Ionesco i Woody Allen 

no combreguen amb rodes de molí

         

           

            El solitari  (1973) és l’única novel·la que va escriure Eugène Ionesco, un escriptor més conegut com a dramaturg i fundador del teatre de l’absurd que per les seves obres d’assaig, el seu diari o aquesta, la seva única novel·la. Em ve ara a la memòria l’espectacular Rinoceront que Le Théâtre de la Ville de Paris, sota la direcció d’Emmanuel Demarcy-Mota, va presentar al Grec del 2013... Això, però, que no faci pensar que aquesta novel·la és una obra menor. Le solitaire, traduïda al català per Joan Oliver i publicada per Edicions Proa el 1974, referència reconeguda per Michel Houellebecq, fàcilment detectable a Serotonina per exemple, encaixa bé en el conjunt de la producció de Ionesco i és una peça important per a mirar d’entendre l’univers de l’autor de La cantant calba. És un text netament existencialista i per tant, mentre els robots no hagin substituït del tot els humans sota la capa del cel,  les preguntes que planteja seguiran sent rellevants. Això de banda, el teatre de l’absurd és un germà tan bessó de la narrativa i el pensament existencialistes que es passa de l’un a l’altre sense solució de continuïtat. No en va, Mounier ja va explicar que els existencialismes eren plurals i en el seu famós arbre els feia arrelar des del vell Sòcrates.

            El protagonista de Ionesco és un home que ha heretat una suma important d’un oncle d’Amèrica. Sí, encara existeixen oncles d’Amèrica, s’exclama, i decideix deixar el seu lloc de treball, que cada dia li resultava més feixuc. Abandona l’hotel on s’havia allotjat fins aleshores, s’instal·la en un pis d’un barri més o menys humil de París i resta ociós fins al final dels seus dies. A mesura que anem llegint anem pensant que el personatge no resistirà gaire temps sense fer res, laboralment parlant, però el cert és que no torna a ocupar-se mai més. Més encara, el solitari du la seva pretesa llibertat fins a extrems tediosos. Acaba tancant-se en una habitació del seu propi pis, proveït d’aliments i de tot el que li pugui faltar, passant les hores en posició horitzontal i mirant per la finestra. L’excusa exterior d’aquesta elecció és que en el seu barri s’hi ha esdevingut una revolta popular i és perillós sortir al carrer. Però ens sembla que si això no hagués tingut lloc, el solitari hauria fet exactament el mateix, ja que abans d’optar per aquesta “sortida” el personatge tan sols anava de casa al restaurant, a dinar i a sopar, i del restaurant a casa. Diu que li hauria agradat anar a visitar els seus antics companys de feina, les seves amants d’altres dies, fins i tot el seu patró, però no ho arriba a fer mai.

Jo m’avorreixo sovint. Tinc el vertigen i la por de l’avorriment; temps enrera vaig sofrir una depressió, potser per a seguir la moda insconscientment, deguda a l’avorriment o essent ella mateixa aovrriment. Si hom escriu sobre l’avorriment és senyal que no s’avorreix. L’avorriment paralitza o us fa fer accions destructives o us mena a un estat veí de la mort. Era insuportable. Ningú no podia ajudar-me. No podia agafar-me a cap cosa. Quan dic insuportable, trobo que la paraula es queda curta. Era mortal, sí. Com si m’ofegués en l’aire. No podia obrir cap finestra que donés al carrer, al món, a algú. L’asfixia. Com ho diria...

            El solitari havia mantingut una relació efímera amb una de les cambreres del restaurant del seu nou barri. Però Yvonne, avorrida de la inactivitat del seu company, decideix marxar i deixar-lo per un altre. És ell mateix qui l’ajuda a pujar al taxi. A més, la noia també abandona la feina, i ara serà una altra cambrera qui li servirà els àpats, una amiga de l’anterior, amb la qual no hi tindrà més que una pura relació de client. Passat el temps, el solitari no recorda ni el nom propi de la que durant un temps havia compartit la vida amb ell. Dubta entre Yvonne o Marie. Quan s’acaba la revolta, l’home decideix sortir un dia al carrer. Havien passat anys i el perill ja feia temps que era quasi bé inexistent. Deixat i amb barba de dies, entra al restaurant de sempre i entaula una petita conversa amb el mateix encarregat de sempre. Però el solitari torna al pis i ja no en surt més.

            Al final de la novel·la, té una petita al·lucinació. Les portes de l’armari que té al davant s’obren, la paret desapareix i entra en un jardí amb un arbre al mig i una escala que flota a un metre de la superfície. Al fons una llum molt intensa. S’hi apropa. Perd la noció del temps. Passen anys  o segons. De sobte torna a recobrar el sentit de la realitat exterior, però ja ha fet l’experiència. La pren com un signe. La mort? Una altra vida?

