I. Filosofia i Política
"En el grau en què existirà una relació qualsevol, tindrà importància pràctica la filosofia d'un home, i una filosofia predominant podrà tenir un íntim lligam amb la felicitat o la misèria d'amplis sectors de la humanitat." (8)
"El problema fonamental de l'ètica i de la política és de trobar la manera de conciliar les necessitats de la vida social amb la urgència dels desigs individuals." (9)
.
"Ha existit la por, sovint conscient, que el pensament clar conduiria a l'anarquia, i aquesta por ha portat els filòsofs a ocultar-se entre boires de fal·làcia i d'obscuritat." (10)
"Protàgores no sabia si els déus existien, però sostenia que així i tot calia venerar-los. La filosofia, segons ell, no té res a d'edificant a ensenyar, i per a la supervivència de la moral, cal que ens refiem de la irreflexió de la majoria i llur complaença a creure tot allò que els ha estat ensenyat. No s'ha de fer res, per tant, que pugui afeblir la força popular de la tradició." (10)
"Els adversaris realment poderosos contra els quals Plató i Hegel hagueren de combatre no eren els escèptics, sinó els empírics, en un cas Demòcrit i en l'altre Locke." (11)
"Així com els homes d'opinions similars del segle XVIII, Demòcrit era un demòcrata ardent. "La pobresa en una democràcia -deia-, és molt preferible a allò que anomenem prosperitat sota els dèspotes, així com ho és la llibertat a l'esclavatge." (12)
"L'ideal de perfecció estàtica, que Plató derivava de Parmènides i que prenia cos en la seva teoria de les idees, és avui reconegut universalment com inaplicable als afers humans. (...) Com Hobbes diu, 'la felicitat consisteix a prosperar, no a haver prosperat'." (14)
"Heràclit, al qual Hegel devia molt, diu: 'Totes les bèsties són portades a pasturar a cops'. Cal assegurar, en tot cas, els cops; el fet que els cops portin a pasturar ja és una qüestió de menor importància -excepte, naturalment, per a les 'bèsties'.
És evident que un sistema autocràtic, com el sistema preconitzat per Hegel o pels deixebles de Marx, només és justificable teòricament sobre la base d'un dogma inqüestionat. Si vosaltres doneu per cert i conegut quin és el propòsit de l'univers en relació amb la vida humana, què és el que s'esdevindrà, i què és bpo pe al poble encara que aquest no ho cregui, aleshores comprendreu per què cap grau de coerció no és massa gran, mentre condueixi a la meta." (20)
"Donat que, en general, les conseqüències llunyanes de les accions són més incertes que les conseqüències immediates, és rarament justificable el fet d'embrancar-se en una política qualsevol, que hom reconeix que és danyosa en el present, sobre la base que serà beneficiosa a llarg terme." (25)
"(...) La democràcia i l'empirisme (que estan íntimament lligats) no exigeixen la distorsió dels fets en interès de la teoria." (26)
"Arribo a la conclusió que, tant avui com en temps de Locke, el liberalisme empirista (que no és incompatigle amb el socialisme democràtic) és l'unica filosofia que pot ésser adoptada per l'home que, d'una banda, demani alguna evidència científica a les seves conviccions, i, d'altra banda, desitgi la felicitat humana per damunt la prevalença de qualsevol partit o credo." (27)
II. Filosofia per a l'home del carrer
"Tot sovint hom diu que la filosofia no progressa, però això és sobretot una qüestió de paraules: tan aviat com s'ha trobat un camí per a arribar a una coneixença definida sobre algun problema antic, la nova coneixença és comptabilitzada a favor de la 'ciència', i la filosofia roman privada de tot crèdit. (...) Podríem dir, amb prou veritat per justificar la plasenteria: 'Ciència es tot el que sabem, i filosofia és tot el que no sabem.'" (32)
"L'exigència d'una certesa és natural a l'home, però malgrat això és un vici intel·lectual." (35)
"(...) Si el dogmatisme és odiós, l'escepticisme és inútil. El dogmatisme i l'escepticisme són, en un cert sentit, filosofies absolutes l'un està segur de saber, l'altre de no saber. El que la filosofia hauria de dissipar és la seguretat, tant en la coneixença com en la ignorància." (35)
"(...) Persisteix el principi general que una hipòtesi incerta no pot justificar un dany cert si doncs un dany equivalent no és igualment cert en la hipòtesi contrària." (37)
IV Els motius últims de la filosofia
"El filòsof típic troba determinades creences indispensables emocionalment, però difícils intel·lectualment; aleshores construeix llargues cadenes de raonaments, en el curs de les quals, tard o d'hora, una manca momentània de vigilància permet que una fal·làcia passi
