El llibre del riure i de l'oblit (Milan Kundera)

.

Alguns de vosaltres coneixeu bé aquesta història. D’altres no tant. I la resta gens. Hi havia a la meva classe de COU, cap a finals dels anys 80 del segle XX, un personatge curiós el nom del qual se’m va esborrar ja fa temps. L’haurem de batejar: Jaume. El Jaume s’asseia davant meu i compartia amb mi les classes de literatura catalana i literatura castellana. El que el feia peculiar, no només als meus ulls, sinó a tots els que ens asseiem a la vora d’ell eren tot un seguit de trets i sortides la majoria dels quals ja no recordo, però n’hi ha una que se’m quedarà gravada per sempre més. A principi de curs, els professors, tant el de literatura catalana com el de literatura castellana, van donar la llista de llibres que havíem de llegir durant el curs. Pocs dies més tard, el Jaume va arribar a la classe amb tots els llibres comprats. Un dia van ser els de catalana i un altre els de castellana. Se’ls va posar tots en un cantó i a mesura que els anava agafant, se’ls anava dedicant, un per un. El Jaume es desdoblava en autor i lector a la vegada. De manera que, per exemple, en el cas de Mirall trencat, l’home escrivia a la primera pàgina: «Per al meu amic Jaume» i a sota signava «Mercè Rodoreda», i s’inventava el gargot. Ho va fer amb Pío Baroja, amb Santiago Rusiñol i amb tota la resta d’escriptors que ens tocaven aquell any. El seu company de taula, que ens va avisar, no donava crèdit, i els dos que sèiem darrera ens miràvem sorpresos i sense poder parar de riure.

Si us he explicat ara aquesta història és perquè he sabut fa poc que Milan Kundera, en el seu Llibre del riure i de l’oblit, n’explica una de molt semblant, amb ell com a protagonista, i amb l’objectiu de donar-se prestigi entre la seva clientela. Podeu imaginar-vos els ulls que he posat quan l’he llegit. Fa així:

«Durant els anys en què vaig viure exclòs vaig fer milers d’horòscops. (...) Feia temps que havia rebut dels meus amics de París tots els llibres d’astrologia d’André Barbault, el nom del qual anava seguit orgullosament pel títol de vicepresident del Centre Internacional d’Astrologia; canviant la meva lletra, vaig escriure amb ploma a la primera pàgina: A Milan Kundera avec admiration, André Barbault. Vaig deixar els llibres dedicats discretament sobr la taula i vaig explicar als meus embadalits clients praguesos que temps enrere, a París, durant uns quants mesos havia fet d’assistent del famós Barbault.» (76)

*

«Però escolta de debò? O només mira atentament i en silenci? No ho sé i de fet tant és. El que compta és que no els interromp. Ja sabeu què passa quan dues persones conversen. L’una parla i l’altra la interromp tot dient: això és exactament el que em passa a mi, jo... i comença a parlar d’ella mateixa fins que la primera no aconsegueix dir: això és exactament el que em passa a mi, jo...
La frase és exactament el que em passa a mi, jo... sembla ser un eco aprovador, una manera de continuar la reflexió de l’altr, però això és fals: en realitat es tracta d’una rebel·lió brutal contra una violència brutal, d’un esforç per alliberar la pròpia orella de l’esclavitud i ocupar per força l’orell de l’adversari. El secret de la popularitat de Tamina rau en el fet que no desitja parlar d’ella mateixa. Accepta els ocupants de la seva orella sense oposar-hi resistència i no diu mai: és exactament el que em passa a mi, jo...» (100)

*

«- Quan es vol liquidar una nació –va dir Hübl- es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, d´na una altra cultura i inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant ho oblida encara més ràpidament.
- I la llengua?
- Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora de mort natural.
¿Era una hipèrbole dicada per una enorme tristesa?
¿O és cert que un poble no pot sobreviure a la travessa del desert de l’oblit organitzat?
Cap de nosaltres no sap què passarà. Però una cosa és segura. En els moments de clarividència el poble txec pot veure de prop davant seu la imatge de la seva mort. No com a realitat ni tampoc com un avenir inevitable, sinó com una possibilitat concreta. La seva mort és amb ell.» (192)

*

«L’home sap que no pot copsar l’univers amb els seus sols i les seves estrelles. El que li resulta molt més insuportable és veure’s condemnat a deixar-se escapar també l’altre infinit, el que sap proper, el que té a l’abast de la mà. Tamina es va deixar escapar l’infinit del seu amor, jo em vaig deixar escapar el meu pare i cada u es deixa escapar la seva pròpia obra perquè per buscar la perfecció cal anar a l’interior de les coses i mai no es pot arribar fins al final.
Que l’infinit exterior se’ns escapi, ho acceptem com una condició natural. Però, del fet d’haver deixat fugir l’altre infinit, ens en farem retret fns a la mort. Pensàvem en l’infinit dels estels i no ens preocupàvem per l’infinit del pare.» (198)

*

«La dona que ha estimat més que ningú en el mó (aleshores tenia trenta anys) li acostumava a dir (ell estava al caire de la desesperació quan ho sentia) que el que la mantenia viva no era més que un fil. Sí, volia viure, la vida la satisfeia immensament, però alhora s’adonava que aquesta volunat de viure estava teixida amb el fil d’una teranyina. N’hi havia prou amb tan poc, tan infinitament poc, perquè u es trobés a l’altra banda de la frontera on tot perdia el seu sentit: l’amor, les conviccions, la fe, la història. Tot el misteri de la vida humana consisteix en el fet que transcorre en la proximitat immediata i fins i tot en el contacte directe d’aquesta frontera,que no n’està separat per quilòmetres, sinó amb prou feines per un mil·límetre. (245)
(...)
Tanmateix crec que Jan s’equivoca si pensa que la frontera és una ratlla que creua la vida humana en un punt determinat, que indica una ruptura en el temps, un segon precís en el rellotge de la vida humana. No. Ben al contrari, estic segur que la frontera ens acompanya sempre, independentment del temps i de la nostra edat, que és omnipresent, per bé que sigui més o menys visible segons les circumstàncies.» (258)

.

