.
La senyora que ha pujat a l’ônibus és rossa, du una jaqueta de color crema tota plena de tires de color marró, amples, que li formen quadrats tot al voltant del seu cos ample, i deu comptar uns seixanta, seixanta-cinc anys.
A la mateixa hora que ha sortit l’ônibus, cinc persones, assegudes davant d’un aparell de televisió, esperen el seu torn a ca l’oculista. Sis dones i quatre homes més, asseguts davant d’un altre aparell de televisió, esperen ser atesos en alguna de les dues finestretes del banc més important del país. I l’adolescent endormiscat, que no anirà a classe fins a la tarda, surt del llit, barreja cafè amb aigua i no ha de premer el botó perquè algú de la família ja ha posat en marxa la televisió fa una estona.
L’ônibus ja ha sortit de la ciutat i la senyora del cabell ros ha tret un telèfon mòbil d’una bossa plena de mocadors, pintallavis, claus, una agenda, tres paquets de tabac i papers i més papers que guarda des de fa mesos i que no li serveixen per res. La senyora rossa fa petar la llengua, tanca els ulls i mou el cap. S’asserena i marca un número.
Hi ha una “borracharia” davant del parador on s’atura l’ônibus de l’empresa Planalto, a l’altra banda de la carretera. Cada vegada que hi passa l’avi hi veu la mateixa pintura. Una casa gran, molt gran, que sembla feta de branques fines i que té la forma simple de la casa quan el nen la dibuixa. La portalada queda sempre oberta i al seu costat hi ha el pneumàtic d’una roda de cotxe, que és la peça que el taller ofereix en cas d’averia. A la dreta hi ha un cotxe blau i antic, sempre el mateix cotxe blau i antic. Aquí el temps s’ha aturat o es podria pensar que algun fotògraf ho ha deixat tot estampat, després de fer la feina, i se n’ha anat. Un tros de l’esperit d’E.H. viu aquí al davant, i l’avi, que ho ignora, cada cop que passa per aquí s’hi queda palplantat, observant el quadre durant una bona estona.
El policia d’avui es mira indissimuladament la jove malcasada de cabells llargs, calça elàstica ajustadíssima, i dues criatures que encara no saben enraonar. La noia té la mirada fixe, cap endins. El policia apura el cigarro, es dóna l’avís dins del bar i tothom torna a pujar a l’ônibus.
Mentre l’ônibus reprèn l’autovia, el president diu, en una entrevista a la recent estrenada emissora pública TV Brasil, que tant ell com la seva dona estan en contra de l’avortament i que cap dona avorta perquè vol, sinó constreta per les circumstàncies que l’envolten. Però –es demana-, qui es farà càrrec de la criatura que acaba de parir aquella nena de tretze anys? I defensa que l’avortament es tracti com una qüestió de salut pública.
Un dels tres periodistes li pregunta al president de la república quan serà que el poble podrà veure per la televisió un banquer o un alt executiu sospitós de crim emmanillat, tal com poden veure els ciutadans dels USA. I Lula respon que tant de bo això no li passi mai al periodista Una cosa és fer justícia, diu, i una altra practicar l’autoritarisme de vitrina. El poble brasiler ha de tenir paciència amb la democràcia (sic).
Per què els diputats que es manifesten en contra dels drets dels homosexuals no rebutgen el suport electoral que reben de part d’alguns membres d’aquest col·lectiu? Aquesta pregunta que llança el president fa pensar en la dreta rància de cert país ibèric, i en la paradoxa que algun homosexual o lesbiana despistat pugui votar-la en cap elecció. Cosas veredes, Sancho, que harán temblar las paredes.
A l’ônibus, la senyora dels seixanta, seixanta-cinc anys, segueix parlant per telèfon amb la seva amiga. I la que s’asseu a la butaca del darrera, que segueix fil per randa tot el que diu la del davant, s’assebenta que la rossa ha començat una aventura amb un senyor de bona planta i millor butxaca que a tothora li diu: “Tu és o meu colírio”. La rossa riu excitadíssima i a la del darrera li falta temps per a comentar la conversa aliena a l’individu que té al costat. El del costat li diu amb la mirada “això no ho hauries de fer”, i la rossa, que no sabia que l’estaven escoltant i que per fi ha penjat el telèfon –es un dir-, obre un llibre i prova de llegir, però l’emoció romanent és tanta que no li permet concentrar-se. Tanca el llibre, els ulls, i descansa.