desapercebuda. Després d'aquest únic pas en fals, la seva agilitat mental el fa entrar ràpidament dins un fangal de falsedats." (56) "Els salvatges i els bàrbars creuen en una connexió màgica entre les paraules i llurs noms, la qual cosa fa perillós el fet que un enemic conegui com es diuen. La distinció entre els mots i les coses que designen és sempre difícil de recordar; els metafísics, com els salvatges, tendeixen a imaginar una connexió màgica entre les paraules i les coses, o si més no entre la sintàxi i l'estructura del món. Les oracions tenen subjecte i predicat, per tant el món consisteix en substàncies amb atributs. Fins molt recentment aquest argument era acceptat com a vàlid per gairebé tots els filòsofs; o més aviat, dominava llurs opinions sense gairebé fer-ne esment." (66)
VI Sobre la mentalitat modernista
"Ens imaginem a nosaltres mateixos en l'àpex de la intel·ligència, i no podem creure que les curioses robes i les feixugues frases del temps antic poden haver vestit persones i pensaments que encara són dignes de la nostra atenció." (77)
"L'home de mentalitat modernista, per més que cregui profundament en la saviesa del seu temps, ha d'ésser considerat molt modest pel que fa als seus poders personals. La seva ambició més alta consisteix a pensar el primer allò que està a punt d'ésser pensat, a dir el primer el que està a punt d'ésser dit, i a sentir el que està a punt d'ésser sentit; no aspira a pensar millor que els seus veïns, a dir coses més penetrants, o a tenir emocions que no siguin les del grup de moda, sinó tan sols a estar lleugerament al davant dels altres en el temps. Amb total voluntarietat suprimeix el que hi ha d'individual en ell mateix tot cercant l'admiració del ramat. Una vida mentalment solitària, com les de Copèrnic, Spinoza, o Milton després de la Restauració, no té sentit per a les normes modernes." (79)
VII Un esbós dels disbarats intel·lectuals
"He vist la crueltat, la persecució i la superstició creixent a passes de gegant, fins que hem arribat al punt que l'elogi de la racionalitat és considerat com el senyal que un home és un vell obscurantista, lamentable supervivent d'una època passada." (83)
"Les persones tradicionalistes diuen encara 'Jesús' quan un hom esternuda, però han oblidat la raó d'aquest costum. La raó n'és que la gent creia que esternudaven també l'ànima enfora, i que abans que llurs ànimes tornessin a entrar els dimonis sotjadors podien introduir-se dins el cos inanimat; si algú deia 'Jesús', però, els dimonis eren foragitats." (85)
"Tot sovint em xoquen les blasfèmies dels qui es pensen ésser piadosos: per exemple, les monges que no prenen mai un bany sense usar un vestit de bany. Quan hom els en demana la causa, puix que cap home no les pot veure, repliquen: 'Oh, però oblideu el bon Déu.' Aparentment conceben la Divinitat com un Peeping Tom, l'omnipotència del qual li permet de veure a través de les parets de la cambra de bany, però que és frustrat pel vestit de bany. Aquesta opinió em sembla curiosa." (87)
"La moral moderna és una barreja de dos elements: d'una banda, els preceptes racionals de com viure pacíficament en societat, i de l'altra banda els tabus tradicionals derivats en darrer terme d'antiquíssimes supersticions i més properament dels llibres sagrats, cristians, mahometans, hindús o budistes." (92)
"Els qui, com Spinoza, es prenen l'omnipotència de Déu seriosament, dedueixen que no pot existir el pecat. Això condueix a resultats espantosos. Com! digueren els contemporanis de Spinoza, ¿és que no fou pecat per part de Neró l'assassinat de la seva mare? ¿és que no fou pecat per part d'Adam menjar la poma? ¿Qualsevol acció és tan bona com una altra? Spinoza s'agita, però no troba una resposta satisfactòria. Si tot passa d'acord amb la voluntat de Déu, cal que Déu hagi volgut que Neró assassini la seva mare; per tant, i donat que Déu és bo, és necessari que l'assassinat hagi estat una bona acció. Aquest argument no té escapatòria." (93)
"El fet de donar-se importància, individualment o genèricament, és la font de la major part de les nostres creences religioses. Fins i tot el pecat és una concepció derivada del fet de donar-se importància." (95)
"La importància de l'Home, que és un dogma indispensable dels teòlegs, no pot sustentar-se en cap visió científica del futur del sistema solar." (97)
"Tota emoció poderosa té tendència a crear el seu propi mite. Quan l'emoció és peculiar d'un individu, serà considerat més o menys boig si dóna crèdit als mites que ha inventat. Però quan l'emoció és col·lectiva, com en la guerra, no hi ha ningú que corregeixi els mites que sorgeixen amb naturalitat." (99)
"La política és governada en gran part per vulgaritats sentencioses sense cap contingut.