.

Milan Kundera, El llibre del riure i de l'oblit, Edicions Destino, 1988, traducció de Monika Zgustová

El vals de l'adéu (Milan Kundera)

.

«Perquè arribar a pensar que no hi ha cap diferència entre el culpable i la víctima significa abandonar qualsevol esperança. I d’això en diuen infern, filla.» (84)

*

«¿Què és el que duia aquesta gent a fer la seva activitat lamentable? La malícia? Naturalment, però també un evident desig d’ordre. Perquè el desig d’ordre vol transformar el món humà en un regne inorgànic on tot va bé, tot funciona, sotmès a una voluntat impersonal. El desig d’ordre és alhora anhel de mort, perquè la vida és una constant violació de l’ordre. O dit a l’inrevés: el desig d’ordre és un pretext virtuós amb el qual l’odi de tot el que és humà justifica les seves barbaritats.» (100)

*

«(Com tots nosaltres, Klíma també considerava real només el que entrava en la seva vida per dintre, de manera gradual, orgància; en canvi el qui arribava de fora, inesperadament i fortuïtament, ho percebia com la invasió de l’irreal. Malauradament no hi há res de més real que aquesta mena d’irreal.)» (143)

*

«Raskòlnikov va viure el seu crim com una tragèdia i es desplomava sota el pes de la seva acció. En canvi Jakub s’estranyava que el seu acte hagués estat tan lleuger, que no pesés gens, que no fos cap càrrega. I es preguntava si aquesta lleugeresa no era molt més espantosa que els sentiments histèrics del personatge rus.» (227)

.

.

Milan Kundera, El vals de l'adéu, Edicions Destino, 1984, traducció de Monika Zgustová

Something To Tell You (Hanif Kureishi)

.

En les històries que escriu Hanif Kureishi, Londres és continent i contingut, escenari i personatge, i és un Londres reconeixible, que en molts casos m'hi he passejat. Per això hi connecto immediatament i el meu interès creix a mesura que passen les pàgines. El Londres de Kureishi és el més real de tots, perquè si en el món existeix una ciutat-estat, aquesta és Londres, és la ciutat multicultural per exelència, la ciutat de tot el món, i qui escrigui un guió exclusivament participat per homes i dones blancs no donarà la versió real del que avui és aquesta metròpoli. El sistema francès de multiculturalitat, fraccionat en guetos, no funciona. El melting pot anglès, fins avui, resisteix a prova de bombes, and bombs they had. Amb tot el seu consumisme salvatge -Londres és un emblema del capitalisme forassenyat-, la capital anglesa és un referent positiu en molts aspectes. Racisme n'hi ha, se'm fa difícil pensar en un món sense prejudcis racistes, però la convivència interètnica a la Londres és la més avançada del món. Per tant, doncs, encara que només fos per això, els textos de Kureishi ja em semblarien rellevants. Al meu veure, és qui millor explica la ciutat.

.

El tema de la novel·la és el plaer i la recerca del mateix. El narrador és un psicoanalista i hi ha múltiples referències a Freud. Té bona part d'autobiogràfica, la novel·la, elements que si coneixes una mica l'escriptor i els seus escrits vas reconeixent com a propis de la seva vida. Kureishi no jutja els seus personatges i deixa que ho faci el lector. Per això és difícil de vegades saber què pensa l'autor, encara que hi hagin algunes coses clares, que ja hi havien quedat, de clares, en llibres anteriors. En cap dels textos de Kureishi hi ha tant de sexe com a Something To Tell You. Arriba a un punt d'aclaparador. I jo m'he preguntat també per què aquesta obsessió pel plaer, ja sigui via sexe, drogues o alcohol, i aquesta manca d'inquietud per la felicitat, que jo cada vegada entenc més com un estat de perpètua serenitat de l'ànima. Inquietud, curiositat, acompanyada d'una serenitat que et defensi de les neurosis.

.

Something To Tell You es pot considerar parada i fonda. A través de les seves pàgines, i la novel·la vista des del seu conjunt, hi ha un conglomerat dels temes i les històries que Kureishi ha escrit fins ara. Si fins avui, l'obra de Hanif Kureishi es podia dividir entre l'autor social que escriu la Londres moderna ("el" o "la" tant li fa, sent ella una ciutat híbrida) des del punt de vista dels que un dia van haver d'inmigrar; l'autor que a Black Album exposa de forma tan nítida la dicotomia fonamentalisme oriental/posmodernitat occidental; i d'altra banda, l'autor que a partir d'Intimacy exposa les preocupacions de la seva generació, la dels que avui han passat de la cinquantena, abordant temes com la solitud, la desafecció, en fi, un Kureishi molt més existencial i no tan social, en aquesta darrera novel·la, l'autor inclou els elements més importants de les dues etapes, pica l'ullet al seu gran èxit The Buddha of Suburbia i acaba obrint la porta a l'esperança. No és en va que el protagonista i narrador de Something To Tell You sigui un psicoanalista. Kureishi segueix explicant a la seva manera la realitat que té al seu voltant, però també segueix explicant-se, i de forma a cops molt evident, a si mateix. Que és del què va tot això de l'escriptura..., no?

.

Hanif Kureishi, Something To Tell You, Faber & Faber, 2008