            Al solitari li hauria agradat estudiar. De gran li va saber greu decebre la seva mare quan li deia que estudiés per aconseguir un bon lloc de treball quan fos gran. Però el nen era un mal estudiant i, sobretot, molt mandrós, com ho serà després, fins a la fi, “m’adormia sobre els llibres i els quderns. La mare pati en veure que jo era un dropo.” A la feina s’asseia al davant d’un company que sempre l’estava increpant amb qüestions d’ordre intel·lectual. Ell se l’escoltava. En algun moment es diu que li hauria agradat estudiar filosofia. Però de filòsof aquest solitari ja n’era i sobretot no podia concebre que hi hagués algú que pogués deixar de pensar:

Vaig pensar que era estrany de considerar com anormal viure demanant-se contínuament què és l’univers, quina és la meva condició, què vinc a fer aquí, si és que hi ha quelcom a fer. Per contra, em semblava anormal que la gent no hi pensés i que visquessin en una mena d’inconsciència. Potser els altres, sense formular-s’ho, irracionalment, confien que un dia tot s’aclarirà. Potser hi haurà un matí de gràcia per a la humanitat. Potser hi haurà un matí de gràcia per a mi.

            El solitari pensa que vivim en una presó dins d’una altra presó més gran, i així successivament. Primordialment, la seva desesperació prové de la ignorància, de la impossibilitat del coneixament d’abarcar-ho tot. Ens hem de conformar, diu, amb petites parceles. Se sent perplex de com l’home ha estat capaç de mudar les societats, l’una rere l’altra, de la tècnica, del tràfec de la gent, de que ens movem... I tot damnt d’un magma pantanós sobre el qual res no s’aguanta dret. En poques paraules, el solitari no troba sentit ni el fonament de l’existència. I no obstant, existim, o és una retòrica del costum... Existim, o és només una il·lusió? Mentre pensa, el solitari beu, i beu molt. Solia llegir, però ja no. L’alcohol l’evadeix, l’ajuda a allunyar-se d’allò que toca i d’allò que veu. A cops sent una estranya alegria, un assuaujament. D’altres “se’n va”. I quan se’n va, percep la il·lusió de tot, l’estranyesa d’allò que no fa ni cinc segons era la seva quotidianitat més clara. I poc després torna en si i reconeix el que no fa gaire havia perdut de vista i que altre cop torna a ser el seu entorn familiar. Però d’aquesta experiència ja no en surt indemne. Com l’idiota de Dostoievski durant els instants precedents als atacs d’epil·lèpsia, es torna conscient de la irrealitat que l’envolta:

La joia és adonar-se de sobte, d’una manera que podríem anomenar sobrenatural, que el món és present i que hom es troba en el món, que hom existeix, que jo existeixo. Ara tot semblava provar la inexistència de les coses i la meva mateixa inexistència. Tenia por de desaparèixer.

            I enmig de tot plegat, una revolució sagnant, inspirada sens dubte pels fets de maig de 1968. La revolució que voldria un gran canvi, però un gran canvi perquè tot segueixi igual? El solitari hi reflexiona i treu conclusions. Per més que es matin, pensa, per més que es facin la guerra i algú en surti victoriós, els grans temes seguiran presents, iguals, frescos, els mateixos. La resposta no prové d’aquí, pensa. I tampoc no hi ha revolucions metafísiques... Les revolucions són d’ordre polític i social i només serveixen per a canviar la pell. El que és incontestablement universal i etern segueix tan jove com sempre, mai no envelleix. Naixem, morim, i en l’interval hem de saber si vivim.

            El 17 de desembre de 2005, Woody Allen va acceptar la invitació de l’Acadèmia Britànica de les Arts del Cinema i la Televisió (BAFTA) per a celebrar una entrevista davant d’un nombrós públic assistent. A la recta final de l’acte, una estudiant li va explicar que els seus professors dissecaven les seves pel·lícules i trobaven el sentit amagat en cada diàleg. Com se sentia Allen davant d’això?

            És curiós, va respondre el cineasta, perquè el que realment passa en aquests cursos és que algun professor imposa un sentit a la pel·lícula, però sovint jo em sento a anys llum del que diuen aquests analistes. Això no vol dir que vagin errats en les seves interpretacions o en el sentit que hi volen donar. Ara bé, hi ha coses que passen per pur atzar i que jo no volia donar-los cap sentit, però que poden ser llegides d’una determinada manera per gent que té aquest talent d’imposar un sentit en llocs que el mateix autor no n’havia tingut mai la intenció. Cada pel·lícula que faig, va dir Allen, és una batalla per a la sobrevivència, barrejo coses, les canvio tantes vegades com faci falta perquè funcionin, i si això significa alguna cosa per a un cert tipus d’audiència, aleshores se n’escriuen articles, s’imparteixen cursos sobre el tema i s’hi troba un sentit. I això està molt bé, entra dins d’aquest gran molí de guanyar-se la vida en el qual tots estem immersos. Jo ho faig, el professor ho fa, les persones que publiquen articles també ho fan i d’aquesta manera anem fent temps per a fer-nos vells...

            I aleshores, l’audiència esclata a riure! Però amb aquest gran molí d’anar-se guanyant la vida fins que no arribem a vells, Allen metaforitza bellament aquesta il·lusió de l’existència que el solitari de Ionesco ja havia copsat des de la perspectiva que la seva situació escollida li havia proporcionat, perquè allò que ensenya l’experiència capdal de l’avorriment és que, d’una manera o d’una altra, remunerada o no remunerada, aquí no fem res més que distreure’ns fins a morir.