleção a la Copa de Sud-àfrica i, atenció (!), les portes de l’Institut de Sociologia i Política, un organisme públic, estarien tancades, perquè els funcionaris es quedarien a casa, o anirien a un bar, a veure el partit. Quan la seleção juga, Brasil s’atura. Seria el millor moment per a fer la revolució.

*

Segons la constitució, Brasil és un país laic que ofereix llibertat de culte als seus ciutadans. Aquesta llibertat es correspon amb una gran diversitat de religions, que professen la majoria de la població. Des del Catolicisme, passant per l’Espiritisme, l’Umbanda, el Candomblé, fins a les creences indígenes, la població de Brasil és majoritàriament religiosa. Cal buscar molt per a trobar algú que es declari obertament agnòstic o ateu, i fins i tot en aquests darrers casos les persones, en aquesa part del món, es mostren molt més obertes als fenòmens i experiències sobrenaurals que a Europa, que en aquesta matèria no deixa de ser una excepció. Si, a més, tenim en compte que algunes de les paraules més pronunciades per als brasilers són emoção, coração, paixão e Deus, ens adonarem que la racionalitat, en aquest país, no és el fil de la navalla que talla el bacallà, és un factor més, important, però sense exageracions. En aquest context, el futbol es presenta com un altre ritu, i els asseguro que quan juga la selecció en alguna de les eliminatòries del Mundial, ja sigui el primer partit o la final, a Brasil és festa nacional... i de guardar.
.
20 de juny de 2010
Rio Grande (RS)
Brasil