Una de les màximes populars més esteses és: 'la natura humana no pot ésser canviada'. Ningú no pot dir si això és veritat o no abans de definir la 'natura humana'. Tal com és usada, però, és certament falsa." (104)
"Ningú no pot negar, davant l'evidència, que per a un poder militar és fàcil de produir una població de dements fanàtics. Seria igualment fàcil de produir una població de persones sanes i raonables, però hi ha molts de governs que no ho volen això, perquè una gent així cessaria d'admirar els polítics que estan al cap d'aquests governs.
Hi ha una aplicació particularment perniciosa de la doctrina que la
natura humana no pot ésser canviada. És l'afirmació dogmàtica que sempre hi haurà guerres, perquè som constituïts de tal manera que en tenim necessitat. (...) Si l'organització política arribava a convertir la guerra en un fet clarament no lucratiu, res de la natura humana no l'obligaria a produir-se ni la gent normal no se sentiria dissortada perquè no es produïa." (106-107)"La creença en a 'natura' i en allò que és 'natural' és font de molts d'errors." (112)
"Moltes pràctiques que han arribat a semblar 'naturals' eren originàriament antinaturals, per exemple vestir-se i rentar-se. (...) Tot avanç de la civilització ha estat denunciat com a antinatural mentre ha estat recent." (113)
"Quan una opinió contrària a la vostra us irrita, això és un senyal que esteu subconscientment preocupats de no tenir prou motius de pensar com penseu." (17)
"La por té moltes formes: por de la mort, por de la fosca, por del desconegut, por de la multitud, i aquella por vaga i generalitzada que arriba als qui s'oculten a ells mateixos llurs terrors més específics. Fins i tant que no heu pres consciència de la vostra por, i us heu guardat, mitjançant un difícil esforç de voluntat, del seu poder creador de mites, no espereu poder pensar amb justesa sobre qüestions de gran importància, i en especial les relacionades amb les creences religioses. La por és la principal font de la superstició, i una de les principals fonts de la crueltat. Dominar la por és el començament de la saviesa, tant en la recerca de la veritat com en l'esforç per una digna manera de viure." (120)
"La por col·lectiva estimula els instints de la massa, i tendeix a produir un sentiment de ferocitat envers aquells qui no són considerats com a membres de la massa." (122)
IX. Idees que han ajudat la humanitat
"La contenció dels instints, a la qual ens porta la reflexió, ens evita desastres físics, però a còpia de malestars i de la pèrdua completa de l'alegria. No crec pas que cap dels homes instruïts que conec, fins i tot quan gaudeixen d'uns ingressos segurs, sigui tan feliç com els ratolins que mengen les molles de llurs taules mentre els erudits cavallers fan la becaina. En aquest sentit, doncs, no estic convençut que s'hagi produït cap progrés." (138)
"En tot allò que fa referència als afers humans, l'explicació per la causa 'final' sovint és apropiada, puix que les accions humanes tenen un propòsit. En allò que fa referència a la natura inanimada, però, només les causes 'eficients' han pogut ésser descobertes científicament, i els intents d'explicar els fenòmens per les causes 'finals' han conduït sempre a una falsa ciència. Pel que sabem, podria existir una finalitat en els fenòmens naturals, però en tot cas ha romàs sense descobrir, i totes les lleis científiques conegudes es refereixen només a les causes 'eficients'. En aquest sentit Aristòtil esgarrià el món, i hom no va tornar al bon camí fins a Galileu." (143)
"[Però] quan els governs han adquirit poder amb vistes a resistir a l'agressió estrangera, han tendit naturalment a usar-lo, si podien, a fi de promoure llurs interessos particulars a despeses dels ciutadans." (153)
.
Bertrand Russell, Assaigs impopulars, Edicions 62, Col·lecció a l'abast, núm. 23, Barcelona 1965
.