L’ônibus segueix corrent quilòmetres.
Eleccions municipals, sis hores de la tarda: un jove ben vestit s’està dret sobre un pont, aguantant una pancarta que du impresa una fotografia d’un candidat a regidor, i el seu número corresponent. Vota. A les vuit, un travesti afectat surt a la TV, en horari electoral, i diu que és pobre i no té diners per a comprar els vots necessaris per a sortir escollit automàticament. Per això demana que el votin. Ho farà molt bé, assegura.
A les ciutats per on l’ônibus passa, grups de persones amb banderes de diferents colors i partits polítics fan campanya al carrer.
Una ciutat de l’interior de São Paulo està tota pintada de groc, perquè aquest és el color preferit de l’alcalde. Fins i tot l’uniforme dels escolars és groc. La bandera del municipi és vermella i verda.
Poc després del període dictatorial (1964-1985), l’alcalde de Rio Grande, net i polit, se’n va posar uns quants al cantó esquerre i va comprar una piscina per casa seva. L’escandol va arribar quan un bon dia un camió que transportava una piscina va aparcar davant de l’ajuntament i va preguntar on havia de deixar el volum. A la mateixa època, dos adolescents van conèixer un vell moribund que necessitava ajuda. El van “adoptar” i el van cuidar, donant-li menjar i roba, fins el dia de la seva mort.
Vint anys més tard, un predicador sectari adreça una arenga a una petita multitud de seguidors i curiosos en una cèntrica plaça de Pelotas. Adverteix que el diable ronda per la ciutat i afirma sense rubor que Pelotas és pecadora. S’esgargamella i es posa vermell, l’espectacle és de primera per a qui se’l vulgui creure. Però el circ que hi ha al costat resulta molt més entretingut.
I finalment –d’això ja en fa setmanes-, després d’unes quantes hores de viatge, l’ônibus arriba a destí. Tothom baixa i se’n va a dormir.
L’endemà a la tarda, la dona rossa enamorada de seixanta, seixanta-cinc anys, és vista remenant roba a les paradetes del mercat-al-carrer de Porto Alegre. Du una cigarreta a mig fumar entre els dits de la mà dreta. I un somriure als llavis.
Alfons C. Salellas
A la mateixa hora que ha sortit l’ônibus, cinc persones, assegudes davant d’un aparell de televisió, esperen el seu torn a ca l’oculista. Sis dones i quatre homes més, asseguts davant d’un altre aparell de televisió, esperen ser atesos en alguna de les dues finestretes del banc més important del país. I l’adolescent endormiscat, que no anirà a classe fins a la tarda, surt del llit, barreja cafè amb aigua i no ha de premer el botó perquè algú de la família ja ha posat en marxa la televisió fa una estona.
L’ônibus ja ha sortit de la ciutat i la senyora del cabell ros ha tret un telèfon mòbil d’una bossa plena de mocadors, pintallavis, claus, una agenda, tres paquets de tabac i papers i més papers que guarda des de fa mesos i que no li serveixen per res. La senyora rossa fa petar la llengua, tanca els ulls i mou el cap. S’asserena i marca un número.
Hi ha una “borracharia” davant del parador on s’atura l’ônibus de l’empresa Planalto, a l’altra banda de la carretera. Cada vegada que hi passa l’avi hi veu la mateixa pintura. Una casa gran, molt gran, que sembla feta de branques fines i que té la forma simple de la casa quan el nen la dibuixa. La portalada queda sempre oberta i al seu costat hi ha el pneumàtic d’una roda de cotxe, que és la peça que el taller ofereix en cas d’averia. A la dreta hi ha un cotxe blau i antic, sempre el mateix cotxe blau i antic. Aquí el temps s’ha aturat o es podria pensar que algun fotògraf ho ha deixat tot estampat, després de fer la feina, i se n’ha anat. Un tros de l’esperit d’E.H. viu aquí al davant, i l’avi, que ho ignora, cada cop que passa per aquí s’hi queda palplantat, observant el quadre durant una bona estona.
El policia d’avui es mira indissimuladament la jove malcasada de cabells llargs, calça elàstica ajustadíssima, i dues criatures que encara no saben enraonar. La noia té la mirada fixe, cap endins. El policia apura el cigarro, es dóna l’avís dins del bar i tothom torna a pujar a l’ônibus.
Mentre l’ônibus reprèn l’autovia, el president diu, en una entrevista a la recent estrenada emissora pública TV Brasil, que tant ell com la seva dona estan en contra de l’avortament i que cap dona avorta perquè vol, sinó constreta per les circumstàncies que l’envolten. Però –es demana-, qui es farà càrrec de la criatura que acaba de parir aquella nena de tretze anys? I defensa que l’avortament es tracti com una qüestió de salut pública.
Un dels tres periodistes li pregunta al president de la república quan serà que el poble podrà veure per la televisió un banquer o un alt executiu sospitós de crim emmanillat, tal com poden veure els ciutadans dels USA. I Lula respon que tant de bo això no li passi mai al periodista Una cosa és fer justícia, diu, i una altra practicar l’autoritarisme de vitrina. El poble brasiler ha de tenir paciència amb la democràcia (sic).
Per què els diputats que es manifesten en contra dels drets dels homosexuals no rebutgen el suport electoral que reben de part d’alguns membres d’aquest col·lectiu? Aquesta pregunta que llança el president fa pensar en la dreta rància de cert país ibèric, i en la paradoxa que algun homosexual o lesbiana despistat pugui votar-la en cap elecció. Cosas veredes, Sancho, que harán temblar las paredes.
A l’ônibus, la senyora dels seixanta, seixanta-cinc anys, segueix parlant per telèfon amb la seva amiga. I la que s’asseu a la butaca del darrera, que segueix fil per randa tot el que diu la del davant, s’assebenta que la rossa ha començat una aventura amb un senyor de bona planta i millor butxaca que a tothora li diu: “Tu és o meu colírio”. La rossa riu excitadíssima i a la del darrera li falta temps per a comentar la conversa aliena a l’individu que té al costat. El del costat li diu amb la mirada “això no ho hauries de fer”, i la rossa, que no sabia que l’estaven escoltant i que per fi ha penjat el telèfon –es un dir-, obre un llibre i prova de llegir, però l’emoció romanent és tanta que no li permet concentrar-se. Tanca el llibre, els ulls, i descansa.
L’ônibus segueix corrent quilòmetres.
Eleccions municipals, sis hores de la tarda: un jove ben vestit s’està dret sobre un pont, aguantant una pancarta que du impresa una fotografia d’un candidat a regidor, i el seu número corresponent. Vota. A les vuit, un travesti afectat surt a la TV, en horari electoral, i diu que és pobre i no té diners per a comprar els vots necessaris per a sortir escollit automàticament. Per això demana que el votin. Ho farà molt bé, assegura.
A les ciutats per on l’ônibus passa, grups de persones amb banderes de diferents colors i partits polítics fan campanya al carrer.
Una ciutat de l’interior de São Paulo està tota pintada de groc, perquè aquest és el color preferit de l’alcalde. Fins i tot l’uniforme dels escolars és groc. La bandera del municipi és vermella i verda.
Poc després del període dictatorial (1964-1985), l’alcalde de Rio Grande, net i polit, se’n va posar uns quants al cantó esquerre i va comprar una piscina per casa seva. L’escandol va arribar quan un bon dia un camió que transportava una piscina va aparcar davant de l’ajuntament i va preguntar on havia de deixar el volum. A la mateixa època, dos adolescents van conèixer un vell moribund que necessitava ajuda. El van “adoptar” i el van cuidar, donant-li menjar i roba, fins el dia de la seva mort.
Vint anys més tard, un predicador sectari adreça una arenga a una petita multitud de seguidors i curiosos en una cèntrica plaça de Pelotas. Adverteix que el diable ronda per la ciutat i afirma sense rubor que Pelotas és pecadora. S’esgargamella i es posa vermell, l’espectacle és de primera per a qui se’l vulgui creure. Però el circ que hi ha al costat resulta molt més entretingut.
I finalment –d’això ja en fa setmanes-, després d’unes quantes hores de viatge, l’ônibus arriba a destí. Tothom baixa i se’n va a dormir.
L’endemà a la tarda, la dona rossa enamorada de seixanta, seixanta-cinc anys, és vista remenant roba a les paradetes del mercat-al-carrer de Porto Alegre. Du una cigarreta a mig fumar entre els dits de la mà dreta. I un somriure als llavis.
Alfons C. Salellas
Setembre de 2008
